diumenge, 10 de gener del 2010

Petita feina per a pallasso vell

Jordi Martínez Fillipo, Monti Nicollo i Claret Clown Peppino


L’obra de teatre de Matéï Visniec dirigida per Ramon Simó - que avui acaba les seves representacions a la Sala Muntaner de Barcelona – ens ha donat l’oportunitat de retrobar a tres grans pallassos catalans. Monti (Joan Montanyès), Jordi Martínez i Claret Clown (Claret Papiol). Feia molt temps, pot ser des d’aquells mítics pallassos de Nadal al Teatre Lliure de Gràcia a finals dels noranta, no tornavem a veure junts a Martínez i Montanyès (oncle i nebot), el primer brodant el rol de Carablanca i amb els contrapunts bojos i genials de Monti fent d’August (el tercer en discòrida al Lliure era llavors l’Oriolo, com a segon August, ara trionfant en solitari un cop es va disoldre Monti&Cia.). D’altra banda, en Claret Clown, pallasso co-fundador del Circ Cric, amb el trio de luxe Poltrona-Claret-Dr. Soler. Al Cric s’hi havia representat un Tot esperant a Godot l'any 1999, fent en Claret el paper d’Estragó. Una obra la de Beckett que té forces punts en comú amb Petita feina per a pallasso vell.

És el circ un art menor respecte al teatre? Què és art i què no? Cap a on evoluciona? Eren millors els temps passats? Ha de riure el pallasso a l’escenari? Malgrat que apareriexen aquestes preguntes i algunes més, el text de Visniec exposa elements per a la reflexió sobre el comportament humà que trascendeixen de l’àmbit del circ i de la professió de pallasso. La primera part i la final mostren la cara humana - per no dir fosca i salvatge- de tres perdedors que viuen del record i lluiten per sobreviure. La part central, però, és diferent. Ens fa veure que sobre la pista , de perdedors i rivalitats, res. En un exercici de circ dins el teatre, els tres pallassos canvien les seves robes grises per robes de colors i es marquen una entrada impecable (La ballesta), ovacionada pel públic imaginari (representa que estan sols i ells mateixos s’aplaudeixen) i el real de la platea, que entra i surt del joc amb ganes de gresca. Per cert, aquella nit el teatre estava ple i entre el públic (real) hi havia un espectador d’excepció, el gran pallasso Dr. Soler. Si després de l'èxit a Barcelona fan gira i passen pel seu poble o ciutat, no s’ho perdin!


[Fotos: ©Paco Amate, a: Bitò Produccions]

[Audio: Fanfare Ciocarlia: Dusty road]

4 comentaris:

Insonrible ha dit...

AAAuuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhhhhh.

La Abutrí de Getafe ha dit...

Si,si yo digo como mi sister...AAAuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhh.

Toronto ha dit...

AAAuuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhhhhhh! Mis hermanas preferidas.

Insonrible ha dit...

AAgghh, tengo un problema con las actualizaciones de mi blog. No salen en tu columna y si clicas solo sale la dichosa Cusk. ¿Podrías poner el enlace de nuevo, por favor, y quitarme esta sensación de incomunicada? Gracias.