divendres, 19 d’agost del 2011

Private Idaho


El lugar de Castle

Imaginen un corpus de obras de arte creadas a lo largo de siete décadas por un hombre que se dedicaba casi en exclusiva a su actividad vocacional, y que se preocupó por conservar para la posteridad la mayor parte de su producción. Este corpus extraordinario está constituido por numerosos dibujos hechos con hollín, construcciones con trozos cosidos de cartulina coloreada y libros hechos a mano. Todos estos artefactos carecen de fecha o título; tampoco hay referencias que esclarezcan la cronología de las obras. El artista nunca concedió entrevistas ni escribió nada sobre su actividad; y se sabe relativamente poco sobre las técnicas o los materiales que utilizaba. James Castle, nacido en 1899 en una zona rural de Idaho, trabajó casi totalmente al margen del mundo del arte hasta su muerte en 1977. Sólo a finales de la década de 1990 su obra empezó a aparecer en los principales circuitos artísticos; hasta entonces había circulado en el ámbito local y bajo la rúbrica de “arte marginal” o “arte autodidacta".*

*Text de Lynne Cooke pel MNCARS.


De tornada d'un cap de setmana de lujo a Córdoba, faig escala a Madrid per veure un parell d'exposicions i visitar més amics. Sabia que dijous arribava el Papa Benet XVI per inaugurar unes jornades de la joventut (catòlica), però no esperava que a principis de setmana ja estaria la ciutat totalment invadida. Com aquesta multitud de peregrins torracollons tenien descomptes pels museus, al MNCARS n'hi havia forces. Tot un acte de tolerància i respecte per part seva veure tants d'ells a l'exposició de la japonesa Yayoi Kusama, una artista defensora de l'alliberament sexual als anys 60' a Nova York. Imaginin el contrast de veure una monja d'hàbit rigorós al costat de les escultures fàl·liques de Kusama... Quina ironia. Em va recordar una foto de Francesc Català Roca que retrata una monja passant pel davant d'un rètol penjat a la paret on hi posava en lletres ben grosses: HOY, FIESTA DE DISFRACES.


En canvi, a les sales on s'exposava la retrospectiva James Castle: Mostrar y almacenar, no hi havia ningú. Només les vigilants de sala i jo durant l'hora que vaig ser-hi. Espero que fos una casualitat i la manca de més visitants no sigui el menyspreu que ha de pagar un artista outsider com Castle, qui en vida va treballar sempre al marge dels circuits comercials de l'art.

Desconeixia la seva obra fins que, fa només uns mesos, l'amiga Insonrible em va enviar un missatge: me acordé de ti, més la notícia d'aquesta exposició (la primera al país i poques més s'han fet arreu del món). Suposo que li vaig recordar, no perquè Castle fos sord-mut, analfabet i va viure en una granja a l'Idaho de l'Amèrica profunda dels Estats Units... si no pels dibuixos i collages que acompanyaven i il·lustraven la notícia. Tot el que després vaig veure i llegir sobre James Castle i la seva obra (per Internet o al catàleg de l'exposició, que el vaig trobar en una llibreria de Barcelona) em va commocionar, i creguin que no exagero.

Així que de pas per Madrid no podia deixar de visitar aquesta exposició, i ara, ja puc dir que la visita va superar totes les expectatives: l'obra de Castle vista en viu emociona molt. La fragilitat dels seus collages, aquelles figures de persones i animals (les aus de granja i els ocells salvatges especialment), els llibres il·lustrats, els paquets amb els que embolicava les obres... tot és d'una delicadesa i sensibilitat enormes, amb una combinació de papers i cartrons, dels colors, les puntades per cossir-los... tan simple com bell i poètic. Collages i dibuixos (de paisatges i d'interiors) formen una obra de pes que dona molt per pensar-hi i descobrir-hi. Una obra marginal però per les circumstàncies de la vida de Castle, perquè és art en majúscules, tan important i interessant com les grans obres d'art que figuren als manuals dels grans hits de la Història de l'Art.


James Castle: mostrar y almacenar

es pot veure al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid

fins el 5 de setembre de 2011.


+ James Castle: portrait of an artist (Documental de Jeffrey Wolf, 2008)

+ James Castle. Mostrar y almacenar. MNCARS, 
2011. 222 p. ISBN: 9788480264389

[Imatges: MNCARS; S+Art]

[Torontoràdio: The B-52's: Private Idaho]

6 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Me la apunto.
El fin de semana que viene no creo que se me escape.
Por cierto no has hecho nada más que irte ya se te echa de menos pechu!!.
Ayer le hablé de ti a Matias y me dijo que la próxima vez quiere conocerte pero tomando una copa de coñac en la barra del bar para tener una conversación como
cosa de hombres!!...Te acuerdas del anuncio???.jaja.
Espero verte pronto again!!.
Achuchones fuertes!!.

Toronto ha dit...

Muchas gracias Abutrí! Siempre estoy muy a gusto con vosotros. Queda pendiente para la próxima visita esa copa con Matías, un Soberano o lo que se tercie, será un placer!
La expo de James Castle te gustará seguro, si además vas el día 5 de septiembre que pasarán el documental sobre su vida, alucinarás mucho más!
Besos y achuchones de carcanada asada (hoy aquí también tenemos mucha calor)!

Insonrible ha dit...

Esta crónica está "de lujo". Te has decantado muy bien por el artista (no hará "hay kays" también ¿no?).

Por cierto, ¿has caído en la similitud del apellido (Castle) y tus obras con las pastillitas? Por no decir la similitud de Castle y mi Castillo.

Idaho no está tan lejos...

Toronto ha dit...

Es que nos pasamos la vida decantándonos por el lujo!
De tanta coincidencia con los castillos ha de salir algo más, a ello me pongo pronto. Idaho está en el Empordà y en Granada!

Samedimanche ha dit...

Bueno, bueno, qué de lujo y complicidad! Me encantaría acercarme a Madrid ahora que las masas católicas se disuelven y ver la expo...lo cierto es que es un autor emocionante.

Toronto ha dit...

Samedí, pues tiene hasta el 5 de septiembre para ir a verla... ahora, sabiendo su terror a las altas temperaturas... he de decirle que igual los católicos ya se habrán ido de Madrid, pero creo que el calor no! A ver si tenemos suerte y algún día exponen sus obras más cerca y así nos emocionamos (con lujo y complicidad) todos!