El cartell més hitchcock deTwo Lovers,
James Gray, 2008
Two lovers em va agradar molt, però també em va deixar molt mal cos. La pel·lícula planteja, com altres drames romàntics, una reflexió sobre l'amor verdader i mostra cóm de difícil pot resultar escapar del destí que la societat ha dissenyat per a que tot surti dins dels seus paràmetres, del que convé, allò que estarà bé i el que és normal que així hagi de ser. Les dues famílies jueves de Two lovers no estan massa lluny d'una altra família que encara resisteix a la cartellera d'un cine de Barcelona, em refereixo a l'opressiva família de Canino... només varien les formes, el fons és el mateix.
Al so de Lujon...XXX
Els actors estan magnífics, començant pel triangle Joaquin Phoenix (Leonard), Gwyneth Paltrow (Michelle) i Vinessa Shaw (Sandra), i continuant pels secundaris, de luxe Isabella Rossellini, Moni Moshonov i Elias Coteas. Una bona història - inspirada, llegeixo, en Les nits blanques de Dostoievski - ben explicada, visualment impecable i amb una tria encertada de músiques.
De totes, la meva part preferida és la que més apropa Two lovers a Vertigo i La finestra indiscreta d'Alfred Hitchcok, aquella que mostra a Leonard fora de si, vivint l'enamorament verdader, arrossegat per l'efecte hipnòtic que exerceix sobre ell la perillosa Michelle. Estat que l'allunya - i embolica alhora- de la realitat paral·lela que han pensat per a ell, estat nebulós al que li va perfecte la banda sonora que l'acompanya: Lujon, una cançó d' Henry Mancini que va escriure als anys 50' per a la sèrie de televisió Mr. Lucky.
En un altre ordre de preferències, també m'ha agradat tornar a veure en una pel·lícula a Isabella Rossellini. A part d'estar, com sempre, molt guapa i elegant, està perfecta en el paper de mare de Leonard, un paper fonamental per perdre tota esperança en un final feliç.
De totes, la meva part preferida és la que més apropa Two lovers a Vertigo i La finestra indiscreta d'Alfred Hitchcok, aquella que mostra a Leonard fora de si, vivint l'enamorament verdader, arrossegat per l'efecte hipnòtic que exerceix sobre ell la perillosa Michelle. Estat que l'allunya - i embolica alhora- de la realitat paral·lela que han pensat per a ell, estat nebulós al que li va perfecte la banda sonora que l'acompanya: Lujon, una cançó d' Henry Mancini que va escriure als anys 50' per a la sèrie de televisió Mr. Lucky.
En un altre ordre de preferències, també m'ha agradat tornar a veure en una pel·lícula a Isabella Rossellini. A part d'estar, com sempre, molt guapa i elegant, està perfecta en el paper de mare de Leonard, un paper fonamental per perdre tota esperança en un final feliç.
[Toronto Ràdio: Henry Mancini: Lujon]
5 comentaris:
Allá que voy, a por la Rosellini y el Phoenix ahora que se ha afeitado ( Joaquim, no Isabella ) y ha vuelto al redil...
¡Menos mal lo de Joaquín! Este chico ya nos teníaa preocupados. A Isabella, hasta con un bigotillo kahlo la encontraría guapa.
Qué "lujón" de banda sonora. Mira que esta peli no me llamaba nada, pero después de su consejo, habrá que verla.
Esto... fui a verla y me aburrí un poco.
Insonrible, que alegría leerla aunque ya no tenga el blog, que eso sí era un lujón de blog, pero bueno, no insisto más.
Closeau, "Two lovers" no tiene el ritmo trepidante de "Piraña" pero tanto como aburrir!
Publica un comentari a l'entrada