Garriris

Xavier Mariscal

Els Garriris

Mariscal a la Pedrera, la bigarrada exposició retrospectiva de l'obra de Xavier Mariscal, em resulta, en alguns trams, un viatge a la Bar Cel Ona dels anys 80' que vaig trobar i conèixer al venir a estudiar a la ciutat. Aquella Barcelona del disseny de la que vaig fugir tant com vaig poder i que va tenir el punt més àlgid amb l'operació cosmètica dels Jocs Olímpics del 92, que precisament tenien per mascota a Cobi, gos de cua curta però que en va portar molta de cua... Eren molts els que el trobaven insultantment lleig i, a més, Mariscal va fer unes declaracions que ara no recordo exactament, però que van irritar a aquells catalanistes sense sentit de l'humor que de seguida s'irriten si els hi toquen els símbols del país. Sí recordo veure pel carrer, a un mur, una pintada que deia: Mariscal gos olímpic.

De tota l'exposició, que va dels primers còmics underground dels 70' als darrers projectes més actuals, com ara l'espectacular pel·lícula d'animació Chico y Rita, el que més em va agradar, va ser els diorames i el multiplà dels garriris. Els diorames, amb televisors de fons que combinen l'acció dels garriris dins la pantalla amb els teatrets bidimensionals de fullola retallada i pintada del davant, i el multiplà, amb un garriri que, a cavall d'una moto Vespa, creua de punta a punta la silueta d'un paisatge típic del litoral mediterrani. Aquest espai del recorregut de l'exposició du per nom Poesia visual, i de debò que ho trobo així.

Els garriris són el projecte més personal d'en Mariscal. El Fermín, el Julián i el Piker surten del seu passat psicodèlic. D'observar i gaudir. Són uns personatges fronterers, outsiders, que trobem sempre al litoral, una frontera impressionant: dues masses, terra i aigua, que es respecten mútuament. A en Mariscal li encanta moure's en aquest territori, caminar per aquests trams del litoral on l'aigua de la marea es queda estancada. Als garriris també. Si són art, disseny o poesia, còmic, cinema o instal·lació, és una discussió que no els interessa ni a ells ni a l'autor. Simplement, gaudeixen atrapant el reflex de la lluna o corrent en Vespa les pinedes de la costa. Pedrín E. Mariscal, comissari de l'exposició.

Mariscal a la Pedrera, fins el 30 de gener a la Pedrera, Barcelona.

[Toronto Ràdio: Kiko Veneno: Memphis blues again]

[Imatges: Mariscal a la Pedrera i Mariscal Drawing Life]

L'Anticrist mexicà

Paul Strand
Cristo, Oaxaca, 1933

La Fábrica acaba de publicar un llibre que recull el treball del fotogràf Paul Strand a Mèxic durant els anys 30'.

Paul Strand en México. Madrid: La Fábrica, 2010. 200 pàg. ISBN: 9788492841677.

Paul Strand

Men of Santa Ana, Michoacan, 1933

Emiliano y Juana
Lletra i música de Franny Glass

Emiliano estaba una noche tranquilo en su casa
cuando una extraña voz desde afuera le comenzó a hablar
no escuchaba bien entonces subió a la terraza
era Dios
y empezaron a conversar
como se que en realidad que vos sos Dios
dijo Emiliano a la voz
Dios hizo pasar su vida ante sus ojos
luego dijo
no digas a nadie
esto es entre los dos
Emiliano al otro día despertó
y se fue como todas las mañanas a la oficina
a trabajar
un secreto muy importante mantenía guardado
como yo lo sé se los paso a contar
debería empezar una revolución
como hace muchos años lo hizo Zapata en México

Emiliano no sabía bien por dónde empezar
así que el bigote se empezó a dejar
también empezó a tomar mucho mucho mucho mucho tequila
y todas las noches se ponía bien borracho
se peleaba siempre con su mujer que no lo entendía
hasta que una noche ella lo dejó por un mamarracho
ella le dijo
Emiliano no te aguanto más como sos
todo el día comiendo nachos
es tan ridículo el sombrero
voy a empezar desde cero
pero lo voy a hacer sin vos
Emiliano no sabía bien qué hacer con su problema
escribió libros de historia y se puso a investigar
pero pronto se rindió porque se dió cuenta de que su problema
era una cuestión de tiempo y de lugar
se subió a la terraza a pedir ayuda
porque no es tan fácil iniciar solo una revolución
le rezó a su Dios, incluso le rezó a Buddha
y luego se puso a gritar e insultar por no encontrar una contestación
denunciaron los vecinos
toda la noche en prisión
al otro día lo echaron del trabajo por llegar tarde
y así termina su revolución

Juana hace años que trabaja en la cocina de un bar de mala muerte
una tarde salió al fondo a tirar la basura
cuando escuchó una voz que le hablaba fuerte
hola Juana me presento yo soy Dios
Jaja yo soy Juana de Arco
ella respondió
volvió a entrar como si nada
y luego mientras cocinaba
gravemente con aceite se quemó
luego de salir del hospital
pobre Juana quedó bastante mal
conoció a un hombre que la cuidaba y la trataba bien
con un pasado accidentado también
el tenía larga barba blanca y fumaba un habano
se presentó
se llamaba Emiliano
tenían cosas en común
ambos habían tenido una visión y descreían de la religión
ellos habían escuchado una voz
que había terminado odiándolos
entonces ahora están planeando para el 2013
tener el anticristo entre los dos.

Paul Strand. Woman of Alvarado, Veracruz, 1936

Franny Glass (nom d'un personatge creat per J.D. Salinger) és el nom artístic de Gonzalo Deniz, cantautor uruguayà que fins ara té dos discos editats, Con la mente perdida en intereses secretos (2007), que inclou la cançó Emiliano y Juana, i Hay un cuerpo tirado en la calle (2009). Aquest 2010 ha estat de gira per Espanya.

+ Franny Glass a My Space

[Imatges: Morehouse Gallery i Aperture Foundation]

[Toronto Ràdio: Franny Glass: Emiliano y Juana]

Carnivàle

Carnivàle
Una sèrie de televisió de Daniel Knauf

Samson és el director nan de la fira i en Clayton, el seu ajudant coix. Lodz, el mentalista ceg i la seva amant Lila, la dona barbuda. Sofie, la vident connectada al Més Allà a través d'Apollonia, la mare catatònica. Ruthie, l'encantadora de serps. Gabriel, el forçut. Gecko, l'home llagardaix. Alexandria i Caladonia, les germanes siameses. Felix el presentador de les strippers Rita Sue i Libby... més altres personatges, alguns tan misteriosos com el Manager, sempre amagat darrera unes cortines, tancat amb clau a la caravana...

Llegeixo que s'ha publicat en DVD a Espanya la sèrie de televisió Carnivàle. Una ressenya que signava Carlos Boyero.... i la sèrie li agrada! Compartim la mateixa opinió. Les dues úniques temporades de Carnivàle (2003-2005), un total de 24 capítols, ja es podien trobar ciculant per Internet, o comprar-les en l'edició americana (inclou subtítols en castellà) a través d' Amazon i a molt bon preu.

Carnivàle és una gran producció de l'HBO que no va tenir més continuïtat a causa de la baixa audiència nordamericana, i no s'ha arribat a estrenar a cap cadena de televisió espanyola. Sèrie fantàstica, fins i tot de terror en alguns capítols, gira entorn la història de Ben Hawkins, un jove que anirà descobrint que és un enviat de Déu que s'ha de batre contra el capellà Justin Crow, encarnació del Diable. Aquest fil argumental tan poc original... és només això, un fil. Perquè l'encant de la sèrie està en la colla de la fira ambulant, a on s'enganxa el protagonista, intentant fugir del seu inevitable destí. Una autèntica fira de freaks que l'acullen mentre recorren l'Amèrica profunda, asquerosament bruta, durant la Gran Depresió, una època terrible i salvatge.

Adrienne Barbeau interpreta a Ruthie,
una encantadora de serps... i de joves, una senyora molt interessant.

Així que el millor és, per una banda, aquest conjunt coral de personatges, les seves històries d'amistat, enveges, traïcions, venjances, passions amoroses, anels d'una vida millor i misteris sobrenaturals... i, d'una altra, la impressionant ambientació del món de les fires de finals del XIX, principis del XX, amb les caravanes, les lones d'anuncis, les atraccions... i també del paisatge àrid, la carretera de terra polsosa enmig dels deserts (en realitat és una road-serie-movie), els pobles i ciutats on s'aturen, i tot l'entorn del terrible predicador, les cases de fusta i els seus grans shows per a analfabets als envelats. El vestuari i el maquillatge contribueixen a recrear encara millor l'atmosfera, suada i allada. I com sol passar, una vegada més, els autèntics monstres estan fora de las barraques de fira.

[Toronto Ràdio: Jeff Beal: B.S.O. Carnivàle]

Swanlights

Antony Haegarty
The Creek, 2007
C Print 48” x 50”
(primary materials -
vintage photoprint on card, ink)
[Foto: Isis Gallery]

Aquella nit del 2007 que van tocar al teatre Grec de Montjuïc, a Barcelona, Antony & The Johnsons van començar molt alt amb una versió, personal i esplèndida, del Mysteries of love d' Angelo Baladamenti, de la pel·lícula Blue Velvet de David Lynch. Tot el concert va estar al mateix nivell. La veu d'Antony Haegarty és comparable al lament d'un blues, a un cante jondo, és un cant sentit, trist i melancòlic als misteris de la naturalesa i de l'amor. Llavors, presentava el segon disc, I am a bird now, i va estrenar algunes cançons noves del que seria el tercer, The crying light. Al mateix concert, va cantar una segona versió, el Crazy in love de Beyonce, i la va presentar dient, més o menys, que cantant-la es sentia com una adolescent a la seva habitació. Pel to amb que ho deia, feia broma per haver triat un hit mainstream i jugava amb la seva ambigüitat sexual. Però crec que Antony deu ser força així, una adolescent tímida i reservada tancada a l'habitació. Hercules and love affair el van fer sortir i el resultat va ser aquell prodigi trenca pistes que es diu Blind. Ara, al quart disc, Swanlights (quin títol tan bonic!), Antony torna i continua romàntic i ecologista, sempre pel camí intimista de portes endins (que només obre i convida a entrar a Björk). A més, tot i que ja hi havia dibuixos seus als altres discos i ha exposat en algunes galeries d'art, a l'edició especial de Swanligths ens mostra en un llibre que, a l'habitació, a part de composar música, també fa uns dibuixos i collages d'aspecte fràgil i trencadís, igual de bells i delicats que quan canta les seves cançons.

+Antony and the Johnsons

+ Swanlights

[Toronto Ràdio: Antony and the Johnsons: Mysteries of love i Thank you for your love]

Música lenta

Sara Huete
Música lenta, 210
Collage
[Foto: El País]

A Toronto ens declarem fans del treball de Sara Huete, i no volíem deixar passar de mostrar aquí el seu collage sobre vinil que va fer per a la Galeria Alonso Vidal. L'encàrrec forma part de la segona edició del Tardor Art, una iniciativa d'algunes galeries, espais i museus d'art de Barcelona que, per donar més ressò a l'inici de temporada d'exposicions per la tardor-hivern del 2010, van encarregar a diferents artistes que fessin una sola obra a partir de discos de vinil.

A Música lenta, Sara Huete col·loca un dels seus personatges femenins vuitcentistes - que ben segur agradarà a Maelström, l'especialista en anglomòmies-, sobre el disc de vinil Can't get enough (1974) de Barry White... al que precisament Maelström odia profundament... i, en canvi, tant agrada a l'Abutrí de Getafe, que només sentir la seva veu i aquell ritme de cadència pausada i enganxosa (com el caminar d'una tortuga?), es posa burrica i feliç! Així és que, a elles dues va dedicada aquesta entrada!

+ El vinilo se hace arte

[Toronto Ràdio: Barry White: Can't Get Enough of Your Love, Babe]

Esperpèntic

Fernando Fernán-Gómez
Fotogrames d'El extraño viaje, 1964

Llegir l'estudi de José Luis Castro de Paz sobre l'obra fílmica de Fernando Fernán-Gómez, em porta a tornar a veure dues de les seves pel·lícules que més m'agraden. Les dues tenen en el seu títol la paraula viatge, que, juntament amb la paraula fugida, sempre estan en la ment dels que som addictes a l'escapisme: El extraño viaje (1964) i El viaje a ninguna parte (1986). De les dues, El extraño viaje és la meva preferida. L'esperpento em tira molt.

[El guión de Pedro Beltrán], que a mí me pareció magnífico, divertidísimo, lo que le encontré yo como cosa más singular, es que podía ser muy español y muy teatral [...]. La influencia directa que yo me busqué, y que seguramente no lo consguí, y que por eso no está advertida en la crítica, [...] era el teatro de paletos, en realidad, de Arniches, y sobre todo una obra en especial que se llama La casa de Quirós que es una obra de terror, entre paletos. (F. Fernán-Gómez. Pàg. 220).*

Només sé de Carlos Arniches que era un escriptor espanyol de comèdies, i pel crític Marcos Ordóñez, que de vegades en parla, citant-lo quan compara els bons treballs còmics d'ara amb les comèdies perfectes de l'Espanya cañí. Desconec les obres d'aquell teatre castizo, el drama grotesco que en diuen, i que tant admirava Fernán-Gómez. Però el cas és que, en la línia d'Arniches, Fernán-Gómez va fer del guió de Beltrán (a partir d'una idea de Luis G. Berlanga!) una pel·lícula hilarant, protagonitzada per autèntics paletos, que avui en dirien friquis (i m'agrada més paletos) en una tragicomèdia negra, quasi gòtica, única en el panorama del cinema espanyol. I no ja de la seva època (la dels forts contrastos de la modernitat ye-yé amb l'Espanya profunda i rural dels 60', encara sota la dictadura franquista i que, per sort , va torejar, no sense entrebancs, la censura, que no la deuria ni entendre!) si no de tota la història del cinema interplanetari. Perquè, a diferència d'El viaje a ninguna parte, trobo que El extraño viaje aguanta molt bé el pas del temps. Allò que passa quan una suma de factors, incloses les imperfeccions, donen una pel·lícula rodona... Amb la fotografia en B/N quasi expressionista de José F. Aguayo, Fernán-Gómez va filmar els plans més obscurs amb una estètica molt deutora d' Alfred Hitchcock. L'estudi de José Luis Castro de Paz - exhaustiu, detallat i documentat, com acostumen a ser aquests llibres de Cátedra sobre directors de cinema - així ho recull, amb algunes anàlisis de les similituds buscades (i feliçment trobades) amb Rebecca, Psicosis i Los pájaros. També per l'excel·lent treball dels actors, inoblidables Carlos Larrañaga, Tota Alba, Lina Canalejas i, sobre tot, la parella de germans interpretats per Rafaela Aparicio i Jesús Franco!

No es perdin, com a mínim, els sis minuts de títols de crèdrit:
el quiosc d'aquell 1964 i després el ball de l'Angelines!

Fernando Fernán-Gómez afirmava que amb El viaje a ninguna parte, va quedar molt content, tant del resultat de la novel·la de la que també és l'autor, com del de la pel·lícula. La veritat és que la història d'aquests còmics ambulants durant la postguerra (vagabundos es lo que somos, diu en un moment Juanita, interpretada per Laura del Sol) és molt bonica, molt dura i també molt trista. La fotografia de José Luis Alcaine impressiona, retrata la misèria amb la llum d'un aire clar i fred, com el del vent que talla la cara a l'hivern. Les interpretacions també són excel·lents, sobre tot José Sacristán – el narrador mentider - i alguns secundaris, com el mateix Fernán-Gómez, Juan Diego o Maria Luisa Ponte. El que no m'agrada gens és la música de Pedro Iturralde, sonaria bé als 80', però no va gens amb l'època que retrata el film i avui, quasi 25 anys desprès, li fa molt mal... També es pot fer una mica pesada pel ritme, lent, té molts flash-backs, més algunes sortides a les fantasies del protagonista (aquells èxits imaginats als teatres de Paris o al festival de Cannes...), però és una gran pel·lícula. A més, un fil contuctor agermana els dos viatges: els còmics ambulants d'El viaje a ninguna parte portaven als pobles comèdies de teatro castizo d'Arniches, de Miguel Mihura... comèdies grotesques i esperpèntiques com les que van inspirar El extraño viaje, com la vida del país d'aquella època.

*Castro de Paz, José Luis. Fernando Fernán-Gómez. Madrid: Cátedra, 2010. (Signo e imágen/Cineastas; 80). 377 pàg. ISBN: 978-84-376-2635-2.

[Fotogrames d'El extraño viaje: Flechazos de cine]

[Toronto Ràdio: Los Coronas: ¡A la mierda!]

La casa dels monstres

Obludárium
Teatre dels Germans Forman

(La senyoreta Hlavoun (cap d'olla en txec) – a la foto, posant un disc-
va tenir l'amabilitat de signar-me un cartell de l'espectacle).
//

Aquest any, per les festes de Sant Narcís de Girona, als Jardins fora muralla de la ciutat, s'hi va instal·lar la millor barraca de les fires. Res a veure amb les altres barraques i atraccions que rodejaven el parc de la Devesa. Es tractava de l'Obludárium, o casa dels monstres en txec, de la companyia dels Germans Forman, dins la programació del Festival Temporada Alta. Una parada dels monstres autèntica que ofereix, entre el circ i el cabaret, un espectacle únic i meravellós. Per a mi, ha estat una de les tres millors experiències que he viscut mai sota una carpa (les altres dues van ser, una al Circ Cric, quan va passar per Roses i jo només tenia 12 anys, però ho recordo perfectament!), i l'altra a la Baraque, la cantina musical del Théâtre Dromesko, quan l'any 2006 el Teatre Lliure la va portar a la plaça Margarida Xirgu de Barcelona, i a on també hi participaven els Germans Forman amb les seves titelles).

Petr i Matej Forman són els mestres de cerimònies dins una petita barraca de fusta circular de dos pisos. És la casa del forçut, la dona barbuda i la dona simi, l'amazona de caràcter fort i trot fantasmagòric, el trio de vergonyosos i estressats capgrossos txecs, de la sirena... i paro, perquè convé que no desvetlli massa del què allà dins, quasi a les fosques, hi succeeix... per si algun dia tenen l'oportunitat de veure-ho (l'espectacle gira per Europa des del 2007 i la propera parada és aquest novembre a Perpinyà), de debò que no se'n penediran. Obludárium és pura màgia i poesia ... paraules majors! I perilloses... Màgia i poesia, dos reclams molt suats al món del circ, al de l'espectacle en general, i que no sempre brillen tant i d'igual manera per a tothom. Però, a jutjar per la resposta del públic d'aquella nit de divendres - riallades i somriures de satisfacció, ulls i boques obertes de bat a bat, molts aplaudiments-, m'atreveixo a dir que hi havia unanimitat: tot, absolutament tot, a Obludárium, reuneix les dues condicions, com a pocs altres espectacles i com a mínim!
/

[Fotos: Festival Kult]

[Toronto Ràdio: Giuseppe Verdi: La Traviata: Un dì, felice, eterea]