Radiografia paranoica-crítica

Joguets Radiografiats: cicatrius interiors

[Postal de la sèrie de tres postals commemoratives del

 30 aniversari (1982-2012) del Museu del Joguet de Figueres]

Don Osito Marquina, l'osset de peluix que havia pertangut a Anna Maria i Salvador Dalí i amb el qual els dos germans i el poeta Federico García Lorca havien jugat, és flonjo al tacte i es manté dret gràcies a una vareta que va des de l’engonal fins a l’ull esquerre.

Per fora ens enlluernen i per dins ens mostren la seva anatomia i, de vegades, les seves lesions derivades del seu procés de construcció i del seu ús continuat. Els joguets tenen una llarga història, ben sovint desconeguda, i el seu interior ens ajuda a desxifrar-la. Fa uns dies, vam dur Don Osito Marquina i un parell de baldufes al gabinet del doctor Lluís Galter, a Figueres, per radiografiar-los i descobrir-ne així l'interior.*

*Font:  Museu del Joguet de Figueres

Sent l'osset de peluix d'en Dalí el que han radiografiat, recordo el dia que em van explicar el cas d'una altra radiografia relacionada amb l'artista suuuuuu-rrrrre-a-lissss-ta, la de L'Angélus de Jean-Françoise Millet. Aquesta pintura va ser una de les obsessions de Dalí, de tal manera que va fer una sèrie d'obres inspirades en ella a partir d'un estudi previ, que va deixar per escrit a la revista Minotaure, basat en les teories de la psicoanàlisi de Jacques Lacan aplicades a les seves pròpies paranoies i fantasies vers el quadre. Dalí en va dir el Mètode paranoic-crític. Una de les conclusions a les que va arribar sobre L'Angélus, i que va requerir que el radiografiessin, va ser aquesta:

Para Salvador Dalí el gran tema mítico que plantea Millet en su obra es el de la muerte del hijo de los campesinos representados en el cuadro. Con objeto de corroborar su hipótesis Dalí pidió una radiografía del cuadro al Museo del Louvre que es donde se hallaba la pintura. Tras reiterar su petición en varias ocasiones, finalmente optaron en el museo por acceder a tal petición. En la radiografía surgía una mancha cuadrangular negra bajo el cesto que se ve a los pies de los campesinos, tal y como había sospechado Dalí. Para éste, Millet debió tapar lo que en un primer momento correspondería a un pequeño ataúd con los restos del hijo muerto, con objeto de eliminar el intenso efecto dramático que el cuadro hubiera podido causar en un determinado público*.

* Cirlot, Lourdes. Dalí y el “Ángelus” de Millet.
A: Pandora: revue d'études hispaniques, núm. 3, 2003.
ISSN: 1632-0514. Pàg. 177-184.

Tornant a Don Osito Marquina, com es pot comprovar, al seu interior no hi ha cap taüt de cap nen mort, potser perquè Dalí va ser un nen tota la vida.

[Fotos: Museu del Joguet de Figueres i Musées d'Orsay]

[TorontoTV: Dalí: Chocolat Lanvin]

La visita

Castelló d'Empúries, 1982

Paysage

Landscape

Paisatge

Landschaft

Paisaje

Paesaggio

… s'hi pot llegir imprès - no sense certa ironia - a les dotze fotos de la sèrie Paisatges Costa Brava que Joan Rabascall va fer l'any 1982, i on es mostren paisatges escollits de la costa catalana que, tot i pertànyer a pobles i nuclis molt turístics, són zones més aviat mortes, com de pas entre els llocs pintorescos que s'utilitzen de reclam per a les postals més típiques. Totes dotze imatges en blanc i negre les va emulsionar sobre tela, muntades sobre bastidor com a suport, reafirmant la seva categoria d'obra d'art.

Castelló d'Empúries, 2012

Trenta anys després, Rabascall ha tornat a fotografiar els mateixos paisatges. Les noves fotos són en color i mostren els canvis que s'han produït en aquells indrets. Alguns es poden identificar fàcilment a les imatges (els resultats de l'aplicació de noves normes urbanístiques, el creixement de la població amb més edificis pels voltants, la vegetació, etc.), però també es perceben els que per les lletres se'ns informa: els darrers anys un nou visitant s'ha afegit a la llista, és per això que Rabascall hi escriu ara пейзаж, paisatge en rus.

A part de les reflexions socials, polítiques i culturals a les que porta aquest treball tan conceptual, a nivell personal trobo emocionant identificar entre els paisatges fotografiats alguns dels llocs que van formar part de la meva infantesa i adolescència. Per més d'un hi vaig passar sovint amb els amics, de primavera a hivern, a peu, amb bicicleta o amb la Sarfa. Ho vaig anotar al bloc quan vaig veure les fotos de l'any 82 a l'exposició retrospectiva que el MACBA va dedicar a Rabascall. Però veure ara passat i present junts i confrontats, em porta a un estat diferent que sempre m'ha inquietat (i que m'agrada molt de trobar quan forma part d'una trama literària o d'una pel·lícula, fent referència a llocs i també a persones): la visita. Aquesta visita em produeix un sentiment que barreja estranyesa i malenconia, fins i tot por i recança, quan el record queda desmuntat amb un cop de realitat.

+ Joan Rabascall. Costa Brava 30 anys. Museu de l'Empordà de Figueres (Facebook del mE), fins al 14 d'octubre de 2012.

Rabascall, Joan. Costa Brava 30 anys. Figueres i Barcelona: Museu de l'Empordà, Ediciones Originales, 2012. ISBN: 978-84-86060-07-7. [Tirada de 500 exemplars. 12 €]

El catàleg, dissenyat per Rabascall, té l'aspecte d'un talonari, conté les 24 fotos, les antigues més petites a l'extrem dret i les noves amb el format de postal,  pautades d'un costat per ser arrencades.

[Fotos : Ediciones originales i Palmadotze Galeria d'art]

[Torontoràdio: OMD: Souvenir]

Calor de l'espai exterior

Problemes amb la calor? Res més refrescant que Problemas (o com cantar mentre menges un meló), video-clip per a la cançó que obre Reggalàctico (Liquidator, 2012), el quart i fins el moment darrer disc de Los Granadians del espacio exterior.

L'espai exterior bé podria ser el planeta Jamaica, el resultat de l'abducció: reggae i rocksteady.

Al capdavant dels sis granadians, el cantant Peter Parker (també podria passar per Peter Sellers), que en realitat es diu Pedro Poyatos i, a més de músic gal·làctic, és un excel·lent dibuixant, muralista i pintor:

Pedro Poyatos

Victor RCA

[Acrílic sobre fusta, 100 x 70 cm.]

+ Los Granadians del espacio exterior

+ Pedro Poyatos

Lucifer Circus

A l'assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (2009), Pilar Pedraza recollia, entre d'altres, la història de Krao:

“Una de las pilosas más parecidas a un híbrido – y, por tanto, al “eslabón” de la que tenemos noticia es la indochina Krao, una niña nacida en Birmania (1876-1926), que apareció en Europa a comienzos de 1880 y fue exhibida desde que tenía alrededor de 6 0 7 años hasta su muerte por gripe a los 49. Como era frecuente en su rara enfermedad, la Hipertichosis universalis congenita, sufría de prognatismo, irregularidades en la dentadura, hirsutismo general, y, además, según algunos médicos que la examinaron, labios reversibles y pies prensiles. La trajo un aventurero y empresario de espectáculos, William Leonard Hunt, “El Gran Farini”, que contó que la chica pertenecía a una tribu de monos arboricultoras y comedores de carne cruda y arroz. Se la habían cedido los reyes de Birmania y la había adoptado como hija. Cuando llegó a Europa fue examinada por el doctor H. Lazulita-Jarlow, en cuyo informe se inclinaba hacia la parte simiesca del eslabón. Según él, además de estar cubierta de pies a cabeza de pelo negro azabache, la estructura de su cara parecía la de un gorila. En consecuencia, se la publicitó como “el Eslabón perdido de Darwin” (…) Krao fue relativamente afortunada en su papel de freak. Gozó de cierta libertad, apartamento propio, el afecto de sus amigos y no pocos pretendientes (…) Fue una de las estrellas del circo Barnum & Bailey”. *

A Lucifer Circus (2012), la mateixa Pilar Pedraza, ha transportat a novel·la bona part de la història verídica de Krao, rebatejada aquí com Kreata. Una ficció on hi pesa molt un exotisme bigarrat en les descripcions dels ambients de l'època (del luxe asiàtic al vellut europeu de la Belle Époque), però que circula molt àgil i interessant per l'aventura (un començament espectacular el del viatge a Java per comprar un ligre, l'hibrid entre lleó i tigre, amb el descobriment inesperat de la nena peluda), el circ, el vodevil, les fires de freaks, la màgia, l'ocultisme i el gir cap a... les sectes satàniques! Un no parar de viatges típic de la faràndula, com dèiem a Java, també a Londres i Paris, passant per Tarragona! I forces cameos de llocs i personatges reals, o amb els seus noms reals, entre els que destaca la visita de Kreata a un ancià Charles Darwin. Tot narrat per Chinita (filla del Gran Dinápoli, l'amo d'un circ i empresari de l'espectacle), una jove que em sembla un pèl resabuda, potser perquè, sent sobre ella on recau la veu de l'autora, ha de ser complicat mostrar com qui no vol la cosa la gran quantitat d'erudició, dades i documentació que manega.

Pedraza, Pilar. Lucifer Circus. Madrid: Valdemar, 2012. (El Club Diógenes; 307). 287 p. ISBN: 978-84-7702-724-9.

* Pedraza, Pilar. Venus baruda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009. (Biblioteca Azul. Serie mínima; 25). 136 p. ISBN: 978-84-9841-303-8. Pàg. 47-49.

[Imatge: Anonymous, Krao, The Missing Link, ca. 1884]

+ Toronto: On hi ha pèl...

I per posar música a aquesta entrada, m'hauria encant poder triar alguna cançó de Theodore Tartakower (Pensacola, 1937-2012), però no he trobat res... perquè és un personatge fals, una invenció de Joaquín Reyes per a la seva fantàstica secció Obituarios de Chichinabo, que surt al número de juliol-agost de la revista Rockdeluxe. Conta Reyes que Tartakower era un cantant amb el mal de l'home llop (Hipertricosis congènita: pelut de cap a peus, com la Krao), que va arribar a tenir molt èxit amb un estil que expressava, amb un sentit udol de dolor, la frustració pel seu físic. Va arribar a treure tres discos, però l'èxit se li va acabar quan va decidir depilar-se el rostre amb làser: només li van deixar un bigotet i se semblava molt a Cantinflas... de manera que mai més ningú se'l va prendre seriosament i va haver de plegar.

En el seu lloc, posarem a Howlin'Wolf, que sí va exisitir i udolava com un llop, d'aquí el seu sobrenom, però de pèl, més aviat poc. 

[Torontoràdio: Howlin' Wolf: Moanin’ at Midnight]

Trossos, Trames, Traços

Richard Hamilton

Fashion plate,
c. 1969-70

[Litografia de foto offset, collage, serigrafia de 2 plantilles

i retocat amb cosmètics sobre paper,

99,3 x 69 cm.]

En temps de crisi, l'IVAM ha tirat del fons de la seva pròpia col·lecció per muntar una exposició de baix cost que celebra els cent anys d'història del collage. Les circumstàncies econòmiques no s'han carregat la qualitat del resultat, perquè els collages que tenen són tan bons que tampoc hauria fet falta molt més pressupost per a que sortís millor. Hi són presents noms importants, coneguts i no tan coneguts, d'aquí i de fora, amb obres excel·lents, molt representatives de cóm el collage ha estat una tècnica que, al llarg d'un segle i fins a l'actualitat, artistes amb discursos i expressions estèticament molt diferents han fet seva.

Fausto Melotti
La sposa bambina,
1979.
[Terracota pintada, paper, llautó, vidre, 48 x 34 x 7 cm.]

Sempre és un plaer poder veure d'aprop les composicions de Kurt Schwitters, o com amb quatre paperets, unes fustes pintades i l'atzar es pot arribar a transmetre tanta bellesa; els experiments radicals de László Moholy-Nagy, que encara avui passarien per ser del més modern de la ciutat; el somriure irònic d'un Georg Grosz; l'erotisme més bizarre de Marcel Duchamp o d' Óscar Domínguez...

Seguint amb els preferits, un autèntic festival pop: Equipo Crónica, Eduardo Arroyo, Robert Rauschenberg, Roy Litchenstein... i Richard Hamilton! Quatre collages seus, un d'ells, el que encapçala aquesta entrada, és la imatge de la coberta del catàleg de l'exposició, que els comissaris li dediquen per la relació que va mantenir en vida als primers anys de l'IVAM.

També una caixa de Joseph Cornell, poesia sense límits, aquesta vegada mirant cap a Cassiopeia. O vàries obres d'Antonio Saura, que als collages segueix la línia alegre dels seus cocktail party, lluny de negrors i crucifixions angoixants. Un poema visual de Joan Brossa i, quasi al costat, tot un descobriment per a mi: l'italià Fausto Melotti amb un collage sobre terracota força singular.

A l'apartat de fotomuntatges, a banda d'exemplars dels constructivistes russos i d'alguns pioners catalans de la fotografia moderna, una alegria va ser poder veure originals de Josep Renau, que només havia vist en llibre i els imaginava més petits. Tant pel contingut, com per la mida i la tècnica, precisa i polida, em van deixar amb la boca oberta d'admiració, quasi tan oberta com la de la vigilant de la sala, que feia una becaina a la cadira i estava de foto.

Josep Renau 

Oh, this wonderful war...! II 

(De la sèrie The American Way of Life, 34), 

1957.

[Fotomuntatge original de fotografies en gelatina de plata i colorejades a mà, 

retallades i enganxades sobre cartró, 51 x 38,2 cm.]

Però tornem a la crisi... que ha tocat de ple a la llibreria de l'IVAM: l'han tancada i han reduït la tirada de catàlegs en paper, impossible ja comprar el d'aquesta exposició. Sort que, en contrapartida, ofereixen íntegre i gratis, la versió digital a través de la seva web.

+ Trossos, Trames, Traços. El collage en la col·lecció de l' IVAM. A l'Institut Valencià d'Art Modern- Centre Julio González  de València, fins al 26 d'agost de 2012.

[Totes les imatge: IVAM]

[Torontoràdio: Miles Davies Quintet: It Never Entered My Mind]

Destí Hopper

Edward Hopper

Gasolina,

Oli sobre tela. 66,7 x 102,2 cm.,

1940.

Omplint el dipòsit per visitar l'exposició d'Edward Hopper a Madrid. 

Des de dies abans de la inauguració que no han deixat de sortir notícies, artícles i cròniques als diaris, suplements i resvistes. Dels que he llegit, m'ha agradat molt Dos miradas americanas, d'Antonio Muñoz Molina, que sempre escriu sobre art barrejant les seves impressions i reflexions personals amb molta erudució, tot de forma clara i entenedora.

Trobo que escriure sobre art és molt difícil. Quasi millor que ho expliquin directament els artistes. Però no tots ho fan, sovint perquè no volen donar més explicacions que les que desprenen les obres per si soles. Era el cas d'Edward Hopper, sempre reticent a voler parlar o escriure de les seves pintures o d'art en general. 

Però ho va fer alguna vegada, i ara l'editorial Elba ha publicat un llibret amb la traducció al castellà de quatre textos breus i tres ressenyes per a la revista The Arts. Són textos força secs, que es van complementant entre ells, per extreure al final un manifest propi, que ben segur Hopper s'hauria negat a escriure com a tal, i a on destaca per sobre de tot la vida interior que ha de tenir l'artista i en conseqüència, l'obra: “La vida interior del ser humano es un vasto y variado reino, y no se limita únicamente a estimular las combinaciones de color, forma y diseño. El término vida aplicado al arte no es algo que deba desdeñarse, porque abarca toda la existencia, y la competencia del arte es precisamente reaccionar a ella, no rehuirla. La pintura tendrá que tratar de lleno y de foma menos oblicua con la vida y los fenómenos de la naturaleza antes de que pueda volver a ser grande” (…) La única cualidad que perdura en el arte es una visión propia del mundo.”*

També hi trobem apunts sobre els seus referents artístiscs europeus de totes les èpoques (Degas, Rembrandt), reivindicacions de la nova pintura nord-americana de principis del segle XX (sobre tot l'entorn de l'escola de Robert Henri a Nova York), la seva postura sempre contrària a modes passatgeres, a la pintura decorativa sense ànima i als gustos dels acadèmics més conservadors, però a la vegada, és molt crític amb les corrents artístiques d'avantguarda que trien els camins de l'abstracció.

Hopper cita a molts artistes nord-americans que l'interessen, i especialment dos coetanis seus en les ressenyes per a la revista The Arts: John Sloan i Charles Burchfield. Aquests dos i la resta dels citats han estat tot un descobriment per a mi. Hopper és famós, però tota l'escola nord-americana de pintors realistes, no tant. Llàstima que l'edició dels textos no vagi acompanyada d' il·lustracions, s'agrairien molt quan Hopper parla d'obres concretes, pròpies i alienes, però tampoc és un problema si podem recorre a Internet.

* Hopper, Edward. Escritos. Traducción de Clara Pastor. Barcelona: Elba, 2012. 76 p. ISBN: 978-84-939902-5-1.

+ Hopper. Museo Thyssen-Bornemisza, fins al 9 de setembre de 2012

[Imatge de Gasolina d'E. Hopper: Museo Thyssen-Bornemisza]

Un temps feliç

Sara Huete

Medidas extraordinarias

Collage,

2012

[Clica sobre la imatge per veure-la més gran]

“La señora Mir, personaje central de esta historia, busca la felicidad. Lo hace de forma algo alocada y ridícula, pero está en su derecho. Más que eso; yo opino que la búsqueda de la felicidad es una obligación del ser humano. El padre de una amiga mía decía que quería escribir unas memorias y titularlas Hem vingut a aquest món a passar l'estiu (Hemos venido a este mundo a pasar el verano) y siempre me ha gustado esa idea”. 

[Extracte d'una entrevista a Juan Marsé, 

arrel de la publicació de Caligrafía de los sueños]*

Medidas extraordinarias és un dels darrers collages de l'artista Sara Huete que, ella mateixa molt amablement, m'ha enviat per correu electrònic per a que el pengés aquí. Un collage preciós que, com sol ser habitual en l'obra d'Huete, porta per títol un joc de paraules molt evocador. No sé si serà perquè, justament ara, estem a l'estiu i és la millor època de l'any per a qui es dedica al culte al cos, llueixi si ho vol, el resultat de tant esforç; per l'expressió i la postura de la dona asseguda a la butaca; per la calma idíl·lica del paisatge del riu entre els turons... crec que Medidas extraordinarias, amb ironia i sentit de l'humor, ens parla també d'algú, com la senyora Mir,  que ha vingut a aquest món a passar l'estiu.

*Ajuste de cuentas. Entrevista a Juan Marsé:  El País-Babelia, 5-2-2011.

[Torontoràdio: La buena vida: En un tiempo feliz]