El Sótano Calling

¡Luisa!
¡Luisa! 

¡El sótano, mira en el sótano!

Luisa, por favor:

¡Búscame! 

¡Luisa!

Alguna vez Luisa tendría que bajar, hasta entonces debía mantenerme con vida utilizando todos los recursos que pudiera encontrar en aquel mundo limitado y dentro de mi mismo.

The Incredible Shrinking Man 

(Jack Arnold, 1957)

Aquestes paraules extretes de la pel·lícula El increíble hombre menguante s'utilitzen, al més pur estil sèrie B, com una de les falques del programa de ràdio El Sótano. Dirigit i presentat per Diego R.J., baixar-hi cada tarda proporciona un món il·limitat del millor rock'n'roll, surf, garatge, punk-rock, soul i rithm'n'blues que, sens dubte, et fa sortir de tu mateix. No sé a què està esperant en baixar, la Luisa!

Fa uns dies m'ha arribat per correu des de la discogràfica Sleazy Records de Málaga la meva comanda del single amb la sintonia d'El Sótano, la potent peça instrumental que Mike Barbwire with The Blue Ocean Orchesta va compondre expressament pel programa i que porta per títol: S.O.S. Rock'n'Roll (El Sótano Calling). Per alegria dels oients incondicionals, han editat una tirada limitada de 500 còpies, en vinil de 7 polzades i 70 grams, que inclou la versió original del tema i la versió per a la ràdio. El bonic disseny de la carpeta és de Mik Baro, autor també del logo del programa.

"A la hora del té, sintoniza siempre El Sótano de Radio 3. Do you like another cup of tea, darling?"

Missatge per a la Luisa: la temporada 2012-13 d'El Sótano
 ha canviat d'hora i dies: de dilluns a divendres de 19:00 a 20:00!
Luisa, BAIXA!

+ El Sótano. Radio3, de dilluns a dijous a les 5 de la tarda, o quan vulguis al Podcast.

+ El Sótano Blog i a Facebook.

+ Sleazy Records

+ Mike Barbwire

+ Mik Baro

[Torontoràdio: Mike Barbwire: S.O.S Rock'n'Roll (El Sótano Calling)]

CIFB

Jordi Sarrà

Lluita lliure, Sala Price

1977

El dia dels museus no era el millor dia per anar a un museu, però va valer molt la pena arribar-se al MACBA per veure l'exposició Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). El CIFB va ser un grup de fotògrafs que, amb els seus reportatges durant la Transició, han deixat un testimoni molt valuós de la vida quotidiana de la Barcelona d'aquella època. Sobre tot de la Barcelona lumpen, amb el retrat documental d'algunes coses que encara avui existeixen i d'altres que han desaparegut, però, qui sap si no poden tornar. Tot torna.

Em quedo amb la part dels espectacles: la boxa i la lluita lliure al Price, el dia al circ i les nits al Molino.  Imatges potents d'un món tirant a sòrdid i a la vegada, per alguns,  tan atraient. Potser perquè vist sobre el paper, ni aixeca pols, ni ens arriben les males olors.

Eduardo Subías

Boxa

1980

Extra! 

(Sergi Capellas, Jordi García i Xavier Rosselló)

El circ és aquí. Durant l’espectacle

1978-1980

També va valer la pena la visita al MACBA perquè, aprofitant el dia de, la llibreria La Central va muntar una paradeta al vestíbul del museu, on hi venien piles de catàlegs d'exposicions passades (Palazuelo, Sota la bomba, Dau al Set, Galeria Cadaqués... forces per triar i totes bones), només a sis euros l'exemplar: gran ganga!

+ Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983), al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins el 26 d'agost de 2012.

[Fotos: Art Tattler International]

[TorontoTV: Qué polvo tiene El Molino]

L'àlbum il·lustrat d'H.H.

Hannah Höch

Rica y Rex

Collage

Están en el estanque

como corresponde a dos garzas.

Pero no pescan ni peces ni ranas

ni otros bocados sabrosos, suculentos.

Vemos, en cambio, a Rica sonrojarse.

Ha llegado el amor con sus azoramientos.*

L'any passat, just per aquestes dates de primavera, els veïns del costat celebraven l'aniversari del seu fill i em van portar un tros de pastís. Així que fa uns dies, vaig sortir a comprar un regal per si aquest any tornaven a venir. 

A la secció infantil de la llibreria hi vaig trobar l'àlbum il·lustrat d'Hannah Höch. Quins collages! Què bonics! Ja l'havia vist abans a la secció d'art d'una llibreria de Barcelona. Em va sorprendre trobar-lo ara a infantil, perquè, pot ser, però no tinc massa clar que sigui només per a nens. Total, què més dóna, era la segona vegada que el tenia entre les mans i finalment el vaig comprar. Per a mi, és clar.

Gunda Luyken, editora del facsímil que aquí ha publicat Gustavo Gili, explica que la Höch va fer l' àlbum poc després de la Segona Guerra Mundial, amb dues intencions. La primera, com a via d'escapament: va crear un món de fantasia, de plantes i animals exòtics, acompanyat de textos breus, entre poètics i contes de fades, per fugir de la foscor de la post-guerra. La segona, si aconseguia publicar-lo: per portar una mica de pa a casa. Eren temps difícils. Alguns dels collages solts van aparèixer en revistes de l'època i els va mostrar tots en una exposició col·lectiva amb els seus col·legues dadaistes. L'àlbum sencer no es va publicar fins deu anys després de la mort de l'artista.

Pel nen dels veïns vaig comprar un llibre de la col·lecció del vaixell de vapor, però aquest any no m'han portat pastís.

*Höch, Hannah. Álbum ilustrado. Gunda Luyken (editora). Traducció d'Adan Kovacsis. Barcelona: Gustavo Gili, 2012. (Los cuentos de la cometa). 
24 p.
ISBN: 978-84-252-2461-4.

[Imatges: Gustavo Gili]

[TorontoTV: El Guincho: Palmitos Park]

Méxicos

Jessica Lange

Tenejapa, Chiapas

Mèxic vist per una gringa: Secuencias de México, fotografies de Jessica Lange (actriu i també fotògrafa) que s'exposen fins el 20 de maig a la Casa de América de Madrid.

Mèxic vist per un mexicà: México, single de Político, el nou disc d'Instituto Mexicano del Sonido:

Cuanto tiempo va pasar?/ Para que pueda mejorar/ 
Todos somos victimas/ de un estado confiscado/ Con un gobierno involucrado/
 En las ganancias de el narco/ Es una nación podrida/ Con la población herida/ 
México, México,/ México, México,/ México,/ Es México, México rarara/ Son los Zetas o es el Chapo?/
 Tus hijos ya son sicarios/ Muerdete la lengua que hay/ treinta muertos en Veracruz/ 
Es todo un placer y orgullo/ Saber que el turno es tuyo/ Que quizás mañana/ no llegues vivo a tu casa/
 México, México,/ México, México,/ México,/ Es México,/ México rarara/ México, México, México, México,/ 
México,/Es México, Es México, México rarara/ Verde de mota/ Blanco de coca y/ 
Rojo tu sangre/ Estado fallido, campeón/ Orgullosos patios traseros/ al sonoro rugir del cañón/ 
y se siembre con tus manos/ la hierba, al sonoro rugir del cañón/ y se siembre con tus manos 
la hierba,/ al sonoro rugir del cañón/
 México, México,/ México, México,/ México,/ Es México,/ México.

[Torontoràdio: Instituto Mexicano del Sonido: México]

[Foto: Casa de América]

Vull ser cowboy

Aki Kaurismäki

Leningrad Cowboys: 

These Boots,

1992

Los cowboys no son de este mundo. Son pura ficción. Un mito moderno del siglo (…). Para mí son trabajadores, sentados firmemente en la silla de montar. No tienen ninguna oportunidad, pero difunden buenos sentimientos. Se muestran obstinados contra la cultura y la civilización – y sin embargo, podemos ver fácilmente en ellos el arquetipo de un mundo distinto (…). Son hombres sin hogar y sin esperanza (…). Pertenecen a la clase trabajadora o están sin trabajo, tienen una relación especial con la naturaleza y con la libertad. Van y vienen cuando quieren (…). Los cowboys siempre deben beber mucho (…). Nunca claudican, ni siquiera en situaciones extremas (…). El cowboy está acostumbrado a la soledad y al silencio y en realidad es muy tímido (…). El sexo es una traición a sus ideales (…). Viven en su propio mundo en algún lugar entre la naturaleza y la ciudad, entre el hombre y el animal, entre el día y la noche (…). Por su manera de hablar y de moverse actúan a veces como sobre el escenario de un teatro (…). Son los últimos verdaderos outsiders de la cultura popular (…). El desasosiego anida en el alma del cowboy. A. K.

Així descrivia Aki Kaurismäki als seus personatges masculins (de les seves pel·lícules en general, no només als Leningrad Cowboys) en l'article Cowboys, que es va publicar a la revista Süddeutsche Zeitung Magazine l'any 1994. Aquest fragment de l'article original traduït al castellà forma part del llibre de Pilar Carrera: Aki Kaurismäki, un extens assaig sobre l'obra del director de cinema finladès, que analitza el seu món (les cites, el kitsch, els colors, els objectes, el minimalisme brut, l'especial sentit de l'humor, també els personatges femenins i els canins...) i repassa cadascun dels títols que formen la seva filmografia fins al 2011.

Pilar Carrera assegura que Kaurismäki, pel què intueix que amaga i per la forma estudiada del personatge que adopta quan parla amb la premsa, és també un cowboy. Jo sempre he estat més d'indis... però ara crec que m'agradaria ser cowboy kaurismäki.

Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012. (Signo e imagen/Cineastas; 88). 347 p. ISBN: 978-84-376-2981-0. 

Ángeles Santos. Pintura.

Ángeles Santos

La terra (Poble primitiu),

1929

Oli sobre tela, 70 x 83 cm.

Amb les festes de la Santa Creu va arribar finalment (l'anunciaven per a la passada tardor) l' exposició dedicada a la pintora Ángeles Santos Torroella al Museu de l'Empordà de Figueres. Entra dins els (poquíssims!?) actes per celebrar el seu cent aniversari. Filla d'un funcionari de duanes, Santos va néixer a Portbou i, entre molts canvis de domicili per tot el país, va viure una temporada a Figueres. Actualment viu a Majadahonda.

Llàstima que no hi són La tertúlia i Un món, que es consideren les seves dues grans obres mestres, i que, de ser-hi, podrien haver arrodonit una exposició que ja és excel·lent. Com a mínim en el cas d'Un món, hauria recuperat temporalment el seu passat de dipòsit al Museu de l'Empordà i, de passada, perquè no, convertir-la en una exposició mediàtica, d'aquelles que atreuen força públic, que bona falta li fa a aquest museu.

Ángeles Santos

Nena dormint (Pensativa),

1929

Oli sobre tela, 56,5 x 66,5 cm.

Dos retrats de la millor Santos obren la mostra: La tia Marieta i L'oncle Pepet (els dos de 1928), tan a la manera de la nova objectivitat de l'avantguarda alemanya (Otto Dix, Georg Grosz) o, més a prop geogràfica i temporalment, al que feien a Espanya Alfonso Ponce de León i Josep de Togores, a qui les següents pintures (Nens i plantes o Cap de nena, de 1930) encara s'hi apropen més. En aquest tram de l'exposició també s´hi troba un autoretrat de 1928 que, com la resta, per ser obra de joventut, té una força que treu el singlot. Igual que Nena dormint i La terra, el primer a l' estil lànguid de La tertúlia i el segon en la sintonia marciana d'Un món. De fet, tots són del mateix any, el 1929. L'obra posterior de Santos és més irregular, i al final de la sala s'hi poden veure alguns retrats d'encàrrec dels anys cinquanta, on ja havia abandonat l'esperit avantguardista per complir amb els gustos convencionals d'una burgesia conservadora i rància, tan típica de Figueres i tan arrelada que, encara avui (per més herència de Dalí, l'ingràvid o beques Agita (fulminades) i comptades noves propostes) domina el gust artístic de la ciutat.

+ Ángeles Santos. Pintura. Fins el 2 de setembre de 2012 al Museu de l'Empordà, Figueres.

+ Ángeles Santos a Toronto: Altres mons

[Totes les imatges + galeria: Stampa Archivo Multimedia. Universidad Complutense de Madrid]

[TorontoTV: Carles Santos: Tramuntana Tremens]

Paul va de pesca

Nova entrega traduïda al castellà de la sèrie de Michel Rabagliati dedicada a Paul. I de nou, un es queda meravellat, però molt meravellat (meravellat de …cómo me las maravillaria yo!). El que Rabagliati fa amb els seus records d'infantesa, d'adolescència i la vida quotidiana de parella, les relacions amb els amics i la família al seu Quebec natal, va molt més enllà d'un munt d'anècdotes ben explicades i millor dibuixades: aconsegueix emocionar i, com sempre, sense caure en sensibleries.

I m'estic repetint... com a mínim per quarta vegada, perquè cada cop que surt un còmic de Paul, escric aquí gairebé el mateix.  Rabagliati també es repeteix en alguns temes i situacions (les vacances a la muntanya, la passió per la música i els còmics, detalls de la feina de dissenyador gràfic, la francofília....), però ja són marques d'identitat que els seguidors agraïm. I novetats tampoc en falten mai, de la mà dels records del propi protagonista i de fets viscuts per altres personatges secundaris (què bo l'èxit de l'amic emprenedor, res a veure amb l'anar fent més despreocupat del jove Paul;  què dur el passatge de l'error professional de la seva cunyada Monique...). I noves reflexions, perquè, com a la vida, fins que no vas passant etapes no t'ho rumies amb prou perspectiva (genial el final de l'escapada adolescent de casa, amb l'episodi delirant del gos atropellat i el seu amo...). 

Amb alguns moments un s'hi pot identificar més que amb d'altres, això cadascú sap, però el que compta també és la gran habilitat de Rabagliati per narrar, explicar i lligar trames (el cunyat pescat per la feina, les pomes,  El vigilant en el camp de sègol...). Paul va de pesca és ple de sensibilitat i malenconia, sentit de l'humor, tensió (indignació i ràbia davant les injusticies o quan els coses van mal dades...), i per tot i malgrat tot, en Paul em sembla un paio prou feliç. Se joda el capitán Pescanova!

Rabagliati, Michel. Paul va de pesca. Bilbao: Astiberri, 2012. (Colección Sillón Orejero). Rústica con solapas. B/N. 208 páginas. ISBN: 978-84-92769-45-9.

+ Michel Rabagliati

[Totes les imatges: Michel Rabagliati. Font: Astiberri]

[Torontoràdio: Paul Piché: Hereux d'un printemps]

Parlant de repeticions... Com passen els anys, ja tenim aquí el Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2012... el 30è!