divendres, 26 d’octubre de 2012

Retorn al passat: Barcelona 1957



Leopoldo Pomés
Metro
(1959)
[Feu clic a la imatge per veure-la més gran]

L'any 1957, mentre als Estats Units d'Amèrica el número 1 del top ten era el Rock de la presó d'Elvis Presley, a Barcelona, després de l'èxit als cinemes d'El último cuplé, el que triomfava era el Fumando espero de Sarita Montiel...
Aquell mateix any, Leopoldo Pomés, per encàrrec de l'editorial Seix Barral, va sortir a fotografiar una ciutat empresonada. Ho va fer amb una mirada tan diferent, verdadera, crua i sincera que, segurament per por, la van rebutjar. I ara que s'exposa el reportatge íntegre a la Fundació Foto Colectania, les fotos d'entre 1957 i 1959 ens mostren una Barcelona que, per sort en alguns aspectes, ha canviat molt. Però la mirada de Pomés es manté avui tan moderna com en el seu temps aventuraven tres monges viatjant al futur en metro.



... pa´ lo bueno y pa´ lo malo, esto es Rock & Roll y no somos americanos...


+ Barcelona 1957. Leopoldo Pomés. Fundació Foto Colectania, Barcelona, fins al 26 de gener de 2013.

3 comentaris:

Insonrible ha dit...

Repasando lo que se ha publicado sobre la exposición, ¿sabes que el señor que aparece en la puerta del Almirall es el padre de Terenci Moix? Como cuenta el propio Terenci en sus memorias, su padre era un habitual de ese bar al que tuvo ir a rescatar de la pecadora barra en numerosas ocasiones.
Qué bien este rescate que se está haciendo de los fotógrafos catalanes de mediados de siglo XX y gracias al cual estamos viendo maravillas en formato exposición.
Besos.

Enric H. March ha dit...

Es mantenen vives i modernes, les imatges. I a més, per a mi és una Barcelona real, que es rescata de la memòria i, alhora, l'alimenta.

Toronto ha dit...

Insonrible, pues no como no lo explicaba la audioguía que nos dieron... no lo sabía! También hice alguna investigación: la chica de espaldas caminando por la calle, en algunos sitios aparece con el título de "Carrer Balmes" y en otros como "Les Rambles i Karin". Si el segundo es correcto, la chica podría ser Karin Leiz, co-fundadora del Studio Pomés, fue esposa de Pomés y es quien posó para la silueta negra de chica-fotógrafa del Flash-Flash... De Joaquin Costa a Tuset Street...
En la Colectania estamos viendo lo mejor de lo mejor: Joan Colom, Paul Strand...

Enric, totalment d'acord. Viscuda o no, la memòria històrica forma part de la nostra realitat. I malauradament no semba massa útil, i a alguns directament no els interessa gens que ho sigui.