Glam

Els ulls de
David Bowie

[Foto: MAD]

Escolto per la ràdio que el proper 9 de maig, el Museum of Art & Design de Nova York inaugurarà l'exposició: David Bowie, Artist. Una retrospectiva multimèdia sobre el rei del Glam (el del Rock era Elvis, i els dos van néixer casualment un 8 de gener). Inclourà fotografies, música, vídeo-clips, filmacions d'actuacions i un cicle amb la projecció de les pel·lícules a les que ha fet d'actor, amb vàries joies dels 80' per repescar, com ara la vampírica El ente (Tony Scott, 1981), la Tenko-gayer Feliz Navidad Mr. Lawrence (Nagisa Oshima, 1983), la peluixada Dentro del laberinto (Jim Henson, 1986) o la polèmica, no n'hi ha per tant, La última tentación de Cristo (Martin Scorsese, 1988).
La setmana passada, el periodista musical Diego A. Manrique parlava del Glam en un article d'El País Semanal, arrel de la publicació de Children of the revolution de Dave Thomson, una bíblia documentada al detall sobre aquest moviment dels 70'. Seguint el fil del llibre, Manrique aprofitava per repassar els orígens del glam rock i d'alguns dels artistes més destacats: David Bowie al capdavant, Marc Bolan i els T-Rex, Gary Glitter, Roxy Music, Queen, els començaments de Lou Reed, Alice Cooper, Kiss i molts més.

Ziggy Stardust & The Spiders From Mars
Starman, 1972

Sota una aparença galàctica impactant (recuperant pel YouTube vídeo-clips dels grups o solistes glam, un encara té avui la sensació que eren autèntics marcians que havien aterrat amb aquells astronautes perduts a l'espai o de retorn dels viatges a Mart dels que parlaven a les cançons), deixaven per a la història del pop-rock músiques psicodèliques, progressives i salvatges, amb lletres gens superficials que reflectien el relleu generacional dels joves de l'època: Cha-cha-cha-changes... Punt de partida per relleus posteriors, dels immediats i més subtils com Joy Division (a Control, l'excel·lent pel·lícula d'Anton Corbijn, Ian Curtis escolta discos de David Bowie i Lou Reed, i té pòsters dels dos penjats a les parets del seu quarto), fins als actuals, alguns més per la via estètica que altra cosa, com Lady Gaga, que senyala Manrique al seu article.

+ David Bowie, Artist. Maig-Juliol 2011. Museum of Art & Design , N.Y.

+ Manrique, Diego A. Los reyes del “Glam”. A: El País Semanal, 17-04-2011.

+ Thomson, Dave. Children of the revolution. London: Cherry Red Books, 2010. ISBN: 978-1901447477.

Moure l'esquelet

Los Tiki Phantoms
Foto d'Ibai Acevedo

Com l'altra vegada, Los Tiki Phantoms tornen a aparèixer casualment en aquest blog durant la Setmana Santa. Sense desmerèixer el valor cultural, antropològic i psicotròpic de les processons, us recomanem l'alternativa a la Dansa de la Mort de Verges. Sí, la dansa s'ha de veure i posa el pèls de punta, però una vegada vista, deixin-la pels devots, els turistes i el jurat que tria què és o no patrimoni de la humanitat. Perquè aquí preferim les festes paganes que s'allarguen durant tot l'any: Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto!

És el tercer i nou disc d' El Bravo, El Beat, El Kahina i El Caníbal. Quinze instrumentals tan curts (cap arriba als tres minuts) com trepidants, de guitarres lluminoses i tallants, bateria endiablada i algun cor aïllat per sacsejar el moment. Cada vegada més virtuosos als instruments (quins reverbs i quins riffs!), consolidant unes melodies i un estil que, sota la influència del Gran Déu Tiki (com diuen ells a la contracoberta del disc) s'inspira molt en els clàssics del surf i el rock instrumental (The Shadows, The Ventures...), però que cada vegada més (per exemple especialment a temes com Fuego o Góndola) mostren ràfegues d'una personalitat pròpia i reconeixible. A més, introdueixen dues novetats que els senten molt bé: l'acordió i la trompeta. I, com sempre, vestits de sastre i abillats amb les inseparables màscares calavera, cuiden molt la seva imatge i presenten un artwork impecable, a càrrec de ConspiracyStudio i fotos d' Ibai Acevedo.

Si amb el primer disc regalaven un adhesiu i amb el segon un escut de roba, aquest tercer inclou a l'interior una careta retallable, per a que tots siguem un Tiki Phantom més. A moure l'esquelet!

Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto. Barcelona: BCore, 2011.

+ A Spotify

+ MySpace Los Tiki Phantoms

[Torontoràdio: Los Tiki Phantoms: Bala de plata]

Altres mons

Ángeles Santos
Un món,
1929
Oli sobre tela, 290 x 310 cm.
[MNCARS]

Ángeles Santos tenia divuit anys quan va pintar Un món. El proper 11 de novembre complirà els 100, i els primers en començar a celebrar el seu centenari han estat a Portbou, el poble on va néixer. Dissabte passat s'inaugurava l'exposició d'homenatge (Re)visions del Món: 100 anys d'Ángeles Santos Torroella. Catorze artistes que viuen i treballen a l'Empordà van ser convidats a re-interpretar Un món. Les propostes són molt diverses: un vídeo, un parell d'escultures, pintura, collage i fotografia. En conjunt, formalment allunyades entre elles, i també del referent, que és com de vegades acaben sent les millors re-interpretacions. Algunes les vaig trobar molt interessants, com el petit planetari de Pere Bellès, el cub de Carme Sanglas, entre la mística i l'alquímia, o el planeta blau de Xavier Escribà. Però trobo que cap em transmet la força onírica de l'homenatjat. De tota manera, val la pena apropar-s'hi, ni que només sigui també per fer un passeig per Portbou, pujar i baixar per les escales dels seus carrers, vorejar la platja i arribar-se al penya-segat del cementiri, o a l'estació de trens. Portbou té l'encant i el punt decadent dels pobles fronterers que van ser rics i han anat a menys. Radiant els dies de sol i calma, inòspit els grisos o quan bufa la tramuntana. Per a Ángeles Santos era un paradís on hi va passar molts estius de la seva infantesa. Per això apareix retratat a una de les cares del seu món.

Ángeles Santos rodejada d'alguns dels seus quadres.
[Foto: Uly Martín per a El País, 2008]

Quan, de tant en tant, vaig al MNCARS per visitar alguna exposició, acostumo a passar després per la col·lecció permanent i així tornar a veure Un món. Recordo bé la primera vegada que el vaig veure. No va ser a Madrid, si no a Figueres. Eren els anys vuitanta i Ángeles Santos, que encara era la propietària del quadre, el va deixar en dipòsit al Museu de l'Empordà. Llavors, jo era un adolescent i plantar-me davant dels seus tres per tres metres em va impressionar molt. Tant que l'anava a veure sovint (l'entrada era gratuïta) i durant anys vaig tenir una postal amb la reproducció al capçal del llit.
Força temps després, a la feina vaig conèixer en M., que em va explicar que quan era petit, ell i la seva família van viure al Museu de l'Empordà. El seu pare s'encarregava del manteniment i això incloïa tenir l'habitatge de l'últim pis. Ho vaig trobar extraordinari: tenir la casa dins un museu! No em negaran que dóna com a mínim per a un bon conte o potser, fins i tot, per a una novel·la sencera! El primer que li vaig demanar és si se'n recordava d'Un món. I crec que em va dir que sí, però que no gaire, perquè de seguida el MNCARS el va comprar i se'l van emportar a Madrid. Ara, el Museu de l'Empordà està preparant per a la tardor una exposició retrospectiva de l'obra d'Ángeles Santos, també dins les celebracions del centenari de l'artista. Suposo que no hi podrà faltar Un món. Mentre espero que arribi, vaig a mirar si trobo aquella postal.

(Re)visions del Món: 100 anys d'Ángeles Santos Torroella. Del 16 d'abril a l'1 de maig de 2011 a la sala Walter Benjamin de Portbou. Horari de 18:00 a 20:00 h. I del 16 de juliol al 7 d'agost de 2011 a l'edifici Miramar de Sitges.

[Torontoràdio: David Bowie: Life on Mars]

Paul se muda

Per circumstàncies que ara no venen al cas, no sé quant temps viuré a la casa on m'estic, si poc o molt. Però només de pensar en una altra mudança, ja em venen tots els mals! Així que, ni que sigui per no tornar a fer caixes en una bona temporada, miraré d'allargar-ho el més possible. Tinc uns parents totalment oposats en aquest sentit. Ahir mateix es canviaven de pis i no feia ni quatre mesos que s' hi havien mudat. Des de que els conec, he perdut el compte de les mudances que han fet. Les seves antigues adreces tatxades a la meva agenda d'adreces i telèfons en son testimoni. Diuen sempre que és per mirar de millorar, però crec que en realitat els va la marxa i que van camí de fer un rècord Guiness. Quan penso en ells, imagino, a base de flaixos que van saltant en el temps, com la seva filla, que ara és petita, va creixent asseguda al seient del darrera d''una furgoneta. Fins que un dia, a l´últim flaix, la filla és gran i condueix ella la furgoneta.

L' única mudança que recordo sense mandra va ser la primera, quan t'independitzes i marxes de casa dels pares. I aquesta, la de la independència, és el punt de partida de Paul se muda, una nova entrega traduïda al castellà de la sèrie de còmics Paul... de Michel Rabagliati, publicada ara per Astiberri, que pren el relleu a les impecables edicions de Paul va a trabajar este verano i Paul en el campo de Fulgencio Pimentel.

Una vegada més, Michel Rabagliati tira de l'autobiografia per construir les historietes d'en Paul. En aquest cas, torna als records de joventut. Veiem com va conèixer a la seva xicota, la Lucie (existien noies que llegien còmics!), amb la que marxa a viure junts; l'escola d'arts gràfiques, els amics d'estudis, les primeres sortides i, en especial, el record d'aquell nou i revolucionari professor que, sempre a la última, altament irritable i esnob, va acabar sent molt estimat pel Paul. La presència de l'entorn familiar, amb els pares, la tia àvia Janette (el meu personatge secundari preferit), germans i nebodes. La convivència en parella (més el periquito Coco!), els problemes domèstics, les nits veient Dinastía estirats al llit, quedant per sopar amb els veïns o a les festes dels amics, un cap de setmana esgotador fent de cangurs de les nebodes... Rabagliati retrata un moment molt bonic de la seva vida (i la d'en Paul). És un moment dolç, però carregat de dubtes, contradiccions, descobriments, alegries i alguna pena. Sempre emotiu sense caure en cursi. Paul se muda fa gala d'una estructura narrativa molt àgil, de lectura amena, es llegeix d'una tirada. A més, cal sumar-hi un dibuix molt bonic, net i ple d'informació a l'hora de reproduir, fins al més petit detall, tots els records dels interiors , els edificis, els carrers, les robes, els pentinats... d'aquells meravellosos anys vuitanta en aquell racó del Canadà.

Rabagliati, Michel. Paul se muda. Bilbao: Astiberri, 2010. (Colección Sillón Orejero). Rústica con solapas. B/N. 112 páginas. 14 euros. ISBN: 978-84-92769-53-7.

+ Michel Rabagliati

[Totes les imatges: Michel Rabagliati. Font: Astiberri]

[TorontoRàdio: Jeanne Moreau: J'ai la mémoire qui flanche]

L'edició d'Astiberri de Paul se muda inclou al final del llibre una llista de totes les cançons que apareixen citades, dels Culture Club a Sonrisas y lágrimas, passant per Jeanne Moreau.

Demà obre el 29è Saló del Còmic de Barcelona. Entre les activitats paral·leles, dissabte 16 hi haurà un concert dels Tiki Phantoms, que actualment estan de gira presentant el seu nou i flamant disc: Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto!

I no es perdin el número 77 de la revista El estafador dedicat als salons de còmic.

Giulietta, Abbe i Charo

La Strada

Franck Pourcel y su Gran Orquesta de Cuerda

Passejant un dissabte al matí pels carrers de Girona, entre la Plaça de Sant Feliu i el riu Onyar, vaig trobar en un petit mercat d'antiguitats i altres andròmines aquests dos discos de vinil de quatre cançons:

La Strada, a càrrec de Franck Pourcel y su Gran Orquesta de Cuerda. En realitat, són només dos temes a la cara A: el vals de Gelsomina i el tema principal versió bolero, tot música de Nino Rota per a la pel·lícula de Federico Fellini. És poc, però no em vaig poder resistir a la portada amb la foto colorejada de Giulietta Masina. Després, un cop escoltat, vaig comprovar que a la cara B, Pourcel, sense moure's un pèl del seu inseparable perruquí, dirigeix dues peces també molt boniques: Quejas de Montmartre (Complainte de la butte), música de Van Parys per a la pel·lícula French Cancan de Jean Renoir, i al darrer tall, tot un clàssic parisenc, el vals Sous le ciel de Paris d' H. Giraud. Aquest E.P. es pot escoltar a Spotify, però amb la pluja de l'agulla sobre el vinil, sona encara més melancòlic!

L'explosiva Abbe Lane, a la cara A canta el ¿Qué será será?, que primer havia fet popular Doris Day a El hombre que sabía demasiado d'Alfred Hitchcock, i un ¡Ay! Que me vuelvo loca, que torna boig a qualsevol que l'escolti (o la vegi com movia les caderes). A la cara B: el calypso Banana boat, que abans va fer famós Harry Belafonte i després, en la mateixa versió de Belafonte, Beetlejuice! El darrer tall és per Very satisfied, composició de Xavier Cugat, que llavors era el seu marit, molt satisfet de convertir a Abigail Francine Lassman (una joveneta que venia d'una tranquil·la família jueva de Brooklyn) en l'autèntic cicló sensual Abbe Lane, estrella dels millors nightclubs nordamericans, protagonista de musicals de Hollywood, shows de televisió i amb grans èxits a Espanya i a Itàlia. El disc és de 1958, Abbe Lane en la seva millor època, cantant en anglès i castellà. Actualment, Abbe ronda la vuitantena d'edat i està feliçment retirada. Va ser la bomba, però la meva esposa de Xavier Cugat preferida seria la següent a Abbe, em refereixo a la murciana més internacional del planeta i la galàxia: María del Rosario Pilar Martínez Molina Baeza de Rasten... , la gran Charo Baeza:

Dance A Little Bit Closer per Charo.
El vídeo clip és de 1977 (records des del bressol...) i la imatge no és massa bona, però no té pèrdua... Anglès amb accent de Múrcia i fraseig brutal en castellà: Acercate y oye como va mi corazón... Y haremos el amor hasta que te vuelvas loco, loco, loco!

L'E.P. d'Abbe Lane també es pot escoltar a Spotify, però amb la pluja de l'agulla sobre el vinil, sona encara més explosiu!

Pin ups rule!

//// //// ////

Vinila, Irene i Candela són només tres de les belleses que formen part del llibre que recull les pin ups fotografiades per Mary Hernández. Pin ups d'ara a l'estil de les dels anys 50'. Totes en les postures típiques pin up, tan sensuals com impossibles. Embotides en cotilles ben cenyides per lluïr els millors escots, lleugeres de roba o en llenceria fina per mostrar les autèntiques obres d'art que duen tatuades sobre la pell. A la pastisseria o al diner, prenent un cocktail al pub tiki o al lounge bar, militaritzades al més pur estil Inglourious Basterds, a zombieland, sobre flamants cotxes i harleys, esteses sobre catifes de peluix, entre butaques d'skay o davant del vellut vermell del cabaret més burlesque... Aquí en poden veure unes quantes més.

Hernández, Mary. Pin ups rule! The art of Mary Hernández. Barcelona: Quarentena Ediciones, 2011. 96 p. ISBN: 978-84-15-19114-8.

[Totes les imatges: Mary Hernández i Quarentena Ediciones]

[Torontoràdio: The Pussycats: I want your love]