Señor Wences amb la
gallina Cecilia,
1962
A l'últim número
de Mondo Brutto
(tonto el que no lo tenga,
com diu de reclam la revista més bizarra de la galàxia) dediquen un
article a l'apassionant història del Señor Wences, cèlebre
ventríloc espanyol, nascut a Peñaranda de Bracamonte el 1896, que
va ser molt famós als Estats Units d'Amèrica. L'article és de
Jorge San Román, autor de l'única biografia que s'ha escrit sobre
Wenceslao Moreno (La extraordinaria vida
del Señor Wences), i repassa la vida i
èxits artístics des de que va emigrar als USA l'any 1935, fins que
va morir a Nova York el 1999, a l'edat de 102 anys! Una carrera
que va arrasar a Broadway (on hi té un carrer que porta el seu nom),
en gires internacionals (podia fer els seus espectacles en vuit
llengües diferents, però totes sempre amb accent de Peñaranda!),
al costat de grans estrelles del moment com Danny Kaye, triomfant
també a la ràdio i la televisió. Va actuar a la Casa Blanca per a
quatre presidents successius, va treballar per a Walt Disney i Jim
Henson el va convidar al Show de los Teleñecos (en un capítol que
mai es va passar a la tele espanyola!). Ha quedat per sempre en
l'imaginari del món de l'espectacle nord-americà i el seu record
s'ha mantingut força viu fins a les generacions més joves, i així
ho demostra que en Bart Simpson en un episodi imiti al Señor Wences
fent una titella amb la mà i dient un dels afegitons que solia dir:
“S'alright”.
Señor Wences amb Johnny Martin i Pedro
a El Show de los Teleñecos
a El Show de los Teleñecos
A Espanya, a part de
Peñaranda de Bracamonte que sí li va retre varis homenatges en vida, no
va ser mai massa conegut. No com el seu nebot, el també ventríloc i
ara gran empresari de les variétés, José Luis Moreno, que no se
sap molt bé perquè, es veu que no li agrada parlar d'aquell qui va
ser el seu oncle a Amèrica, el Señor Wences, considerat el
millor ventríloc del món.
+ Señor
Wences, pàgina creada per Jorge San Román.
[Foto: Wikipedia]
2 comentaris:
Conserva el regust dels espectacles antics. El cap parlant sembla tret d'un museu d'autòmats.
Què deu haver passat que els ventrílocs interessen tan poc? Sempre havien estat personatges mordaços, que feien dit als seus ninots allò que pocs haurien dit públicament.
Tan útils que serien ara!
Hola Enric,
El poc que he vist del Señor Wences em sembla d'un humor força blanc, però tècnicament era perfecte. Alguns dels que vingueren després, aquí el seu nebot o la Mari Carmen, tenien guions més esmolats, però en canvi la tècnica de vegades l'oblidaven del tot.
Estic d'acord amb tu, avui farien molta falta aquells ventrílocs que amb l'excusa del ninot en deixaven anar de bones! Trobo que ni els monologuistes, tan de moda ara, estan al nivell crític d'un Gila o un Rubianes. Dels més nous, i sense ninot, m'agrada en Miguel Noguera perquè recupera als guions un esperit surrealista (com ho era la d'un un paio parlant amb un ninot) i va més enllà dels típics monòlegs del club de la comèdia
Publica un comentari a l'entrada