Enrique Martínez Celaya
The Castle
Oli i cera sobre tela, 198 x 152
cm.
2011
Des de ben entrat el segle
XX fins a l'actualitat, deu ser cert que hi ha més artistes
que no pinten (i molts d'ells que no pinten res) que pas que pinten.
Però d'aquí a afirmar que la pintura ha mort... no seré jo qui ho
faci. És un tema recurrent, aquest de la mort de la pintura, que ni sé qui el va escampar, però que em ve sempre al pensament quan
surto d'una exposició de pintura contemporània que m'hagi agradat
molt. Quan no m'ha agradat gens, també em ve un pensament de mort,
però diferent, ja m'entenen. Va ser del primer cas després de veure El cielo
de invierno, una exposició de pintures i aquarel·les recents
d'Enrique Martínez Celaya.
Enrique Martínez Celaya
The Rite
Oli i cera sobre tela, 198 x 152 cm.
2009
No coneixia l'obra
d'aquest artista nord-americà d'origen cubà, ni havia vist abans
imatges o llegit res sobre l'actual - i primera que es fa -
exposició a Barcelona. Va ser per casualitat que passés per la Galeria Joan Prats i hi entrés. Buscant després informació sobre
ell, ara sé que va abandonar per l'art una brillant carrera
d'enginyer físic. Avui té una trajectòria artística més que
consolidada, i no només pinta, si no que també es dedica a
l'escultura, la fotografia, el vídeo-art, dóna classes, escriu
poesia i assaigs d'art.
Les obres reunides a El
cielo de invierno, pintures de personatges i paisatges hivernals,
mostren com Enrique Martínez Celaya posa el seu domini tècnic de
la representació figurativa, especialment en un ús del color
subtil i espectacular, al servei del més difícil d'aconseguir:
donar vida i emoció. Una pintura ben viva i amb una salut
excel·lent.
[Torontoràdio: J.S. Bach: Variacions Goldberg]
2 comentaris:
M'en vaig a veure-la!
Doncs espero que t'agradi, Samedimanche! Les fotos que he penjat no fan justicia als originals, sobre tot pels colors i perquè, a més la majoria són quadres de format gros... s'ha de veure a la galeria.
Publica un comentari a l'entrada