Nathan Carter

Nathan Carter


The Big Bad Turbulent Takeover,

2007

[Parra & Romero]

Fa temps que tenia pendent esbrinar de qui era aquella escultura clavada a una paret darrera l'esquena de Pedro Almodóvar mentre feia la presentació dels seus cinc vídeos preferits del canal YouTube (que per cert, la presentació i els 5 vídeos són boníssims). Era només un tros el que es podia veure de l'escultura, però pels colors, l'assemblatge de peces i la forma, em va cridar molt l'atenció. Vaig pensar en algunes obres d'art contemporani africà que reprodueixen edificis i ciutats amb colors vius i formes semblants... però anava del tot errat en les meves investigacions.

Aquesta setmana, arrel d'una conversa sobre els correus electrònics que no et contesten quan envies una pregunta o una consulta a una pàgina web... em vaig decidir a enviar-ne un a la web de la productora de l'Almodóvar per preguntar si em podrien dir de qui era l'escultura. En menys de 24 hores, per gentilesa i amabilitat d'El Deseo, ja sabia que la peça en concret es diu Rewind Pause Stop i l'autor és l'artista nord-americà Nathan Carter.

Nathan Carter

Traveling Language Machine With#3 Frequency Disuptor And Disinformation Numbers Satation,
 2010

Nathan Carter

Brooklyn Street Treasures All City MTA Master-KEy Hyping Newkirk Ave To Myrtle-Willoughby,
2011

Nathan Carter va néixer a Dallas l'any 1970 i actualment viu i treballa a Brooklyn, Nova York. Les seves obres, principalment escultures i collages, recorden a tres Joans: Miró, Arp i Tinguely i, molt especialment, les escultures i els mòbils d'Alexander Calder, una influència que assumeix i que fins i tot el va portar a ser seleccionat per participar en una exposició d' homenatge a Calder. També hi veig en algunes obres el moviment de línies, formes i grafies dels il·lustradors nord-americans dels anys 50'.

Segons explica ell mateix, està molt interessat en la comunicació, per això li agrada treballar formes que emulen plànols de països, ciutats, xarxes de metro, recorreguts, itineraris, o, més recentment, grans torres de telecomunicacions, estacions de ràdio, antenes i ones per on circulen lletres, números i notes musicals. El resultat sol ser dinàmic, amb jocs de colors i ombres, alegre, amable, un punt efervescent i amb voluntat de fer un art divertit.

Nathan Carter

Excuse Me Mr. Bean, Conductor, Can I get to Avenue X from Shoreditch?, 

2006 

És possible que Almodóvar comprés l'escultura de Nathan Carter a la galeria Parra&Romero de Madrid que, pel que he trobat a Internet, és, des de l'any 2007, la única galeria que fins ara ha portat a Espanya la seva obra.

+ Nathan Carter a: Cassey Kaplan, New York i Esther Schipper, Berlin.

[TorontoTV: Nathan Carter al MCA, Chicago]

El desencant

Vivian Maier
At the Beach

::::::::::

Avanzaron hasta que el agua llegó a la cintura de Sybil.

Entonces el joven la levantó y la puso boca abajo en el flotador.

-¿Nunca usas gorro de baño ni nada de eso? -preguntó.

-No me sueltes -dijo Sybil-. Sujétame, ¿quieres?

-Señorita Carpenter. Por favor. Yo sé lo que estoy haciendo -dijo el joven-. Sólo ocúpate de ver si aparece un pez plátano. Hoy es un día perfecto para peces plátano.

-No veo ninguno -dijo Sybil.

-Es muy posible. Sus costumbres son muy curiosas. Muy curiosas.

Siguió empujando el flotador. El agua le llegaba al pecho.

-Llevan una vida muy triste -dijo-. ¿Sabes lo que hacen, Sybil?

Ella negó con la cabeza.

-Bueno, te diré. Entran en un pozo que está lleno de plátanos. Cuando entran, parecen peces como todos los demás. Pero una vez dentro, se portan como cerdos. ¿Sabes?, he oído hablar de peces plátano que han entrado nadando en pozos de plátanos y llegaron a comer setenta y ocho plátanos -empujó al flotador y a su pasajera treinta centímetros más cerca del horizonte-. Claro, después de eso engordan tanto que ya no pueden salir. No pasan por la puerta.

-No vayamos tan lejos -dijo Sybil-. ¿Y qué pasa después con ellos?

-¿Qué pasa con quiénes?

-Con los peces plátano.

-Bueno, ¿te refieres a después de comer tantos plátanos que no pueden salir del pozo?

-Sí -dijo Sybil.

-Mira, lamento decírtelo, Sybil. Se mueren.

-¿Por qué? -preguntó Sybil.

-Contraen fiebre platanífera. Es una enfermedad terrible.

-Ahí viene una ola -dijo Sybil nerviosa.

-La ignoraremos. La mataremos con la indiferencia -dijo el joven-, como dos engreídos.

Tomó los tobillos de Sybil con ambas manos y empujó hacia delante. El flotador levantó la proa por encima de la ola. El agua empapó los cabellos rubios de Sybil, pero sus gritos eran de puro placer.

Cuando el flotador estuvo nuevamente inmóvil, se apartó de los ojos un mechón de pelo pegado, húmedo, y comentó:

-Acabo de ver uno.

-¿Un qué, mi amor?

-Un pez plátano.

-¡No, por Dios! -dijo el joven-. ¿Tenía algún plátano en la boca?

-Sí -dijo Sybil-. Seis.

De pronto el joven tomó uno de los mojados pies de Sybil que colgaban por el borde del flotador y le besó la planta.

-¡Eh! -dijo la propietaria del pie, volviéndose.

-¿Cómo, eh? Ahora volvamos. ¿Ya te has divertido bastante?

-¡No!

-Lo siento -dijo, y empujó el flotador hacia la playa hasta que Sybil descendió. El resto del camino lo llevó bajo el brazo.

-Adiós -dijo Sybil y salió corriendo hacia el hotel.

Fragment d'Un día perfecto para el pez plátano de J. D. Salinger. A: Salinger, J.D. Nueve cuentos. Traducción de Elena Rius. Barcelona: Edhasa, 2007. (Colección Diamante; 37). ISBN: 978-84-350-3345-9.

[També en català: Salinger, J.D. Nou contes, Barcelona: Empúries, 1986. Traducció de Quim Monzó. ISBN 84-7596-854-6.].

El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger és un d'aquells llibres dels que he sentit a dir que, llegit durant l'adolescència, et pots identificar tant amb l'actitud inconformista i rebel del protagonista, que el deixes ben amunt del podi de les primeres lectures que marquen. Però que si el tornes a llegir de gran, de vegades causa certa desil·lusió, sobre tot si veus que has passat a identificar-te més amb els pares del protagonista. Personalment no ho sabré mai, perquè el vaig llegir de gran i perquè no tinc fills. Dos disgustos que m'estalvio. En tot cas, la novel·la em va agradar molt i, amb el propòsit de llegir més de Salinger, aquest estiu he continuat amb Nou contes.

Escrits entre 1948 i 1953, la majoria per a la revista The New Yorker, un sentiment de desencant per la vida travessa tots nou. El porten dins els personatges (com aquells soldats excombatents a la guerra de Corea que van tornar tocats per sempre) o el percebs en unes vides monòtones, buides de tot menys de misèries i que, des de l'altra banda, la del lector, les detestes tant com intueixes que ho feia Salinger. Sort dels nens (xerraires com vells savis d'aire aristocràtic, d'una presència magnètica), ells semblen la única esperança... fins que apareix Teddy, el nen protagonista del darrer conte i, d'un cop sec, veus que malauradament, potser tampoc.

La tercera foto, també de Vivian Maier, m'ha fet pensar en Sam, el nen protagonista de Moonrise Kingdom, una pel·lícula recent amb uns nens molt salinger. Com també ho són Sally Draper i Glen Bishop, els dos adolescents de la sèrie Mad Men que al penúltim capítol de la 5a temporada escapaven a donar un vol per Manhattan i visitaven els diorames d'animals del museu d'història natural...

[Fotos: Vivian Maier (1926-2009)]

[Torontoràdio: Harry Belafonte: The Banana Boat Song]

Fridas

Verónica Ruth Frías

Give me your blood, thanks,

2010

19 de agosto, 1935

Como tesoro guardé tu carta.

Tu voz me dio la más limpia alegría – no sabía qué hacer – y me puse a escribirte esta carta que no te sabrá decir, con mis palabras, todo lo que quisiera – todo lo que tu mereces por darme tanto!– tu belleza– tus manos– tú. Quisiera ser tan bonita para ti! Quisiera darte todo lo que nunca hubieras tenido, y ni así sabrías la maravilla que es poder quererte. Esperaré todos los minutos para verte. Espérame a las seis y cuarto del miércoles – abajo, en el zahuán grande de tu casa, porque creo que es más fácil. Háblame mañana a las seis de la tarde, quiero nada más oírte aunque sea un minuto. Si me hablas te juntaré florecitas chiquitas y te las llevaré el miércoles, pero, si no me hablas, de todas maneras te las llevaré – tantas que puedan hacer un jardincito en tu pecho– color de tierra húmeda.

Las ranas siguen cantando para nosotros – y nuestro río espera– el pueblo casto mira a la Osa Mayor – y yo– te adoro.*

Frida Kahlo. Autoretrat, 1940. [The Artchive]

*Carta de Frida Kahlo a Ignacio Aguirre. A: Kahlo, Frida. Ahí les dejo mi retrato. Prólogo de Ana María Moix. Introducción y notas de Raquel Tibol. Barcelona: Lumen, 2005. (Memorias y biografías). ISBN: 84-264-1513-X. Pàg. 167.

Ahí les dejo mi retrato,

pa' que tengan presente

todos los días y las noches,

que de ustedes yo me ausente. 

Aquests mesos d'estiu trobo a Frida Kahlo per tot arreu. A la web d'un diari parlaven de la mostra de videoart llatí Región 0 del MARCO de Vigo i il·lustraven la notícia amb un fotograma de Give me your blood, thanks, vídeo de Verónica Ruth Frías que revisita el quadre Las dos Fridas. A les taules de novetats d'algunes llibreries encara s'hi exposa Frida Kahlo. La belleza terrible de Gérard de Cortanze, una nova biografia de l'artista publicada aquest 2012 per Paidós. A la web The Gallery of Lost Art documenten i segueixen la pista de La mesa herida, una pintura de Kahlo del 1949 que després de ser exposada a Polònia va desaparèixer misteriosament. Als obituaris de Chavela Vargas parlen de Frida perquè les dues van ser bones amigues.

La meva amiga La Abutrí de Getafe té a casa, al seu estudi, un pòster amb la reproducció d'un autoretrat de Frida Kahlo. Encara riu del dia que va baixar una veïna i quan el va veure, li va preguntar ben convençuda: ¿eres tú, no?

[Torontoràdio: Chavela Vargas: La llorona]

Oficina d'art perdut

Creo que tengo tendencia a destruir los mejores cuadros, o los que han sido mejores hasta un cierto punto.

 Sigo probando y intento llevarlos más allá, y pierden todas sus cualidades, lo pierden todo. 

Yo diría que tiendo a destruir los mejores cuadros.

Francis Bacon, pintor.*

Francis Bacon no era l'únic que va destruir part de les seves pròpies obres, altres artistes ho van fer i ho continuaran fent. Però hi ha obres que no sempre desapareixen per voluntat de l'autor, de vegades les causes han estat els efectes tràgics de les guerres, incendis, inundacions, robatoris... o casos d'obres que, no se sap ni cóm ni perquè, misteriosament, han desaparegut. 
La Tate Modern de Londres ha creat The Gallery of Lost Art, un lloc web que recopila i documenta amb textos i fotografies alguns d'aquests casos d'obres d'art, només dels darrers cent anys, avui desaparegudes. Així ho explica el bloc d'art Sin título a El almacén de las obras perdidas, encapçalant l'article amb l'exemple d'una de les obres que trobo més fascinants de les que es van produir en l'època de les Avantguardes del segle XX i que, malauradament, va desaparèixer: Merzbau de Kurt Schwitters. 

[Fotografia de 1933]

Concebut per Schwitters com un espai íntim on dipositar alguns dels seus treballs (collages i escultures dadà que ell anomenava Merz) i també obres i objectes personals d'amics, tot construint (bau en alemany) durant més de deu anys llargs, aquella mena de decorat, entre arquitectura i escultura, precursor de les instal·lacions, de formes molt semblants a les que feien els cubistes. Va anar ocupant fins a sis habitacions de la casa familiar a Hannover. El Merzbau va ser destruït per un bombardeig a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Ja feia uns anys que Schwitters havia fugit d'Alemanya, primer a Noruega, on va tornar a construir-ne un de nou i que tampoc es conserva perquè es va cremar. Després es va traslladar a Anglaterra, on també en va començar un altre, el darrer, que va deixar inacabat al morir.

Kurt Schwitters

Merz kolumne

[Foto de 1923]

Marcel Duchamp

Fountain, 1917

[Foto d'Alfred Stieglitz]

A The Gallery of Lost Art hi ha (fins al moment, perquè es vol anar ampliant i actualitzant) una vintena més de casos d'obres perdudes. Entre elles, Fountain de Marcel Duchamp, qui no devia estar massa preocupat pel destí de l'urinari original, una vegada més l'atzar intervenia en una de les seves obres: va desaparèixer i a dia d'avui ningú sap on para. Duchamp va autoritzar fer-ne una còpia. Algú ho havia notat mai que no era l'original? Tres anys va trigar Peter Bisseger en reconstruir el Merzbau d'Schwitters, a partir de les fotos que se'n conserven i l'ajut del fill de l'artista. Si les imatges de la reconstrucció impressionen (actualment es pot visitar a l'Sprenger Museum d'Hannover), no puc ni imaginar què es devia sentir entrant a l'original.

[Reconstrucció del Merzbau de 1983]

+ The Gallery of Lost Art

+ The Reconstruction of Kurt Schwitters' 
MERZ Building

+ Jarque, Fietta. El almacén de las obras perdidas

+ Miguel Villa, Gonzalo de. KurtShwitters: instalación viva

*Sylvester, David. La brutalidad de los hechos. Entrevistas con Francis Bacon. Traducción de José Manuel Álvarez Flórez. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2009. ISBN: 978-84-343-1211-1. Entrevista 1, BBC, octubre de 1962.

[Fotos: The Gallery of Lost Art]

[Torontoràdio: Kurt Schwitters: Ursonate]

La nit del lloro

J'aime

Midnight Shift

En la noche eterna,

[Jabalina 2012]

Amb aquest vídeo-clip que entra i surt de la foscor, J'aime posa imatges a Midnight Shift, la cançó que obre En la noche eterna, un EP de vinil verd clar preciós publicat pel segell Jabalina dins la col·lecció de singles Dedicatessen. 

J'aime és Jaime Cristóbal, també guitarra i compositor de Souvenir, el grup que forma amb la seva dona (que surt al vídeo-clip tocant el teclat i les maraques de calaveres). A En la noche eterna, més lluminoses són, malgrat els títols, Garden of Shades i This Time (Black Time), escletxes que obren les guitarres cristal·lines i l'excel·lent veu de crooner d'en Jaime, que sap portar tan bé, i quan li convé, del més greu al més xiuxiuejant. 

No sé si a Pamplona, que és d'on són ells, hi fa tanta calor com diuen que en fa a Tijuana o Hawaii, però Midnight Shift i el final amb Honolulu Dark, l'impressionant instrumental que tanca el disc, formen la banda sonora d'una calorosa nit d'estiu. De passar la nit del lloro, d'una altra volta més al llit, arraconar el llençol i aixecar-se a les fosques direcció la cuina per beure un got d'aigua a la llum de la nevera entreoberta. 

+ MySpace de J'aime

+ J'aime a Jabalina Música

[Foto de la portada: Jabalina Música]

Mapes d'altres mons

Michael Druks

Druksland Physical & Social, 15 January 1974, 11.30 am,

1974

El robot Curiosity de la NASA ha arribat a Mart i ja deu haver començat a fer les fotos del planeta que serviran, entre altres coses, per treure'n un mapa. Qui sap si arribarem a veure com hi envien els primers astronautes, GPS en mà, per explorar el terreny, o més tard com hi arriben els primers colons que exterminaran als marcians, urbanitzaran el desert vermell, cremaran els boscos, i, en definitiva, es carregaran Mart, tal i com va escriure Ray Bradbury a Cròniques marcianes. I al Futur, quan recuperin aquell primer mapa del 2012, del que mostrava, probablement no en quedarà res.

Per a l'exposició Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament, s'han seleccionat obres d'artistes del segle XX i XXI que tenen en comú l'ús de cartografia: mapes, plànols, globus terraquis o altres representacions d'espais físics (de la Terra al cos humà) i també mentals. Obres molt variades, tant en tècniques emprades com temàticament, per exemple: de la denúncia de certes pràctiques polítiques, socials, econòmiques i desastres medi ambientals, a la introspecció més intima, recerques d'identitat, la fusió d'home i natura, paisatges a partir de paisatges representats, visions existencialistes i místiques, científiques i surrealistes, mons portàtils que caben dins una maleta, passeigs a la deriva i evasions a nous mons imaginaris. La majoria de propostes parteixen formalment del mapa, tot i que en realitat moltes d'elles van contra el mapa, transgredint les normes imposades per la cartografia oficial, manipulant-la per qüestionar-la, fer evidents les atrocitats comeses per l'home sobre el seu propi planeta, planejar utopies, explorar dins i fora, escapar.

Perry Grayson. 

Map of Nowhere (Blue), 

2008.

[Video: Grayson Perry’s Map of Nowhere 2008 - The Beauty of Maps - Episode 1 - BBC Four]

+ Cartografías: artistas y mapas [Dins la pàgina web de la comissària de l'exposició, Helena Tatay, es pot veure una galeria d'imatges que recopila centenars d'obres d'aquestes cartografies contemporànies d'artistes, algunes d'elles presents ara al CaixaForum]

+ Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament. CaixaForum de Barcelona, fins al 30 de setembre de 2012.

Yves Klein. 
Globe terrestre bleu, 1957
.

[Imatges: Victoria & Albert Museum i Web d'Helena Tatay]

[TorontoTV: Björk: Joga]

El temps de l'amor

Wes Anderson

Moonrise Kingdom, 

2012

C'est le temps de l'amour, 


Le temps des copains et de l'aventure


Quand le temps va et vient, 


On ne pense a rien malgre ses blessures


Car le temps de l'amour


C'est long et c'est court, 


Ca dure toujours, on s'en souvient
...

Si un amor d'estiu és tan gran, autèntic, intens i verdader que, malgrat durar només el temps de les vacances, es recordarà per sempre... Una cançó perfecta per posar-hi música és Le temps de l'amour de Françoise Hardy. Com ho és de perfecta dins la banda sonora de Moonrise Kingdom, una gran pel·lícula d'estiu sobre un amor que es rebel·la a ser només d'estiu i, potser per això, els dos amants adolescents, un cop passat el temps de l'amor, dels companys i de l'aventura, es continuaran estimant a un lloc anomenat Summer's End.

+ Moonrise Kingdom 

[Fotos: Focus]

[TorontoTV: Françoise Hardy: Le temps de l'amour]