dilluns, 16 de desembre de 2013

Cancrizant

 
David Lynch
Mulholland Drive
(2001)

¡Oh los cine de entonces, que visitaba con mis padres! El Tívoli, que estrené con Las minas del rey Salomón y del que luego fui coleccionista de cromos; el Windsor, cerca de mi casa; el Montecarlo, el Astoria, el Fémina, el Kursaal o el Alexandra, que después del Publi y el Savoy, ha quedado por siempre a los domingos de infancia.*

Eugenio Trías no ha arribat a veure com tanca el darrer dels cinemes de la seva infantesa que queda obert. L'Alexandra anuncia la seva fi pel proper 19 de desembre, amb el passi de Niñera Moderna, una pel·lícula de Walter Lang que va inaugurar la sala l'any 1949.

La cita pertany al pròleg de De cine, aventuras y extravíos, el llibre pòstum d'Eugenio Trías que va deixar acabat i a punt d'imprimir poc abans de morir. Un llibre per amants del cinema que, al meu entendre, requereix haver vist prèviament les pel·lícules de les que parla. Ha de ser així si no vols que et destripin els arguments. Però les ja vistes es reviuran diferents entre línies i caldrà tornar-les a veure, perquè la seva anàlisi des de la cinefilia, la filosofia, la literatura, la musicologia... l'enorme cultura que tenia aquest senyor, t'ho demanarà, descobrint detalls i aspectes que t'havien passat desapercebuts o et faran reconsiderar el valor del què no vas entendre o vas menysprear.
A De cine..., Trías va reunir un conjunt d'assaigs sobre el cinema de vuit directors: Fritz Lang, Alfred Hitchcock, Stanley Kubrick, Orson Welles, Francis Ford Coppola, Andréi Tarkovski, Ingmar Bergman i David Lynch. Com, d'entrada, no puc llegir-lo sencer perquè em falten pel·lícules de Lang, Tarkovski, Bergman i Welles per veure per primera vegada, he començat pel final, coincidint en l'últim dels vuit capítols pel gust i coneixement de la filmografia seleccionada de Lynch i coincidint també en la forma de l'original manera que té Trías d'analitzar-la, del final enrere, començant per Inland Empire (2006), la més recent, fins a Cabeza borradora (1976):

“En mi fin está mi principio”. Quizás el mejor modo hermenéutico de aproximarse a la creaciones de David Lynch, en su individualidad y en su conjunto, consista en perseguirlas al revés, comenzando por la última de sus obras, en un recorrido cancrizante hasta llegar a La abuela (The Grandmother, 1970), que constituye la protogénesis matricial de su filmografia.*

I com a exemple del ritme cancrizant individual, la que considera la millor pel·lícula de Lynch, Mulholland Drive (2001):


El flashback convierte el avance de la película en un retroceso. Aquí se adopta el avanzar/retroceder como metodología interpretativa. La filmografía de David Lynch se lee, pues, como si fuese la Torá: desde el fin hacia el comienzo, según un principio que en música se denomina “cancrizante”. En esta película, quizás la más perfecta, esa hermenéutica es obligada por el carácter fragmentario de la obra (quizás huella de su destino frustrado en forma de serie al comienzo del rodaje), que se disemina en multitud de episodios que podrían haber dado lugar a series televisivas autónomas.
Todo puzzle es errático y azaroso en un principio, sobre todo si es gigantesco y sus piezas son minúsculas e idénticas. Su resolución suele acometerse por partes y puede llevar su tiempo.*

Però després d'aquest començament cancrizant, he anat fent salts a la recerca de les pel·lícules que ja havia vist abans, trobant passatges apassionants com el dedicat al paper de les mansions en les pel·lícules de Hitchcock o la defensa a contracorrent de pel·lícules que van ser menyspreuades per la crítica especialitzada, com Eyes wide shut de Kubrick o el Dracula de Coppola.

Un llibre de capçalera, de fons de prestatgeria, al que tornar a mida que completem el cicle particular de favorites d'Eugenio Trías.
* Trías, Eugenio. De cine: aventuras y extravíos. Barcelona: Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, 2013. 362 p. ISBN: 978-84-15472-79-7.

[Fotografies: Tarkowski]

[Torontoràdio: Linda Scott: I've Told Every Little Star]

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

M'agrada aquesta barreja de d'assaig, memòria i crònica personal. Entenc aquest "fons de prestatgeria" que esmentes. És com tenir un amic amb qui compartir emocions.

Toronto ha dit...

Una fórmula que quan es manega tanta erudició la fa molt més propera, i s'agraeix molt.
Com un amic amb qui compartir emocions... també passa quan trobes blogs de l'alçada de Bereshit, Enric!

Enric H. March ha dit...

Ja saps com funciona això: cal que hi hagi algú a l'altre costat que respongui les trucades.

Insonrible ha dit...

Una de las pelis que más me han marcado, por lo confundida que me dejó. ¿Qué era lo que había visto? ¿Qué era lo que Lynch nos quería explicar? Recuerdo días y días de hablar de la película con amigos.
Ya ha pasado a ser otra de "esas películas de aquella época" para mí también.

Toronto ha dit...

Y al final tampoco era tan complicada, a la que nos sacan del clásico presentación-nudo-desenlace... como dijo Trías, solo es cuestión de dedicar un tiempo al puzzle.