dijous, 3 de febrer de 2011

Pa negre


The Last Piece of Bread
John Heartfield
(1891 - 1968)
[Artnet]

Passaven Pa negre d'Agustí Villaronga en un cinema molt de tietes de la zona alta de Barcelona i era la primera sessió de tarda, gran perill! Però m'anava bé pel lloc i l'hora i em vaig arriscar. Així que vaig seure el més lluny possible de les senyores crepades, algunes acompanyades d'aquells senyors que porten ulleres de vidres fumats i jaquetes tres quarts encoixinades de color caqui. Com era d'esperar, no van callar durant tota la pel·lícula... sort de la distància, la seva veu m'arribava poc. Si jo fos l'amo del cinema, aquesta gent que parla com si estiguessin al saló de casa, la faria fora, tots al carrer. Com vaig sentir queixar-se a una noia una vegada: no hay educancia!

Públic apart, Pa negre em va agradar molt. Ja fa un parell de setmanes que la vaig veure i no em puc desfer d'alguns passatges que em tornen al cap, tant pel seu contingut (moralment remou els instints més foscos i cruels de l'ésser humà, mèrit també de les dues novel·les i el recull de contes d'Emili Teixidor que adapta la pel·lícula: Pa negre, Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Gloria Swanson), com pel sinistre de la bellesa de les seves imatges (el bosc, els ocells, les cases, l'escola...). El final, duríssim, és comparable a impactes finals del calibre de Los cuatrocientos golpes, 1959, de François Truffaut. Per a mi, és, sens dubte, la millor pel·lícula d'Agustí Villaronga, al costat de Tras el cristal (1986) i El mar (2000). Una trilogia sobre la perversió... dels nens? No ho tinc clar i repesco un fragment de l'excel·lent estudi de l'obra de Villaronga a càrrec de la historiadora de l'art Pilar Pedraza.
//

Andreu i Núria a Pa negre

"Los niños de Villaronga son personas y están en la línea dura rosselliniana [en referència al personatge del nen Helmut d' Alemania año cero, 1947] más que en la blanda de De Sicca [en referència a Ladrones de bicicletas, 1948]. Se apredrean, matan, son asesinados ante nuestros ojos, se suicidan. Diríamos erróneamente que son tratados por el director como pequeños adultos, pero somos nosotros quienes tratamos a los niños como discapacitados. “El niño ve. No és un imbécil”, dice Villaronga. No son muñecos los hermanos villaronguianos del niño Helmut. Tienen también algo de los raggazzi pasolinianos, y en el Manuel Tur de El mar hay una pureza mórbida similar a la de Marcelino, pan y vino, sin olvidar los niños-víctimas surrealistas de Luis Buñuel, como el pequeño asesinado por su padre de un par de disparos de escopeta en L'Age d'Or (La Edad de Oro, 1930) o la violencia de Los Olvidados (1950). [...]

Las niñas de Villaronga son cómplices o testigos ciegos del mal, como Rena en Tras el cristal y Francisca en El mar. [...] ... destacan por una discreción misteriosa. Un halo de pureza las aísla y al mismo tiempo las impregna del mal, para el que parecen estar inmunizadas. [...]

Niños y niñas son sin duda presencias simbólicas muy importantes en el cine de Villaronga, a la manera de
George Bernanos, que sentía también ese interés y veneraba especialmente a la joven santa guerrera Juana de Arco y a Teresita del Niño Jesús. Encarnaban para él ese “doux scandale de l'enfance” que, estaba convencido, impedía a la Tierra corromperse."*

*Pedraza, Pilar. Agustí Villaronga. Madrid: Akal, 2007.
(Akal/Cine; 11). ISBN: 978-84-460-2514-6. Pàg. 21-23.

Una visió de la infantesa que continua ara amb les vides de l'Andreu i la Núria, els dos nens protagonistes de Pa negre.

[Foto de la pel·lícula: Web oficial de Pa negre]

+ Agustí Villaronga a Toronto: Agustí Villaronga i La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga

[TorontoTV: Pa negre]