Llop interior

José Manuel Egea

Hombre-Lobo

José Manuel Egea, un gigante de 25 años con un trastorno del espectro autista. Egea solo pinta hombres lobo (“teen Wolf”, suele decir con su vozarrón) o al superhéroe Hulk, o una curiosa síntesis de ambos. Le obsesionan desde los cinco años. En casa, al artista lo suelen dejar en cueros porque en cuanto puede se rasga la ropa por la mitad, como si quisiera sacar la criatura que lleva dentro. Todos sus jerséis llevan un remiendo. Ese corte impulsivo también lo practica en sus obras, una vez terminadas, confiriéndoles una misteriosa composición a tajos. Nadie sabe por qué.*

*Abril, Guillermo. El arte de los olvidados. 

A: El País Semanal (12/11/2013).

Mundo extreme. Artistes de l'associació Debajo del Sombrero a La Casa Encendida de Madrid, fins al 12 de gener de 2014.

José Manuel Egea

Hombre-Lobo

Entre les obres - dibuixos, escultures i vídeos - dels vint-i-sis artistes amb discapacitat intel·lectual que formen part de l'exposició, s'hi troben un parell d'homes llop d'Egea sobre paper i un tercer que és una escultura de metall i fils. Bolígraf i retolador en mà, ratlla i guixa fotos de caps que treu de revistes, fort, de vegades fins a deixar el paper corbat, fi, foradat o estripat, en la seva obsessió de convertir (o potser ocultar) el monstre. En l'escultura, el mateix que fa amb el boli ho reprodueix amb un garbuix de fils que omple la carcassa de metall. El resultat encara fa més por que els dibuixos.

Veient aquesta exposició, penso en aquells artistes que han buscat o busquen desinhibir-se totalment dels filtres de la raó per expressar-se, ja sigui per vies naturals o artificials. En l'art outsider o brut no és una intenció, ve de sèrie. La puresa flueix d'una manera desconcertant que trasbalsa als espectadors, els que, en principi, creiem dominar el cervell. A excepció dels dibuixos d'un nen (i tampoc m'acaba d'agradar la comparació) no trobo res semblant, impossible arribar a aquests extrems.

+ La Casa Encendida

+ Debajo del Sombrero

[Fotos: Debajo del Sombrero]

Heroi d'aventi

 ¿No has traído ningún pañuelo limpio?¿Ningún desinfectante, una venda, gasas?¿En qué demonios piensas, hijo? Porque ya ves cómo estoy, con la botella en las últimas y el culo al aire, chorreando sangre, vertiéndola generosamente por un futuro más digno y por el triunfo de nuestros ideales. En fin, la vieja patraña.

No digas eso, tú eres un héroe.

Qué va, qué va. El único héroe auténtico es aquel que miente sobre sus intenciones. Nunca fue mi caso. 

¿Qué haces esta noche, papá, dónde te escondes?

¿A dónde vas?

Del barranco a La Carroña y de La Carroña al barranco.

No, mamá dice que ya no estás ahí. ¿Dónde estás?

Ahora mismo ya no sé dónde estoy. Es lo que pasa cuando vives soñando todo el puto día. Tu madre siempre decía vives soñando, Víctor, ya no eres capaz de afrontar la realidad, y ése es tu problema, ése es tu mal vino de cada día. Y yo le decía: pues si estoy soñando, no me despiertes ahora que tengo en las manos una botella de Baron Rothschild auténtico... Nos habíamos divertido mucho, tu madre y yo, con mis sueños. Pero ya ves. Hay en este viejo torrente un tufo a buitre carroñero que tira de espaldas, y ese tufo es mi propio aliento soñador.

Juan Marsé. Rabos de lagartija *

Foto:  Pilot de la RAF (1941)

No m'estranya que Juan Marsé hagi quedat content amb Adiós a la infancia... perquè, a diferència de les adaptacions pel cinema, en aquesta pel teatre, la seva prosa llueix tal com és, en la major part de l'espectacle, a través dels personatges que van entrecreuant fragments de diferentes novel·les seves. Inclús en la pròpia veu de Marsé, que se sent llegint en off.

Textos que són pura vida, emocionants, amb personatges entranyables que transpiren un ampli i variat catàleg de condicions humanes: duresa, tendresa, saviesa, maldat, bogeria, innocència, desengany... en un marc de drama i també de comèdia. Però el somriure se't glaça aviat a la cara perquè, recuperant la memòria històrica de la postguerra, una època grisa, de misèria i repressió, un veu que, avui, malauradament, en molts aspectes no estem tan lluny.

Cantant solista 

de l'Orquestina Sensación

[Foto: Ros Ribas]

La música ajuda a entrellaçar el collage de textos, i ho fa de la millor manera, de la mà de l'Orquestina Sensación - conjunt creat exprés per reviure amb els seus boleros i pasdobles l'ambient del ball de barri - i amb les cançons de Sisa que completen la banda sonora.

Adiós a la infancia, una aventi de Marsé

A partir de textos de Juan Marsé i música de Jaume Sisa, 

dramatúrgia de Pau Miró, direcció d'Oriol Broggi.

Teatre Lliure de Gràcia, fins al 4 de gener de 2014.

* Marsé, Juan. Rabos de lagartija. Barcelona: Lumen - Debolsillo, 2001. 344 p. ISBN: 84-8450-628-2. P. 167.

[Fotos: Teatre Lliure i Life ]

[Torontoràdio: Sisa: El setè cel]

Cancrizant

 

David Lynch

Mulholland Drive

(2001)

¡Oh los cine de entonces, que visitaba con mis padres! El Tívoli, que estrené con Las minas del rey Salomón y del que luego fui coleccionista de cromos; el Windsor, cerca de mi casa; el Montecarlo, el Astoria, el Fémina, el Kursaal o el Alexandra, que después del Publi y el Savoy, ha quedado por siempre a los domingos de infancia.*

Eugenio Trías no ha arribat a veure com tanca el darrer dels cinemes de la seva infantesa que queda obert. L'Alexandra anuncia la seva fi pel proper 19 de desembre, amb el passi de Niñera Moderna, una pel·lícula de Walter Lang que va inaugurar la sala l'any 1949.

La cita pertany al pròleg de De cine, aventuras y extravíos, el llibre pòstum d'Eugenio Trías que va deixar acabat i a punt d'imprimir poc abans de morir. Un llibre per amants del cinema que, al meu entendre, requereix haver vist prèviament les pel·lícules de les que parla. Ha de ser així si no vols que et destripin els arguments. Però les ja vistes es reviuran diferents entre línies i caldrà tornar-les a veure, perquè la seva anàlisi des de la cinefilia, la filosofia, la literatura, la musicologia... l'enorme cultura que tenia aquest senyor, t'ho demanarà, descobrint detalls i aspectes que t'havien passat desapercebuts o et faran reconsiderar el valor del què no vas entendre o vas menysprear.

A De cine..., Trías va reunir un conjunt d'assaigs sobre el cinema de vuit directors: Fritz Lang, Alfred Hitchcock, Stanley Kubrick, Orson Welles, Francis Ford Coppola, Andréi Tarkovski, Ingmar Bergman i David Lynch. Com, d'entrada, no puc llegir-lo sencer perquè em falten pel·lícules de Lang, Tarkovski, Bergman i Welles per veure per primera vegada, he començat pel final, coincidint en l'últim dels vuit capítols pel gust i coneixement de la filmografia seleccionada de Lynch i coincidint també en la forma de l'original manera que té Trías d'analitzar-la, del final enrere, començant per Inland Empire (2006), la més recent, fins a Cabeza borradora (1976):

“En mi fin está mi principio”. Quizás el mejor modo hermenéutico de aproximarse a la creaciones de David Lynch, en su individualidad y en su conjunto, consista en perseguirlas al revés, comenzando por la última de sus obras, en un recorrido cancrizante hasta llegar a La abuela (The Grandmother, 1970), que constituye la protogénesis matricial de su filmografia.*

I com a exemple del ritme cancrizant individual, la que considera la millor pel·lícula de Lynch, Mulholland Drive (2001):

El flashback convierte el avance de la película en un retroceso. Aquí se adopta el avanzar/retroceder como metodología interpretativa. La filmografía de David Lynch se lee, pues, como si fuese la Torá: desde el fin hacia el comienzo, según un principio que en música se denomina “cancrizante”. En esta película, quizás la más perfecta, esa hermenéutica es obligada por el carácter fragmentario de la obra (quizás huella de su destino frustrado en forma de serie al comienzo del rodaje), que se disemina en multitud de episodios que podrían haber dado lugar a series televisivas autónomas.

Todo puzzle es errático y azaroso en un principio, sobre todo si es gigantesco y sus piezas son minúsculas e idénticas. Su resolución suele acometerse por partes y puede llevar su tiempo.*

Però després d'aquest començament cancrizant, he anat fent salts a la recerca de les pel·lícules que ja havia vist abans, trobant passatges apassionants com el dedicat al paper de les mansions en les pel·lícules de Hitchcock o la defensa a contracorrent de pel·lícules que van ser menyspreuades per la crítica especialitzada, com Eyes wide shut de Kubrick o el Dracula de Coppola.

Un llibre de capçalera, de fons de prestatgeria, al que tornar a mida que completem el cicle particular de favorites d'Eugenio Trías.

* Trías, Eugenio. De cine: aventuras y extravíos. Barcelona: Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, 2013. 362 p. ISBN: 978-84-15472-79-7.

[Fotografies: Tarkowski]

[Torontoràdio: Linda Scott: I've Told Every Little Star]

Constel·lació Bellès

  Pere Bellès

El periple del 7

(2013)

Vaig veure una obra de Pere Bellès per primera vegada a (Re)visions del Món: 100 anys d'Ángeles Santos Torroella, una exposició col·lectiva a Portbou de fa dos anys, on diferents artistes empordanesos retien homenatge al quadre Un món d'Ángeles Santos. L'exposició es feia per celebrar a Portbou el centenari de la pintora, llavors encara viva (va morir fa poc, als 101 anys, l'octubre aquest 2013). De tots els artistes, va ser el treball de Bellès - molt semblant a les peces que reuneix enguany al Museu de l'Empordà- el que més em va interessar. En aquella exposició no hi havia informació escrita a on agafar-se, però es podia intuir que aquells planetes de colors suspesos sobre un mirall que els multiplicava fins a l'infinit, tenien molt a veure amb una visió particular del món i de l'univers, creia que projectada des de l'interior de Bellès, però ara sé que era una interpretació seva del món que va representar, fa uns quants segles, Ptolomeu.

Fe d'errata: El procès de treball per a la peça dedicada a Ángeles Santos i Un món és precursor d'El periple del 7, però no representa la mediterrània seguint la Geografia de Ptolomeu, si no el món d'Ángeles Santos. Pere Bellès ens ho explica: "...vaig representar totes les poblacions on ella va viure al llarg dels seus 100 anys. Si obrim la tapa superior de l'escultura, hi ha marcades en la posició i amb referència de posicionament geogràfic (també marcat a les boles suspeses de color) les 20 poblacions de residència, des de Paris fins a Sevilla, Valladolid, Madrid... i obviament Portbou. Les altres boles, de plom eren 100, en homenatge a la seva edad. Cal considerar que la proposta de l'exposició era retre homenatge a partir del seu quadre El mundo, per tant vaig limitar-me a representar els seus mons". 

Pere Bellès

E3 MCP 7X7

(2013)

Ciències i filosofia del món clàssic aplicades apart, les obres d'El periple del 7 resulten ser molt boniques, evocadores d'altres mons que estan en aquest. Els jocs de miralls donen molta força, tant en caixes petites (una projecció més íntima, fascinant quan ens hi apropem i la nostra mirada es desdobla en un joc semblant a un calidoscopi, una màgia senzilla i fràgil, afí als interiors (sense miralls) de les caixes de constel·lacions amb caniques de Joseph Cornell), com en escultures més grosses (amb més colors que els primaris, però la mateixa alegria dels mòbils d'Alexander Calder) que et deixen amb ganes que ho siguin encara més de grosses, que formin una instal·lació (la imagino a la manera de Yayoi Kusama) per anar més enllà del vol mental i poder-hi entrar també físicament, ballar-hi al ritme de la música entre planetes surant a l'espai.

+ Pere Bellès. El periple del set. Museu de l'Empordà de Figueres, fins al 26 de gener de 2014.

[Fotos: Eudald Camps i El Punt-Avui]