Als núvols

Chema Alvargonzalez
A través de las nubes
Maleta, tren elèctric, fotografia en caixa de llum i mirall,
2000

Els humans rèptil, aquells que sempre estem pensant en la fugida, ens trobem molt bé en els llocs de pas. Camí de Barcelona, viatjo en tren i quan aixeco el cap de la meva lectura, veig a través de la finestra passar camps, polígons industrials, arbres, estacions amb gent a l'andana, muntanyes, cases, carreteres amb cotxes circulant, trossos de cel... que es barregen amb pensaments breus, amb la música que surt de l'Ipod o amb res. Un cop a la ciutat, visito l'exposició Merh Licht (Més llum) i descobreixo com Alvargonzalez va convertir en art aquests no-llocs en els que alguns ens hi sentim tan a gust. I m'agrada molt.

El viaje de la luz, Santander. Fotografia, 2005

“... Alvargonzalez […] se sentía especialmente atraído por los sitios de paso, por los no-lugares como descampados urbanos o pasillos de hotel o cabinas de aviones o paisajes de nubes. En la exposición no podían faltar, naturalmente, entre sus fotografías, esculturas, vídeos, sus palabras en relieve realzadas con un aura de luz de neón, que colgaba en la fachada de un edificio o hacía circular por Berlín sobre una camioneta o un autobús, y algunas de las maletas que eran tan características suyas: maletas desechadas que encontraba en los encantes o tiradas en la acera junto a un contenedor, a las que incorporaba, a un lado, una caja de luz retroiluminando una fotografía, alusiva siempre al vuelo, o al cielo, y al otro, un espejo del mismo tamaño que duplicaba la imagen. El contraste entre el soporte, o sea ,la maleta de tela deshilachada o cuero raído, con la imagen fotográfica, brillante, luminosa y duplicada, resultaba muy chocante y llamativo, como la revelación de una joya tirada en suelo, en el polvo.”*

*Ignacio Vidal-Folch. Artistas voladores. A: El País, 26-11-2011.

+ Merh Licht (Més llum). Chema Alvargonzalez. Fins el 29 de gener de 2012 a Arts Santa Mònica de Barcelona.

[Totes les imatges: Arts Santa Mònica]

[Torontoràdio: Claude Debussy: Chidren's Corner. Doctor Gradus and Parnassum]

Música lynch

David Lynch

Untitled (Insane Lullaby #4),

Fotografia, 2009

(Artnet)

Després d'un single de presentació amb Good day Today i I Know, per fi ha arribat el disc sencer de David Lynch en solitari: Crazy Clown Time (Play it again Sam, 2011), que inclou aquelles dues cançons i dotze més de noves. Sobre la música, domina l'electrònica, amb potents caixes de ritmes (algunes conviden fins i tot a ballar); a d'altres cançons, dominen les guitarres reverberades i les bateries jazzie, sinuoses, que s'apropen més a les bandes sonores de les seves pel·lícules. Apart de la primera cançó, Pinky's Dream, que la canta Karen O, i d'un instrumental (l'hipnòtic The Night Bell With Ligthning), sobre la veu de David Lynch:

a) Com el senyor Beaumont a Blue Velvet que estava endollat a una màquina d'hospital, ell té un catèter a la gola directament connectat a un vocoder.

b) De la gran quantitat d'heli que ha xuclat per cantar com un barrufet, va surant per l'aire com el Baró Vladimir Harkonnen a Dune, fet un globus i donant cops de cap contra el sostre de l'habitació.

No sorprèn gens que venint de qui venen, les lletres siguin més suggerents que pas explicatives sobre temes com ara la solitud, el sexe, un bon dia, la pèrdua, l'amistat, viatges a dimensions desconegudes... i ves a saber què més mentre somniava o feia els seus exercicis de meditació transcendental...

... tot això conviu a Crazy Clown Time, un gran disc, misteriós, transgressor i estimulant, lynch.

+ davidlynch.com

[Torontoràdio: Crazy Clown Time]

Guineu

Monti com a Guineu

Res, una ximpleria. Aquests dies que Mario Monti ha substituït a Silvio Berlusconi al capdavant del govern d'Itàlia, he caigut en que el nostre Monti, el pallasso català, està de gira justament amb Il Circo Italiano. I no s'ho perdin, per a més coincidències, l'actual espectacle es diu La Veritable Història de Pinotxo... Però en Monti no fa el paper del nen de fusta mentider (que correspondria més a Berlusconi que a Monti, i es quedaria curt), ell és l'astuta Guineu! La guineu té una de les pitjors reputacions de les faules i dels contes, però no molt pitjor a la merescuda mala reputació dels polítics.

+ Il Circo Italiano

[Foto de Manel Sala "Ulls"]

[TorontoTV: Las Vulpes: Me gusta ser una zorra]

Emoció en 3D

Pina

de Wim Wenders,
2011

Quan el boom d'Avatar de James Cameron, vaig anar al cine i em va agradar tot el tema visual, però gens el discurset barat d'ecologisme new age de la història. Després, també en 3D, havia vist Coraline, una nova obra mestra de l'animació d' Henry Selick, adaptació d'un conte preciós i sinistre de Neil Gaiman. Però no ha estat fins veure Pina de Wim Wenders que m'he fet fan total del cinema en tres dimensions.

He vist ballar en vàries ocasions la companyia de dansa que dirigia Pina Bausch, fins i tot a ella en persona ballant a la mítica coreografia Cafe Müller al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, poc abans de que morís. L'emoció d'un espectacle en viu és impossible de reproduir en una pel·lícula i bla bla bla, però Wenders crec que s'hi ha apropat molt. La tècnica del 3D hi té tot a veure: crea a la pantalla una capsa màgica a on, des de la butaca i si et deixes portar, tens la sensació d'entrar als escenaris (als decorats dels teatres, als espectaculars interiors d'edificis, o als paisatges naturals i urbans de Wuppertal). Sembla que puguis tocar els ballarins, pots veure com mai s'havien vist els seus moviments i les expressions dels seus rostres, o , amb l'ajuda del so, sentir més aprop la seva respiració, quedar més trasbalsat encara per l'excel·lent música que sona a cada peça (brutals els minuts inicials amb La consagració de la primavera). Només falta que ens esquitxin la suor, o l'aigua i la terra quan s'hi rebolquen... però per això ja necessitaríem una, dues o tres dimensions més... i ben segur que algun dia arribaran. De moment, tant de bo que més directors es passin al 3D amb resultats tan bells i poderosos.

+ Pina de Wim Wenders

[Torontoràdio: Jun Miyake: Lilies in the Valley]

Atemporal

Tom Waits

[Fotografies de Jean-Baptiste Mondino]

Escoltant el darrer disc de Tom Waits, Bad as me (Jalma music, 2011), em crec que és el darrer perquè l'acaba de publicar fa uns dies d'aquest mateix any, però que bé podria ser, no sé, posem que el catorzè, dels quasi trenta que en deu tenir. Porta molt temps fent més o menys el mateix, amb una manera tan única i a contracorrent que per això deu haver arribat a ser considerat un clàssic. Pel públic i per la crítica, és clar, perquè ell des del seu poblet secret diuen que intenta mantenir-se bastant al marge de la llegenda que l'envolta. Continua doncs fent blues, destrossant ferralla, balades, cabaret, fressa industrial, rock, circ, jazz, ranxera, country, pop, folk... A Bad as me hi ha una mica de tot, la veu de fregall del Waits més tranquil i la raspera del més salvatge i histriònic, les melodies suaus i la caixa de trons... Bones lletres (a mitges altre cop amb Kathleen Brennan, la seva dona), acompanyament de luxe (destaca Marc Ribot, repetint a la guitarra), un envoltori sencill però curiós, amb algunes fotos del mateix Waits i de Jesse Dylan, fill de Bob Dylan)... i tot això el fa un disc excepcional, d'escoltar i segurament de vendre.

Tom Waits udolant i ballant al pati Satisfied

[Videoclip dirigit per Jesse Dylan]

+ Bad as me de Tom Waits

[Totes les fotos: web oficial de Bad as me ]

Impertinent

Li he demanat a l'obra que havia de ser aquí:

- Digues, ¿vols que t'exposi?

- No ho sé – m'ha dit.

Però m'ha semblat que ho deia amb més

mostres de no, que de sí.

Perejaume

D'això en diuen art conceptual impertinent. Hauria estat boníssim, potser massa radical sota el patrocini d'un banc, que aquesta obra (el text de dalt escrit amb lletres blanques sobre una paret negra) fos l'única d'una exposició titulada, no amb menys ironia i impertinència: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

Percussió,

2008

Fotografia color 147 x 126 cm.

Perejaume ja va intentar deixar de fer una exposició quan va portar les seves obres a una gran retrospectiva que li va dedicar el MACBA (Deixar de fer una exposició, 1999). Moltes peces estaven fora del seu habitat natural, perquè aquest lloc en el cas de les obres de Perejaume sol ser la natura: la muntanya, el bosc, el camp, etc. Com tot el land art que es porti a un museu o a una galeria, no tenia gaire sentit veure-les allà tancades, al costat d'una foto que les mostrava al seu altre altre lloc, el bo. Per aquells que defensen que els museus són cementiris, portar-hi algunes de les obres de Perejaume els dona encara més la raó. Però mentre no ens convoquin en una muntanya, enmig d'un prat, a un bosc o... a una pedrera com és el cas. Però aquesta pedrera té trampa, és la sala d'exposicions de La Pedrera, l'edifici d'Antoni Gaudí. I tot i que s'apropa a l'ideal (la Pedrera és un edifici muntanya) i lliga molt amb el gust de Perejaume per Gaudí (i també per Jujol), novament una part d'obres estan fora de context, al cementiri. Però no totes, perquè Perejaume, artista plàstic i poeta, és molt polifacètic. L'exposició és una gran oportunitat per poder veure moltes de les seves fotografies, dibuixos, gravats, pintures i vídeo-instal·lacions, que tracten d'aquesta vida pròpia que tenen les obres més enllà de l'autor, de la idea d'excés (tant del nostre temps), les formes topogràfiques del paisatge, o de l'apropiació de la natura per part de l'artista, un altre acte aquest últim força impertinent. Obres antigues i de molt recents, com els Exvots, pedres i branques de cera, o dues de les fetes expressament per a l'exposició, Guixar amb el Pirineu, un bloc de guix amb el relleu de les muntanyes del Pirineu que guixa un mur de La Pedrera, o Suro pelagrí, una columna folrada de suro, un dels seus materials preferits per apessebrar!

La segona edat de les obres 11,

2002.

Tècnica mixta sobre paper, 255 x 137 cm.

+ Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!
La Pedrera, Obra Social de Catalunya Caixa. Fins el 12 de febrer de 2012.

[Totes les fotos: Galería Soledad Lorenzo]

[TorontoTV: Björk: Crystalline]