dimarts, 14 de juny de 2011

Jo no vull ser arponer


William John Huggins
South Sea whale fishery, 1825

La notícia s'havia escampat ràpidament pel poble: hi havia una balena varada a la platja. Quan vaig arribar a la plaça de l'Església, els meus amics ja sortien a tota llet cap al segon moll. Quan vàrem arribar, estava ple de gent i vàrem haver de deixar les bicis al costat de les barques i acostar-nos a peu fins a la riba per veure-la bé. Només recordo que no era massa grossa, tota marronosa i mig cos arrebossat de sorra, no es movia però de tant en tant panxegava, i feia una pudor molt forta. Uns pescadors van dir que era una balena petita, que es devia haver perdut o posat malalta i que hauria entrat a la badia buscant primer les aigües més tranquil·les i, finalment, una platja a on morir. Va estar allà quasi tota una setmana. Les escoles hi van portar alguns nens, però la pudor de descomposició cada vegada era més insuportable. Crec que la van embalsamar, deien que pel museu que farien al poble, per a on ja hi tenien un canó de la guerra del francès que un pescador va treure del mar enganxat a les seves xarxes.


Aquella va ser l'única vegada que he vist de prop una balena viva (o mig morta). Una mica trist tot plegat. Res comparable amb l'experiència personal de Philip Hoare que recull a Leviatán o la ballena. Hoare és tot un entès en la matèria, i el seu llibre resulta un viatge apassionant pel món dels cetacis. Des de les seves vivències, però també - de manera erudita i molt ben escrita - a través de la literatura, la història, la zoologia i l'art. Leviatán o la ballena transmet tot l'amor i emoció que sent el seu autor per aquests monstres antediluvians, entranyables i cobejats (per l'oli, la carn, el greix, l'esperma, l'ambre gris del catxalot...) que fa segles l'home es va llençar a la mar per caçar-los amb l' acarnissament salvatge dels arpons.

Per a mi ha estat el pròleg perfecte per llegir aquest proper estiu Moby Dick d'Herman Melville, fil conductor a l'assaig d'Hoare. Ara sé que, a més de prometre una lectura plena d'aventures per mars i oceans a la cacera de la mítica (i soferta) balena blanca, Melville també promet - diuen que com a poques novel·les s'ha escrit millor- un viatge a la part més fosca de l'ésser humà, i que demostra, una vegada més, com al mar i a la terra, l'home és sempre el pitjor dels monstres.

+ Hoare, Philip. Leviatán o la ballena. Traducción de Joan Eloi Roca. Barcelona: Ático de los libros, 2010. ISBN: 978-84-937809-4-4.

[Torontoràdio: Esclarecidos: Arponera]

4 comentaris:

Insonrible ha dit...

Ballenas... Qué sorprendente eres... A mí siempre me interesó la ballena de Pinocho.

Moby Dick parece muy buena lectura para el sofocante verano. Yo lo intenté leer cuando era adolescente, pero no pude. Me parecía una lectura más para chicos, como tú, en este verano...

Pepa ha dit...

... Y ami, la ballena de Jonás. Pero viene a ser un poco apinochada. El caso es que se te coma una ballena.
Apunte en la agenda: dejarle el libro a Samedí.

Toronto ha dit...

Pues de la ballena de Pinocho ahora no recuerdo si habla de ella, no quiero mentir... pero yo diría que no, o muy de refilón! De la de Jonás sí, seguro. Le gustará mucho Samedí, hay mucho material victoriano para usted y mucho tema bajo el mar para su Santo! Pronto se lo traigo, en la agenda apuntado está!

La Abutrí de Getafe ha dit...

Jolines Toronto las ballenas!!.
Mira que son bonitas y esos gritos que dan para comunicarse las unas con las otras parece mentira que con lo grandes que son parezcan tan dulces,dan ganas de pellizcar sus mejillas.
Moby Dick me gustó mucho pero es verdad que estoy con mi hermana en eso de que es mas lectura para hombretones como usted Toronto esa carcanada no la estruja cualquiera.
Besos.