Retorn al passat: Barcelona 1957

Leopoldo Pomés

Metro

(1959)

[Feu clic a la imatge per veure-la més gran]

L'any 1957, mentre als Estats Units d'Amèrica el número 1 del top ten era el Rock de la presó d'Elvis Presley, a Barcelona, després de l'èxit als cinemes d'El último cuplé, el que triomfava era el Fumando espero de Sarita Montiel...
Aquell mateix any, Leopoldo Pomés, per encàrrec de l'editorial Seix Barral, va sortir a fotografiar una ciutat empresonada. Ho va fer amb una mirada tan diferent, verdadera, crua i sincera que, segurament per por, la van rebutjar. I ara que s'exposa el reportatge íntegre a la Fundació Foto Colectania, les fotos d'entre 1957 i 1959 ens mostren una Barcelona que, per sort en alguns aspectes, ha canviat molt. Però la mirada de Pomés es manté avui tan moderna com en el seu temps aventuraven tres monges viatjant al futur en metro.

... pa´ lo bueno y pa´ lo malo, esto es Rock & Roll y no somos americanos...

+ Barcelona 1957. Leopoldo Pomés. Fundació Foto Colectania, Barcelona, fins al 26 de gener de 2013.

L'insomni de Nusch

Nusch Éluard

Sense títol

[Nus ballant al voltant d'un calze d'or]

(1936)

El món dels somnis va ser un dels motius més recurrents pels artistes surrealistes, així que resulta curiós que Nusch Éluard, una de les seves muses, patís d'insomni. Un psiquiatra li va recomanar fer alguna activitat que li esbargís la ment. La primera proposta va ser que provés d'escriure un diari personal abans d'anar a dormir, però ella va dir que a casa seva el qui escrivia era en Paul, Paul Éluard, el poeta amb qui estava casada. Llavors el metge va canviar la proposta d'escriure per la de dibuixar, però ella va respondre que se li donava fatal, que com a molt havia participat en fer algun cadàver exquisit, però només per participar d'un dels jocs preferits del grup dels surrealistes... Finalment, provant una altra ocupació semblant, la va encertar amb el collage, i va aconseguir recuperar el son.

Man Ray, amic i artista dels Éluard, qui tantes vegades l'havia fotografiada, va explicar aquesta anècdota a Timothy Baum, que ha investigat la pista dels collages de Nusch, localitzant-ne, fins avui, només sis, d'una producció total desconeguda, però que es prolongà de 1935 al 1946. Creu que n'hi ha d'haver més, però és una tasca difícil, afirma, perquè de vegades no van signats o s'han atribuït al marit i a d'altres artistes del grup.

Nusch Éluard

Bois des Iles

(1936)

La història de l'insomni i els collages de la musa surrealista apareix en un annex que signa el mateix Timothy Baum al final de la biografia de Nusch Éluard escrita per Chantal Vieulle. És una biografia breu i intensa, com la pròpia vida de la protagonista, que va morir als 40 anys. Nusch (sobrenom de Maria Benz) va conèixer a Paul Éluard als carrers de Paris. Ella era una jove acròbata i contorsionista de circ d'origen alemany que, després d'aprendre l'ofici dels seus pares, va decidir provar sort abandonant la carpa familiar que recorria els pobles del nord d'Europa, instal·lant-se a Paris per buscar feina als teatres de varietats. No va tenir gaire sort als teatres, però amb Paul Éluard passaria (a part de les penúries de la vida bohèmia i dels efectes de la Segona Guerra Mundial) a formar part dels personatges secundaris més interessants de la Història de l'Art, protagonitzant amb el seu bell cos molts dels somnis fets fotografia, pintura i poema dels artistes surrealistes.

Vieuille, Chantal. Nusch Éluard. Barcelona: Circe, 2012. 117 p. ISBN: 978-84-7765-289-2.

[Imatges: Tumblr bits&bites]

[TorontoTV: Man Ray: Emak-Bakia]

Je bois systématiquement...

Aki Kaurismäki

La vie de bohème, 1992

Je bois

Systématiquement

Pour oublier les amis de ma femme

Je bois

Systématiquement

Pour oublier tous mes emmerdements

Je bois

N´importe quel jaja

Pourvu qu´il fasse ses douze degrés cinque

Je bois

La pire des vinasses

C´est dégueulasse, mais ça fait passer l´temps

...

Cap de setmana bohemi rural entre amics, passejant, menjant, bevent (sistemàticament) i dedicant una nit a veure una pel·lícula sobre la bohèmia de ciutat: La vie de bohème d'Aki Kaurismäki. Basada en la novel·la d'Henri Murger Scènes de la vie de bohème, la mateixa que va inspirar a Luigi Illica i Giuseppe Giacosa el llibret per a l'òpera La Bohème de Giacomo Puccini.

Kaurismäki adapta algunes anècdotes i situacions portant-les al Paris de principis dels noranta del segle XX i, a diferència del drama operístic, és més fidel a la novel·la quan descriu amb ironia i força sentit de l'humor les penúries de la vida de tres artistes: Marcel, un escriptor que adora a Balzac, Schaunard, un músic avantguardista que toca el piano amb guants de motorista, i Rodolfo, un pintor (amo d'un gos que respon al nom de Baudelaire...), qui s'enamora apassionadament de Mimi. Sense un franc, desnonats, bruts, morts de gana i de fred, incompresos per la crítica... però sense perdre mai la dignitat, defensant sempre el seu art i la seva amistat. Sobre tot l'amistat, que és en realitat del que tracta La vie de bohème, d'una preciosa història d'amistat i amor entre tres homes, una dona i un gos.

Aki Kaurismäki

Le Havre, 2011

...

La vie est-elle tell´ment marrante

La vie est-elle tell´ment vivante

Je pose ces deux questions

La vie vaut-elle d´être vécue

L´amour vaut-il qu´on soit cocu

Je pose ces deux questions

Auxquelles personne ne répond... et

Je bois

Systématiquement

Pour oublier le prochain jour du terme

Je bois

Systématiquement

Pour oublier que je n´ai plus vingt ans

Je bois

Dès que j´ai des loisirs

Pour être saoul, pour ne plus voir ma gueule

Je bois

Sans y prendre plaisir

Pour pas me dire qu´il faudrait en finir...

Boris Vian. Je bois, 1956.

I per completar la nit de cinema bohemi, programa doble amb Le Havre, també de Kaurismäki, que vint anys després ens mostra què va ser del personatge de Marcel Marx. La vida, aparentment, no li ha anat molt bé. D'aquell prometedor escriptor només queda el record fugaç d'un passat bohemi a Paris. Ara treballa pels carrers de la ciutat portuària de Le Havre enllustrant sabates, té una dona que l'estima i el cuida, continua bevent (sistemàticament) si li queden diners per fer-ho... i manté intacta la dignitat de tot un cavaller, bon amic dels seus amics, honest i solidari.

La vie de bohème (1992) i Le Havre (2011) d'Aki Kaurimäki.

+ Herois de la frontera (Entrada sobre Le Havre)

[Torontoràdio: Boris Vian: Je bois]

Amor

Jordi Puig

Amor

(2009)

Amor de Jordi Puig és la sèrie de retrats de parelles d'enamorats de diferents edats, de joves fins a velles, que el fotògraf va fer a Figueres la diada de Sant Jordi del 2009. La condició per poder forma part del projecte de Puig (seguint un sistema de treball a base de convocatòries populars que ha fet servir altres vegades) va ser que les parelles en aquesta ocasió s'haguessin regalat el llibre i la rosa, com a prova del seu amor.  A la sala de La Mercè de Girona s'hi exposen emmarcades (amb marcs antics reciclats) només una selecció de fotos de la sèrie, sempre bustos davant un fons rosa degradat a blanc del més romàntic (i kitsch). Al mig, un llit de matrimoni amb tauletes als costats i, en un racó, una parell de butaques davant una tele que va passant moltes més fotos de la mateixa sèrie. 

Comences el recorregut llegint, escrit sobre una de les parets blanques de la sala, un parell de decàlegs per a ser els perfectes marit i muller. A cap hi diu que físicament les cares dels dos cònjuges s'hagin de semblar físicament, però això és justament el que més m'inquieta quan veig la semblança, de vegades subtil i de vegades prou evident, entre els rostres d'algunes (que no totes, són més aviat minoria) de les parelles retratades. Potser serà casualitat, o fruit d'un narcisisme adormit a l'inconscient, o no, un narcisisme obert, desbocat i compartit. No en tinc ni idea, i no sóc precisament la persona més indicada per parlar de l'apassionant món de la parella. Però aquesta semblança sovint és un fet, i per a mi tot un misteri. No m'ho negaran (segur que coneixen més d'una parella), sol augmentar encara més, si no es separen abans, quan es van fent grans, entren a la vellesa i els dos porten els cabells curts, tenyits o blancs. De vegades una muntura d'ulleres similar encara ajuda més... Buscant la parella perfecta en la projecció, si més no física, d'un mateix.

+ Amor de Jordi Puig, Centre Cultural La Mercè de Girona, fins al 19 d'octubre de 2012.

+ Jordi Puig

[Fotos: Empordà.info: 1X1=2 Una acció fotogràfica de Jordi Puig]

[Torontoràdio: Single: Fotos]

Blue Lana

M'agrada l'anunci de Lana del Rey per a H&M (la cadena de botigues de roba per a Humans i Marcians, que diu el nebot d'un amic meu), tan la versió (via Penguin Prison remix) que en fa del Blue Velvet de Bobby Vinton com l'ambientació del vídeo-clip que còpia (o ret homenatge, pren inspiració...) els mons onírics i inquietants de les pel·lícules de David Lynch, començant és clar per Blue Velvet (1986), on Dorothy (Isabella Rossellini), cantava davant un micro molt semblant, submisa i tremolosa, la mateixa cançó, la preferida del seu castigador Frank (Dennis Hopper), que es quedava sense respiració de l'excitació... o de sentir-la destrossar el clàssic de Vinton. Lana entona millor, però sempre preferiré la Rossellini. 

Lana del Rey Blue Velvet

Realment, el que més m'ha agradat és el breu moment d'humor al final del vídeo-clip: molt lynchià tot, però el nan que hi apareix no anuncia que estem en mig de cap somni o d'un malson arrencant-se a ballar mentre fa espetegar els dits al ritme de la música... No, perquè, com deia Tito (Peter Dinklage) a Living in Oblivion: Coneixes algú que hagi somniat amb nans? El nan de l'anunci, apareix i marxa enfurismat després de desendollar el tocadiscos. I s'acabat la tonteria!

 Living in Oblivion (Vivir rodando. Tom DiCillo, 1995)

[Foto: Web de Lana del Rey]

[Torontoràdio: Bobby Vinton: Blue Velvet]

Hot Guindillas

Los Mambo Jambo, la banda de rock&roll, soul, rythm&blues que posaven música en directe a l'espectacle de burlesque Taboo, té molta vida dins i fora de la sala Apolo. Les cròniques asseguren que arrasen per allà on passen. I després d'un EP d'avançament (Sonido Jambofónico. Buen ritmo, 2011), fa mesos que van presentant, per ràdios (al més pur estil fifties), teles, sales i festivals el seu primer i flamant LP de 9 instrumentals fibrosos i energètics, plens de swing, que et fan ballar igual que gira l'espectacular vinil carbassa al pickup!

Hot Guindillas, 

un dels grans temes de Los Mambo Jambo.

Per què recordo coses que valdria més oblidar? La memòria, tan selectiva ella. Si em diuen hot guindillas, m'activa al moment el record d'una de les moltes pel·lícules cutres que Adriano Celentano va protagonitzar als anys setanta i vuitanta, l'equivalent italià a les espanyolades d'Esteso, Pajares i companyia de la mateixa època. Sal gorda i cine de bírria que es consumia al cinema del poble en surrealistes programes dobles. La pel·lícula en qüestió és Los signos del zodiaco (Di che segno sei?, 1975). Celentano participa en un concurs de ball, està destrossat i encara li queda per ballar... un rock! Així que la única manera de poder sortir a la pista i botar com cal, és passant primer per la cuina a per un bitxo... Hi ha una petita el·lipsi, quin detall per part del muntador, però ja poden imaginar on se'l posa, el bitxo. Ho poden comprovar aquí.

+ Los Mambo Jambo (Buen ritmo, 2012)

[Foto: Los Mambo Jambo a Facebook]