Jordi Martínez Fillipo, Monti Nicollo i Claret Clown Peppino
És el circ un art menor respecte al teatre? Què és art i què no? Cap a on evoluciona? Eren millors els temps passats? Ha de riure el pallasso a l’escenari? Malgrat que apareriexen aquestes preguntes i algunes més, el text de Visniec exposa elements per a la reflexió sobre el comportament humà que trascendeixen de l’àmbit del circ i de la professió de pallasso. La primera part i la final mostren la cara humana - per no dir fosca i salvatge- de tres perdedors que viuen del record i lluiten per sobreviure. La part central, però, és diferent. Ens fa veure que sobre la pista , de perdedors i rivalitats, res. En un exercici de circ dins el teatre, els tres pallassos canvien les seves robes grises per robes de colors i es marquen una entrada impecable (La ballesta), ovacionada pel públic imaginari (representa que estan sols i ells mateixos s’aplaudeixen) i el real de la platea, que entra i surt del joc amb ganes de gresca. Per cert, aquella nit el teatre estava ple i entre el públic (real) hi havia un espectador d’excepció, el gran pallasso Dr. Soler. Si després de l'èxit a Barcelona fan gira i passen pel seu poble o ciutat, no s’ho perdin!
L’obra de teatre de Matéï Visniec dirigida per Ramon Simó - que avui acaba les seves representacions a la Sala Muntaner de Barcelona – ens ha donat l’oportunitat de retrobar a tres grans pallassos catalans. Monti (Joan Montanyès), Jordi Martínez i Claret Clown (Claret Papiol). Feia molt temps, pot ser des d’aquells mítics pallassos de Nadal al Teatre Lliure de Gràcia a finals dels noranta, no tornavem a veure junts a Martínez i Montanyès (oncle i nebot), el primer brodant el rol de Carablanca i amb els contrapunts bojos i genials de Monti fent d’August (el tercer en discòrida al Lliure era llavors l’Oriolo, com a segon August, ara trionfant en solitari un cop es va disoldre Monti&Cia.). D’altra banda, en Claret Clown, pallasso co-fundador del Circ Cric, amb el trio de luxe Poltrona-Claret-Dr. Soler. Al Cric s’hi havia representat un Tot esperant a Godot l'any 1999, fent en Claret el paper d’Estragó. Una obra la de Beckett que té forces punts en comú amb Petita feina per a pallasso vell.
És el circ un art menor respecte al teatre? Què és art i què no? Cap a on evoluciona? Eren millors els temps passats? Ha de riure el pallasso a l’escenari? Malgrat que apareriexen aquestes preguntes i algunes més, el text de Visniec exposa elements per a la reflexió sobre el comportament humà que trascendeixen de l’àmbit del circ i de la professió de pallasso. La primera part i la final mostren la cara humana - per no dir fosca i salvatge- de tres perdedors que viuen del record i lluiten per sobreviure. La part central, però, és diferent. Ens fa veure que sobre la pista , de perdedors i rivalitats, res. En un exercici de circ dins el teatre, els tres pallassos canvien les seves robes grises per robes de colors i es marquen una entrada impecable (La ballesta), ovacionada pel públic imaginari (representa que estan sols i ells mateixos s’aplaudeixen) i el real de la platea, que entra i surt del joc amb ganes de gresca. Per cert, aquella nit el teatre estava ple i entre el públic (real) hi havia un espectador d’excepció, el gran pallasso Dr. Soler. Si després de l'èxit a Barcelona fan gira i passen pel seu poble o ciutat, no s’ho perdin!
4 comentaris:
AAAuuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhhhhh.
Si,si yo digo como mi sister...AAAuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhh.
AAAuuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhhhhh! Mis hermanas preferidas.
AAgghh, tengo un problema con las actualizaciones de mi blog. No salen en tu columna y si clicas solo sale la dichosa Cusk. ¿Podrías poner el enlace de nuevo, por favor, y quitarme esta sensación de incomunicada? Gracias.
Publica un comentari a l'entrada