diumenge, 27 de gener del 2013

Una nit d'hivern


 
Joseph Cornell
Taglioni’s Jewel Casket
(1940)

En una noche de luna del invierno de 1835 el carruaje de Marie Taglioni fue detenido por un salteador de caminos ruso. El salteador ordenó a esta encantadora criatura bailar para esa audiencia de una sola persona encima de una piel de pantera extendida sobre la nieve bajo las estrellas. De este hecho surgió la leyenda de que, para mantener viva la memoria de esta aventura tan preciada para ella, Taglioni adquirió la costumbre de colocar una pieza de hielo artificial dentro de su joyero o de su tocador, que, mezclada con las piedras preciosas centelleantes, era una evocación que aludía a la atmósfera de aquel cielo iluminado por las estrellas sobre un paisaje cubierto de hielo.*

Cortés, Juan Antonio. Geometrías activadas: 
la arquitectura de Mansilla+Tuñón, una aproximación
A: El Croquis, núm. 161, 2012. Pàg. 6.

Fullejo en una llibreria el monogràfic que la revista d'arquitectura El Croquis dedica a l'obra de Luis M. Mansilla i Emilio Tuñón. Al primer article, després de lamentar la mort sobtada de Mansilla (el mes entrant farà un any), l'autor mostra una foto de la caixa Taglioni’s Jewel Casket de Joseph Cornell, explica que es tracta d'un homenatge a la mítica ballarina Marie Taglioni i la llegenda que representa. Explica també a títol introductori de l'estudi posterior, que a Mansilla i Tuñón els agradava molt Cornell, cadascun dels seus projectes anaven acompanyats d'una caixa amb una petita maqueta i material gràfic dins, més o menys a la manera de Cornell. Es conserven totes a l'arxiu del despatx d'arquitectura Mansilla+Tuñón.



[Fotos caixes M+T: Iluminación natural]


diumenge, 20 de gener del 2013

Reunió de tribus


 
William P. Gottlieb
Bill Coleman
[Cafe Society, ca. 1947]

Em sap greu que el meu pare no conservés la seva col·lecció de discos de jazz. Recordo de petit quan posava algun vinil a tot volum i la casa trontollava. D'adolescent, a mi aquella música em sonava infernal i, ni que només fos per dur-li la contrària, no en feia ni cas. L'interès pel jazz, parar atenció pels temes clàssics, els grans compositors i intèrprets, el vaig començar a tenir força tard. Quan ara torno a recriminar al meu pare què en va fer d'aquells discos, que quina mena d'aficionat a la música perd els seus discos, ell ni em respon al retret, m'explica a canvi que quan encara era solter, amb un grup d'amics van baixar en tren des de Figueres a Barcelona expressament per veure a Bill Coleman i la seva orquestra en concert al Jamboree. Van dormir en una pensió del carrer Boqueria i l'endemà van tornar cap a casa.


"A començaments del 1960, l’empresari Joan Rosselló convertia el bar Brindis, situat al número 17 de la plaça Reial, en una cava de jazz que va anomenar Jamboree, un mot en zulú adoptat pel moviment boyscout que significa “reunió de tribus”, proposat pel crític Javier Coma. La sala Jamboree va néixer per donar cabuda a les sessions del Jubilée Jazz Club, una entitat pionera en la difusió del jazz llavors més atrevit a Barcelona, i va ser inaugurada oficialment el dissabte 9 de gener del 1960, a les 6 de la tarda, amb un quintet liderat pel pianista Tete Montoliu amb Antonio Vidal (contrabaix), Perry Robinson (clarinet), Vicho Vicencio (saxo tenor) i Chip Collins (bateria)."*


Aniversari a ritme de jazz també per aquest bloc, que avui ha fet 5 anys! Si Jamboree en zulú vol dir "reunió de tribus", Toronto en la llengua dels indis hurons del Canadà vol dir "lloc de trobada". Gràcies a tots els que hi passeu!

[Foto: Wikipedia]

[TorontoTV: Bill Coleman & Albert Nicholas: Indiana]

diumenge, 13 de gener del 2013

A punto de caramelo


 Sara Huete
A punto de caramelo
Collage
(2012)

Com sortides de les escenes de la vida parisenca del segle XIX, aquí tenim a la llotja d'un teatre a tres noies en edat de merèixer. Porten vestits a la última moda, de París, és clar. Una llegeix amb interès el programa de mà, mentre les altres observen a la gent de la platea des del balcó. Irradien tanta candidesa que al mirall del davant s'hi pot veure, enlloc de la seva figura, el seu estat interior... I si el que volen és trobar promès, no val a badar, no els passés com a la cosina Bette, un personatge de Balzac, que de tant dubtar es va quedar per vestir sants i amargada de per vida.

A punto de caramelo és el títol tan suggerent d'aquest collage i també el que dóna nom a l'exposició sencera que Sara Huete va inaugurar ahir dissabte 12 de gener a la Galería Estampa de Madrid. Una nova oportunitat per veure els seus collages plens del feliç atzar de combinar imatges dispars amb mà mestre per obtenir-ne resultats tan sorprenents, enginyosos, irònics i bells.

Els berlingots són aquesta classe de caramels, o bombons en francès, més o menys triangulars i de colors amb ratlles blanques. Populars van ser els Saint Christophe, que els venien en unes capsetes rodones metàl·liques molt boniques, les últimes duien un estampat multicolor que reproduïa els caramels de l'interior. He trobat per Internet que són originaris del segle XIX a la localitat francesa de Carpentràs, aprop d'Avinyó, una ciutat voltada de camps fruiters, d'on extreuen la base per elaborar els famosos caramels i altres derivats com xarops i melmelades. Els Saint Christophe van desaparèixer, però de berlingots se'n continuen fent, a Carpentràs - n'és el dolç típic - i arreu del món.

Sara Huete
Belleza interior
Collage
(2012)

+ A punto de caramelo de Sara Huete. A la Galería Estampa, Madrid, fins al 21 de febrer de 2013.

[Torontoràdio: France Gall: Poupée de cire, poupée de son]

[Fotos dels collages: Galería Estampa]
[Foto dels berlingots: Gastronomie Artesanale]

dimarts, 8 de gener del 2013

Songhai


  Autoretrat
Mario Pacheco
(1950-2010)
Fotògraf i fundador de Nuevos Medios

Repassant el triple disc recopilatori que va editar Nuevos Medios el 2012 per celebrar el seu 30 aniversari, un hi pot comptar fins a seixanta artistes diferents. Grups i solistes de tota mena i estils força variats, que van del costumisme astronauta de les Vainica Doble al pop i l'actitud punk de la movida de Golpes Bajos, passant pel mestissatge insòlit de Claustrofobia, el rockabilly de Lobos Negros, fins al neobolero de Jaume Sisa travestit en Ricardo Solfa, per citar-ne alguns dels que coneixia, molts altres han estat un descobriment per a mi. Però en nombre, per sobre de tots els estils, guanyen els artistes flamencs. Flamencs puristes, flamencs joves amb esperit purista i un grup de representants d'allò que a principis del vuitanta es va dir el "nou flamenc". A quin altre segell discogràfic podien estar millor que a Nuevos Medios els nous flamencs i tots aquells que tinguessin coses realment noves a dir en el món de la música. Dins aquesta línia estaven els músics que per primera vegada feien fusió del flamenc amb el blues, el jazz, el pop, el folk, el rock o els ritmes ètnics africans.

Ketama
(1988)
[Foto de Mario Pacheco]


Un dels meus discos favorits d'aquests 30 anys de Nuevos Medios és Songhai (1988), que va reunir el flamenc de Ketama, la kora de l'africà Toumani Diabaté i el baix de l'anglès Danny Thompson. De les vuit cançons de Songhai, la més popular va ser Vente pa Madrid, però tot el disc està tocat per un estat de gràcia especial. I és que al duende flamenc i al coixí dens del baix s'hi va afegir una llum que l'il·lumina des del primer tema, és la llum d'un instrument d'un so bellíssim i cristal·lí, la kora.

Els mateixos músics van repetir amb Songhai 2 (1994), sumant-s'hi el balafonista Keletigui Diabaté, que ha mort la setmana passada a l'edat de 81 anys. En un dels obituaris publicats ahir, el periodista musical Ramon Súrio repescava la lletra d'un dels temes, Sute Monebo, d'aquell segon disc, per explicar la clau de la fusió perfecta: A veces yo me pregunto qué hacemos con esta gente, no hablamos el mismo idioma y somos tan diferentes, Toumani habla con la kora, Basetou y Keletegui, también está el contrabajo y esto se pone de muerte... parece mentira, no me lo puedo explicar, gitanos y de piel morena se juntan para gozar.


[Imatges: Nuevos Medios]

[Totontoràdio: Songhai: Jarabi]

dimecres, 2 de gener del 2013

Holy Beast


La última pel·lícula que vaig veure al cinema el passat 2012 va ser Holy Motors, de Leos Carax. Des de que la van estrenar a l'octubre, vaig trigar en anar-hi. Dubtava pels prejudicis que me n'havia fet, havent llegit i sentit tants comentaris diferents: anada d'olla, rara, extravagant, genial, radical, buida, excessiva, ridícula, efectista, cinc estrelles al Fotogramas, pretensiosa, pedant, avorrida, obra mestra... Però, una vegada vista, només puc dir que em va agradar molt, que aquells prejudicis ara són opinions compartides. Crec que totes hi encaixen.

Estructurada en pròleg, nou capítols amb entreacte, final i epíleg, el meu capítol preferit (fins que el canviï per un altre dels vuit restants, tots tenen el seu què) és aquell amb el que Carax recupera el personatge de Merde (apareixia a Tokyo!) per reinterpretar el mite de la bella i la bèstia.

Al fil dels prejudicis, un de força corrent als anys vuitanta i noranta consistia en menysprear aquelles pel·lícules que tenien una factura propera als vídeo-clips i a la publicitat. Aquestes influències ja estan més que assumides (per exemple, no he llegit res que en parli com un tret negatiu de Drive, per dir-ne una de recent). Holy Motors són nou vídeo-clips (i un d'ells, a més, un vídeo-joc), i aquest capítol en concret que he triat, sembla ben bé un anunci de perfum. La passivitat artificial de la bella maniquí (Eva Mendes) pot amb l'entrega salvatge de Merde-la bèstia (Denis Lavant). La càmera va que vola seguint la bèstia per les clavegueres, els carrers i les làpides del cementiri (un escenari bell i sinistre).


El caminar, els gestos, el bastó de Charlot, les cigarretes... tot desprèn una comicitat que arriba al punt més alt quan la bèstia s'atura al set del fotògraf excèntric i la seva assistenta, víctima ella d'un moment gore, el càstig merescut per prendre el nom de Diane Arbus en va. Reprèn la marxa amb el rapte de la bella i acaba en calma, els dos al refugi d'una cova. Moment final per a la intimitat, no absent de més cites, en aquest cas visuals, al Surrealisme (la bèstia cobreix amb roba del vestit les parts nues del cos i el roste de la bella) i al Renaixement (una pietà postmoderna: la bella verge amb burka i la bèstia-Jesús amb una erecció contundent). Una barreja explosiva que, com deia, malgrat tot, cregui'm que funciona.

La pel·lícula sencera transcorre en la línia d'obrir fronts i deixar caps per lligar a càrrec de l'espectador, el que tan bé se li dóna a David Lynch des de Lost Highway, però aquí Leos Carax està més aprop del gènere fantàstic que del terror psicològic (la barreja perfecta dels dos gèneres ja té un altre, nou, representant: Carlos Vermut i la sorprenent Diamond Flash). Si tenen oportunitat d'anar a veure Holy Motors a un cinema, val la pena atrevir-se!

Holly Motors (2012) de Leos Carax.

[Imatges: Toutlecine]

[TorontoTV: Kylie Minogue: Can't Get You Out Of My Head]