Pink Moon

Nick Drake

veient la vida passar.
Londres, 1969.

[Fotos de Keith Morris]

Un dels meus grups de música preferits citava sovint a Nick Drake com influència i tenia pendent buscar-ne més informació quan, inesperadament, vaig veure per la tele un documental de la BBC sobre ell. Darrera aquelles cançons tan boniques i tan tristes hi havia una persona molt tímida i depressiva. Només va gravar tres discos que a la seva època, principis de la dècada dels 70', van passar força desapercebuts tant per part de la crítica com pel públic. La nit del 1974, amb només 26 anys, se li va anar la mà amb els somnífers.

D'aquell documental, segur que no era el més important però una de les coses que em van quedar gravades va ser una anècdota d'un dels músics i amics que glossaven la figura del cantautor. No recordo exactament qui era, però va explicar que les noies més interessants amb les que havia lligat de jove eren les que a la seva habitació hi tenien algun disc de Nick Drake. Des d'aquell dia, i no crec que tingui massa a veure amb que avui continui solter, quan una dona em convida a casa seva, sempre que tinc ocasió de veure els seus discos, busco si en trobo algun de Drake.

Pink Moon

I saw it written and I saw it say Pink moon is on its way And none of you stand so tall Pink moon gonna get ye all And it's, yes it's a pink moon Pink, pink, pink, pink Pink, pink moon. Pink, pink, pink, pink Pink moon. I saw it written and I saw it say Pink moon is on its way And none of you stand so tall Pink moon gonna get ye all And it's a pink moon Yes, a pink moon.

Lo he visto escrito y lo he visto decir La luna rosa está en camino Y ninguno estáis a tanta altura La luna rosa va a alcanzaros a todos Y es, sí es una luna rosa Rosa, rosa, rosa, rosa Rosa, luna rosa. Rosa, rosa, rosa, rosa Luna rosa. Lo he visto escrito y lo he visto decir La luna rosa está en camino Y ninguno estáis a tanta altura La luna rosa va a alcanzaros a todos Y es una luna rosa Sí, una luna rosa.

El passat mes de febrer es va publicar un llibre que recull, en l'anglès original i la traducció al castellà, 38 cançons de la discografia de Nick Drake, més un relat de l'escriptor danès Gorm Henrik Rasmussen inspirat en la seva vida, i pròleg del cantautor asturià Nacho Vegas:

PINK MOON Un relato sobre Nick Drake . NICK DRAKE. CANCIONES. Gorm Henrik Rasmussen / Nick Drake. Prólogo de Nacho Vegas. Barcelona: Contra, 2012. 320 p. ISBN: 978-84-939850-0-4.

+ Nick Drake

[Lletra i traducció de Pink Moon: La luna rosa]

[Torontoràdio: Nick Drake: Pink Moon]

Un collage abans i després

Pablo Picasso 
Home arrepenjat en una paret,
1899
Llapis Conté sobre paper i il·lustració enganxada al marge dret.
49 x 32,7 cm.

Pablo Picasso va inventar el collage artístic al voltant de la primavera de 1912. Però molt abans d’això, el març de 1899 a Barcelona, ja havia realitzat un dibuix al qual va enganxar una imatge reproduïda tècnicament: el retrat d’una actriu. Ara sabem que aquesta peça encolada és un cromo d’una capsa de mistos, un tipus d’imprès molt popular a finals del segle XIX.*

Aquell dibuix amb un cromo enganxat ara és el centre d'una exposició, Un collage abans del collage, petita però molt interessant, que troba els antecedents del collage artístic en la tradició del retalla i enganxa dels àlbums personals (de gran èxit social durant el segle XIX a tot Europa, mítics són els de l'època victoriana al Regne Unit), en els anuncis i cartells de publicitat o en el dibuix de quiosc del tombant de segle XIX al XX.

Pàgina de l’àlbum de cromos d’Enriqueta Sanfiz, 1885.

Litografies i cromolitografies sobre paper, 32,4 x 52,5 cm.

[+ Sobre l'àlbum d'Enriqueta Sanfiz: Bouza, Fernando. De lo efímero permanente]

Com si entréssim en un mercat de Sant Antoni de fa dos cents anys, mostra una selecció d'aquells àlbums, entre ells el d'Enriqueta Sanfiz, procedent de la Biblioteca Nacional de España, i cromos amb imatges d'actrius, alguns procedents del fons de l'arxiu de l'Institut del Teatre, que, juntament amb la resta de dibuixos i cartells, revistes i diaris, estampes i postals, conformen el context d'on sorgí l'Home arrepenjat en una paret. Un collage tan senzill que semblaria fruit de l'atzar si no fos per tota la documentació que justifica la tesi que planteja l'exposició: el collage que neix de la fusió de l'art (en aquest cas el dibuix) amb les imatges impreses, reproduïdes amb mitjans tècnics i de gran acceptació popular. I està molt bé l'exposició, però a mi què més em dóna que fos Picasso el primer, m'agradaria igual.

+ Un collage abans del collage. Museu Picasso, Barcelona, fins el 3 de juny de 2012.

[*Text i fotos: Museu Picasso, Barcelona]

[TorontoTV: Klaus&Kinski: Ojo por diente]

El cel d'hivern

Enrique Martínez Celaya

The Castle

Oli i cera sobre tela, 198 x 152 cm.

2011

Des de ben entrat el segle XX fins a l'actualitat, deu ser cert que hi ha més artistes que no pinten (i molts d'ells que no pinten res) que pas que pinten. Però d'aquí a afirmar que la pintura ha mort... no seré jo qui ho faci. És un tema recurrent, aquest de la mort de la pintura, que ni sé qui el va escampar, però que em ve sempre al pensament quan surto d'una exposició de pintura contemporània que m'hagi agradat molt. Quan no m'ha agradat gens, també em ve un pensament de mort, però diferent, ja m'entenen. Va ser del primer cas després de veure El cielo de invierno, una exposició de pintures i aquarel·les recents d'Enrique Martínez Celaya.

Enrique Martínez Celaya

The Rite

Oli i cera sobre tela, 198 x 152 cm. 

2009

No coneixia l'obra d'aquest artista nord-americà d'origen cubà, ni havia vist abans imatges o llegit res sobre l'actual - i primera que es fa - exposició a Barcelona. Va ser per casualitat que passés per la Galeria Joan Prats i hi entrés. Buscant després informació sobre ell, ara sé que va abandonar per l'art una brillant carrera d'enginyer físic. Avui té una trajectòria artística més que consolidada, i no només pinta, si no que també es dedica a l'escultura, la fotografia, el vídeo-art, dóna classes, escriu poesia i assaigs d'art.

Les obres reunides a El cielo de invierno, pintures de personatges i paisatges hivernals, mostren com Enrique Martínez Celaya posa el seu domini tècnic de la representació figurativa, especialment en un ús del color subtil i espectacular, al servei del més difícil d'aconseguir: donar vida i emoció. Una pintura ben viva i amb una salut excel·lent.

+ El cielo de invierno a la Galeria Joan Prats, Barcelona, fins el 6 d'abril de 2012.

+ Pàgina web Enrique Martínez Celaya

[Torontoràdio: J.S. Bach: Variacions Goldberg]

Adéu Amador!

M'arriba una esquela electrònica des d'El Volcán: 

Ha mort l'Amador!

Adanowsky es va donar a conèixer com l'Ídolo, que per tal de ser l'estrella eterna que cantava ser, va haver de morir jove deixant un bonic cadàver, i així ho va fer. De les seves cendres va renéixer poc després l'Amador, un trobador folkie disposat a repartir amor quan volia dir sexe. I, és clar, dos anys d'orgia ininterrompuda devia ser esgotador de la mort.

Com amb l'Ídolo, aquesta vegada també hi ha hagut un comiat especial, potser encara més especial, diria jo: Adanowsky va encarregar al seu pare, Alejandro Jodorowsky, que dirigís (si es pot dir dirigir) un autèntic happening per a l'ocasió. El resultat, una mamarratxada tan setentera i desfassada com la proposta musical i cabaratera del fill, però igualment irreverent i divertida. Va tenir lloc el passat 9 de març al teatre Metropolitan de Mèxic D.F., a on si no celebren millor la mort:

[Foto i + Adanowsky My Space]

Fotomuntatge

 László Moholy-Nagy

Diner en quantitat també per a vostè amb la loteria de classes!

Fotomuntatge,

1932

Avui, enlloc d'escapar a Toronto, estic pensant en marxar a Cuenca (¡Me voy a Cuenca!). Allà, al Museo de Arte Abstracto Español s´hi pot visitar, fins el 27 de maig, Fotomontaje de entreguerras (1918-1939). O bé, una altra opció, esperar a l'abril, quan l'exposició es traslladi a la Fundación Juan March de Madrid. Dues grans oportunitats per veure fins a un centenar de peces de la col·lecció de Merril C. Bernan, amb obres de Raoul Hausmann, George Grosz, László Moholy-Nagy, Alexander Ródtxenko, El Lissitzky, Kurt Schwitters, Hannah Höch... per citar només alguns, potser els més coneguts, mestres del fotomuntatge d'avantguarda que es va iniciar amb el grup d'artistes dadaistes, els constructivistes russos i l'escola alemanya de la Bauhaus. Però també s'hi poden trobar alguns provinents d'Holanda, França i Catalunya. 

Gueórgui i Vladímir Stenberg

Undécim

Fotomuntatge, 1928

El fotomontaje - composición de carácter pictórico a partir de elementos fotográficos enraizada tanto en las condiciones del arte pictórico como en las del arte fotográfico - se hizo posible [...] en el momento en que la pintura dio un nuevo significado a la ley de la superficie y la fotografía se hizo consciente de su derecho a una existencia autónoma. [...] Este nuevo campo apenas pone límites al juego de la imaginación. Curt Glaser, 1931. *

El catàleg, que es pot comprar per correu i aviat a les llibreries, conté fotos de qualitat de les obres exposades i una petita gran joia: l'edició facsímil del catàleg de l'exposició Fotomontage que es va fer al Kunstgewerbemuseum de Berlín l'any 1931. Aquesta exposició es veu que va marcar l'acceptació del fotomuntatge com una expressió artística més, totalment moderna i revolucionària (i no només per les connotacions polítiques). Està molt bé que als peus de foto hagin traduït del rus els textos interiors d'alguns fotomuntatges, sovint fan referència a propaganda soviètica, a publicitat comercial, portades de llibres, cartells de cinema, etc.

Pel que fa als textos, obre el catàleg un excel·lent assaig d'Adrian Sudhalter, historiadora i comissària experta en art alemany de principis de segle XX, documentant els orígens del fotomuntatge i establint quan, com i perquè va assolir la importància que es mereixia. I molt va a tenir a veure en el reconeixement la base teòrica que els mateixos artistes van escriure i difondre, com ho demostren els vuit petits manifestos d'entre 1920 i 1930 que s'inclouen, alguns inèdits fins ara.

* Fotomontaje de entreguerras (1918-1939). Madrid: Fundación Juan March – Editorial de Arte y Ciencia, 2012. ISBN: 978-84-7075-596-5.

+ Exposició Fotomontaje de entreguerras (1918-1939)

[Fotos: Fundación March]

[TorontoTV: Megapolis: Karl Marx Stadt]

S'alright!

Señor Wences amb la gallina Cecilia,

1962

A l'últim número de Mondo Brutto (tonto el que no lo tenga, com diu de reclam la revista més bizarra de la galàxia) dediquen un article a l'apassionant història del Señor Wences, cèlebre ventríloc espanyol, nascut a Peñaranda de Bracamonte el 1896, que va ser molt famós als Estats Units d'Amèrica. L'article és de Jorge San Román, autor de l'única biografia que s'ha escrit sobre Wenceslao Moreno (La extraordinaria vida del Señor Wences), i repassa la vida i èxits artístics des de que va emigrar als USA l'any 1935, fins que va morir a Nova York el 1999, a l'edat de 102 anys! Una carrera que va arrasar a Broadway (on hi té un carrer que porta el seu nom), en gires internacionals (podia fer els seus espectacles en vuit llengües diferents, però totes sempre amb accent de Peñaranda!), al costat de grans estrelles del moment com Danny Kaye, triomfant també a la ràdio i la televisió. Va actuar a la Casa Blanca per a quatre presidents successius, va treballar per a Walt Disney i Jim Henson el va convidar al Show de los Teleñecos (en un capítol que mai es va passar a la tele espanyola!). Ha quedat per sempre en l'imaginari del món de l'espectacle nord-americà i el seu record s'ha mantingut força viu fins a les generacions més joves, i així ho demostra que en Bart Simpson en un episodi imiti al Señor Wences fent una titella amb la mà i dient un dels afegitons que solia dir: “S'alright”.

Señor Wences amb  Johnny Martin i Pedro
a El Show de los Teleñecos

A Espanya, a part de Peñaranda de Bracamonte que sí li va retre varis homenatges en vida, no va ser mai massa conegut. No com el seu nebot, el també ventríloc i ara gran empresari de les variétés, José Luis Moreno, que no se sap molt bé perquè, es veu que no li agrada parlar d'aquell qui va ser el seu oncle a Amèrica, el Señor Wences, considerat el millor ventríloc del món.

+ Señor Wences, pàgina creada per Jorge San Román.

[Foto: Wikipedia]