dimecres, 28 de maig de 2014

Parc zoològic o varietés?



Sigler
The Winner 
(circa 1950)

Temo que no s'entengui bé el que per a mi significa "sortida". Empro la paraula en el seu sentit més precís i més comú. Intencionadament no dic llibertat. No parlo d'aquesta gran sensació de llibertat cap a tots els àmbits. Quan mico possiblement la vaig viure i he conegut homes que la enyoren. Pel que a mi fa, ni llavors ni ara vaig demanar llibertat. Amb la llibertat - i això ho dic al marge -un s'enganya massa entre els homes, ja que si el sentiment de llibertat és un dels més sublims, així de sublims són també els corresponents enganys. En els teatres de varietats, abans de sortir a escena, he vist sovint certes parelles d'artistes treballant en els trapezis, molt alt, prop del sostre. Es llançaven, es balancejaven, saltaven, volaven l'un als braços de l'altre, es portaven l'un a l'altre suspesos del pèl amb les dents. "També això”, vaig pensar, "és llibertat per a l'home: el moviment excels!” Oh burla de la santa natura! Cap edifici quedaria en peu sota les riallades que aquest gran espectacle provocaria entre els simis.

Frank Kafka. Informe per a una acadèmia (1917).

Corprès estic encara pel monòleg de Peter el Roig, el mico que es va transformar en home, en la gran interpretació d'Ivan Benet, al Teatre Lliure. Un text fosc, trist i claustrofòbic (de la bodega del barco, al moble bar) i que posa als humans al lloc que ens mereixem: al podi de la pitjor espècie del planeta Terra. El mico, conscient d'haver perdut la llibertat de la vida a la selva, només pensa en una sortida per sobreviure. Davant l'opció de triar anar a parar a la gàbia d'un parc zoològic o als espectacles de varietés, tria varietés. En aquesta nova adaptació teatral, Peter el Roig es converteix en tot un crooner d'èxit - més de cabaret alemany que de barraca de fira del Hagenbeck Circus - per entonar un sentit i decadent I was so drunk, cançó amb lletra d'Ivan Benet i música de Sílvia Pérez Cruz, que signa tota la música de l'espectacle, molt bonica, també amb aires de cabaret alemany d'entreguerres i ambient de circ. Tot sobre una escenografia que esdevé una autèntica capsa de sorpreses, tan senzilla com efectiva, obra de Jordi Queralt.


[Fotografia del llibre Freaks, Geeks and Strange Girls: Sideshow Banners of the Great American Midway. San Francisco: Last Gasp, 1996. ISBN-10: 0945367198]

[TorontoTV: The Specials: Monkey Man]

3 comentaris:

Enric H. March ha dit...

A veure si trobo un forat per anar-hi, que ho pintes molt bé!

Fantàstics The Specials!

Martalefler ha dit...

Tu i jo ja la vàrem veure fa uns "quants" anys, no? recordo un escenari inmillorable i un text colpidor.

Toronto ha dit...

Enric, han prorrogat una setmana més al Lliure, fins diumenge vinent, i tant de bo faci gira!

Marta, ho recordo, a la Reial acadèmia de medicina, amb Xavier Capdet fent de Peter el Roig. Fa uns quants anys sí, exactament 20 anys... que nosaltres també vàrem triar varietés!