Peter Blake
The Tuileries, 2005
Em van recomanar El vértigo de las listas d’Umberto Eco i quan el vaig trobar en una llibreria per fullejar-lo, l’atzar va voler que l’obrís per la pàgina dedicada a George Perec. Conté un fragment de Je me souviens (Me acuerdo, traduït al castellà i publicat aqui per Berenice), acompanyat de la reproducció d'aquest collage de l’artista pop Peter Blake.
- Me acuerdo de cuando me dejaban castigado en el colegio
- Me acuerdo de la moda de las trencas
- Me acuerdo de que mi primera bicicleta tenía ruedas macizas
- Me acuerdo de que Burt Lancaster era acróbata
- Me acuerdo del algodón de feria
- Me acuerdo sólo de algunos nombres de los siete enanitos: Gruñón, Mudito y Sabio
- Me acuerdo de Mister Magoo
- Me acuerdo del hula-hop
- Me acuerdo de Robert Mitchum cuando decía “Children…” en la película de Charles Laughton La noche del cazador
- Me acuerdo de los noticiarios en el cine*
Aquests dies - per fer més lleugera la mudança - estic llençant alguns papers que no sé ni perquè els guardava! Feia anys que no mirava les capses amb les postals y cartes de familiars i amics, entrades de concerts, programes de teatre i fulls dels cines, o tota mena de papers que arreplego quan viatjo (plànols ara obsolets, targetes de botigues que potser han tancat, bitllets de transports públics, tiquets de museus per veure exposicions temporals que ja han passat, piles de propaganda…), factures (totes pagades!), també algunes revistes velles i les fotos desperdigades pendents de passar als àlbums… Decidir què guardes i què no és una feina que es pot fer lenta i un punt melancòlica. Trobes una carta - posem pel cas - i t’atures, la lleigeixes sencera o un tros, la guardes i continues. Vas fent, fins que tornes a trobar un altre paper que t’atura de nou… Poc a poc, he fet força neteja i molta memòria, procurant quedar-me només allò que té un significat personal especial, la majoria bons records, però no necessàriament. D’aqui a un temps - que desconec, qui sap si a causa d' una nova mudança - segur que tornaré a tenir inevitablement entre les mans tots aquests papers salvats i alguns de nous.
[Foto: CINOA]
[* Fragment de Me acuerdo vist a: Escrito en el viento]
[Audio: Benjamin Biolay: De beaux souvenirs]
6 comentaris:
Mi pequeña Ardilla...cuanta razón tienes!.
Yo cada vez que he hecho una mudanza aparte de acabar exausta he cabado a veces melancólica pero a la vez liberada...no sé esas cosas raras que tiene las mudanzas,al final quieras que no es un recuento y punto y final a una etapa...pero el comienzo de otra.
t'estimo molt esquirol!.
Petons.
Ufff, Toronto, esos momentos de las mudanzas, los de reencontrarte con objetos, cartas y demás cosas del pasado... Qué duros a veces. Qué bonitos otras...
En todo caso, disfruta de esa sensación de nueva etapa que se abre.
Besos y mucha suerte en tu "época azul".
Mierdas las justas!! No se cómo llegamos a almacenar tantos trastos... somos ardillitas guardonas. Aprovecha el estado de zozobra y deshaz para hacer de nuevo.
Por cierto ¿Te quedaste atrapado en la nieve? ¿En la "cabana"?
Yo me detengo, pero tiro la mitad de las cosas. Hay que viajar ligero de equipaje.
La chica de la maleta q t'ha de dir... I a sobre, amb uns quants novios a l'esquena...
Ja ho saps: arrossego els ninots d'Star Wars dels 70 amunt i avall.
Tb he llençat força, però vaja, sempre hi ha caixes i caixes!
Nous temps, nous aires, Toronto!
Gràcies Núria!
Publica un comentari a l'entrada