dimecres, 31 de juliol del 2013

Estrella somiada



Harry Hammond
Jerry Lee Lewis
(1962)


STAR DREAM GIRL

Crank up that radio, let me tell y'all a story
They're coming from all around, flying down that wide highway
Coming like crowds like never before
Her being the one they can't wait to see

Every night they come, to dream of her

Star dream girl, star dream girl

Crank up that radio, let me tell y'all a story
They're coming from all around, flying down that wide highway
Coming like crowds like never before
Her being the one they can't wait to see

Star dream girl, star dream girl

Every night they come, to dream of her


Lletra de David Lynch, música de Dean Hurley.
The big dream (2013)

Quant de lluny estaries disposat a viatjar per veure a una estrella del rock'n'roll? Lynch explica en una entrevista promocional que Star dream girl està inspirada en l'anècdota que va viure un estiu del 1961 a Idaho. Corria el rumor que Jerry Lee Lewis actuava al Miramar, un club situat en ple desert de Sagebrush. Molta gent, ell inclòs, va viatjar encuriosida fins aquell lloc tan remot, però per comprovar finalment que allà no hi actuava ningú. Van arribar de lluny només per continuar somiant.
La música per a la cançó va sortir de la guitarra de Dean Hurley, atrapant la lletra, diu Lynch, com ho fan els surfistes amb les onades a Hawaii.  


[Entrevista a David Lynch: Bomblog]

[Retrat de J.L. Lewis per Harry Hammond: Victoria&Albert Museum]

[Torontoràdio: David Lynch: Star dream girl]

dissabte, 27 de juliol del 2013

Ego


Sergio Mora
Landscape
(2013)

"- Vamos a ver... Ese dossier que me envió, ese proyecto...
- Ah..., era Mi obra maestra.
Kasperle [l'artista] no dijo más. Wagner [el director del museu] le obsevó de reojo. Tenía una expresión concentrada, la mirada fija al frente, y parecía que le temblaban los labios. ¿Estaba emocionado?
- Hábleme de esa obra. ¿Cómo la titula?
- La titulo Ofrenda.
- Bueno, explíqueme, explíqueme (…)
- … Es algo especial... es Mi exposición. Mi autorretrato. Mi carta más alta.
- Pero siga, le escucho. Vamos a ver qué puedo hacer por usted. 
Kasperle tomó aire, espiró y se lanzó a hablar atropelladamente.
- Trata de muerte y resurrección, de muerte y resurrección; es una performance y un poema, y a la vez una instalación, y es arte caníbal, y es un espectáculo de danza... Se podría definir como una experiencia sobre el fluido vital y la dialéctica vida-arte, salud-enfermedad, porque... quien no está enfermo, ¿verdad?"

Vidal-Folch, Ignacio. La cabeza de plástico.
Barcelona: Anagrama, 1999.
(Narrativas hispánicas; 258).
ISBN: 84-339-1088-4. Pàg. 110.

Serveixi aquest fragment de la novel·la de Vidal-Folch que a finals dels noranta donava amb ironia un bon repàs a la tonteria que gira, encara avui, entorn l'art contemporani, per fer un retrat de l'artista malalt, entre altres coses, d'ego.

Sara Huete
Tantos pedazos tan pequeños y punzantes 
(2006)
 i 
Los pies en el suelo 
(2010)
Collages
Ego yo yo mío mío és una exposició col·lectiva precisament sobre l'ego i els seus excessos. Els artistes que hi participen presenten propostes diferents tècnicament, hi ha escultura, pintura, collage, còmic, fotografia... i de punt de vista: l'onanisme i el mite de Narcís, l' autoretrat, la gestació (també de l'ego) a l'úter, l'infantesa (mi-mama-me-mima), la possessió, la fragilitat de l'ésser humà...


Micharmut
T&A (Toni y Anita)

(díptic)

tinta xina y aquarel·la sobre paper
(2013)

Després de veure l'exposició, recorro a la psicomàgia del gran chamán Jodorowsky per buscar informació i consell (qui sap si algun dia remei!) sobre l'excès d'ego, la malaltia.

"- Alejandro Jodorowsky, ¿Que representa “El Loco” del Tarot?

- En el Tarot, la carta de El Loco representa al ser esencial. El Loco tiene un perrito, el ego, que lo sigue de cerca. Esto es bueno, si fuera al revés sería terrible: lo esencial debe dirigir al ego, uno debe dejar un poco de ser yo, pero no debe darle patadas ni echar fuera al perrito. Debe ayudarle.

- ¿Por qué compara al ego con un perrito?

- El ego es como tu perro. El perro tiene que seguir al amo y no el amo al perro. Hay que hacer que el perro te siga. No hay que matarlo, sino que domarlo.
En realidad eres el “doble” y no el original. La identidad que crees la tuya, tu ego, no es más que una copia pálida, una aproximación de tu ser esencial. El problema surge cuando te identificas demasiado con ese doble irrisorio."
[Entrevista a A. Jodorowsky. Plano creativo]

A partir de les paraules de Jodorowsky, ara crec que els artistes participants a Ego yo yo mío mío tenen l'ego ben domat. D'entrada, haver acceptat participar en una exposició sobre el tema, demostra una certa distància i sentit de l'humor. Obres que han estat pensades i fetes des de la reflexió entorn l'ego, algunes fins i tot expressament per a l'exposició, no necessàriament des de l'ego.

D'altra banda, si mai tinc un gos, ja sé quin nom li posaré.

+ Ego yo yo mío mío. Galeria Malborough de Barcelona, (agost tancat) fins al 18 de setembre de 2013.

Comissari: Juan Bufill. Artistes participants: Guillem Cifré, John Davies, Manuel de Val, Luis Gordillo, Sara Huete, R.B. Kitaj, Francisco Leiro, Lusesita, Micharmut, SergioMora, NicoNubiola, Fina Oliver, Paula Ospina, Marcos Palazzi, Cesc Riera, Manel Rubiales, Jordi W. Saladrigas i Samuel Salcedo.

[Imatges: Sergio Mora i Malborough]

[TorontoTV: Raphael: Yo soy aquel]

diumenge, 21 de juliol del 2013

Viatges Pony Bravo


 
Pony Bravo
De palmas y cacería
[BCore -El rancho, 2013. Coberta i contracoberta de Manuel León Moreno]

De vacances alguns ja n'esteu, a d'altres us falta poc, molts no en tindreu. Sigui com sigui, per a tots els que encara no heu decidit destí, a De palmas y cacería, el darrer disc de Pony Bravo, podeu trobar llocs interessants. Aquí van algunes tornades per animar-vos a triar:

Sevilla
Turista ven a Sevilla / la hemos convertido en el lugar ideal (…) No hay futuro cuando se pierde el encanto / cada sevillano es turista en su ciudad (…) turista te queremos / tu traes el dinero... 

Hawaii
Hawaii... / Me gusta por la mañana / después del café bebio / pasearme por la playa / con mi cigarro encendio / que parezco un millonario / de esos de corporación bien… 
[Escolta Guajira de Hawaii]

Eurovegas
¿Has descubierto ya Eurovegas? / Eurovegas es lujo, es confort / Eres un triunfador aquí / en Eurovegas / Hey, ¿Han cantado bingo por ahí? (…) Hey estás en Eurovegas / Se reparten fichas con la cara del rey / se reparten fichas con la cara del rey / en Eurovegas (…) Miedo y asco, Eurovegas! / miedo y asco, Eurovegas! / toro mecánico, Eurovegas! / Elvis lolailo, Eurovegas! …
[Escolta Eurovegas]


Guantánamo
Bu-Bu-Bugalu / de Guantánamo / C.I.A. ¿Qué quieres de mí? / si hasta el agua que bebo / te la tengo que pedir (…) cómo cantaba el morito moro / cómo cantaba el morito moro / en la cárcel del talibán / y le decía al americano / y le decía al americano / yo tambien canto por solea / allí en la cueva se vivia mejor, allí en la cueva / C.I.A., C.I.A., C.I.A., mala.
[Escolta Zambra de Guantánamo]


Eivissa
¿Vas para Ibitza? / vente conmigo a Ibitza / te voy a llevar a una disco ex-clu-si-va / yo puedo entrar / me gusta el dinero, lo puedo gastar / vamos a quemar la noche en Ibitza! (…) Mira, ese tio que está ahí / se llama Giorgio / y es DJ / es DJ Giorgio (…) Ibitza! Iremos a la playa / alla mía playa privada / mi yate está perfecto / no te va a faltar de nada / la vita e siempre dolce en Ibitza...
[Escolta Ibitza]

Lletres de lujo a De palmas y cacería. Pony Bravo, la banda sevillana que os pareceis a los Doors / y un poco a Triana, pero me gustáis más vosotros... (com canten ells mateixos a Mi DNI fent conya de les comparacions). El llibret del cd, com és habitual, compta amb el disseny i els fotomuntatges de Daniel Alonso (lletrista, compositor, veu i teclats), aquesta vegada amb collages impagables, alguns protagonitzats per Rajoy i la família reial espanyola. Aquest disc recull molt bé els temps esperpèntics que estem vivint:

Pony Bravo
El político neoliberal
(2013)

dilluns, 15 de juliol del 2013

El triomf de Dalí


Salvador Dalí
Visage du Grand Masturbateur
(1929)


Coincideixo a l'entrada de l'exposició amb una família estrangera. El pare fa una foto a la dona i al fill adolescent davant les lletres del títol Dalí. Todas las sugestiones poéticas y todas las posibilidades plásticas pintades a la paret. Penso quina gràcia, seran uns fans de Dalí que han vingut de lluny expressament per veure-la? Entrem junts a la primera sala, vaig mirant els primers quadres i els tres passen pel meu costat a velocitat de creuer. Veig que surten de seguida cap a la segona sala. Els segueixo encuriosit, ja recularé després. En poc més d'un quart d'hora es fan tota l'exposició, onze sales, i finalment s'aturen a un estand amb pòsters, llibretes i altres souvenirs dalinians. Penso que sí, que potser ells no ho saben, però realment són molt fans de Dalí.

Salvador Dalí
La persistència de la memòria
(1931)

La persistencia de la memoria es una pintura sobre la impotencia sexual (el gran temor de Dalí), el implacable paso del tiempo y la indignidad de la muerte. Dalí ha situado su cuadro en un paraíso en la tierra reconocible, con la intención de amargarnos el disfrute de tales lugares al plantar su espantosa imagen hiperreal en nuestras mentes. No es bonita, pero es inteligente, como su creador.*

*Gompertz, Will. ¿Qué estás mirando?: 
150 años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos
Traducción de Fedrico Corriente Basús. 
Madrid: Taurus, 2013. (Pensamiento). 472 p.
 ISBN: 978-84-306-0125-7. 
Pàg. 281.

La gran retrospectiva dedicada a Salvador Dalí que es pot visitar al MNCARS de Madrid té gran part d'obres procedents del mateix MNCARS que ara l'acull (després de l'èxit de visitants al Pompidou de París) i del Teatre-Museu Dalí de Figueres. És cert que inclou La persistència de la memòria, una de les obres estrella, més difícil de veure si no tens pensat anar a Nova York (pertany al MoMA), i obres igualment importants per representatives del Surrealisme d'altres museus nord-americans com el Salvador Dalí Museum de Saint Petesburg a Florida... Però un gruix destacat d'obra el tenim sempre relativament aprop i el podem conèixer prou bé si ens interessa. Així que la gran exposició mediàtica de la temporada (no és to despectiu, al contrari, a Dalí ben segur li agradaria que així s'anomenés), que també està aconseguint llargues cues a la porta, potser tenia més sentit com a retrospectiva completa a París, o a Madrid pels turistes de visita. I sospito que no és l'exposició que aniria a veure el director del MNCARS, Manuel Borja-Villel, preferiria + - 1961. La expansión de las artes, una proposta més coherent amb la seva idea de museu d'art contemporani. Està allà mateix i no s'ha de fer cua per entrar-hi.

[Fotos: MNCARS i MoMA]

[TorontoTV: Amanda Lear: Blood and Honey]

dimecres, 10 de juliol del 2013

Volverás a Taboo



L'Apolo és el marc ideal pel Taboo, la nit de burlesque que de tant en tant es programa en aquesta mítica sala del Paral·lel de Barcelona. El teatre té la mida perfecta, ni massa petit ni massa gran, les làmpades decò amb llum vermella als globus, les tauletes a la platea. El rètol amb les lletres T-A-B-O-O de bombetes presidint el teló de fons, negre i amb cortines de vellut vermell als laterals, i a un extrem sobre l'escenari, una cadira Emmanuelle, un fanal xinès i dues làmpades que simulen foc flamejant. Marc incomparable de bellesa bizarra sense igual. Que tot el que ara en diuen retro o vintage està de moda? Doncs per molts anys. Poques èpoques han estat tan elegants com els anys 50' i 60'.






Miss Polly Rae
[Foto: Juliet Labdien]

Madame Taboo és una mestra de cerimònies visualment d'impacte, el toc freak i fellinià del show, més de cent quilos de dona comprimits en cotilla d'alta costura i llenceria fina. Comptava amb un bon guió i uns números excel·lents per presentar, però li va faltar més gràcia i saber fer per guanyar-se totalment al públic. No és una nova Amparo Moreno o una Loles León, per entendre'ns. Malgrat aquest petit handicap, va fer el seu paper correctament, sobre tot quan donava l'entrada a la resta d'artistes, com l'aclaparadora banda, autèntic pal de paller de l'espectacle. En aquesta ocasió sota el nom de Taboo All Stars (faltaven dos membres de Los Mambo Jambo per poder usar el nom), el conjunt dirigit per Dani Nel·lo al saxo va ser una autèntica bomba, un llançaflames infal·lible.
Com a músic convidat, Marcel Riesco, un jove nord-americà que fa versions de Roy Orbison però sense caure en la imitació fàcil i la filigrana vocal, ni en la tria del repertori, almenys per al Taboo, fugint dels hits amb cançons de l'època primerenca d'Orbison a Sun records. Impecable i elegant, amb una guitarra espectacular i l'acompanyament de luxe de la Taboo All Stars. També elegants i encantadores van estar Las Divinas, trio vocal en la senda de les The Andrew Sisters, amb el seu swing oferiren el contrapunt càndid a les tres explosives stripers de la nit: Miss Polly Rae, Kitty Bang Bang i Laurie Hagen.

Miss Polly Rae sensual entre vanos de plomes, Kitty Bang Bang com a gateta assedegada de llet, o també de faquir d'excepció, i Laurie Hagen amb un memorable revers striptease que semblava sortit de Lost highway. ¡De lo bueno, lo mejor! Per tancar amb un número de conjunt: les tres d'hostesses d'avió que riu-te'n de les mamarratxes de Los amantes pasajeros: final amb mugroneres girant en òrbita sideral i pubis lluminosos alçant torres de control... On fire!

Tornaré a Taboo, és més, no hauria marxat d'allà, voldria viure sempre en un lloc així!

[TorontoTV: Los Mambo Jambo: Hot guindillas]

divendres, 5 de juliol del 2013

El futur



Alberto Giacometti
Home caminant
(1960)

Ese hombre caminando aparentemente carbonizado y frágil parece consumido por el terror mientras avanza hacia un futuro incierto. La figura, semejante a una vara, de un metro ochenta de alto, esquelética y consumida, realza esa línea vertical que, como señalara Cezanne medio siglo antes, es la que dota de profundidad espacial a la visión del espectador. En este caso, es la que vertebra el drama existencial en el que el Hombre caminando está inmerso sin remisión: un prisionero del mundo moderno, hambriento de esperanza y vestido únicamente con el atuendo de la desesperación.*


* Gompertz, Will. ¿Qué estás mirando?: 
150 años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos. 
Traducción de Fedrico Corriente Basús. 
Madrid: Taurus, 2013. (Pensamiento). 472 p. 
ISBN: 978-84-306-0125-7. Pàg. 140.



Man Ray
Alberto Giacometti
Solarització
(1934)

Una experiència impagable - i no només perquè l'entrada sigui gratuïta - que ofereix l'exposició Giacometti. Terrenos de juego és poder observar d'aprop, arran de terra, sense peanyes ni cordons o vidres de seguretat, un dels impressionants homes que caminen de Giacometti. Tocar-lo, si no et miren el vigilants de sala. Caminar al seu costat sense avançar, com ell... perquè si el 2013 val com a futur d'un home que va començar a caminar al 1960, què ha passat?, es preguntarà. Li podem dir amb les paraules de Leonard Cohen: He vist el futur, germà: és un crim.

+ Giacometti. Terrenos de juego, a la Fundación Mapfre de Madrid fins al 4 d'agost de 2013.

[Torontoràdio: Leonard Cohen: The Future]

dilluns, 1 de juliol del 2013

Impressió d'escàndol


Camille Pissarro
Gebre. El camí vell d'Ennery
(1873)

Monet, más contento, estaba empezando a disfrutar con los comentarios punzantes de Leroy.

- Querido Camille – dijo sin disimular su intención -, dime si Monsieur Leroy ha hecho algún comentario sobre tu obra.

Antes de que Pissarro contestara, Sisley dio paso a la lectura de la crítica del cuadro de Pissarro Escarcha. El camino viejo de Ennery (1873).

- “¿Esos son surcos? ¿Es eso escarcha?” - leyó Sisley riéndose entre dientes-. “No son más que raspones de paleta distribuidos uniformemente sobre un lienzo sucio. No tienen ni pies ni cabeza, no hay arriba ni abajo, ni delante ni detrás”.

Monet se cruzó de brazos y se balanceó hacia delante y hacia atrás en su silla.

- ¡Qué maravilla! ¡Qué maravilla! - exclamó-. El tal Leroy este no es un crítico de arte, es un humorista.

Pissarro se rio. Estaba contento con su cuadro, una escena bucólica en la que un hombre entrado en años, cargado con un manojo de leña a su espalda, avanza lentamente por un sendero que cruza dos campos dorados en una soleada pero helada mañana de invierno.

Gompertz, Will. ¿Qué estás mirando?: 
150 años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos
Traducción de Fedrico Corriente Basús. 
Madrid: Taurus, 2013. (Pensamiento). 472 p. 
ISBN: 978-84-306-0125-7. 
Pàg. 60-61.

Camille Pissarro
El bosc de Marly
(1871)

Veient alguns quadres de Camille Pissarro al Thyssen, tan envoltat de verd, m'entrava enyorança dels anys viscuts al camp. Paisatges de prats, horts, boscos, camins que entren i surten del poble, van cap a on diguin els personatges dibuixats que hi caminen o cap a on diguin els espectadors. A la llum i els colors propis de les hores del dia i de cada estació Pissarro hi va saber afegir emoció.

A l'exposició no hi és Gebre. El camí vell d'Ennery (es pot veure al museu d'Orsay a París), però amb altres 79 excel·lents quadres de Pissarro, la retrospectiva del Thyssen permet fer un recorregut per l'evolució de l'obra del pintor, sobre tot a través dels paisatges, rurals però també urbans, alguns retrats i una natura morta. De l'academicisme de l'escola de Corot a l'impressionisme més radical que ell mateix va iniciar amb Monet i Cézanne. Pintures amb un nou llenguatge que van ser rebutjades i ridiculitzades pels crítics de l'època i que ara són assumides com a grans obres mestres de l'Art, a anys llum en millor valoració que, posem pel cas i parafrasejant Gompertz, un llit desfet (Tracy Emin) o un tauró en escabetx (Damien Hirst).

+ Pissarro. Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid, fins al 15 de setembre de 2013.