diumenge, 11 de setembre de 2011

Cautiva


Guillermo Pérez Villalta
Dionisios encuentra a Ariadna en Naxos*,
2008
Òli sobre tela
100 x 100 cm.

A La piel que habito de Pedro Almodóvar, ho vaig trobar tot massa fred, asèptic i contingut. Malgrat la distància que m'imposava tanta fredor (que a d'altres pel·lícules seves, melodrames o comèdies, no m'havia passat gairebé mai), vaig seguir amb interès la història (una vegada més, o encara més, rocambolesca). La pel·lícula em va agradar. Trobo que la fredor li senta bé a la part de gènere fantàstic i de conte gòtic que té. Els personatges, a part de la novel·la d'on provenen, semblen sortits del destí cruel i salvatge de la mitologia grega. Ara, penso que si el metratge tingués més moments amb la mateixa força que la música d'Alberto Iglesias i l'emoció del gran final, estaríem davant d'una obra mestra.

Cautiva és una peça musical d'Alberto Iglesias, escrita a partir de textos d'Ezra Pound i James Joyce, composta entre 1987 i 1991, i enregistrada en CD el 1992. Iglesias és el compositor habitual de les bandes sonores de les darreres pel·lícules d'Almodóvar. Quan al director de cinema li preguntaven a les entrevistes cóm el va conèixer, crec recordar que deia que es va interessar per ell quan va escoltar Cautiva. Quasi vint anys després, amb nous arranjaments del mateix Iglesias, el tema principal de La piel que habito és aquell Cautiva, que només pel títol ja té molt a veure amb la trama de la pel·lícula. Però a més, li dona una força dramàtica que, com deia, pel meu gust, és superior a les imatges que acompanya.

* A La piel que habito apareix aquesta pintura de G.Pérez Villalta. [Imatge: Galería Soledad Lorenzo]

+ Alberto Iglesias

+ La piel que habito (Pedro Almodóvar, 2011)

[Torontoràdio: Alberto Iglesias: Cautiva Part I i Part II]


3 comentaris:

Samedimanche ha dit...

No quiero ponerme sabihonda, pero creo que yo ya sé de qué va la peli...ella era él? La muerte de un personaje femenino trastoca un mad doctor que ya no estaba muy fino? ¿Sale Boris Karloff? ¿Es El demonio y la carne...? ¿Hace Chus Lampreabe de Frankenstein cañí?

Insonrible ha dit...

En la primera parte hay momentos de delirio. Ese tigre con acento brasileiro... Se ha dicho ya tanto de él... Pero la segunda parte, endereza la historia. La peli me desconcertó a ratos, pero el balance general no es malo.

Pues de la música, Toronto, si te digo la verdad, ni me acuerdo. La verdad es que la peli me tuvo un poco tensa todo el tiempo y creo que no estaba para otra cosa.

Y sobraba el momento "canción que te toca la fibra de Buika y que luego va a recopilatorio de CD de películas de Almodovar".

Toronto ha dit...

Samedimanche: pues creo que a usted le va a gustar, aunque ya sepa lo que pasa! En serio, ya me dirá.

Insonrible:a mi los momentos de delirio me gustaron, momento tigre incluido, lo único que no me impresionaron nada, ni miedo ni sufrir por los personajes ni nada... Eso es lo que quería decir con lo de pasarse de frío. Las canciones de la Buika tampoco me gustaron nada!