[Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans]
En bicicleta seguint a
Jacques Tati, els excursionistes van pujant la muntanya, a bon ritme
i dibuixant una llarga filera serpentejant, recorda al fum de la
pipa que els guia. Els avança un descapotable platejat, són Grace
Kelly i Cary Grant buscant una pineda tranquil·la vora el mar de la
Costa Blava, per fer-hi un pícnic. A la cala de sota, en un bot
desembarquen dos naturalistes, vestits de lli blanc i barrets panamà
semblen del segle XIX, procedents d'una illa del Pacífic pintada per
Gauguin. Un avió direcció a Itàlia passa solcant el cel i per una
finestreta es pot veure a Marcello Mastronianni que, mentre es treu
les ulleres de sol, somriu a l'hostessa que li serveix un vermut
negre...
El segon disc del quintet
instrumental Biodramina Mood desprèn elegància, exotisme, misteri, un punt
d'excentricitat i molt bon humor. Ells posen la música i títols tan suggerents com HUP!, Al aeropuerto, rápido!, Toma tu mascarpone, Robo al casino de Montecarlo o Cama voladora sobre la Polinesia... i un pot recorre a les imatges de les pel·lícules que més li recordin o fer-se'n una de pròpia. També inclouen una versió del Just Can't Get Enough de Depeche Mode, repetint la fórmula del primer disc amb el Take on Me d'A-Ha, i tornant a trobar una cançó aliena que s'ajusta perfecta al seu nou so. Entre el violoncel, la bateria, la
tuba i el theremin, sobre tot són l'steel guitar i la marimba les
que més garanteixen un gran dia assolellat, així que: ¡Arriba
excursionistas! Biodramina Mood: ¡Arriba
Excursionistas! (2012)
L'il·lustrador
i pintor Dani Torrent exposa al Col·legi d'Advocats de Figueres,
molt aprop del Teatre Museu Dalí, la seva sèrie de pintures Pecats
capitals. L'estil d'aquestes pintures
de Torrent, amb personatges d'ulls grossos poblant escenaris propis
de somnis o de malsons, es poden inscriure en el Surrealisme Pop
(que curiosament segueixen també altres artistes catalans, com les
Twin Sisters
de Banyoles o en Sergio mágico Mora
de Barcelona, qui, igual que en Torrent, és pintor i alhora il·lustrador amb
més d'un conte publicat al mercat), sent els referents clàssics i
més populars d'aquest corrent els nord-americans Margaret
Keane (pionera des dels anys 60' dels caps i ulls grossos tan
característics) o Mark Ryden
i Marion Peck. Com el
Surrealisme de les primeres avantguardes, el Surrealisme Pop fusiona
onirisme amb la cultura popular del seu temps (el nostre temps molt més
enllà de la primera societat de consum del artistes de l'Art Pop), i
utilitzen, deformacions incloses, un llenguatge figuratiu ple de
símbols i referències al·legòriques.
La nueva estancia
de Salvador Dalí en Estados Unidos iba prolongarse desde agosto de
1940 hasta julio de 1948. Salvador llegaba ahora a América del
mismo modo que en décadas después Andy Warhol viajó a Europa, en
busca del dinero de una jet set pujante y ansiosa de ser retratada
por el más moderno de los artistas. Entre otras figuras de la alta
sociedad, Salvador pintó en lienzos rebosantes de alusiones
surrealistas a lady Louis Mountbatten, entroncada con la familia real
búlgara en el exilio, y a Helena Rubinstein, millonaria protectora
de los judíos, que le encandiló con sus joyas. “Las joyas con que
se adornaba como cagarrutas sagradas satisfacían su orgullo y su sed
de vivir”. Al igual que Salvador recibiría enseguida el
sobrenombre de Avida Dollars, Warhol plasmaría en numerosas
ocasiones el símbolo del dólar junto a su autógrafo. Fue André
Breton quien le iba a imponer ese mote al artista catalán,
construido mediante una nueva distribución de las letras que forman
el nombre y apellido de Salvador Dalí. Para el jefe del surrealismo
la etiqueta estaba cargada de desprecio, y la acuñó cuando a
finales de los años cuarenta Salvador empezó a visitar el Vaticano,
pero el pintor la recibió con entusiasmo y la utilizó cuanto pudo,
convencido de que ese era el verdadero secreto que encerraba en su
nombre. “El oro me deslumbra y los banqueros son los sumos
sacerdotes de la religión daliniana”. A mediados de los años
sesenta, aseguraría en una entrevista que, a cambio de tres millones
de dólares anuales, se comprometía a no tocar un pincel en la
vida.*
* Pérez
Andújar, Javier.
Salvador Dalí: a la conquista de lo
irracional.
Madrid:
Algaba, 2003.
ISBN 978-84-96107-13-7. Pàg.197.
Dani
Torrent
La
Supèrbia / El rei Sol
Oli
sobre tela
(2012)
Jo
sóc el Surrealisme, va dir Salvador
Dalí, de qui aquesta setmana s'ha inaugurat una gran exposició
retrospectiva al Centre
George Pompidou de París. S'anuncia com la millor exposició
d'obres de Dalí mai reunida i la més centrada en l'obra, deixant una mica de
banda el personatge Dalí, quan per a molts és el més interessant
del que va fer. Hi col·laboren museus d'arreu del món, com el MoMA
de Nova York aportant en préstec La
persistència de la memòria, la
Fundació Gala-Salvador Dalí,
o el MNCARS de Madrid,
museu que va heretar gairebé tot el llegat pictòric més important
de Salvador Dalí, o més aviat d'Avida
Dollars, que va resoldre així a cop de
testament els seus deutes amb Hisenda.
A Dans la maison, el jove
protagonista va escrivint una història a partir de la relació
vampírica que estableix amb la família d'un company de classe. El
professor de francès de l'institut hi veu el talent innat per
escriure i fabular que ell mai no va tenir, i decideix ajudar al noi:
li corregeix els textos, li diu com ha de tractar els personatges i
mantenir l'interès del lector, li recomana lectures de clàssics de
la literatura i l'intenta allunyar d'estils que recorren als tòpics,
com ara el de caure en recursos fàcils, sentimentalismes forçats,
el d'utilitzar les floritures típiques de la novel·la rosa, o de la
poètica rimbombant i buida dels (sic) catàlegs d'art contemporani!
La pel·lícula - amb homenatges
inclosos a Vertigo i Rear window d'Alfred Hitchcock-
tracta del poder de la ficció sobre la realitat i viceversa, en
aquest cas a través de la literatura. L'escriptor com un déu cruel
que observa l'entorn real i manipula, al seu gust i amb l'ajut de la
imaginació, el destí no només dels seus personatges... Però no
vull estripar res, vagi'n a veure-la si no ho han fet ja, perquè és
una pel·lícula molt bona que segur els agradarà.
Només em volia fixar en una sub-trama
del film. La dona del professor dirigeix una galeria i això els
permet incloure algunes reflexions molt interessants - i molt
iròniques - sobre el món de l'art contemporani. Per començar, la
galeria porta el pretensiós nom d'El laberint del minotaure,
i és propietat de dues bessones excèntriques (interpretades per
l'actriu, triada
potser també amb ironia, Yolande Moreau). Apart de carregar
contra el mercat de l'art i de certes obres amb més afany provocador
que discurs al darrera, hi ha un moment en que el professor també
carrega contra una de les meves fixacions: l'estil pèssim que
acostumen a tenir els textos de presentació dels catàlegs de les
exposicions*. D'un llenguatge entre críptic i pseudo-poètic,
lloant a l'artista i l'obra des de la subjectivitat de l'amiguisme,
amb frases fetes i paraules com més cultes millor, però per dir
poc o res. Parrafades plenes de floritures (alta literatura!) per
dir en deu frases el que es podria escriure en dues. Com una mena de
voluntat, no sé si conscient o no, de voler ser tan artista com de
qui han d'escriure. Facin la prova, la majoria d'aquests textos són
així. I la veritat és que fan un pobre favor a l'art, desanimant
als que mostren interès i ja no diem als que diuen que no els agrada l'art perquè
no l'entenen.
(*Res a veure amb els textos objectius
i de caire més historicista de la majoria dels catàlegs que museus
i institucions culturals encarreguen a especialistes i comissaris per a grans exposicions. Em refereixo a catàlegs
d'exposicions de galeries petites.)
[Fotogrames dels títols de crèdit de
Dans la maison: Laurent
Brett]
Per primera vegada tenim a Paris un
conjunt d'obres de Jackson Pollock, un dels representants més
prestigiosos de l'aventura pictórica americana actual. M'agradaria
llençar una bomba com aquesta en el món artístic parisenc, massa
segur d'una garantia de tranquil·litat absoluta: no s'ha dit la
última paraula. (...)
Penso que, pel que fa a experiències
sinceres i profundes de la no figuració, Amèrica ha gaudit d'un
clima especialment propici, gràcies a un punt de partida de zero –
aliè a qualsevol proposició carrinclona i a altres plagis ben
actuals prou coneguts en els nostres històrics i tradicionals caus
d'escurçons -, a un comportament molt lliure davant aquesta no
figuració, fora de tot sectarisme insuportable i de qualsevol
purisme que no ve al cas.
Des de "She-Wolf" del Museum of
Modern Art de Nova York del 1943 fins a les darreres obres en blanc i
negre, Jackson Pollock ha conquerit un lloc d'absolut primer ordre
dins la gran aventura pictòrica actual, que demana personalitats a
l'altura de la nostra època fantàstica i apassionant que la
testimoniïn amb prou força, i que exigeix també que l'artista
sigui capaç de transmetre el seu missatge personal, que només val
si domina i supera els límits necessaris de les col·lectivitats a
les quals es dirigeix.*
* Fragments del text de Michel Tapié
(sense pèls a la llengua i fent amics!):
Jackson Pollock entre
nosaltres, escrit el 1952 arrel d'una exposició de Jackson Pollock a
París.
A: Sota la bomba: el jazz de la guerra
d'imatges transatlàntica: 1946-1956.
Barcelona - Madrid:
MACBA-MNCARS, 2007.
ISBN: 978-84-89771-46-8.
P. 528-530
Explosió! El llegat de Jackson
Pollockés una exposició molt interessant sobre un moment de
ruptura important en la Història de l'Art: la irrupció de nous
llenguatges (via l'action painting, el happening i la
performance) que, assimilant el camí més radical obert per
un altre llegat, eldeDuchamp,
van donar un pas més, aportant, entorn als anys 50', un art
nou, amb un discurs generalment violent, en bona part conseqüència de la ràbia
acumulada i l'escepticisme resultant dels desastres de la Segona Guerrra Mundial. A més,
significà un canvi geogràfic a on situar l'avantguarda artística
(Nova York prenia el relleu de Paris), i un pas cap al naixement de
l'art conceptual. L'exposició mostra com aquell moment va influir
decisivament en artistes d'arreu del món, i com l'ombra
dels pioners es prolonga fins a finals del segle XX.
Niki de Saint Phalle
Tableau tir
(1961)
A través de les seves pintures a base
d'esquitxades, un pot arribar a intuir la violència del gest de
Jackson Pollock treballant, al ritme del jazz, amb la tela sota els peus; en les
Antropometries d'Yves Klein veure-hi la sexualitat (ell deia
que còsmica?) del moviment dels cossos arrebossats de pintura blava;
o l'agressivitat de les primeres pintures de Niki de Saint Phalle
quan disparava amb una escopeta a uns globus amb pintura sobre les
teles (i què diferents a les seves nines multicolor de després!).
Aquella explosió contra la pintura tradicional va utilitzar per
pintar de tot i tot el cos, molt poc o gens el pinzell, i les obres
mantenen intacta la força amb que van ser creades. Igual que el
llegat posterior, dels pintors o dels que van tirar més per la
perfomance i el happening. Ens en podem fer una idea
de cóm treballaven a través de fotografies i vídeos, i també de
restes de les obres, o una part, perquè l'obra total comprenia també
l'acció, impossible de reproduir al museu, com, per exemple,
Passatge, aranomésuna filera de parets de paper d'embalar foradades que la va
travessar l'artista Saburo Murakami, del grup de performers Gutai,
allà pel 1956. Fins i tot hi va haver artistes pioners en delegar
l'acció a les màquines, i és una llàstima que no engeguin la de
Jean Tinguely que s'hi exposa, allà morta amb el darrer gargot
automàtic que va fer quan estava en funcionament... Ben bé que hi podria posar: Museu =
Cementiri.
+ Explosió! El llegat de Jackson
Pollock. A la Fundació
Joan Miró de Barcelona, fins al 24 de febrer de 2013.
Per espolsar-se tant cadàver resultant
d'aquelles explosions, cal passar per l'Espai 13 de la mateixa Fundació Joan Miró i
veure quelcom d'art viu. Dintre del cicle Perplexitat,
és el torn de Jordi Mitjà, amb Monument. Lladres de filferro(2012), una obra que, de fet, segueix la senda d'aquell art d'acció del passat no tant llunyà d'Explosió!, ja que presenta
una instal·lació amb escultures sobre les que, allà mateix,
l'artista anirà treballant mentre duri l'exposició.
D'altra banda, aprofitant que per a Monument.
Lladres de filferro Jordi Mitjà pren com a punt de partida un
exemple d'art marginal, el recentment enderrocat parc de Can
Sis Rals d'Argelaguer a la Garrotxa (també conegut com el parc
de les cabanes o el laberint d'Argelaguer, obra de Josep- Tarzan- Pijiula), fem aquí ressò d'una notícia vista al blocEl
hombre jazmín: l'aparició del nou número de Bric-à-Brac,
revista española sobre arte outsider, que precisament
dedica un especial a arquitectura i entorns outsiders.
Las películas de Lynch no se pueden
contar, pero es necesario mirarlas y visionarlas una y otra vez para
adentrarse en sus intersticios. Probablemente sea la manera menos
piadosa de discernir al cineasta que está detrás, y sin duda la
opción más clara para contagiarse de la belleza de sus imágenes
así como del soterrado y hiudizo malestar que segregan. Estas obras
atmosféricas, letárgicas, densas como un trip despiadado, nos
turban, y el desasosiego persiste tras la proyección tal vez porque
vivimos entre tiempos frágiles y recorridos inseguros “donde ni siquiera sabemos si nos rodea un laberinto, un secreto cosmos o un
caos azaroso”, que diría Borges, maestro de lo combinatorio y los
destinos cruzados. Thierry Jousse propone entrar en cada película de
Lynch como se penetra en el interior de un organismo vivo, habitarlo
y ser habitado por él. Aunque esa entrega hipnótica, encantatoria,
fuertemente emocional, comporte una dimensión dolorosa, como todo
objeto de goce en términos freudo-lacanianos. Y es que el
dispositivo ceremonial de Lynch lleva inscrito su seguro de
supervivencia pero también su condición carcelaria para un
espectador cegado por luminosidades intensas pero dominado por la
angustia. En suma, un espectador masoquista, en la senda de lo que
sucede con muchas de sus criaturas.
Font, Domènec. Cuerpo a cuerpo:
radiografías del cine contemporáneo.
Barcelona: Galaxia
Guttenberg – Círculo de lectores, 2012.
622 p. ISBN:
978-84-8109-993-5.
P. 272.
De l'extens i excel·lent llibre
pòstum de Domènec Font, aquest text forma part de Ceremonias
secretas: David Lynch, un dels capítols a on desgrana l'ideari
lynch: de un cine que atiende a las bodas del cuerpo y el cerebro,
que se reconoce entre la percepción y la alucinación, y que
manifiesta un poderoso credo personal a costa, ¿porqué no?, de
saquear muchas referencias: de Sade a Buñuel, de Kafka a
Lautréamont, de Magritte y Edward Hopper a Francis Bacon.
[Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans]
Il·lustracions del fotògraf i
dissenyador de cartells de cinema Jeremy Saunders apartir de les
pel·lícules de David Lynch, reunides en un llibre d'edició
limitada que porta per títol Lynched.
+ Llibre i cartells es
poden veure i comprar a la pàgina web de Jeremy
Saunders.
Diego Moldes: La
imaginación simbólica fílmica de Jodorowsky. Principales
temáticas, estilos, figuras y lenguajes presentes: simbolismo
(Durand), (signo, alegoría y símbolo), imaginería (niveles de
sentido de las imágenes) voluntad iconoclasta. Erotismo y sexo,
anormalidad, ser andrógino, homosexualidad, drogas y psicodelia,
locura, crimen y asesinato, muerte, castración, mutilación (y
decapitación), necrofilia, lo grotesco o bizarre. ¿Eliminarías
alguno de estos aspectos para describir tu cine? ¿Añadirias algún
otro?
Alejandro Jodorowsky:
Carajo, cómo odio los análisis universitarios. Hablan de la vagina
universal sin nunca haber introducido en ella un falo endurecido por
la pasión.*
* Moldes, Diego. Alejandro Jodorowsky.
Madrid: Cátedra,
2012.
(Signo e imagen/Cineastas; 92).
488 p. ISBN: 978-84-376-3041-0.
Atesos a la
resposta, és més que possible que Alejandro Jodorowsky no llegeixi
mai cap estudi que analitzi la seva obra, com ara aquest mateix que
ha escrit Diego Moldes, centrat només en l'obra fílmica. Un llibre
que primer va ser tesi doctoral i, ara per ara, és el més complet
escrit en castellà. Això no treu que el propi Jodorowsky es brindés
a col·laborar amb l'autor, responent a més d'una entrevista, la
majoria per correu electrònic. Ho va fer, però amb respostes que
sovint fugen d'estudi, com ho va fer també, hàbilment, un altre
dels entrevistats al llibre, Fernando Arrabal, cofundador amb
Jodorowsky i Topor del grup de teatre Pánico. I Moldes ho inclou tot
tal qual, també hàbilment, perquè és conscient que en aquestes
preguntes sense resposta està gran part de l'essència de l'art de
Jodorowsky (en cinema, teatre, còmic, novel·la, música,
psicomàgia...).
El treball
de Moldes és gairebé enciclopèdic: fins a la última dada més
detallada de tot el que respecti a la preparació, producció,
rodatge, estrena i edició en altres suports, etc., principalment
dels sis llargs que va fer Jodorowsky: Fando y Lis (1968),
El topo (1970), The Holy Mountain (1973), Tusk
(1980), Santa Sangre (1989) i The Rainbow Thief (1990).
Acompanyades d'aquesta anàlisi acadèmica que desgrana aspectes
tècnics, influències de la filosofia, la religió i l'art en
general, com de pel·lícules anteriors en concret (algunes hàbilment
no assumides per l'artista) i la influència de les seves sobre
d'altres posteriors, així com la conseqüent simbologia del
contingut de les imatges. Malgrat tot, un llibre
imprescindible per conèixer a fons la complexitat que guarden sota
el primer cop de puny visualment impactant i provocador. D'una classe
de cinema al·lucinat, totalment a contracorrent, que ningú havia
fet abans i ningú més ha seguit fent, per tant, únic de debò.
Alejandro
Jodorowsky
El Topo
(1970)
Al final, inclou autèntiques perles en els apèndixs, com les entrevistes íntegres fetes expressament pel llibre, o la traducció al
castellà de l'article aparegut originàriament en francès de Dune,
el proyecto frustrado de Jodorowsky, on ell mateix explica la
seva implicació en l'adaptació al cinema de la novel·la de Frank
Herbert. Va ser un projecte llarg, més de cinc anys treballant-hi,
amb col·laboradors que feien preveure un resultat magnífic. Amb
moments delirants, com les impagables trobades amb Salvador Dalí, a
qui volia donar el paper de l'emperador boig. Frustrant, perquè
finalment no la va arribar a rodar.
Com no, el
llibre de Diego Moldes convida a fer un cicle Jodorowsky. Menys Tusk, totes les pel·lícules es troben editades en DVD
i Blue-ray. La meva preferida és Santa Sangre.
***
Parlant
d'anàlisis universitàries. Va ser a principis dels noranta, per un
treball de curs en grup de l'assignatura d'Història del Cinema que
impartia en Miquel Porter. Quan li vàrem anar a dir que el volíem
fer sobre Alejandro Jodorowsky, de seguida va dir que sí, i amb molt
entusiasme que ho va dir, per l'elecció del tema i mirant de dalt a
baix a la M., la meva companya de grup, que era la noia més maca de
la classe.
Ens vàrem
documentar molt a la biblioteca de la Filmoteca amb uns dossiers i
algunes revistes, però (no hi havia encara Internet) ens era
impossible veure les seves pel·lícules. La més recent de les
estrenades era Santa Sangre, i també es podia aconseguir en
VHS, però d'importació. Casualment, mentre fèiem el treball, la
van reposar en un cinema de Barcelona, a l'Arenas de Sants, i cap
allà que vàrem anar.
Feien un
programa doble classificat “S”: primer Santa Sangre i després
Los burdeles de Paprika, de Tinto Brass. Ens va resultar estrany que,
sense demanar-ho, el noi de l'entrada del cine ens informés d'on
eren els lavabos. Després, a dins la sala i ja asseguts, encara ens
va estranyar més que la poca gent que hi havia, tot senyors, no
parés de circular amunt i avall pel passadís central durant la
projecció. De la sorpresa vàrem passar a entendre-ho tot quan un
d'ells, com qui busca una butaca lliure a la foscor, es va seure a
sobre de la M. Però, davant el nostre ensurt, el senyor va demanar
disculpes, va marxar de seguida i vàrem poder seguir veient Santa
Sangre, més o menys tranquils, amb les passes de fons, fins al
final. No ens vàrem quedar a veure Los burdeles de Paprika,
que va omplir lleugerament la sala de més senyors.
Veure Santa
Sangre ja és tota una experiència pánica, però en
aquelles condicions semblava un dels consells de psicomàgia de
Jodorowsky per tal d'exorcitzar els suposats desitjos sexuals del
professor! I el treball li va agradar, al professor, quasi tant com
la meva companya de grup, la veritable raó, crec jo, per a que ens
posés una matrícula d'honor, la única que he tret mai.
