Dijous passat, moltes galeries d’art de Barcelona van inaugurar a la vegada les noves exposicions un cop acabades les vacances d’estiu. A quarts de vuit de la tarda, el tram del carrer Consell de Cent que va de Passeig de Gràcia a Aribau es veia molt concorregut, tot de grupets de gent escampats per les voreres i amb una copa a la mà. Està clar que díes com aquests no són els millors per veure el que s’hi exposa, són festes on la majoria el que va és a fer el paripé. I no en va faltar a la inauguració de Robados, l’exposció de Carlos Pazos a la galería-editorial raíña LUPA, presentada a càrrec de Ramón de España. Insonrible, Todos muertos por el lobo i jo hi vàrem anar, més que pel paripé - de debó! - atrets per la presència de l’artista a l’acte i conèixer de primera mà el més nou que ha fet. Però això va ser impossible.
raíña LUPA és a un primer pis antic dels típics de l’Eixample. Quan vàrem arribar, estava força ple i no parava de pujar més gent. Només creuar la porta d’entrada, el primer que trobes és a Richard Hamilton fotografiat sostenint una gerreta de pastís Ricard. Estupenda rebuda, tota una declaració de principis pop. A les parets del passadís hi ha penjades més fotos, fotomuntatges i collages més o menys recents. Ben bé que Pazos és un gran artista, perquè si no, per exemple, no t’expliques com algú pugui arribar a fer collages amb materials tan peregrins i obtenir uns resultats tan poètics i emocionants, acompanyats sovint de títols evocadors i amb un sentit de l'humor inigualable!
Carlos Pazos
Ensobradi con langostino, 2005
Collage sobre paper
42 x 30 cm.
[© raíña LUPA]
Carlos Pazos
Robados, 2008
[© raíña LUPA]
“Fotografía y vida cotidiana” hablan de lo falsamente cotidiano o de la cotidianeidad imaginada. La cotidianeidad es demasiado parecida a una sala de estar y yo, como le he dicho, lo que pretendo, es ser “star”. [Pazos a Photoespaña]
Robados, 2008
[© raíña LUPA]
“Fotografía y vida cotidiana” hablan de lo falsamente cotidiano o de la cotidianeidad imaginada. La cotidianeidad es demasiado parecida a una sala de estar y yo, como le he dicho, lo que pretendo, es ser “star”. [Pazos a Photoespaña]
Les fotografies de Robados estan exposades a les dues habitacions de la galeria amb balcons a Consell de Cent. En aquesta sèrie, Carlos Pazos torna a ser el protagonista com ho va ser a Voy a hacer de mi una estrella (1975). Però han passat uns quants anys des d'allò. Avui , Pazos és ja una estrella, no només en el seu món de ficció, més encara en aquest tipus d’acte. Ara, enlloc de posar davant la càmara, es converteix en l’objectiu involuntari d’un paparazzi que el caça llegint, a la dutxa, donant-se un bany a la piscina… A cap dels tres no ens va acabar de convencer gaire la nova proposta, és divertida i del tot coherent amb la seva trajectòria, però a aquestes alçades, una mica suada. Potser el parlament que va fer Ramón de España ens hauria ajudat a apreciar-ho millor, o no, però com la gent que estava de paripé al passadís, parlava massa alt, no podiem sentir el que deia, ni si Pazos també va afegir res. Tampoc vàrem entendre el recitat que algú li va dedicar, i del que només vàrem sentir un PUTA i uns CARLOS PAZOS CARLOS PAZOS…, que així, fora de context, ens van sonar ridículs (el ridículo es la máxima expresión de la grandeza del ser humano, va dir Pazos en una entrevista de fa uns mesos). Deuria ser el moment transgressor per arrodonir l’acte? No es van veure cares d’indignació entre la burgesia assistent… Res d’escàndol perquè tampoc estava present el bon catòlic que fa uns dies va escriure una carta a La Vanguardia, demanant que retiressin, per falta de respecte, la Moreneta amb Copito a la falda, una obra de Pazos que es pot veure a l’exposició Efecte Souvenir. L’home estaria també de paripé, però a missa de vuit.
En fi, vàrem continuar allà una estoneta més, descobrint entre la multitud alguna celebrity interplanetària, internacional i local, en aquest ordre corresponent: el cantautor galàctic Jaume Sisa, la directora de cinema Isabel Coixet, i els periodistes (mítics pels seus escrits sobre art) Ignacio Vidal Folch i Juan Bufill, o el ja esmentat Ramón de España, presentador de l’acte i coautor amb Carlos Pazos del llibre Fidelidad Total, editat per raíña LUPA i també exposat al costat d’alguns collages originals que apareixen al llibre.
Robados, de Carlos Pazos. Galeria/Editora raíña LUPA
+ Web de Carlos Pazos
3 comentaris:
Plas, plas, plas... Muy buena crónica: muy sincera y verdadera. Tenemos que ir más a ese tipo de cosas, que enriquece mucho en todos los sentidos.
Oh, benvinguts, paseu, paseu...
A parte de eso, la obra de Carlos Pazos merece mayor reconocimiento en los medios. A pesar de tantas celebrities, al día siguiente no ví ni una triste crónica sobre su exposición. Es posible que la hubiran puesto otro día...
Debo decir que lo más destacable de la expo fue mi topada con el artista y la consiguiente disculpa. He de decir que él vestía de blanco y el vino era rojo. No digo más!
También esa cara de la Coixet en plan "sí, ya sé que he hecho una película horrible" no tenía desperdicio. Por lo demás, unas fotos horrorosas, mucho collar de perlas, mucha burguesía entidad bancaria y muchos destructores de los asismos de las gente...
Sí, hay que ir más... de todo se aprende! Incluso de los destructores de los asismos de las gentes(je,je!)
Hoy he visto en la televisión una crónica de la exposición de Llongueras, estaba justo en la galeria de al lado! A Llongueras sí fueron las cámaras... Action painting dice que hace!
Publica un comentari a l'entrada