divendres, 2 de novembre de 2012

Sant Jodorowsky màrtir



Cartell per a Santa Sangre (1989)
d'Alejandro Jodorowsky.


Diego Moldes: La imaginación simbólica fílmica de Jodorowsky. Principales temáticas, estilos, figuras y lenguajes presentes: simbolismo (Durand), (signo, alegoría y símbolo), imaginería (niveles de sentido de las imágenes) voluntad iconoclasta. Erotismo y sexo, anormalidad, ser andrógino, homosexualidad, drogas y psicodelia, locura, crimen y asesinato, muerte, castración, mutilación (y decapitación), necrofilia, lo grotesco o bizarre. ¿Eliminarías alguno de estos aspectos para describir tu cine? ¿Añadirias algún otro?

Alejandro Jodorowsky: Carajo, cómo odio los análisis universitarios. Hablan de la vagina universal sin nunca haber introducido en ella un falo endurecido por la pasión.*



* Moldes, Diego.
Alejandro Jodorowsky.
Madrid: Cátedra, 2012.
(Signo e imagen/Cineastas; 92).
488 p. ISBN: 978-84-376-3041-0.

Atesos a la resposta, és més que possible que Alejandro Jodorowsky no llegeixi mai cap estudi que analitzi la seva obra, com ara aquest mateix que ha escrit Diego Moldes, centrat només en l'obra fílmica. Un llibre que primer va ser tesi doctoral i, ara per ara, és el més complet escrit en castellà. Això no treu que el propi Jodorowsky es brindés a col·laborar amb l'autor, responent a més d'una entrevista, la majoria per correu electrònic. Ho va fer, però amb respostes que sovint fugen d'estudi, com ho va fer també, hàbilment, un altre dels entrevistats al llibre, Fernando Arrabal, cofundador amb Jodorowsky i Topor del grup de teatre Pánico. I Moldes ho inclou tot tal qual, també hàbilment, perquè és conscient que en aquestes preguntes sense resposta està gran part de l'essència de l'art de Jodorowsky (en cinema, teatre, còmic, novel·la, música, psicomàgia...).
El treball de Moldes és gairebé enciclopèdic: fins a la última dada més detallada de tot el que respecti a la preparació, producció, rodatge, estrena i edició en altres suports, etc., principalment dels sis llargs que va fer Jodorowsky: Fando y Lis (1968), El topo (1970), The Holy Mountain (1973), Tusk (1980), Santa Sangre (1989) i The Rainbow Thief (1990). Acompanyades d'aquesta anàlisi acadèmica que desgrana aspectes tècnics, influències de la filosofia, la religió i l'art en general, com de pel·lícules anteriors en concret (algunes hàbilment no assumides per l'artista) i la influència de les seves sobre d'altres posteriors, així com la conseqüent simbologia del contingut de les imatges. Malgrat tot, un llibre imprescindible per conèixer a fons la complexitat que guarden sota el primer cop de puny visualment impactant i provocador. D'una classe de cinema al·lucinat, totalment a contracorrent, que ningú havia fet abans i ningú més ha seguit fent, per tant, únic de debò.

Alejandro Jodorowsky
El Topo
(1970)

Al final, inclou autèntiques perles en els apèndixs, com les entrevistes íntegres fetes expressament pel llibre, o la traducció al castellà de l'article aparegut originàriament en francès de Dune, el proyecto frustrado de Jodorowsky, on ell mateix explica la seva implicació en l'adaptació al cinema de la novel·la de Frank Herbert. Va ser un projecte llarg, més de cinc anys treballant-hi, amb col·laboradors que feien preveure un resultat magnífic. Amb moments delirants, com les impagables trobades amb Salvador Dalí, a qui volia donar el paper de l'emperador boig. Frustrant, perquè finalment no la va arribar a rodar.

Com no, el llibre de Diego Moldes convida a fer un cicle Jodorowsky. Menys Tusk, totes les pel·lícules es troben editades en DVD i Blue-ray. La meva preferida és Santa Sangre.

***

Parlant d'anàlisis universitàries. Va ser a principis dels noranta, per un treball de curs en grup de l'assignatura d'Història del Cinema que impartia en Miquel Porter. Quan li vàrem anar a dir que el volíem fer sobre Alejandro Jodorowsky, de seguida va dir que sí, i amb molt entusiasme que ho va dir, per l'elecció del tema i mirant de dalt a baix a la M., la meva companya de grup, que era la noia més maca de la classe.
Ens vàrem documentar molt a la biblioteca de la Filmoteca amb uns dossiers i algunes revistes, però (no hi havia encara Internet) ens era impossible veure les seves pel·lícules. La més recent de les estrenades era Santa Sangre, i també es podia aconseguir en VHS, però d'importació. Casualment, mentre fèiem el treball, la van reposar en un cinema de Barcelona, a l'Arenas de Sants, i cap allà que vàrem anar.


Feien un programa doble classificat “S”: primer Santa Sangre i després Los burdeles de Paprika, de Tinto Brass. Ens va resultar estrany que, sense demanar-ho, el noi de l'entrada del cine ens informés d'on eren els lavabos. Després, a dins la sala i ja asseguts, encara ens va estranyar més que la poca gent que hi havia, tot senyors, no parés de circular amunt i avall pel passadís central durant la projecció. De la sorpresa vàrem passar a entendre-ho tot quan un d'ells, com qui busca una butaca lliure a la foscor, es va seure a sobre de la M. Però, davant el nostre ensurt, el senyor va demanar disculpes, va marxar de seguida i vàrem poder seguir veient Santa Sangre, més o menys tranquils, amb les passes de fons, fins al final. No ens vàrem quedar a veure Los burdeles de Paprika, que va omplir lleugerament la sala de més senyors.
Veure Santa Sangre ja és tota una experiència pánica, però en aquelles condicions semblava un dels consells de psicomàgia de Jodorowsky per tal d'exorcitzar els suposats desitjos sexuals del professor! I el treball li va agradar, al professor, quasi tant com la meva companya de grup, la veritable raó, crec jo, per a que ens posés una matrícula d'honor, la única que he tret mai.


[Imatge del cartell: Blefarostato]

[TorontoTV: Dámaso Pérez Prado: Mambo Nº8]

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Hi va haver un temps en què vaig seguir amb molt d'interès el grup Pánico, i "Santa sangre" és una pel·lícula que vaig gaudir molt i em continua semblant una gran pel·lícula, turbulenta, plena tant de la màgia de l'antic circ com de la màgia i la superstició que envolta la realitat.

Recordo la dona tatuada, l'exuberant Thema Tixou, i el nen, que interpretava Axel, el fill de Jodorowsky, amb qui em sentia plenament identificat en el seu paper d'observador de la realitat.

Algun dia hauré de tornar a Jodorowsky.

Ens has deixat intrigats amb la teva companya M. però m'estalviaré fer cap comentari perquè mai se sap on es fica un.

He rigut amb la teva experiència en el cinema Arenas, més que res perquè no estaves avisat. Ara no és el moment, però algun dia parlaré sobre el comerç sexual en públic a Barcelona. L'Arenas és només un cas; potser el més conegut perquè ara encara està dedicat al públic gai i és un local de contacte. Però a Barcelona hi ha hagut un submón dedicat al contacte sexual fora dels llocs més habituals. Ara és a la baixa perquè la moral sexual s'ha relaxat molt, però entre els anys 50 i 70 això era un festival.

Has tornat a veure a M?

Toronto ha dit...

Hola Enric,

Sí, vàrem anar a l'Arenas sense saber-ne res, quins pardillos! Jejeje!

Temps després, vaig saber que a l'antic pis de dalt del cinema Maldà també hi havia hagut tema. En fi, coses que passen si no saps a on et fiques!

Sí que veig molt sovint a M., mantenim una bona amistat, i no fa gaire quan li vaig dir que estava llegint aquest llibre, vàrem riure recordant el moment Arenas! Per cert, el murri d'en Miquel Porter amb M. no va arribar a més de llançar una floreta del tipus: "com es pot ser tant maca!", res més, era una persona i un professor entranyable, i tot un cavaller!

Enric H. March ha dit...

Cert, en Miquel Porter era tot un cavaller. El vaig conèixer en unes circumstàncies especials. En vaig parlar a "Entre la nova i la vella cançó" (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/01/entre-la-nova-i-la-vella-canco.html). Si et ve de gust, ja ho saps.

Toronto ha dit...

Torno ara que ho he llegit... Què bonica, Enric, la manera com vas conèixer en Miquel Porter. I què bonic com ho expliques a l'entrada del bloc, sembla un petit conte, és preciós! Gràcies.