diumenge, 31 de gener del 2016

Figures del desdoblament


Don Juan, memòria amarga de mi
Cia. Pelmànec 


LA MORT.  5a porta
Quan s'entra als mons de l'imaginari, de seguida s'ensopega amb el buit, amb les tenebres, amb la mort.
Donar vida a un titella, fet de matèria inanimada, és donar vida a la mort. Aquest significat profund es troba subjacent a tot el teatre tradicional de figures, però també en les seves formes més contemporànies, com Tadeusz Kantor va mostrar en els seus espectacles.
El teatre de titelles europeu sempre ha tingut la mort com un dels personatges principals. Les tenebres i el buit mortuori han estat font d'inspiració d'una vitalitat tan increïble com inquietant. Com succeïx amb el buit quàntic, que és un espai farcit d'energia potencial, el “buit simbòlic” de la mort també esperon la imaginació i la creativitat humanes, ansioses de figures i espais de projecció.*



*
Toni Rimbau
.”Les set portes de l'alteritat”.
Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils
Barcelona: Comanegra, 2015. 
ISBN: 978-84-16033-83-6.

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils, va ser possiblement una de les millors exposicions del passat 2015. Estructurada en “Les set portes de l'alteritat” (el llindar, animàlia, inferns i dimonis, la batalla, la mort, devoció i l'altre) proposava - i manté en el seu excel·lent catàleg - reflexions reveladores sobre l'altra banda del mirall, o el poder quasi diví de fer visible amb un titella tot el que l'humà no s'atreviria a mostrar. A més, donava fe de l'enorme qualitat i tradició del teatre de titelles a Catalunya.
Així ho demostra la companyia Pelmànec i el seu Don Juan, memòria amarga de mi, un èxit amb la sala plena a les funcions del passat gener, prorroguen fins a mitjans de febrer.

A Don Juan... la Mort es resisteix a donar el seu petó letal a un Don Juan vell, malalt i acabat. Reclòs en un monestir, el gran seductor ha perdut facultats i, moribund, entrarà a les portes de l'infern de la mà dels fantasmes del passat, i algun del present. Però si volen retre comptes, no trobaran en ell cap intenció de penediment, i encara tindrà forces per fer dubtar sobre el sentit de la vida al jove monjo que el cuida.

De ritme pausat, amb l'escenografia senzilla i espartana pròpia d'un monestir, ple d'imatges d'una poètica onírica i fantasmagòrica, l'espectacle és un autèntic tour de force de Miquel Gallardo (co-autor del text amb Paco Bernal, a partir de textos de Tirso de de Molina, Zorrilla, Molière i Palau i Fabre), actor en el paper del jove monjo i manipulador dels titelles (tots tres confeccionats per Martí Doy), un veritable prodigi del desdoblament donant veus i moviments a cada personatge. 

Últimes funcions a Barcelona. No s'ho perdin!

+ Don Juan, memòria amarga de mi. Cia. Pelmànec, al teatre La Vilella de Barcelona, fins al 14 de febrer.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Extraordinària l'exposició. Sens dubte l'exposició de l'any. Molt bon catàleg. Ara, a veure si m'animo a veure el Don Juan.

Toronto ha dit...

Anima't, Enric! El millor d'aquella exposició continua amb els titellaires a teatres,fires, carrers i places!

Sícoris ha dit...

Estic d'acord amb l'Enric: una de les millors exposicions de l'any (almenys de totes les que he vist). Hi vaig anar quatre vegades! M'hauré de comprar el catàleg.

Toronto ha dit...

T'agradarà tenir el catàleg, Sícoris! És un bon record de l'exposició i un pou de coneixement del món dels titellaires a Catalunya. Un autèntic catàleg per saber qui és o qui era qui, les col·leccions, les companyies, els continuistes, els renovadors, els híbrids... i, omnipresents, els mestres, amb personalitats com el ja desaparegut Pepe Otal, de qui algun dia m'encantaria visitar el que va ser el seu estudi al Raval. Segur que l'impacte de veure'l deu ser igual o superior al de l'exposició a l'Arts Santa Mònica...