Chotis Tiki

Cuando llegues a Madrid, chulona mía
voy a hacerte emperatriz de Lavapiés;
y alfombrarte con claveles la Gran Vía,
y a bañarte con vinillo de Jerez ...
//

... Si pensaven que el més exòtic de Madrid era el seu famós chotis (escrit per un mexicà!) o potser els entrepans de calamars a la romana, estan molt equivocats. A la cèntrica plaça de Santa Ana es troba el Mauna Loa, un dels bars hawaians més antics d'Espanya. Diuen que el primer bar hawaià espanyol el va obrir un xinès a Madrid a principis dels 70', exotisme al quadrat. Per les dates, podria ser perfectament aquest, així que durant la meva recent estada a la ciutat va ser de visita obligada, i l'excusa perfecta per reprendre:
//

¡¡¡LA RUTA TIKI!!!

Avui:
Mauna Loa,
Santa Ana, 13, Madrid.

És dijous al vespre i he quedat amb la meva amiga Taina Tarner, que està a Madrid tot l'any, estudiant un màster de filosofia. Em porta de cañas, a visitar la biblioteca de l'Ateneo (obre fins a altes hores de la nit, i és un edifici es-pec-ta-cu-lar, malgrat l'interior faci olor a resclosit), sopem unes rosques farcides de panceta a una taverna de La Latina i després, com trio jo on fer la copa, anem al hawaià.

Mauna Loa vol dir muntanya de foc, i el bar pren aquest nom d'un dels volcans més actius de l'illa de Hawaii. L'aparença del bar vol reproduir la de l'interior d'un volcà: la planta d'accés, al nivell del carrer, seria el cràter i vas baixant fins a tres plantes més, totes subterrànies, estretes i fosques, com excavades dins una muntanya, però com ha de ser: de cartró pedra! Tot el mobiliari és de canya, els coixins i la resta de tapisseria és veu més nova, però el conjunt està força vell i atrotinat, com el sensual vitrall de l'entrada, una mica escardat. Ens quedem a dalt per indicació del cambrer. Hi ha molta, massa, llum. Han tret els tamborets de la barra per aprofitar més espai per taules i, per cert, les màscares làmpada de la barra són rostres de xinesos, homenatge al primer bar tiki espanyol? Però és més curiós encara que tinguin periquitos amb les gàbies obertes, volant lliures de punta a punta de la sala. La música... fatal! Ni rastre de música tiki, surf o com a mínim un socorregut recopilatori dels ultra-lounge! A l'entrar, sonava Eric Clapton, que va donar pas a una tanda de cançons de pop espanyol dels 80'. La carta també demana a crits una renovació. Triem dos cocktails de coco sense alcohol. Els cambrers, van per feina i són simpàtics i correctes, vesteixen pantaló negre de tergal i camises tiki florejades.

Tapa Tiki

Sonen els Gabinete Caligari, molt castissos ells, quan porten els cocktails, servits en les seves autèntiques tiki-mugs, palles kilomètriques i acompanyament de blat de moro i cacauets, que és quelcom tiki-habitual. Però a més, com estem a Madrid, no podia faltar la tapa: olives, patates xips i dos sandvitxos de pernil! El cocktail està molt bó, i us ho diu un addicte al coco (al coco fresc, a l'arròs blanc amb coco torrat, als pastissos amb coco, als panellets de coco, al torró de coco, a l'actimel de coco, a l'activia amb muesli i coco, al gelat de coco, al xampú i el gel de coco, a les espelmes i l'aigua de planxar amb perfum de coco, i ara també, per gentilesa de l'Abutrí, a la colònia de coco!).
Un viatge fins als lavabos (a la tercera planta subterrània, no estan decorats tiki i eren força nets) em permet veure millor la resta d'espais: més foscos que a dalt, racons íntims per les parelles, peixeres a les parets, canya, fusta, pedra i alguna planta artificial. Hi ha força gent jove, diria que molts estudiants (seran encara els dijous per la nit, les nits dels estudiants?). Escurem els cockctails i marxem a caminar una mica més per Madrid, aprofitant que al sortir del volcà no fa massa fred i cal fer baixar les rosques de panceta!
Per anar acabant, com sempre a la Ruta Tiki, hem consultat el rànquing de la nostra guia de referència, la michelin tiki a nivell internacional: Humuhumu's Critiki, que han estat, crec jo, molt generosos, donant un 7 al Mauna Loa.

I per últim, dues recomanacions. La primera és musical: el festival Surforama presenta un cartell altament tiki, amb Nockie Edwards, llegendari guitarrista dels no menys llegendaris The Ventures, com a cap de cartell, i grups com The Montesas, Tiki Phantoms o Martini Surfers entre d'altres. Del 3 al 5 de març a la sala Wah Wah de València.

La segona recomanació és un gadget tiki (per gentilesa de J. i T. , regal del passat Nadal) i que no pot faltar a cap congelador de del seu moble bar de canyes i tamborets tapissats amb estampats de pell de zebra o lleopard: el Fred Stone Cold, uns originals motlles per fer glaçons amb la forma dels moài de l'Illa de Pasqua! Xin-xin!

[Fotos per gentilesa de The Book of Tiki, Taina Turner, Salir.com, Humuhumu's Critiki i Fred & Friends]

[TorontoTV: The Ventures: Hawaii 5-0]

Wunderkammer Feldmann

Hans-Peter Feldmann
Testos de flors,
2009

Ara mateix, l'alemany Hans-Peter Feldmann és l'artista viu que més m'interessa. Als seus 70 anys, amb Una exposcición de arte, la retrospectiva que li ha dedicat el MNCARS de Madrid, es pot comprovar una trajectòria impressionant, marcada pel dadà, el pop i l'art conceptual, amb una humilitat, sentit de l'humor, una originalitat sorprenent i un esperit lliure que ja voldrien tenir molts artistes més joves. Alguns d'aquests joves més radicals compartien amb obres de Feldmann espai a la fira ARCO 2011 sense cap indici de diferències generacionals. Feldmann qüestiona la naturalesa mateixa de l'art, la seva radicalitat està en buscar i trobar art en tot allò quotidià que ens envolta, que no és res de nou ni va ser ell el primer en fer-ho, però sí de la manera (i quina manera!) que ho aconsegueix, com només uns pocs: dotant l'ordinari d'un extra que el converteix en extraordinari (i prenc la frase de l'artista Dora García, “La diferencia entre ordinario y extraordinario está en esa cosita extra” que vaig llegir-la impresa en lletres d'or sobre una pared de l'estand de la Galería Juana de Aizpuru, també a ARCO 2011).

Hans-Peter Feldmann ,
Amants, 2008

Impressionant la sèrie de retrats 100 Years, 101 retrats d'amics i familiars de l'artista, a una persona per foto i edat, la primera d'un nadó de vuit mesos i la última d'un avi de cent. Impressionants els collages, fotos i fotos manipulades, les vitrines d'objectes, les re-interpretacions de l'art clàssic, els poemes visuals, el poder del kitsch... però a on es supera és a una de les seves últimes peces, la instal·lació Shadow Play: "Quizás la obra que mejor ejemplifique el espíritu de Feldmann sea su última instalación Shadow Play. Al entrar en el espacio, vemos la pared del fondo cubiertam de lado a lado, por imponentes sombras que se acercan y se alejan. En el centro, entre la pared y el espectador, encontramos unas mesas gitatorias llenas de muñecos y objetos baratos que, iluminados por detrás, crean las sombras. El truco está a la vista, pero la mágia no desaparece. Según el artista, “en realidad es un montón de baratijas y desperdicios cuya acumulación crea en nuestros cerebros algo completamente nuevo durante un determinado tiempo: una sombra chinesca”. Estas sombras nos transportan a la infancia donde cualquier imagen podía ser una ventana a otro mundo, porque el arte, como Feldman dice, “es un evento, una impresión, una sensación, y más. Nunca es el objeto en sí”. Text d'Helena Tatay. MNCARS.

//

Un esquirol entre els visitants!

Hans-Peter Feldmann. Una exposición de arte. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Del 22 de setembre de 2010 al 28 de febrer de 2011.

[Fotos: MNCARS i 303 Gallery]

Wunderkammer significa gabinet de curiositats.

[Torontoràdio: Kiki D'Akí: Mi colección]

Xameca

Jaume Turró
[Autorretrat], 1980
Tècnica mixta sobre paper. 50 x 65 cm.
Col·lecció particular de la família Alvero. Roses.

Diumenge passat va ser l'últim dia per poder visitar l'exposició retrospectiva de pintures de Jaume Turró, Xameca (1929-2005). En Xameca va ser molts anys l'artista de Roses, quan encara Roses no era una ciutat. En un poble petit, quasi tothom coneixia al seu artista local. El podies trobar fàcilment a molts llocs habituals: al bar La Sirena, a la platja, al pub Barbarossa o pels carrers dels voltants de la plaça Sant Pere, segur que acompanyat del seu amic en Mitja Garba.

L'exposició, un seguit de conferències i l'edició d'un catàleg a càrrec de l'Ajuntament de Roses, han servit per recuperar o donar a conèixer la seva personalitat i obra a les noves generacions i nous ciutadans. Era tot un personatge: corpulent, un tros d'home, amb caràcter fort, però alegre i proper. Bohemi, solter convençut i molt amant de les dones, un solitari amb un punt d'excentricitat que sabia explotar molt bé. Crec que era estimat de debò entre els rosincs. Al menys, així ho va demostrar aquesta exposició, que sobre tot reunia pintures propietat de particulars de Roses, una dada emocionant, perquè, apart dels homenatges o de formar part del fons del Museu de l'Empordà, la memòria d'en Jaume Turró es mantindrà sempre viva mentre els seus quadres pengin a les parets de les cases del poble a on va nèixer, viure i morir. Les cases de la gent que li varen comprar obra perquè el coneixien, els hi agradava el què pintava, sabent o no què era allò del cinetisme, el cubisme o el surrealisme, tot i que a la comarca és difícil no saber-ho, perquè l'ombra de Dalí sempre ha estat allargada, també per l'obra del mateix Xameca. Però no era l´únic referent, a les seves pintures i dibuixos s'hi poden veure influències també de Jean Arp, Fernand Léger o Joan Ponç per di-ne uns quants més, tot passat per una personalitat pròpia on hi afloren temes com el futbol, l'omnipresent nu femení, curculles, barques, xarxes, la platja, la Tramuntana... el seu món.

Jo també vaig tenir ocasió de poder conèixer una mica en Xameca. Em recordo aparcant la bicicleta davant la sala de la Caixa de Girona quan ell hi feia exposicions als estius, amb molta vista perquè la seva obra tenia molt èxit entre els turistes estrangers que passaven les vacances a la Costa Brava. Més tard, va accedir a que li fes una petita entrevista per a un treball de la facultat, que em sap greu haver perdut, però ara tampoc aporta res que no es trobi als textos del catàleg. Vàrem repassar la seva intensa vida de futbolista, la bohèmia a París, breu però no menys intensa (s'hi va polir una herència) i a on es va obrir a l'art de les avantguardes, el retorn al poble, el treball de pescador i els inicis de pintor. Va ser interessant i també divertit, sobretot quan li vaig demanar pel significat d'una de les seves pintures cinètiques que hi havia al restaurant on estàvem parlant mentre sopàvem. Em va respondre que era una oda a la Tramuntana i, de cop, amb sorpresa general de tots els presents, va alçar la veu per començar a declamar alguna cosa que començava més o menys així: rauxa de vent, espina de peix... La rauxa d'un autèntic artista bohemi que, com deia ell mateix, mai va necessitar massa per viure tal com va voler.

[Foto: Xameca fent la postura del pi a la platja de l'Almadrava de Roses C. 1970. Fons Maria Teresa i Ramon Caselles. Font: Ajuntament de Roses]

+ Jaume Turró, Xameca, Retrospectiva (1955-2005). Roses: Publicacions Municipals. Ajuntament de Roses, 2010. ISBN: 978-84-606-5207-6.

[TorontoTV: Nina Simone: Ain't Got No...I've Got Life]

Fotos

Fotos, nou videoclip per una de les cançons de Monólogo interior (2010) de Single. Com Posponías, el primer videoclip extret del mateix disc, també dirigit per Miguel Gutiérrez. La direcció artística és del modista Carlos Díez Díez, que vesteix normalment a la cantant, Teresa Iturrioz, als concerts (segon millor directe espanyol del 2010 segons la revista Rockdelux), on sempre apareix molt elegant i acostuma a fer varis canvis de vestuari. Boníssimes les cares, i les perruques, d'Ibon Errazkin.

+ Single a Elefant Records

***

Més sobre fotos: fullejo en una llibreria una novetat de la col·lecció Photobolsillo que edita La Fábrica: Samuel Fosso, una selecció dels treballs d'un fotògraf camerunès que no coneixia massa (només tenia una postal seva d'una exposició dins les trobades africanes de fotografia Bamako fetes al CCCB, a les que mai vaig anar) i trobo que té unes fotos molt boniques i sorprenents.

Samuel Fosso
Le Golfiste, 1997
Digital C-print, 124,5 x 139,7 cm.
[Galerie Jean Marc Patras, Paris]

Samuel Fosso
Le chef (qui a vendu l'Afrique au colons), 1997
Digital C-print, 125 x 125 cm
[Galerie Jean Marc Patras, Paris]

Llegeixo que, a més, la seva vida té una història ben curiosa: treballant amb només tretze anys d'ajudant en un estudi de fotografia de Bangui, a la República Centreafricana, recollia les restes de pel·lícula que quedaven a l'estudi per fer-se autoretrats que enviava a la seva família, al Camerun. Més tard, a finals dels anys setanta, va seguir fent-se autoretrats, però vestit a la moda ye-yé dels nord-americans, que li arribava a través de la música, el cine i les revistes de l'època. Ha continuat gairebé sempre amb l'autoretrat, però ha evolucionat tractant més temes que el seu propi cos, com ara de caire social i polític, disfressant-se sovint de personatges reals o de ficció i muntant, per exemple a la sèrie TATI de 1997, unes escenografies que el fan tot un rei de l'afro-kitsch.

Samuel Fosso
African Spirits
[Galerie Jean Marc Patras, Paris]

Samuel Fosso. Prólogo de Simon Njami. Madrid: La Fábrica, 2011. (Photobolsillo). 114 p. ISBN – 978-84-92841-62-2.

+ La Fábrica

[Torontoràdio: Mulatu Astatké: Yègellé Tezeta]

Pa negre

The Last Piece of Bread
John Heartfield
(1891 - 1968)
[Artnet]

Passaven Pa negre d'Agustí Villaronga en un cinema molt de tietes de la zona alta de Barcelona i era la primera sessió de tarda, gran perill! Però m'anava bé pel lloc i l'hora i em vaig arriscar. Així que vaig seure el més lluny possible de les senyores crepades, algunes acompanyades d'aquells senyors que porten ulleres de vidres fumats i jaquetes tres quarts encoixinades de color caqui. Com era d'esperar, no van callar durant tota la pel·lícula... sort de la distància, la seva veu m'arribava poc. Si jo fos l'amo del cinema, aquesta gent que parla com si estiguessin al saló de casa, la faria fora, tots al carrer. Com vaig sentir queixar-se a una noia una vegada: no hay educancia!

Públic apart, Pa negre em va agradar molt. Ja fa un parell de setmanes que la vaig veure i no em puc desfer d'alguns passatges que em tornen al cap, tant pel seu contingut (moralment remou els instints més foscos i cruels de l'ésser humà, mèrit també de les dues novel·les i el recull de contes d'Emili Teixidor que adapta la pel·lícula: Pa negre, Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Gloria Swanson), com pel sinistre de la bellesa de les seves imatges (el bosc, els ocells, les cases, l'escola...). El final, duríssim, és comparable a impactes finals del calibre de Los cuatrocientos golpes, 1959, de François Truffaut. Per a mi, és, sens dubte, la millor pel·lícula d'Agustí Villaronga, al costat de Tras el cristal (1986) i El mar (2000). Una trilogia sobre la perversió... dels nens? No ho tinc clar i repesco un fragment de l'excel·lent estudi de l'obra de Villaronga a càrrec de la historiadora de l'art Pilar Pedraza.

//

Andreu i Núria a Pa negre

"Los niños de Villaronga son personas y están en la línea dura rosselliniana [en referència al personatge del nen Helmut d' Alemania año cero, 1947] más que en la blanda de De Sicca [en referència a Ladrones de bicicletas, 1948]. Se apredrean, matan, son asesinados ante nuestros ojos, se suicidan. Diríamos erróneamente que son tratados por el director como pequeños adultos, pero somos nosotros quienes tratamos a los niños como discapacitados. “El niño ve. No és un imbécil”, dice Villaronga. No son muñecos los hermanos villaronguianos del niño Helmut. Tienen también algo de los raggazzi pasolinianos, y en el Manuel Tur de El mar hay una pureza mórbida similar a la de Marcelino, pan y vino, sin olvidar los niños-víctimas surrealistas de Luis Buñuel, como el pequeño asesinado por su padre de un par de disparos de escopeta en L'Age d'Or (La Edad de Oro, 1930) o la violencia de Los Olvidados (1950). [...]

Las niñas de Villaronga son cómplices o testigos ciegos del mal, como Rena en Tras el cristal y Francisca en El mar. [...] ... destacan por una discreción misteriosa. Un halo de pureza las aísla y al mismo tiempo las impregna del mal, para el que parecen estar inmunizadas. [...]

Niños y niñas son sin duda presencias simbólicas muy importantes en el cine de Villaronga, a la manera de George Bernanos, que sentía también ese interés y veneraba especialmente a la joven santa guerrera Juana de Arco y a Teresita del Niño Jesús. Encarnaban para él ese “doux scandale de l'enfance” que, estaba convencido, impedía a la Tierra corromperse."*

*Pedraza, Pilar. Agustí Villaronga. Madrid: Akal, 2007.
(Akal/Cine; 11). ISBN: 978-84-460-2514-6. Pàg. 21-23.

Una visió de la infantesa que continua ara amb les vides de l'Andreu i la Núria, els dos nens protagonistes de Pa negre.

[Foto de la pel·lícula: Web oficial de Pa negre]

+ Agustí Villaronga a Toronto: Agustí Villaronga i La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga

[TorontoTV: Pa negre]