divendres, 24 de gener de 2014

Joseph Cornell à Lyon



El meu afany és poder veure la flor blava
Novalis


Joseph Cornell
Objecte (Novalis), 1944
Tècnica mixta
[No exposat al MBAL]


Les caixes de Joseph Cornell contenen molts tresors i misteris al seu interior. Un d'ells, el més preuat per a mi, és el sentiment. Cóm s'ho feia Cornell per aconseguir tancar-lo en delicades caixes és un altre misteri, que forma part del misteri de l'Art.
D'altra banda, està clar que les seves obres, si desprenen una llum, aquesta és, la majoria de vegades, blava. La llum de les estrelles, de les constel·lacions sobre el color del cel de nit, de la malenconia, del record i també de la fantasia d'una vida de somni. Però Joseph Cornell no va ser un surrealista, ell va ser un romàntic.

El mes de desembre passat, mirant llibres a la secció de novetats d'art de llibreria La Central, vaig trobar el catàleg de l'exposició Joseph Cornell et les surréalistes a New York. L'exposició portava al Musée des Beaux Arts de Lyon des del mes d'octubre del 2013 i, abans de marxar als Estats Units, hi romandrà fins al 10 de febrer de 2014. Així que es tractava d'una ocasió única que no podia deixar passar. L'afany per poder veure la flor blava em va portar a Lió el cap de setmana passat.

Des de 1980 que a França no es veia una exposició dedicada a Joseph Cornell que reunís tanta obra seva provinent de museus i col·leccions d'altres països d'Europa i dels Estats Units. A Espanya no se n'ha fet cap altra de dedicada a Cornell des del llunyà 1984, quan la Fundación Juan March de Madrid en va organitzar una amb nombroses caixes de la col·lecció propietat del galerista Leo Castelli. Una exposició que, pel que mostra el catàleg i les cròniques de l'època, va ser excepcional, i que també es va poder veure al mateix any a la Fundació Miró de Barcelona... però en aquells temps, jo era un pre-adolescent que no tenia ni idea de qui era Cornell.


Joseph Cornell
Tilly Losch
Collage i assemblage en caixa,
1935

Més d'un centenar d'obres de Cornell, intercalant - com a referents, paral·lelismes, influències, etc. - fotos, collages, pintures, escultures i objets trouvés d'artistes surrealistes, gairebé tots europeus, que van passar per Nova York, alguns d'ells fugint de la Segona Guerra Mundial. Val a dir que Cornell no va viatjar mai ni a Europa ni a enlloc, però les seves obres, pels temes, pels motius, semblen europees. S'hi nota el coneixement de la tradició del vell continent per la que Cornell sentia fascinació: la literatura, la música, la pintura, els ballets...

A mode de presentació, la mostra s'obre amb les fotos dels co-protagonistes: Breton (magnifique poète!, sento que diu un visitant al seu acompanyant), De Chirico, Calder, Tangy, Dalí, Ernst, Duchamp (les cèlebres fotos amb escuma d'afaitar pel cap i travestit en Rrose Sélavy, obra de Man Ray), Buñuel amb la seva mirada de bou... De Cornell, la sèrie de retrats que li va fer Lee Miller, unint en les ombres un petit veler de joguina i el seu cap, simbolitzaria bé els mil viatges que va fer sense sortir de casa.

Dels collages sobre paper, un no es pot deixar de preguntar, impressionat, cóm s'arriba a tanta precisió en la tècnica de retallar i enganxar gravats i fotos tan petites. Autèntiques filigranes d'acabat i efectes perfectes quan el Photoshop ni sonava tan sols a ciència ficció! I quanta elegància en la tria d'imatges, en les composicions finals!

En una sala convenientment més fosca, destaca la llum que emergeix de les caixes, fins i tot de les més diminutes. Allà s'hi exposa una caixa dedicada a Novalis al·lucinant, que desprèn tota la força del seu blau. Cornell dominava molt bé aquest color, un blau ultramarí, com el blau Kline. La delicadesa de la ploma blanca esquinçada que reposa sobre vellut evoca poderosament, altre cop, al Romanticisme.

Envoltades de pintures de Dalí, Tangy i Magrite entre d'altres, més caixes, com el collage, imponent des de la senzillesa, Tilly Losch, imatge que el museu ha utilitzat pels cartells de l'exposició (que per cert, els regalen a la llibreria). És un altre prodigi de Cornell, començant per la pulcritud de la seva tècnica, aquesta vegada suspenent la figura amb fils, o per cóm folra la caixa per fora i, sobre tot, per la figura divertida de Tilly jugant (el joc i el moviment eren obsessions marca de l'artista) suspesa sobre les muntanyes com una aparició teatral, pròpia d'una òpera.

Acte seguit, tres caixes més i tres moments més d'alt voltatge. La primera, Sense títol, amb llum elèctrica a l'interior, s'endinsa en un niu d'una de les criatures més misterioses del regne aninal, l'ocell (també molt admirat pels surrealistes i protagonista de vàries sèries de Cornell, com la sèrie d'homenatge  a Juan Gris), aquí de tons ocres i marronosos, amb un resultat que em recorda a un treball recent dels germans Quay. Al seu costat, Glass Rabbit Box, que faria embadalir a David Lynch. Cap foto d'aquesta peça no fa justícia a l'efecte real dels miralls i els vidres ambar de l'interior que envolten una simple, però a la vegada tan gran, figureta d'un conill (el d'Alícia? qui ho sap). I finalment en aquest bloc, menció especial també per a una de les caixes de la sèrie Soap Bubble Set, i més especial encara quan està envoltada de pintures d'un referent de Cornell tan imponent com són les natures mortes de Pierre Roy, personalment un grat descobriment.

Joseph Cornell 
Rose Hobart
Film, 1936
A la segona planta s'hi poden veure una selecció de pel·lícules-collage de Cornell. Perfecte per fer una pausa asseguts, veient per exemple Rose Hobart, un collage de fragments de la pel·lícula original però muntant només els grans moments de la protagonista femenina a punt d'esclatar en... no saps molt bé en què o quina situació! Però el resultat de Cornell transmet perfectament aquesta recança en arribar a un clímax, no sense un punt de sentit de l'humor i entre la fascinació pel glamur, els escenaris exòtics, moviments al so de músiques llatines entre el bolero i la rumba. Una petita meravella, també tenyida de blau.

A continuació, una de les Boîte-en-valise de Duchamp, qui va demanar ajut a Cornell per dissenyar-les, dóna peu a mostrar un altre dels grans tresors particulars de l'exposició, just en la secció on es mostra la seva passió pels ballets clàssics, el neo-romanticisme: The Life of Ludwig II of Baviera. Tot un món fantàstic de records i emocions dins d'una maleta: figuretes de cignes de vidre, postals de paisatges austriacs, fotos d'interiors dels palaus... a més, es tracta d'una peça increïblement original per la seva època (1941) en quant a concepte.

A la última sala, deixem el surrealisme com a fil d'acompanyament i entrem en el món del Pop: la reproducció seriada de les imatges en l'excel·lent Piuntiricchio Boy o la sèrie dedicada als hotels francesos, Hôtel du Nord, Hôtel de l'Étoile... fetes a partir dels anuncis d'unes guies de viatges franceses. Una època llindant amb els anys 60', on l'estil de Cornell es va depurant i els interiors de les caixes es tornen més despullats, però amb la mateixa força poètica de sempre.

Però tot això... cal veure-ho! Aquest és només un breu resum i una selecció, una mica a l'atzar, d'algunes de les obres que més em van agradar, junt a un seguit d'opinions i observacions meves i del meu bon amic Jordi, company de viatge amb el que vaig tenir el plaer de compartir la visita.

Joseph Cornell et les surréalistes a New York no és la gran i més completa exposició retrospectiva sobre Cornell que caldria tornar a fer al segle XXI (si es que es va fer alguna vegada al XX), però quasi... Un recull important d'obres magnífiques de cadascuna de les seves etapes i facetes creatives, amb el plus de contextualitzar la seva trajectòria sota la influència dels surrealistes, influència mútua, sense ser un d'ells però amb molts punts de connexió, i mostrant-ho amb obres de primer ordre molt ben triades. Una experiència emocional inoblidable.

+ Joseph Cornell et les surréalistes à New York, Musée des Beaux Arts de Lyon, fins al 10 de febrer de 2014.

[TorontoTV: Benjamin Biolay: Lyon Presqu'île]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Qualitat a banda, em sembla fascinant aquesta recreació del món europeu i dels seus artistes sense haver viatjat mai a Europa. Ja sé que segurament no cal: tant la literatura com la resta d'arts ja trameten l'imaginari suficient com per fer aquesta recreació; però converteix l'obra de Cornell en una interpretació de l'imaginari creat des de la distància. És un doble procés creatiu en què l'experiència parteix de la sensibilitat.

Saber coses de la vida d'un artista potser és fer trampa: adquirim un coneixement que no caldria, si és cert que l'obra s'ha de valorar per ella mateixa. Però tant és perquè també és cert que nosaltres mateixos, amb la nostra experiència i la nostra sensibilitat, modifiquem l'obra.

En fi, que el procés d'aprehensió de l'art no és tan senzilla com alguns creuen. La sensibilitat és plena d'aprioris; com l'art. I potser és això el que diferencia l'art del que no ho és: aquests camins d'anada i tornada, i les excursions pels marges que conformen la cultura.

T'has estès tan en aquest apunt, que mereixies una mica de dedicació. Ens has fet viatjar de franc, i això s'agraeix.

Toronto ha dit...

Al contrari Enric, gràcies a tu pels teus comentaris, amb els que estic totalment d'acord.