Xa están aquí…

Enric Ruiz-Geli
Villa Nurbs

… Xa chegaron os marcianos / e tamén che son galegos /
respondendo con preguntas / e cara de confusón…*

Al Museu de ceràmica de Barcelona s’hi pot veure fins el 30 d’agost una petita exposició sobre les ceràmiques que Frederic Amat ha fet per la Villa Nurbs, una casa unifamiliar projectada per l’arquitecte Enric Ruiz-Geli. Es mostren algunes de les peces amb forma d’escates que a la casa conformen juntes una mena de doble pell sobre una part de la façana, donant al tros una aparença de closca d’insecte; també hi ha fotografies, una maqueta i la projeccció d’un documental on es veu tot el procés de treball d’Amat i el ceramista Toni Cumella.

Amat, Cumella i Ruiz-Geli van presentar l’exposició amb una taula rodona que duia per títol: Ceràmica i arquitectura al S.XXI, donant a conèixer de primera mà com es va dur a terme aquest projecte arquitectònic ultramodern però que va apostar també per un material en principi molt tradicional. A la xerrada van sortir referències a Gaudí i Jujol, detalls tècnics i secrets de la ceràmica de l’era digital… però per sobre de tantes explicacions interessants, dos van ser els aspectes que més van sorprendre al públic assistent: per què es va triar l'emplaçament a Empúriabrava i qui eren els propietaris que van acceptar un tipus de casa tan singular.

… Xa chegaron os marcianos /e tamén che son galegos /
traen a proba dos chourizos / e empanadas de electróns…*

Al municipi de Castelló d’Empúries (Girona), Empúriabrava és una urbanització turística lletja, malgrat en diguin la Venècia de l’Empordà pels carrers de canals artificials, construïts sobre uns antics aiguamolls aprop del mar. Enmig de blocs d’apartaments a primera línia de platja i residències d’estiu de cartró pedra amb jardí i piscina, Villa Nurbs sembla ben bé una nau extraterrestre que ha aterrat en el lloc més inesperat. Però no és així, res d’inesperat: fa uns quants anys que el matrimoni Gallego León va arribar a Empúriabrava, va obrir un restaurant marisqueria - Casa Gallego - i va fer diners. Quan els Gallego León van decidir tenir una casa nova, van contactar amb Ruiz-Geli perquè era fill d’una coneguda de Figueres. Impressionats per la proposta de l’arquitecte i moguts per les ganes de conèixer coses diferents i novedoses, van tenir fe i esperit marcià. Avui són els amos d’una casa espectacular que ja ha sortit a algunes de les millors revistes especialitzades en arquitectura de tot el món i, probablement, de tota la galàxia.

[Fotos: Web d’ Enric Ruiz-Geli ]

[*Os Resentidos: Están aquí. Del disc: Os Resentidos. Están aquí. Madrid: Gasa, 1993. ]

+ Villa Nurbs / + cloud9 / + Ceràmica Cumella / + Frederic Amat

Séraphine Louis

Séraphine Louis
Fulles,

1928-1929
Oli sobre tela, 195 x 130 cm.
© Adagp, Paris 2008 . Collection Dina Vierny

La pel·lícula Séraphine (2008) de Martin Provost m’ha descobert l’obra de Séraphine Louis, també coneguda com Séraphine de Senlis (1864–1942), pintora naïf, tot i que el crític i col·leccionista d’art Wilhem Udhe no estava d’acord i preferia dir-ne primitivisme modern. En fi, només són etiquetes.

Pocs biopics sobre pintors aconsegueixen explicar bé el sentit de la vida i l’art dels personatges que retraten. Séraphine crec que sí ho fa. Gran part dels mèrits de la pel·lícula recauen en la interpretació de l’actriu Yolande Moreau, però el millor per a mi és que un cop veus la pel·lícula entens perfectament l’obra de Séraphine Louis. Aquelles flors, fulles i fruites flamejants dels seus quadres surten del més profund del caràcter sorrut i tancat d’una fervent religiosa, que per sobre de tot és una gran apassionada de la natura que l’envolta. Viu intensament el paisatge de Senlis: el riu on es banya, l’aire pur que respira, els arbres amb els que parla i s’abraça, l’herba sobre la que camina descalça, la terra humida d’on extreu els seus colors… I tot això va tenir el talent i la sensibilitat de transportar-ho a la pintura, va arribar a ser una gran artista i de forma totalment autodidacta. Per sort i pura casualitat, Wilhelm Uhde va valorar el treball de Séraphine quan aquesta malvivia de minyona. Per desgràcia, Séraphine no va tenir prou cap per encaminar bé una nova vida d’artista ben pagada i va acabar boja i tancada en un manicomi. Un final tràgic que em recorda molt una altra pel·lícula del mateix gènere, diferent però també excel·lent: Un ángel en mi mesa (1990) de Jane Campion, sobre la vida de l’escriptora neozelandesa Janet Frame.

[Fotos: Séraphine le film]

Rocanrol per males arts

Pascal Comelade

Els seguidors de Pascal Comelade tenim sort perquè el músic no para i darrerament és notícia molt sovint: el 16 d’abril va estrenar, al Teatre Lliure i per a tota la Galàxia, la música de Sense fi, coreografia de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi. El dimecres passat va actuar en el concert-espectacle inaugural de la fira de circ Trapezi de Reus.

Al Museu del Joguet de Figueres i fins el 14 de juny, Pascal Comelade exposa una altra faceta del seu art, no menys coneguda pels seus fans: collages i assemblages. Són alguns dels que es poden veure fotografiats a les pàgines dels llibrets dels CDs, sempre plens de dibuixos, notes i fotos que acompanyen les lletres; però els originals al natural guanyen molt, són ben sorprenents. Fets a base de materials diversos que semblen provinents d’uns encants o bé rescatats del fons d’aquells calaixos de casa plens d’andròmines: joguines velles i usades, fotos de tot tipus, xapes de cervessa, plàstics, taps de suro, grapes i claus, cloves de cargols, petits vinils... que per sort no acaben a les escombraries, prenen una nova vida sobre suports tan variats i pobres com un tros de cartró, unes capses de fruita o d’ensaïmada mallorquina. Comelade retalla, enganxa, dibuixa, pinta i escriu amb tot aquest material. El resultat són homenatges dedicats als seus mites, la majoria musicals: Elvis, The Cramps, Iggy Pop, Ramones, Los Salvajes, Pau Riba... d’aqui el títol de l’exposició: Rocanrol per males arts. Altres mites més surreals: un bicèfal de Dalí-Copito, el Capità Amèrica, l’enterrament de les sardines... Referents i models d’una actitud a seguir!

Pascal Comelade per Max

L’exposició mostra també alguns instruments de joguina de la preuada col·lecció de Comelade, així com una selecció de caràtules de CDs i més material gràfic: dibuixos, apunts, fotos…. i el cartell del concert al Palau de la Música i algunes pàgines del còmic Lo piano vermell , il·lustrat tot per Max. És una llàstima que no s’hagi editat catàleg.

+ Pascal Comelade a MySpace

Nouvelle vague

Festival de Cannes 1959
Cartell de Jouineau Bourduge
[© Festival de Cannes]

Recuerdo bien / aquellos «cuatrocientos golpes» de Truffaut / y el travelling con el pequeño desertor /Antoine Doinel / playa a través /buscando un mar que parecía más un paredón / Y el happy-end / que la censura travestida en voz en off / sobrepusiera al pesimismo del autor / nos hizo ver / que un mundo cruel /se salva con una homilía fuera del guión / Cine, cine, cine /más cine por favor / que todo en la vida es cine /y los sueños /cine son/ Al fin llegó / el día tan temido más allá del mar / previsto por los grises de Henri Decae / cuánta razón / tuvo el censor / Antoine Doinel murió en su «domicilio conyugal»/ Pido perdón / por confundir el cine con la realidad / no es fácil olvidar Cahiers du cinéma / le Mac Mahon / eso pasó /son olas viejas con resacas de la nouvelle vague.

Cine cine, Luis Eduardo Aute
(Cuerpo a cuerpo, 1984)

Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de Los cuatrocientos golpes. Jo era un adolescent - un pèl més gran que Antoine Doinel - i va ser a la cançó de Luis Eduardo Aute, tot i que llavors ni devia entendre la lletra ni vaig veure la pel·lícula. No va ser fins uns anys després, els primers d’arribar a Barcelona per estudiar a la universitat, a la Filmoteca quan encara estava a la Travessera de Gràcia. La cançó d’Aute és un bonic homenatge a una generació, al cine i a una nova manera de fer-lo, la dels cineastes francesos de la Nouvelle vague. Ara es celebren els 50 anys de la Nouvelle vague, el grup format sobre tot per crítics de la revista Cahiers du cinéma que van decidir passar de la teoria a la pràctica. L’any 1959 s’estrenava Los cuatrocientos golpes al Festival de Cannes i llegeixo al diari que rememora la notícia que es va crear molta expectació per veure la primera pel·lícula del crític radical i arrogant que era François Truffaut. Va guanyar el primer premi a la millor direcció i aqui està, 50 anys després, aguantant intacta el pas del temps, com tots els grans clàssics.

Her Memory

Kiki Smith

Visitació de l’ocell II, 2007
Dibuix i collage sobre paper
222.3 x w: 213.4 cm.
[Foto: Artnet]

Per desconeixement no vaig parar massa atenció a les notícies sobre l’exposició Her Memory de Kiki Smith (Nuremberg, Alemanya, 1954). Però fa poc, l’amic J. me la va recomanar molt. Tot el que em va explicar que havia vist sobre el món femení, emocional i evocador d’aquesta artista, em va portar intrigat a la Fundació Miró de Barcelona.

Art fet a conciència des de la condició de dona i amb les dones protagonistes de dibuixos, collages, fotos i escultures en un seguit d’instal·lacions que corprenen. L’escultura Cantant (0. Benvinguda, 2008) - una mena d’Alícia amb un ram de flors a la mà – obre l’exposició i comença un recorregut on Kiki Smith omple els espais amb reflexions sobre la fragilitat de la vida, l’alegria de reunir-se amb els que triem tenir aprop i el sentiment pels que han marxat.

Fragilitat que es representa en els dibuixos sobre un fi paper tibetà rugós que l’enganxa directament a la paret, o en els vitralls (llàstima que les vidreres no s’hagin pogut col·locar davant de finestres amb el paisatge i la llum natural de fons). Són dibuixos desproporcionats i de traç gruixut, de vegades bessons de les escultures cap grossos amb les que comparteixen la sala; entre tots, destacaría Emergint (2. Anunciació, 2008) i Emeregència (7. 2008) on els personatges emprenen el vol d’una manera que recorden les pintures de Chagall.

Flors, 2007
Fotografia
40 x 60 cm.
[Foto: Artnet]

Més fragilitat: les flors fotografiades i pintades sobre miralls (metàfora del pas del temps, dels cicles de la vida), o en les escultures que representen dents de lleó, aquells angelets que se’ls emporta el vent… Hi ha també misteri, obert a interpretacions que no desvetlla mai, com ara les fileres de petits ratolins, les bombetes que pengen dels sostres i els ocells (espirituals els coloms que volen i topen contra estranyes barreres al cel, sinistres els corbs morts a terra). Comparteixo amb J. que una de les gràcies és que no es donen masses explicacions sobre què significa què, malgrat Kiki Smith explica que darrera sempre hi ha un ideari religiós, social i literari. Trobem una forta presència de l’artesania, lligada a la dona que durant anys no li va ser permés fer un altre tipus d’art: ceràmiques, paper mâché, guix, teixits o collages de papers... mitjans d’expressió que relacionen l'obra amb el discurs de les grans reivindicacions feministes de llibertat i igualtat.

Dona en combinació i Anunciació, 2008
[Foto: El País]

Reflexions sobre la vida i la mort, com les que es fan des de les cadires de vetlla que omplen una de les instal·lacions més grans i emotives a la fundació. La cadira té força protagonisme, i gairebé sempre hi veiem unes ulleres plegades sobre un costat. Quin motiu tan bonic el de la cadira, i quants artistes n’han tret profit per expressar tot el que pot comportar aturar-se i seure’s per pensar, llegir, mirar, conversar…

No conozco a nadie como ella

Frida Kahlo
Las dos Fridas
(1939)
Oli sobre tela. 173.50 x 173.00 cm.
Museo de Arte Moderno, INBA, México.

Ella es una chica de madera que tiene seco el corazón, antes no conocía la tristeza, pero de eso ya me encargué yo. Un día que nadie recuerda algo brilló entre los dos, se oía música de feria, aunque aquello ya se terminó. Pero no conozco a nadie como ella, deberíais verla hacia la primavera, hace que soportes lo que te rodea, incluso cambias de opinión. Y aunque ahora nada será como era, y no creo que vaya a mejor, aunque te prometan lo que tú más quieras, nadie va a quererte como yo. Porque no conozco a nadie como ella, esto no quiere decir que sea perfecta, cuanto más me acerco ella más se aleja; una sabia decisión. Porque soy el que todo lo quiebra, quien destruye todo alrededor, soy capaz de convertir el alma en piedra; esa es mi profesión. No conozco a nadie como ella. Demasiado tarde para darse cuenta.

Uf! Quina lletra... AMA diuen que fan pop, soul i cançó popular melodramàtica. I sí, molt melodrama hi ha a No conozco a nadie como ella, posseïdora d’ estrofes dignes de grans mestres del rompe y rasga de la cançó, com ara Manuel Alejandro o Armando Manzanero. ¿O no s’imaginen a la Jurado sentenciant aunque aquello ya se terminó (...) nadie va a quererte como yo i a Raphael sobreactuant un Demasiado tarde para darse cuenta; o bé a la Guillot atacant un Porque soy el que todo lo quiebra, quien destruye todo alrededor? Aquí estan AMA, actualitzant el gènere, des del pop i amb veu molt més pausada, però igualment carregat d’amargor a cada gir.

No conozco a nadie como ella es troba a Exposición permanente (Los Enanos Gigantes, 2009), tercer disc d’AMA i amb el que abandonen la tristor dominant dels dos primers - AMA (Jabalina, 2002) i A un metro de mí (Jabalina, 2005)- per continuar oferint cançons amb la dosi habitual de melodrama però aquesta vegada barrejada amb abundants raigs de sol.

+ AMA: http://amamusica.info/
+ MySpace AMA

Pietrolino

Jodorowsky, Alejandro;
Boiscommun, Olivier G.
Pietrolino.
Barcelona: Norma Editorial, 2009.
Edició íntegra.
ISBN: 978-84-9847-580-7.

"A la llegada de Marcel Marceau, seis meses después, mi destino teatral se puso en marcha. El mimo, tras un minucioso examen, me aceptó en su compañía, dándome un papel mínimo para demostrarme que si en mi país yo era alguien, en Francia era un don nadie. Poco a poco gané su aprecio y obtuve el grado más alto que concedía a un colaborador: sostenerle los letreros anunciando sus pantomimas. Así lo acompañé en sus giras por muchos países. Mientras mi amigo dormía hasta tarde, fatigado por la representación de la víspera, yo me levantaba temprano y visitaba cuanto maestro y lugar sagrado podía encontrar. Como no tenía la oportunidad de realizar mis ideas, decidí dárselas a Marceau. Escribí para él El fabricante de máscaras, La jaula, El devorador de corazones, El saber del samurai, Bip vendedor de porcelana, etc., pantomimas que le dieron un nuevo impulso. Habiendo decidido que no quería terminar mi vida haciendo gestos de mudo con un maquillaje blanco sobre mis arrugas, me despedí de Marceau…"

Jodorowsky, Alejandro. La danza de la realidad .
Madrid: Siruela, 2001.
(Libros del tiempo- Autobiografía ; 139).
ISBN: 84-7844-564-1. Pàg. 197.

Pietrolino era una de les pantomimes que Alejandro Jodorowsky va escriure per a Marcel Marceau però que el mim, mort el 2007, no va arribar a estrenar. La història va ser adaptada al còmic pel mateix Jodorowsky i el dibuixant Olivier G. Boiscommun . La trista aventura de Pietrolino, qui a causa d’una dura represàlia de l’exercit nazi durant l’ocupació de Paris, perd la movilitat de les mans, dues de les seves eines de treball més preuades, del pitjor que li pot passar a un mim, vaja. Però Pietrolino – que té molta semblança física amb Marceau i una arruga amb forma d’M al front que encara fa més evident l’homenatge - no perd la il·lusió ni la capacitat de continuar fent sommiar i riure al seu públic. Sobreviu a un camp de concentració i durant la postguerra, sempre acompanyat pel seu fidel amic Simio, aconsegueix l’èxit al circ com a pallasso boxejador, una de les entrades més conegudes que grans mestres com Chaplin o Keaton també van fer seves.

Pietrolino és un personatge quixotesc i melancòlic que viu entre el constant desencís per la condició humana i l’amor impossible per dues dones. A través del seu art transforma la tristor en poesia o en astracanada de fina ironia. Els dibuixos de Boiscommun són espectaculars, diria que inclús estan per sobre del nivell de la història. Espectaculars pel domini dels colors, per l’expressivitat dels rostres - especialment en els mil registres del mim protagonista -, pels acurats detalls a curta distància o en vistes panoràmiques com la festa de l’alliberament nazi sota la Tour Eiffel i l’emotiu final.

Pietrolino és el còmic que mai llegiria el protagonista de L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un conte de la gran, que no vella, Empar Moliner.

[Foto coberta: Norma Editorial]