dijous, 27 de setembre del 2012

Lliçó d'anatomia



Antoni Tàpies,
Cames,
2001

Cap braços cames cos, una exposició d'Antoni Tàpies que reflexiona sobre la condició humana a partir de la representació del cos, amb obres que va fer durant els darrers tretze anys abans de morir. Per la força expressiva i per alguns formats grans de les obres, la dada dels anys pot sorprendre. Però el Tàpies vell va treballar contínuament, tenia sobre tot problemes de visió (i de jove, diran els seus detractors... acudit fàcil), i el treball físic de pintar el concentrava només en un parell de mesos de l'any, quan anava al seu estudi del Montseny. Durant la resta, es dedicava a llegir (amb lupes d'augment) i prendre apunts. En alguna de les entrevistes que li van fer, quan li demanaven que donés un consell als artistes joves, no en volia donar mai cap, però una vegada sí va dir que llegissin, que llegissin molt.


Antoni Tàpies,
Cos lligat,
2010

Visitant l'exposició, dos tòpics em ronden: aquell que diu que Tàpies sempre va fer el mateix i, l'altre, que la darrera etapa d'un artista, en general, tendeix a la decadència. Aquesta exposició crec que trenca els dos. És cert que les tècniques (collage, assemblatges, pastositat matèrica, traç gestual...), els materials (sorra, palla, roba...) i les grafies (A, T, la creu, paraules, frases...) amb la seva simbologia personal i mística, són les de sempre, però és que són úniques, el seu món. No barrejaria tenir un estil propi amb afirmar rotundament que tot és el mateix. El mes d'agost passat, en una excursió un dissabte a Ceret, vaig poder veure al museu d'aquella ciutat francesa tan bonica, una retrospectiva més sobre Tàpies, menor que la del MACBA de l'any 2004, però prou completa per comprovar la quantitat de temes i tècniques que va tocar, com ho deixaven clar i més extensament les exposicions monogràfiques que s'han anat fent a la seva fundació de Barcelona (recordo especialment amb agrat dues, Celebració de la mel i Comunicació sobre el mur), així com les exposicions de la col·lecció que van alternant entre les temporals, bones ocasions per conèixer i entendre (qui en tingui interès) a Tàpies. I d'aquests cossos plens de vida i de mort, que fins i tot em semblen sexualment molt potents, no diria mai que representin la seva decadència artística, perquè la vellesa no té perquè anar-hi sempre associada, al contrari, pel meu gust, són del millor de la seva extensa producció.


[Fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / © Gasull Fotografia, 2012]
[Torontoràdio: Duke Ellington: Flirtibird (Anatomy of a Murder)]

diumenge, 23 de setembre del 2012

La Colometa


Mercè,
collage.

Joan: Tots aquests dies he treballat en l'acabament de Colometa. Ara l'agafaré des del començament mirant bé tot el que em dius i arreglant coses que s'han d'arreglar i només puc veure jo. Per exemple, tot el que diu Quimet del dimoni ha de ser més bonic. L'ha de comparar, pels colors, amb una mosca vironera, que són negres amb reflexes blaus i vermells, perque al final, l'adroguer i Colometa caçan una rata i la rata, esventrada, té tres mosques vironeres al damunt: negres, amb reflexes baus i vermells. Tinc un mes de temps. El termini d'admisió acaba el 31 d'octubre. El jurat del premi Sant Jordi és un jurat institucional.

Jordi Rubió president
Agustí Calvet (Gaziel)
Martínez Ferrando
Joan Pons
Josep Pla
Joan Petit
Joan Fuster secretari

Fer la qurantena, Vol dir que, després d'haver tingut una criatura, un marit i muller han de fer bondat quaranta dies perque la matriu encara esta oberta. I perque diuen que són els dies que la Mare de Déu va trigar a poder fer no sé que... En fi, com que em començo a posar nerviosa, he de procurar prendre molta meprolette i dormir com un soc. Només així la Colometa podra volar enlaire. 
Me'n vaig a comprar-me dinar. Són les dotze i potser no hi seré a temps. Adéu.

Mercè [signatura manuscrita]
no he posat ni accents ni he corregit faltes de màquina, ja te'n faràs càrrec [afegit manuscrit]

Carta no datada, probablement escrita entre setembre i principis d'octubre de 1960, que Mercè Rodoreda envia a Joan Prat [també conegut com Armand Obiols] anunciant-li els darrers retocs de Colometa, abans d'enviar-la al Premi Sant Jordi”.*

*Nadal, Marta. De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda
Barcelona: Edicions 62, Fundació Mercè Rodoreda,
 Institut d'Estudis Catalans, 2000.
 ISBN: 84-297-4771-0. Pàg. 159.

Colometa no va guanyar el premi Sant Jordi. Crec que hi ha alguna carta, també adreçada a Obiols, deixant testimoni de l'enrabiada que va agafar (que riu-te'n de les cartes de Thomas Bernhard a Siegfried Unseld). Era una dona de caràcter fort, la Rodoreda. Però La Plaça del Diamant es va publicar i amb el temps va arribar a ser la seva obra més popular i reconeguda arreu.


Durant els actes de la Diada de Catalunya d'aquest 2012, dins la part d'espectacle que dirigia Joan Ollé, Sílvia Munt va llegir un fragment de La plaça del Diamant i el grup Las migas van cantar la cançó de Ramon Muntaner per a la banda sonora de l'adaptació al cinema, commemorant així els 50 anys de la publicació de la novel·la, el març de 1962, pel Club Editor. És difícil per a molts no pensar en Sílvia Munt per posar cara a la Colometa, la Natàlia de la pel·lícula, i també sèrie de televisió (les dues del 1982), de Francesc Betriu. I això que n'ha tingut més de cares després. En una adaptació pel teatre, el 2004 al Teatre Borràs, el mateix Ollé va repartir les tres edats de la Natàlia (jove, mitjana edat i vella) en Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla (La Carulla), en un muntatge sobri, tres monòlegs que s'anaven entrellaçant, amb música de Pascal Comelade i com a única escenografia tres bancs, una escala dibuixada sobre un mur i una tira de bombetes de colors. Una altra va ser la de Sílvia Bel, també pel teatre, una gran producció al Teatre Nacional de Catalunya dirigida per Toni Casares, la temporada 2007-2008 i dins les celebracions del centenari del naixement de la Rodoreda (1908-2008). I, finalment, potser la més exòtica, va ser la Colometa americana: Jessica Lange, en un solo més aprop de l'adaptació d'Ollé, al Catalan Days de l'Institut Ramon Llull, un festival de cultura catalana celebrat a Nova York el 2009, i el mateix any ho va portar a Barcelona al Teatre Romea.

La Colometa ha volat molt enlaire, cinquanta anys porta volant, i el que li queda. 

[Torontoràdio: Maria del Mar Bonet: Mercè]

dijous, 20 de setembre del 2012

Cicle del 72


Bob Fosse
Cabaret
(1972)

Aquell matí d'estiu de mitjans dels vuitanta vaig decidir anar - com sempre amb la meva bh meteor blava - a can Juanola, la llibreria papereria quiosc del poble, per preguntar-li a l'Anamari quines revistes de cine tenien. Sense pensar-s'ho un segon em va respondre: Fotogramas! A mi el nom em va sonar com de revista tècnica de fotografia, però la vaig fullejar, me la vaig endur i des de llavors fins avui, que cada mes l'he comprada. Poc després, van començar a tenir-ne una altra, Dirigido por... De crítiques i articles saberuts, acadèmics, més espesa que Fotogramas, també l'he anada comprant, però només de tant en tant, com alguns dels llibres que la mateixa revista edita, sobre tot aquells dedicats a dues pel·lícules per volum, com els antics programes dobles dels cinemes d'abans. Amb el temps s'hi van anar afegint Imágenes, Fantastic Magazine (amb una primera època gloriosa, per poc després desaparèixer), Cinemanía, o la més recent, la versió espanyola de Cahiers du Cinéma, ben segur un referent - l'original francesa, dic-  per a la redacció de Dirigido por...

Francis Ford Coppola
The Godfather
(1972)

Aquest mes de setembre, Dirigido por... ha complert 40 anys. Per celebrar-ho, Edmon Orts, el seu fundador l'any 1972, i un dels seus coordinadors durant molts anys, José María Latorre, han escrit un article cadascun rememorant els vells temps. Per cert, Orts es lamenta en el seu article de no haver pogut fitxar a José Luis Guarner, un dels millors crítics de cinema (o cronista, com ell preferia) d'aquella època, i que sí en varem poder gaudir forces anys els lectors de Fotogramas. Després proposen una selecció personal de 20 pel·lícules estrenades a Espanya el 1972, ressenyades, com sempre, amb tot luxe de dades i apreciacions, per alguns dels membres de l'actual planter de crítics i col·laboradors de la revista.

Si algú s'anima a fer el cicle 1972 de Dirigido por..., algunes les conec (i m'agraden també molt), algunes que no, però només pel què expliquen de totes a la revista, la selecció sencera crec s'ho mereix:

Aguirre, la cólera de Dios. Werner Herzog
Las aventuras de Jeremiah Johnson. Sydney Pollack
Cabaret. Bob Fosse
Los Cuentos de Canterbury. Pier Paolo Passolini
Defensa-Deliverance. John Boorman
Fat City. John Houston
Frenesí. Alfred Hitchcock
Gritos y susurros. Ingmar Bergman
La huella. Joseph L. Mankiewicz
La huída. Sam Peckinpah
Ludwig, réquiem por un rey virgen. Hans-Jurgen Syberberg
El otro. Robert Mulligan
El padrino. Francis Ford Coppola
La primera noche de la quietud. Valerio Zurlini
¿Qué me pasa, doctor? Peter Bogdanovich
¿Qué ocurrió entre mi madre y tu padre? Billy Wilder
Roma. Federico Fellini
Sueños de un seductor. Woody Allen
El último tango en París. Bernardo Bertolucci
La venganza de Ulzana. Robert Aldrich

El número de setembre encara es pot trobar als quioscos.


[TorontoTV: Lizza Minelli a Cabaret: Mein Herr]

divendres, 14 de setembre del 2012

Mirall trencat



A través del mirall 
de Joan Fontcuberta.
[Instal·lació, 2012]

Abans d'entrar, i un cop a dins també, s'informa en uns cartells que les imatges que s'hi mostren poden ferir la sensibilitat dels visitants. Un dispositiu amb varis projectors dispersos arran del sostre dispara sobre les parets blanques de la sala tot d'imatges de gran format que van canviant cada tres segons, superposant-se en un bucle intermitent. Són imatges que el fotògraf Joan Fontcuberta ha seleccionat d'Internet i no són fotos seves, si no una tria de les que una munió de gent anònima es fa càmera en mà: retrats davant d'un mirall, o encarant l'objectiu directament cap un mateix, i que després pengen en obert a la xarxa. Hi ha fotos de tota mena, com les típiques d'adolescents, i no tant adolescents, avis i nens, posant sols o amb amics en mil postures possibles, i força gent despullada, normalment a un lavabo o un dormitori, mostrant amb posat més o menys desinhibit el sexe, o directament com el posen en funcionament.
Passo sota el bombardeig d'imatges com travessant una mena de túnel dels horrors o una versió 3.0 de les fires de freaks, però a on, gràcies al progrés tecnològic que ha posat la càmera digital a l'abast de tothom del primer món, els monstres ja no són la dona barbuda, els nans, la sirena i l'home llangardaix... són qualsevol de nosaltres. I per si no ho ets encara, la mateixa exposició dóna l'oportunitat de ser-ho, posant a la teva disposició una càmera i un mirall per a que afegeixis el teu autoretrat.


Al final de la sala, s'exposen emmarcades, formant un gran mural, algunes de les fotos que apareixen projectades a la instal·lació. L'efecte no és el mateix, però permet fixar-se més en els seus protagonistes, els entorns... reflexionar tranquil·lament sobre què és això. Crec que Joan Fontcuberta, tan avesat a crear ficcions artificials, aquesta vegada (i també a la sèrie Googlegrames) ha quedat fascinat per la dura realitat que circula per Internet. I a diferència del que diu el tòpic, aquesta realitat no supera, sino que crea ficció: un món estrany al que s'entra a través del mirall.

Joan Fontcuberta. A través del mirall. Museu de l'Empordà, Figueres, fins al 11 de novembre de 2012.
[Exposició itinerant Vilafranca del Penedès – Cornellà de Llobregat - Figueres- Granollers – Mataró - Terrassa]



[Torontoràdio: Lagartija Nick: El nuevo Harlem]

dilluns, 10 de setembre del 2012

Monster cover



David Byrne & St. Vincent
Who
[Vídeo de Martin de Thurah]




Avui ha sortit a la venda el disc a mitges entre St. Vincent i David Byrne: Love This Giant (4AD-Todo Mundo, 2012). Tot l'estiu que porten sonant a la ràdio dues cançons d'avançament, Who i Weekend In The Dust, de la primera han fet el vídeo-clip de presentació.

La inquietant portada du la firma de tres artistes: la foto és de Richard Burbridge, dedicat normalment a les revistes de moda i a retratar artistes del cinema nord-americà. A la caracterització,  el creador de monstres, aliens i altres bèsties Gabe Bartalos, que ha treballat per a Tim Burton, Gillermo del Toro o Matthew Barney, per dir-ne tres. A les lletres i dibuixos, el grafiter Steve Powers.

          Richard Burbridge
          [De la sèrie de fotografies War Hero per a Dazed & Confused Magazine, juliol 2010]

dijous, 6 de setembre del 2012

Fosca Blancaneu


Iban Barrenetxea
Blancanieves,
2012
[Fes clic sobre la imatge per veure-la més gran]

La madrastra no en té prou amb voler matar a Blancaneu que, a més, demana al caçador que un cop morta, li tregui el pulmó i el fetge i se'ls porti, amb la intenció caníbal de cuirnar-los i menjar-se'ls. Blancaneu té la sort d'escapar i ser acollida pels set nans, però a canvi de què? De netejar la casa i preparar els menjars. Portant-ho al límit de la perversió, recordo aquell acudit popular que diu: Per què són set els nans? Perquè Blancaneu no tanca el diumenge...


Llegint aquesta nova edició il·lustrada del conte original de la Blancaneu, escrit pels germans Grimm, he tornat a caure en quant cruels i sinistres arriben a ser alguns contes infantils. Pot semblar que quedi tot suavitzat per les il·lustracions d'Iban Barrenetxea, però només en part, perquè estan carregades de detalls que aporten molt més que uns simples dibuixos bonics i estilitzats. L'estil isabelí de les indumentàries, també del castell i de la casa, dona un aire de tragèdia shakespeariana: la sang de la reina que cau sobre la neu anuncia el drama que viurà un cor tan blanc com el de la protagonista. O directament la calavera que acompanya sempre a la madrastra, el ser o no ser la més maca amaga la por a fer-se vella, a la mort.

[Fes clic sobre la imatge per veure-la més gran]

Després està la presència simbòlica dels ocells: la garsa i el corb, símbols del mal auguri i de la tenebra, com el falcó ho és del noble caçador, el mussol de la saviesa i el colom blanc de la llum enfrontades a la foscor del corb... El que no m'atreveixo a interpretar és per què tots els personatges són orelluts, potser una referència a la tradició oral dels contes?





Grimm, Jacob y Wilhem
Blancanieves
Traducción de Isabel Hernández. 
Ilustraciones de Iban Barrenetxea. 
Madrid: Nørdica libros, 2012. 
64 p. 
ISBN: 978-84-15564-10-2.


[Totes les imatges: Iban Barrenetxea]

I més Blancaneu en ple 200 aniversari de l'aparició del primer recull de contes del germans Grimm. El 28 de setembre s'estrenarà la pel·lícula de Pablo Berger Blancanieves. Les imatges que circulen per Internet pinten molt bé.


[Torontoràdio: Horace Heidt & His Brigadiers: Heigh-Ho]

diumenge, 2 de setembre del 2012

Rampant transformació



Sara Huete
El barón rampante,
collage
[Fes clic sobre la imatge per veure-la més gran]

"De tant en tant, mentre escric, m'interrompo i surto a la finestra. El cel és buit, i a nosaltres, els vells d'Ombrosa, acostumats a viure sota aquelles verdes copes, ens fa mal de mirar-lo. Diries que els arbres no han pogut resistir des que el meu gremà se'n va anar, o que els homes van ser dominats per les fúries de les tenebres. Després la vegetació ha canviat: ja no hi ha moreres, oms, roures: ara Àfrica, les Amèriques, les Índies, allarguen fins aquí branques i arrels. Les plantes antigues s'han quedat dalt: sobre els pujols, les oliveres, i en els boscos de les muntanyes, pins i castanyers; avall, la costa és una Austràlia vermella d'eucaliptus, elefantesca de ficus, plantes de jardí enormes i solitàries, i tota la resta són palmeres, amb llur plomall despentinat, arbres inhospitalaris del desert."*

*Calvino, Italo. El baró rampant
Traducció de Maria Aurèlia Capmay. 
2a ed. Barcelona: Edicions 62, 1985.
 (El cangur; 78). ISBN: 84-297-2188-6. Pàg. 260-261.


Durant taquest estiu, he tingut el privilegi d'anar rebent per correu electrònic alguns dels nous collages de Sara Huete. Està preparant dues exposicions per a la nova temporada de tardor-hivern, una primer a la Galería Estampa de Madrid i l'altra a la Galería Alonso Vidal de Barcelona. Huete sovint s'inspira en personatges i textos literaris, com aquest baró rampant (Cosimo Piovasco di Rondó, aquí sobre palmeres de plomall despentinat) d'Italo Calvino. O el Gregor Samsa de la Metamorfosi de Franz Kafka. De les dues exposicions, sabem que la primera també girarà entorn a la literatura, però tindrà exclusivament per protagonistes a les dones: Lolita, Madame Bovary, Penèlope... A Toronto estarem a l'aguait.



Sara Huete
Gregorio Samsa,
collage
[Fes clic sobre la imatge per veure-la més gran]

"Un día, - ya había transcurrido un mes desde la metamorfosis, y no tenía, por tanto, la hermana ningún motivo especial para sorprenderse del aspecto de Gregorio – entró algo más temprano que de costumbre, y se encontró a éste mirando inmóvil por la ventana, pero ya dispuesto a asustarse. Nada le hubiera extrañado a Gregorio que su hermana no entrase, pues él, en la actitud en que estaba, le impedía abrir inmediatamente la ventana. Pero no sólo no entró, si no que retrocedió y cerro la puerta: un extraño hubiera creído que Gregorio la acechaba para morderla. Claro es que Gregorio se escondió al punto debajo del sofá, pero hubo de esperar hasta el mediodía antes de ver tornar a su hermana, más intranquila que de costumbre. Ello le dió a entender que su vista seguía siéndole insoportable a la hermana, que lo seguiría siendo, y que ésta debía hacer un gran esfuerzo de voluntad para no salir también corriendo al divisar la pequeña parte del cuerpo que sobresalía por debajo del sofá. Y, al fin de ahorrarle incluso esto, transporto un día sobre sus espaldas -trabajo para el cual precisó cuatro horas – una sábana hasta el sofá, y la dispuso de modo que le tapara por completo y ya la herman no pudiese verle, por mucho que se agachase.
De no haberle parecido a ella conveniente este arreglo, ella misma hubiera quitado la sábana, pues fácil era comprender que, para Gregorio, el aislarse no constituia ningún placer. Más dejó la sábana tal como estaba, e incluso Gregorio, al levantar sigilosamente con la cabeza una punta de ésta, para ver cómo la hermana acogía la nueva disposición, creyó adivinar en ella una mirada de gratitud."*

*Kafka, Franz. La metamorfosis
[Traducció atribuïda a José Luis Borges]. 
3a ed. Madrid: Alianza, 2011. 
(El libro de bolsillo; 1). ISBN: 978-84-206-5236-1. Pàg. 51-52.


[Torontoràdio: Nino Rota: O'Venezia,Venaga, Venusia]