dimarts, 17 de juliol de 2012

Lucifer Circus



A l'assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (2009), Pilar Pedraza recollia, entre d'altres, la història de Krao:

“Una de las pilosas más parecidas a un híbrido – y, por tanto, al “eslabón” de la que tenemos noticia es la indochina Krao, una niña nacida en Birmania (1876-1926), que apareció en Europa a comienzos de 1880 y fue exhibida desde que tenía alrededor de 6 0 7 años hasta su muerte por gripe a los 49. Como era frecuente en su rara enfermedad, la Hipertichosis universalis congenita, sufría de prognatismo, irregularidades en la dentadura, hirsutismo general, y, además, según algunos médicos que la examinaron, labios reversibles y pies prensiles. La trajo un aventurero y empresario de espectáculos, William Leonard Hunt, “El Gran Farini”, que contó que la chica pertenecía a una tribu de monos arboricultoras y comedores de carne cruda y arroz. Se la habían cedido los reyes de Birmania y la había adoptado como hija. Cuando llegó a Europa fue examinada por el doctor H. Lazulita-Jarlow, en cuyo informe se inclinaba hacia la parte simiesca del eslabón. Según él, además de estar cubierta de pies a cabeza de pelo negro azabache, la estructura de su cara parecía la de un gorila. En consecuencia, se la publicitó como “el Eslabón perdido de Darwin” (…) Krao fue relativamente afortunada en su papel de freak. Gozó de cierta libertad, apartamento propio, el afecto de sus amigos y no pocos pretendientes (…) Fue una de las estrellas del circo Barnum & Bailey”. *

A Lucifer Circus (2012), la mateixa Pilar Pedraza, ha transportat a novel·la bona part de la història verídica de Krao, rebatejada aquí com Kreata. Una ficció on hi pesa molt un exotisme bigarrat en les descripcions dels ambients de l'època (del luxe asiàtic al vellut europeu de la Belle Époque), però que circula molt àgil i interessant per l'aventura (un començament espectacular el del viatge a Java per comprar un ligre, l'hibrid entre lleó i tigre, amb el descobriment inesperat de la nena peluda), el circ, el vodevil, les fires de freaks, la màgia, l'ocultisme i el gir cap a... les sectes satàniques! Un no parar de viatges típic de la faràndula, com dèiem a Java, també a Londres i Paris, passant per Tarragona! I forces cameos de llocs i personatges reals, o amb els seus noms reals, entre els que destaca la visita de Kreata a un ancià Charles Darwin. Tot narrat per Chinita (filla del Gran Dinápoli, l'amo d'un circ i empresari de l'espectacle), una jove que em sembla un pèl resabuda, potser perquè, sent sobre ella on recau la veu de l'autora, ha de ser complicat mostrar com qui no vol la cosa la gran quantitat d'erudició, dades i documentació que manega.

Pedraza, Pilar. Lucifer Circus. Madrid: Valdemar, 2012. (El Club Diógenes; 307). 287 p. ISBN: 978-84-7702-724-9.

* Pedraza, Pilar. Venus baruda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009. (Biblioteca Azul. Serie mínima; 25). 136 p. ISBN: 978-84-9841-303-8. Pàg. 47-49.


+ Toronto: On hi ha pèl...

I per posar música a aquesta entrada, m'hauria encant poder triar alguna cançó de Theodore Tartakower (Pensacola, 1937-2012), però no he trobat res... perquè és un personatge fals, una invenció de Joaquín Reyes per a la seva fantàstica secció Obituarios de Chichinabo, que surt al número de juliol-agost de la revista RockdeluxeConta Reyes que Tartakower era un cantant amb el mal de l'home llop (Hipertricosis congènita: pelut de cap a peus, com la Krao), que va arribar a tenir molt èxit amb un estil que expressava, amb un sentit udol de dolor, la frustració pel seu físic. Va arribar a treure tres discos, però l'èxit se li va acabar quan va decidir depilar-se el rostre amb làser: només li van deixar un bigotet i se semblava molt a Cantinflas... de manera que mai més ningú se'l va prendre seriosament i va haver de plegar.
En el seu lloc, posarem a Howlin'Wolf, que sí va exisitir i udolava com un llop, d'aquí el seu sobrenom, però de pèl, més aviat poc. 

[Torontoràdio: Howlin' Wolf: Moanin’ at Midnight]

4 comentaris:

Samedimanche ha dit...

No me depilo más!!

Toronto ha dit...

Pues necesitarás un representante!

Enric H. March ha dit...

Alguna cosa corre per l'aire, que fa que ens contagiem. Tinc en el cap un apunt sobre personatges freaks. A veure si mi acabo de posar.

És un món molt peculiar, aquest, i m'és especialment grat. No tant pels freaks, sinó per la fascinació que despertaven entre un públic necessitat d'una certa curiositat i morbositat.

La novel·la sembla interessant. Li faré un cop d'ull abans de decidir què fer. Se m'acumulen els llibres. Bé, de fet se m'acumulen de sempre.

Toronto ha dit...

Enric,
A mi també em tira molt l'interès per aquests freaks i tot el que els envoltava. M'agrada comprovar sovint que molts d'ells eren gent molt especial, més enllà del físic vull dir, com Chiquita, Joseph Merrick... i tants d'altres. És un tòpic, però és ben cert que els monstres no eren ells!
Lucifer Circus m'ha agradat, potser no massa el desenllaç... però sí crec que val la pena ni que només sigui pels personatges i la recreació de l'època. De tota manera, em va agradar molt més l'assaig anterior, Venus barbuda y el eslabón perdido, que a més és llegeix en un no res!