Feliç 2013

SUPERSTITION 

PARTY

[ENTRAR-HI]

Nadal Brossa

Joan Brossa

Solstici d'hivern

(1989)

Carles Taché parlava en un reportatge de la importància de descobrir o redescobrir avui Joan Brossa. Ho recordo quan a la porta de la seva galeria em trobo amb un grup de nens en horari escolar que amb els seus mestres estan a punt d'entrar a visitar l'exposició. Com la galeria no és massa gran per a tanta gent, pujo a fer temps a La Taché Gallery, la sala germana petita que està al pis principal de la finca del costat. A l'escala d'accés hi han penjat a les parets unes fotos de Bernard Plossu molt boniques, m'agrada especialment una d'un senyor que passa pel davant d'un rètol que té una part tapada i només es llegeixen les lletres “AZAR”. A banda de les fotos, el que hi veig allà, una instal·lació, no m'interessa gens, però l'espai sí. Ocupa tot un pis, és una barreja de galeria, llibreria i botiga, amb una taula i cadires, una cafetera... és un lloc acollidor, diferent al cub blanc asèptic i fred de les galeries típiques. Al baixar, els nens ja han marxat.

Sense títol

(1986)

Aquesta exposició s'ha fet a mitges entre la Galeria Carles Taché i la Fundació Joan Brossa. Reuneix una cinquantena d'obres: gravats, poemes visulas, edicions especials i llibres publicats sobre l'artista que documenten algunes de les obres exposades. Taché va ser el primer en exposar obra de Brossa als anys vuitanta, també el responsable de materialitzar alguns poemes visuals. Torno a recordar les paraules de Taché al comprovar que avui, l'art de Brossa roman intacte, no decau pel pas del temps, és igual de fresc, enginyós, sorprenent i, malauradament, d'actualitat en la crítica política, econòmica i social.

El Balaná o els Estalvis de La Caixa

Aquí va un altre poema, aquest escrit, per deixar constància de la seva vigència i de cóm les gastava Brossa:

La gent no s'adona del poder que té...

La gent no s'adona del poder que té:

amb una vaga general d'una setmana

n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,

paralitzar l'Estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.

+ Joan Brossa. Galeria Carles Taché de Barcelona, fins al gener de 2013.

[Totes les imatges: Galeria Carles Taché de Barcelona i Fundació Joan Brossa]

[Torontoràdio: Patti Smith: People Have the Power]

Sóc un cavall!

Baró d'Evel Cirk Cia

Mazùt

(2012)

Circ contemporani de gran poesia visual posava al programa de mà per definir Mazùt, el darrer espectacle de la Baró d'Evel Cirk Cia, amb Camile Decourtye i Blaï Mateu al capdavant, que vaig veure diumenge passat al Mercat de les Flors de Barcelona (només hi ha estat tres, poquíssims, dies). És la classe de circ que més m'agrada, en la línia dels pioners Le Cirque Invisible de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, i que el seus fills Aurelia i James Thiérrée, de fa temps cadascun per separat, han portat - més als teatres a la italiana que sota la carpa - a nivells estratosfèrics. O, també amb matisos, els germans Forman, que associats al Théâtre Dromesko recuperaven l'ambient del cabaret manouche (La Baraque) i, després pel seu compte, la fira de monstres del XIX (Obludárium). Diferents, però tots igualment amb una forta càrrega de poesia visual, la que et grava a la memòria imatges de gran bellesa i moments d'emoció inoblidables.

A Mazùt, els dos protagonistes interpretats per Decourtye i Mateu (més la participació puntual d'un gos que no apareix acreditat al programa, però ho feia molt bé!) barregen circ amb altres disciplines artístiques com la dansa, el cant, la pintura... El circ és la base, els portés acrobàtics i el clown, aquest amb algunes situacions còmiques que es mouen en un terreny proper a l'absurd propi de Samuel Beckett: anar arreu i enlloc, fer per desfer i tornar a fer successivament.... són algunes idees que giren entorn els gags i números amb els centenars de mapes de paper que els dos personatges van manipulant. Juntament amb exploracions de l'animal que portem dins, que per a Baró d'Evel està clar que és el cavall. Però si a Le Sort du dedans (l'espectacle anterior de la companyia) hi participava un cavall de debò, a Mazùt, el cavall posseeix a Mateu, amb o sense màscara, en força i moviments. Decourtye canta en alguns passatges. Els dos junts ballen, i han comptat amb la col·laboració de Mal Pelo en les coreografies, els seus moviments de dansa contemporània encaixen perfecte a l'espectacle. 

L'escenografia i l'utillatge són senzills (unes llaunes, uns mapes enganxats, un parell de taules de fusta...), però no el mecanisme que ho belluga. Tot el sistema de goteig, les politges, la il·luminació... una estructura complexa que es mou amb agilitat, sincronitzada al mil·límetre amb el so. En funció sempre d'un espectacle que visual i conceptualment trobo que encaixaria a dues exposicions d'art que vaig visitar aquest 2012. La primera, per l'ús dels mapes que en fan, seria Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament (per cert, entre el públic assistent a la funció hi havia en Perejaume, un artista amant del terreny i la cartografia i present amb una obra en aquella exposició. A més, també ha estat escenògraf d'espectacles de dansa contemporània). La segona, pel tram final de l'espectacle on la disciplina convidada és la pintura (de la ma de la performance), seria Explosió! El llegat de Jackson Pollock,  encara a la Fundació Miró. I és que Mazùt és una obra d'art.

+ Baró d'Evel Cirk Cia

[Fotografies: Alexandra Fleuratin]

Cabeza de chorlito

Alberto García-Alix

(2000)

Fotografia que forma part de De carne y hueso (2012), un diaporama d'Alberto García-Alix per al que va seleccionar fotos seves de diferents èpoques, projectades al compàs de la música del tanguero Daniel Melingo.

Els ocells de les dues fotografies d'aquesta entrada no són corriols (en castellà chorlitos), però bé els podria haver criat un, el corriol és molt despitat per aquestes coses. Cabeza de chorlito és el nom que van triar Frederique Bangerter i Alberto García-Alix per donar nom a la seva editorial.

SER UN CABEZA DE CHORLITO: “Expresión que se utiliza para referirse a alguien que tiene poca cabeza o que es especialmente despistado”.

Los chorlitos son esos pájaros que solemos ver corriendo por las playas persiguiendo un cangrejo. Son pequeños, de patas largas y cuello tan robusto que apenas se distingue dónde acaba éste y dónde empieza la cabeza. La idea de que los chorlitos son tontos viene de su costumbre de excavar sus nidos en las playas, dejándolos sin ningún tipo de protección. Y también de que son sumamente despistados: no reconocen sus propios nidos, por lo que acaban empollando o alimentando el nido equivocado.

¿Cómo ha podido sobrevivir un pájaro que deja a sus criaturas expuestas a tantos peligros? Muy sencillo: porque el pragmatismo no siempre lleva la razón.

Al igual que este pájaro, la Editorial Cabeza de Chorlito nace saltarina y despistada. Nuestro errático paso no posee ni desea una línea definida.

Vamos hacia delante con la única voluntad de incubar huevos de creación. De alumbrar futuros chorlitos.

[Text: Cabeza de Chorlito]

Alberto García-Alix

Autorretrato los maleridos

(1988)

A la pàgina web de l'editorial es poden comprar llibres, dvds i pòsters de fotografies d'Alberto García-Alix, llibres del seu germà Carlos, pintor i dibuixant, i d'altres fotògrafs. Tot edicions de qualitat, alguns són llibres d'artista de tirada limitada, signats pels autors i amb fotos originals d'acompanyament. També posen a la venda els deu números de la mítica revista dels anys vuitanta i noranta, El canto de la tripulación.

Cabeza de Chorlito és a Facebook (en obert, no cal formar part de la xarxa social per poder-ne veure el contingut) i el seu mur és una autèntica meravella. Apart de les notícies de l'editorial, hi pengen imatges d'artistes del seu excel·lent bon gust, entre ells, forces artistes del collage (Alexander Korze-Robinson, James Michael Starr, Maurizio Anzeri, Hollie Chastain ...). No dubtin en visitar-lo, o a subscriure's.

Cabeza de Chorlito: Web i Facebook.

[Fotos: Alberto García-Alix]

[Torontoràdio: Melingo: La novia]

Burdacuts

Miloš Tomić

Burdacut

Collage

(1997-2011)

Inspirat pel ratolí que al soterrani de casa es cruspia els seus vells còmics, l'artista serbi Miloš Tomić va fer servir una tècnica semblant per fer aquests collages. Però enlloc de còmics, va agafar un pilot de Burdas (la revista de moda i patrons) de la seva mare i, enlloc de rossegar, unes tisores i un cutter. El resultat, els Burdacuts.

[Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans]

A la seva pàgina web, Tomić explica, més o menys, el procediment. D'aquesta sèrie de collages, fets entre el 1997 i el 2011, en va fer també una meravella de vídeo titulat Mother's Literature que podeu veure aquí.

Perquè el collage és només una de les pràctiques artístiques que realitza. Professor de vídeo i animació a la Singidunum University de Belgrad, és molt més prolífic en curtmetratges, alguns autèntiques filigranes de l'stop motion, com ara Clay Pigeon:

Miloš Tomić ha visitat la ciutat de Barcelona en vàries ocasions, a diferents llocs. Se li pot seguir la pista a través de La Plataforma, al Poble Nou, o el Centro de Cultivos Contemporáneos del Barrio, al Poble Sec, a on va impartir cursos i tallers, així com xerrades sobre inspiració, Art Brut i els orígens de l'animació.

+ Miloš Tomić

[Totes les imatges: Miloš Tomić]

Bestiari Tomeo

José Ignacio Lobo Altuna

Día de Inocentes I

(1995)

JAVIER TOMEO

Historias mínimas

V

Trastienda de circo. Los animales aparecen por la derecha, se detienen al llegar al centro del escenario, recitan su papel y desaparecen seguidamente por la izquierda.

FOCA. (Sosteniendo sobre el morro su pelota de colores.) Yo soy la Foca, señores. Un carnívoro adaptado a la vida acuática. Me chiflan las sardinas, tengo los miembros transformados en aletas y, por esa razón, mis movimientos en tierra son lentos y torpes.

CAMELLO. Yo soy el camello Bactrianus, con un par de hermosas jorobas y el estómago dividido en cuatro compartimentos. Conozco, además, mis posibilidades: durante cinco días, puedo soportar marchas de ocho kilómetros por hora, con una carga de hasta doscientos kilos.

ELEFANTE. (Con cierta jactancia) Yo soy el Elephas Indicus. Tengo la nariz soldada al labio superior y prolongada en una larga trompa. En mi cuerpo anida el alma de un maharajá difunto.

CHIMPANCÉ. Pues yo soy el chimpancé. Tengo la mirada más risueña que la del gorila y los orificios en la nariz menos acusados. El color de mi cara puede ir desde el rosa amarillento hasta el negro.

HOMBRE. (Que se ha acercado silenciosamente, deslumbrado por la luz de las candilejas) ¿Y yo? ¿Quién soy yo?

En el patio de butacas se elevan cien voces, dando cada una su respuesta. El HOMBRE, que en el griterío no puede escuchar algo concreto, se encoge de hombros y, con expresión resignada, hace mutis por la izquierda.

Tomeo, Javier. Historias mínimas.
Barcelona: Anagrama, 1996. (Narrativas Hispánicas; 208).
127 p. ISBN: 84-339-10388. P. 16-17.

L'editorial Páginas de Espuma publica la reedició, més algun d'inèdit fins ara, dels contes complets de Javier Tomeo.

Tomeo, Javier.

Cuentos completos.
Madrid: Páginas de Espuma, 2012.
866 p.
ISBN: 978-84-839-3165-3.

[Foto: José Ignacio Lobo Altuna a Centro Virtual Cervantes]

[Torontoràdio: Herbie Hancock: Watermelon Man]