Sant Pere Català Pic

Pere Català Pic
Xocolata Juncosa (1931) i Vas de cristall (Cap a 1935)

Entre les meravelles que es poden veure a l'excel·lent exposició Praga, Paris, Barcelona: modernitat fotogràfica de 1918 a 1949, em van agradar en especial les fotos de Pere Català Pic (1889 – 1971).

L'obra de Català Pic forma part de l'art d'avantguarda d'entreguerres fet a Barcelona. Va ser un autèntic mestre jugant amb la llum, experimentant. Fotos artístiques o pensades expressament per anuncis publicitaris amb una qualitat i modernitat a prova del pas del temps. Alguns treballs en blanc i negre són pur cubisme. En color hi ha autèntiques joies que ben segur admirarien els artistes pop que aparegueren una dècada després, o , per sempre més, els dissenyadors gràfics. En són un exemple els anuncis per a la Revista Ford. També els fotomuntatges, en la línia dels collages surrealistes i dadà, reforcen el caràcter esponja d'aquest gran renovador.

Fotomuntatge del Barri Gòtic de Barcelona (1935)
i Hawai, Myrurgia
(Entre 1933-1936)

Praga, Paris, Barcelona: modernitat fotogràfica de 1918 a 1949, al Museu Nacional d'Art de Catalunya fins el 12 de setembre.

[Fotos: El País i Col·lecció MNAC]

[Toronto Ràdio: Django Reinhardt: Minor swing]

Cimera a Toronto

Sergio Mora
La Zarzamora
[Magicomora]

XXX

Avui, a Toronto... Cimera mundial, extraterrestre i flamenca del G-5:

XXXX

G-5: El cheque

[Toronto Ràdio: G-5: Perdio + Bonus track vídeo: G-5: 40 forajidos]

Escapar de l'estiu

Walter Martin & Paloma Muñoz
Traveler 155, 2005

Quan vaig veure en el moble expositor la portada d'aquest disc, vaig demanar al botiguer que me'l deixés escoltar una mica. Quasi estava a punt de comprar-lo a cegues sense conèixer el grup, pensant que si havien triat aquesta foto de Walter Martín i Paloma Muñoz segur que m'agradarien. I hauria encertat. El botiguer em va posar el CD i el que vaig sentir em va agradar, així que me'l vaig endur. A més de la portada, l'interior també inclou altres treballs dels mateixos fotògrafs. Dues fotos de la sèrie Islands (2003-09) i una bola de neu de Travelers (2001-09), paisatges nevats amb escenes misterioses, de vegades fantasmagòriques i terrorífiques, a mig fer del què vulguis imaginar.
Buscant per Internet, ara sé que Together (Matador, 2010) és el sisè dics dels The New Pornographers, un grup de Vancouver, molt nombrós (8 fixos i 9 col·laboradors habituals) i dels més veterans en el panorama de música pop independent. Només l'espectacular arrencada amb Moves, Crash Years i Your Hands convida a saltar embogits com ho fan els personatges de The Cliff (el penya-segat). I la resta de cançons del disc, la majoria són molt lluminoses. Sobretot per les guitarres, quines guitarres! A més de veus netes, ben empastades, cors, arranjaments de corda sorprenents, xiulets i panderetes plenes d'optimisme. Tanta llum, que fondrien la neu d'aquests paisatges nevats que, segur que sent canadencs, els resultaran ben familiars. Paisatges gèlids als que m'encantaria fugir cada vegada que aquí arriba l'estiu.

Walter Martin & Paloma Muñoz
The Cliff, 2006

Walter Martin & Paloma Muñoz
Crossing the Watery Glass, 2005

+ Walter Martín i Paloma Muñoz

+ The New Pornographers: Web i MySpace

[Toronto Ràdio: The New Pornographers: Crash Years ]

L' Art scotch de Wolman

Gil J Wolman:
Sóc immortal i estic viu
Del 4 de juny de 2010 al 9 de gener de 2011.
Museu d'Art Contemporani de Barcelona

////

Si fem un repàs a les últimes exposicions que ha fet el MACBA, veiem que el collage ha estat una de les tècniques preferides dels artistes: Rabascall, Johnson, Baldessari i ara la retrospectiva sobre Gil J Wolman. Prenen el relleu de les primeres avantguardes, especialment dels dadaistes, i fan del retallar i enganxar la manera per mostrar alguns dels signes d'identitat del seu temps, sobre tot, amb una la visió crítica i irònica, del bombardeig dels mitjans de comunicació de masses, la publicitat, el cinema i la televisió, la situació política... entre molts altres interessos.

///

Vietnam, ca.1968

No coneixia l'obra del francès Gil J Wolman (Paris 1929-1995) i s'agraeix molt tenir un museu públic amb una programació que aposta per fer pedagogia de tots dels àmbits de l'Art contemporani, recuperant artistes – és la primera retrospectiva sobre Wolman que es fa aquí – no tant coneguts fora dels circuits especialitzats o els seus països d'origen, i que, a la vista està, van ser fonamentals.

///

Métagraphie, 1954

Artista multi-disciplinar, Wolman utiltzava el collage igual sobre el paper i la tela que amb el vídeo o els muntatges sonors. Va entrar i sortir del grup d'artistes de principis dels anys 50' anomenat lletristes (les Primera i Segona Lletrista Internacional) - precursor de la Internacional Situacionista – que pretén acabar amb les convencions del llenguatge i ho fa traient de context el significat de les paraula escrita, creant l'anticoncepte. Tot i que comença pintant, escrivint sobre tela missatges incoherents, automàtics, és amb el collage, on jugant igualment amb l'atzar, assoleix millor l'objectiu deconstructor del lletrisme. Els seus collages o art scotch, com ell en deia, a base de tires de paper imprès (titulars de diaris, fotos de revistes, etc.) sobre diferents suports. L'obra audiovisual no m'ha interessat gaire, és coherent amb el seu discurs, de vegades posicionant-se més políticament, hi veig intenció provocadora, només un épater le bourgeois. I ho devia aconseguir, de fet va viure el Maig del 68, però el resultat no el trobo tan compacte com els espectaculars collages.
L'exposició es completa amb documents teòrics, manifestos sobre les seves idees i intencions (L'exercici de llibertat més urgent és la destrucció d'ídols. Guy Debord i Gil J Wolman), poemes, algunes fotografies de Wolman i el seu entorn.

[Toronto Ràdio: Serge Gainsbourg & Brigitte Bardot: Comic strip]

Two lovers

El cartell més hitchcock de
Two Lovers,

James Gray, 2008

Two lovers em va agradar molt, però també em va deixar molt mal cos. La pel·lícula planteja, com altres drames romàntics, una reflexió sobre l'amor verdader i mostra cóm de difícil pot resultar escapar del destí que la societat ha dissenyat per a que tot surti dins dels seus paràmetres, del que convé, allò que estarà bé i el que és normal que així hagi de ser. Les dues famílies jueves de Two lovers no estan massa lluny d'una altra família que encara resisteix a la cartellera d'un cine de Barcelona, em refereixo a l'opressiva família de Canino... només varien les formes, el fons és el mateix.

Al so de Lujon...
XXX

Els actors estan magnífics, començant pel triangle Joaquin Phoenix (Leonard), Gwyneth Paltrow (Michelle) i Vinessa Shaw (Sandra), i continuant pels secundaris, de luxe Isabella Rossellini, Moni Moshonov i Elias Coteas. Una bona història - inspirada, llegeixo, en Les nits blanques de Dostoievski - ben explicada, visualment impecable i amb una tria encertada de músiques.
De totes, la meva part preferida és la que més apropa Two lovers a Vertigo i La finestra indiscreta d'Alfred Hitchcok, aquella que mostra a Leonard fora de si, vivint l'enamorament verdader, arrossegat per l'efecte hipnòtic que exerceix sobre ell la perillosa Michelle. Estat que l'allunya - i embolica alhora- de la realitat paral·lela que han pensat per a ell, estat nebulós al que li va perfecte la banda sonora que l'acompanya: Lujon, una cançó d' Henry Mancini que va escriure als anys 50' per a la sèrie de televisió Mr. Lucky.
En un altre ordre de preferències, també m'ha agradat tornar a veure en una pel·lícula a Isabella Rossellini. A part d'estar, com sempre, molt guapa i elegant, està perfecta en el paper de mare de Leonard, un paper fonamental per perdre tota esperança en un final feliç.

[Toronto Ràdio: Henry Mancini: Lujon]

Fotografia i esperit

Robert Boursnell
Autorretrat amb esperits,
1902
[American Museum of Photography]

Diuen que Harry Houdini (1874-1926) no va poder escapar mai del complex d'Edip. Estimava a la seva mare per sobre de tot i quan aquesta va morir, Houdini va pensar – per desesperació de la seva esposa - que a través de l'espiritisme podria posar-se en contacte amb la difunta. Però el primer mèdium al que va acudir va fallar estrepitosament: el missatge que venia del més allà el va transcriure literalment en anglès i anava acompanyat del dibuix d'una creu cristiana, quan en vida la mare no sabia ni parlar ni escriure en anglès i era jueva. A partit d'aquell dia, l'escapista indignat va emprendre una verdadera creuada pública per desemmascarar a tots els espiritistes amb els que es va trobar.

William Eglinton
Mary Burchett amb l'esperit del seu mestre d'escola,
1886
[American Museum of Photography ]


Com tot bon mag, Houdini no creia en fets paranormals i no hauria encarregat mai un bonic retrat fotogràfic d'ell al costat de l'esperit de la seva estimada mare. Aniria quasi a contracorrent, perquè a finals del segle XIX i principis del XX, la fotografia d'esperits tenia molta clientela. L'historiador de l'art John Harvey ho ha recollit i analitzat amb profunditat a Fotografia y espíritu. El llibre és un recorregut per tota la iconografia d'esperits, diguem-ne, impresos i filmats. Arrenca amb els antecedents de gravats d'imatges paganes i les aparicions de sants cristians, però entra de seguida a fons amb la fotografia, just quan acabava de néixer, aportant, en principi, el testimoni amb credibilitat que no tenien els dibuixos. Dels primers daguerrotips a les polaroids i la càmera digital. Arriba a les radiografies, les aureoles new age i les pel·lícules domèstiques i de ficció amb presència d'esperits. Lògicament, totes les imatges són muntatges i, la veritat, alguns realment escandalosos de cutres, però tots tenen molt encant. Harvey no juga en cap moment al joc d'un Iker Jiménez o caçafantasmes similars. L'interès el centra en la qualitat artística, els procediments i les tipologies d'”extres”(que és com s'anomenen als esperits fotografiats), o la influència en el collage surrealista i dadà, en pintors posteriors com ara Francis Bacon, o en videoartistes contemporanis.

Zoe Beloff
The Ideoplastic Materialization of Eva C.
Fragment de la Instal·lació de DVD, 2004

Tracta l'ombra allargada de tota la iconografia que genera l'Esperit de Nadal de Charles Dickens. Fa també un completíssim catàleg de societats espiritistes, mèdiums i fotògrafs especialitzats en aquest frau que, pel que s'explica, hi va caure molta gent amb una fe cega, però també d'altres que no hi creien tant i que tampoc els importava massa... tots volien el mateix: la foto, quasi a la carta, amb l'esperit preferit, triant el ser estimat o el conegut admirat.

Elsie Wright
Frances Griffiths amb fades,

1917
[Wikipedia]

En alguns casos, fins i tot fa llàstima que es destapés la trampa. Per exemple l'apassionant cas de les fotos de les fades de Cottingley que, malgrat la defensa aferrissada de Sir Arthur Conan Doyle (per cortesia de Maelström, ara estic llegint el llibre de Conan Doyle: El misterio de las hadas), els autors van acabar per confessar el muntatge. Però una cosa són les innocents fades i els gnoms... Per altres esperits i èssers que només de pensar-hi em poden treure el son, ja m'està bé que tot sigui mentida.

Harvey, John.
Fotogafía y espíritu.
Traducción de José Luís Gil Aristu.
Madrid: Alianza, 2010.
(Alianza Forma; 162).
200 p.
ISBN: 978-84-206-6717-1.

[Toronto Ràdio: BjörK: Isobel]

Michel Gondry . Björk: Isobel

Cazasuecas

Expulsados de las aulas y del catecismo. Cuestionados por sus propios padres. Definidos por sus profesores como fracasados. Estudiados por la ciencia. Niños encerrados en cuerpos de adultos. Sí, amigos, sí, Los Guajes, esos surfistas en paro, esos simpáticos vividores, esos ...filósofos ¡¡vuelven!!... *

Inesgotable font de noves bandes de surf i garatge, a El sótano de Rádio3 aquesta tarda han punxat un grup bàrbar: Los Guajes. Són de Gijón i han gravat, en exclusiu analògic, als estudis Circo Perotti Vintage Recording Studio – regentat per l'altament combustible Jorge Explosión – el seu segon disc: Cazasuecas (Almovie records, 2010). Aquest video cutre-lux de retalla i enganxa pertany a la cançó del mateix títol que el LP. La lletra Las doctrinas del landismo / suelen ser mi catecismo dona totes les pistes sobre què volen dir quan s'auto defineixen un nostalgia combo hispano:

Amb Cazasuecas, he recordat que, només fa uns mesos, passejant aprop del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, seguint el camí que marcava J. - bon amic que, per fer la ràbia, mai es cansa de recordar-me que gràcies a ell he descobert tantes coses! - vàrem anar a passar per davant d'una botiga i llibreria de cinema (no vaig apuntar el nom!) i que a l'aparador lluïa aquesta bonica samarreta. No me la vaig comprar, perquè a aquella hora del migdia la botiga estava tancada i, em conec, després no me la posaria, que en el vestir i en general, sóc molt discret. Qui sí la podria lluir per coneixement de causa i orgull és el meu pare. Ell va viure de primera mà el boom de l'arribada de les sueques a la Costa Brava durant els anys 60'-70', a més treballant de cambrer en un hotel, us ho podeu imaginar. Ara, o he heretat la discreció del meu pare o directament es fa el suec amb el tema, perquè no ha explicat mai una sola batalleta ni tinc notícia de cap germà de cabells rossos i ulls blaus.

*Il·lustració, text i video: Myspace Los Guajes

+ Samarretes a Le Freak Trip

Amor a l'Art de K&K

Klaus&Kinski

Foto de Blanca Galindo
a partir de Summer Evening d'Edward Hopper, 1947

Llegeixo en el número de juny del Rockdeluxe una entrevista al grup murcià Klaus&Kinski, on expliquen que per a la promoció del seu segon disc, Tierra, trágalos (Jabalina, 2010), enlloc de fer les típiques fotos de grup-pop-de-promoció, van decidir posar disfressats, representant els personatges d'una sèrie de pintures que formen part de la Història de l'Art i que els agradaven. El resultat va quedar prou bé i aquestes són la resta de fotografies de Blanca Galindo amb els títols dels quadres i artistes originals que versionen:

L'Angelus de Jean-Françoise Millet, 1857-59

El matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, 1434

Judith decapitant a Holofernes d'Artemisia Gentileschi, 1614-20
Autorretrat amb una model d'Ernst Ludwig Kirchner, 1926

XXX

Couple Gazing at the Moon de Caspar David Friedrich, 1807

S'ha de reconèixer que els Klaus&Kinski han tingut una idea divertida i molt bon gust en la selecció. Per cert, la camisa amb estampat de perruques és de Carlos Diez, per si algú la vol lluïr aquest estiu i no sabia a on comprar-la.

+ Web i Blog de Blanca Galindo
+ MySpace Klaus&Kinski

[Toronto Ràdio: Klaus&Kinski versionen El futuro de Kiki d'Aquí]

Canino

Yorgos Lanthimos
Kynodontas, 2009

Clavat a la butaca em vaig quedar, esperant que passés alguna cosa més, fins i tot quan van acabar d’aparèixer els títols de crèdit estàtics, lents i sense música. És la grandesa - i la ràbia que em provoca - d'un final obert i perfecte. Canino (Kynodontas, 2009) de Yorgos Lanthimos m’ha encantat. Es pot dir que el tema és la família… però aquí m’aturaré pel que fa a l’argument. Si no en saben res d’aquesta pel·lícula grega, millor no vegin ni llegeixin massa – inclòs aquest post- abans de veure-la, és realment impactant i ben segur que els sorprendrà. En el meu cas, a més, algunes vegades em va fer girar la vista de la pantalla, així que avisats queden els d’estómac delicat propensos al desmai.

Canino dinamita els conceptes d’ ètica i moral a partir d’una situació que passa d’idíl·lica a violenta, molt violenta. Serà potser per això que l’han comparada al cinema de Michael Haneke. A la revista Fotogramas (núm. 1999, 2010), la crítica Núria Vidal – amb la que gairebé mai coincideixo en gustos- la deixava molt bé, amb quatre estrelles, sent cinc el màxim. Cita referents com el surrealisme de Luís Buñuel i David Lynch, una pel·lícula d’Arturo Ripstein, El castillo de la pureza (1973), que pel què diu tenen molt en comú, igual que amb El Bosque de M. Night Shyamalan. Només troba que si té un punt feble, és que peca de massa excèntrica, apreciació que jo no comparteixo. Perquè posats a comparar, a mi Canino m’ha recordat la realitat artificial de Javier Daulte, en especial i pel tema, a la seva obra La felicitat (que a Catalunya es va estrenar al Teatre Romea l’any 2006 amb la gran Clara Segura de protagonista). Canino no té els components paranormals o de ciència ficció explícits que tant agraden a Daulte, però sí la mateixa capacitat per crear altres mons paral·lels que estan en aquest i esdevenen terrorífics, malaltissos i macabres. També la manera d’actuar és a Canino la que millor funciona amb les obres de Daulte: per més inversemblants i ridícules que puguin resultar algunes situacions, els actors les han de defensar a mort amb tota la convicció possible de veritat. Res de comèdia o paròdia, si fos així, no funcionaria. Els actors - ho llegeixo al paperet del cine Verdi - venen del teatre grec experimental. Tots ells s’hi deixen la pell i ho broden, aconseguint fer de l’excentricitat la seva realitat.

[Toronto Ràdio: Frank Sinatra: Fly me to the moon ]

Fotos: Web oficial de Yorgos Lanthimos