dijous, 5 de juliol de 2012

Destí Hopper



Edward Hopper
Gasolina,
Oli sobre tela. 66,7 x 102,2 cm.,
1940.

Omplint el dipòsit per visitar l'exposició d'Edward Hopper a Madrid. 

Des de dies abans de la inauguració que no han deixat de sortir notícies, artícles i cròniques als diaris, suplements i resvistes. Dels que he llegit, m'ha agradat molt Dos miradas americanas, d'Antonio Muñoz Molina, que sempre escriu sobre art barrejant les seves impressions i reflexions personals amb molta erudució, tot de forma clara i entenedora.
Trobo que escriure sobre art és molt difícil. Quasi millor que ho expliquin directament els artistes. Però no tots ho fan, sovint perquè no volen donar més explicacions que les que desprenen les obres per si soles. Era el cas d'Edward Hopper, sempre reticent a voler parlar o escriure de les seves pintures o d'art en general. 

Però ho va fer alguna vegada, i ara l'editorial Elba ha publicat un llibret amb la traducció al castellà de quatre textos breus i tres ressenyes per a la revista The Arts. Són textos força secs, que es van complementant entre ells, per extreure al final un manifest propi, que ben segur Hopper s'hauria negat a escriure com a tal, i a on destaca per sobre de tot la vida interior que ha de tenir l'artista i en conseqüència, l'obra: “La vida interior del ser humano es un vasto y variado reino, y no se limita únicamente a estimular las combinaciones de color, forma y diseño. El término vida aplicado al arte no es algo que deba desdeñarse, porque abarca toda la existencia, y la competencia del arte es precisamente reaccionar a ella, no rehuirla. La pintura tendrá que tratar de lleno y de foma menos oblicua con la vida y los fenómenos de la naturaleza antes de que pueda volver a ser grande” (…) La única cualidad que perdura en el arte es una visión propia del mundo.”*
També hi trobem apunts sobre els seus referents artístiscs europeus de totes les èpoques (Degas, Rembrandt), reivindicacions de la nova pintura nord-americana de principis del segle XX (sobre tot l'entorn de l'escola de Robert Henri a Nova York), la seva postura sempre contrària a modes passatgeres, a la pintura decorativa sense ànima i als gustos dels acadèmics més conservadors, però a la vegada, és molt crític amb les corrents artístiques d'avantguarda que trien els camins de l'abstracció.
Hopper cita a molts artistes nord-americans que l'interessen, i especialment dos coetanis seus en les ressenyes per a la revista The Arts: John Sloan i Charles Burchfield. Aquests dos i la resta dels citats han estat tot un descobriment per a mi. Hopper és famós, però tota l'escola nord-americana de pintors realistes, no tant. Llàstima que l'edició dels textos no vagi acompanyada d' il·lustracions, s'agrairien molt quan Hopper parla d'obres concretes, pròpies i alienes, però tampoc és un problema si podem recorre a Internet.
* Hopper, Edward. Escritos. Traducción de Clara Pastor. Barcelona: Elba, 2012. 76 p. ISBN: 978-84-939902-5-1.
+ Hopper. Museo Thyssen-Bornemisza, fins al 9 de setembre de 2012

[Imatge de Gasolina d'E. Hopper: Museo Thyssen-Bornemisza]

4 comentaris:

Insonrible ha dit...

Los pintores de la AshCan son geniales. John Sloan, sobre todo. Con uno de ellos estudió Hopper en Nueva York. Me encanta también.
Hubo una expo en Madrid, hará dos años, de pintura americana de principios del s.XX y había la famosa pintura del metro de John Sloan.
Si es que no se acaba. Uno te lleva a otro y a otro...

Toronto ha dit...

A mi también me ha encantado Sloan! Sobre todo la que dices del metro y las vistas de Nueva York en general. Hopper en el libro este de escritos habla de como ese interés por la arquitectura ( esos edificios de ladrillo rojizo, con esas cornisas!) es una característica muy de ellos y que no se dio en Europa. Iremos pues de uno a otro...

Enric H. March ha dit...

Se'm fa difícil tenir una imatge completa d'Estats Units sense Hopper. Trobo que dóna carta de naturalesa a una Amèrica que vista només en cinema sembla una fantasia. Ha retratat el buit i la solitud com pocs.

Toronto ha dit...

A mi també, Enric. Com amb algunes novel·les nord-americanes també em passa, d'Steinbeck, Salinger, Irving... O depen de quin cinema, hi ha uns quants directors que busquen els paisatges i l'atmosfera Hopper, com Lynch, Jarmusch...