Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

Volverás a Taboo

L'Apolo és el marc ideal pel Taboo, la nit de burlesque que de tant en tant es programa en aquesta mítica sala del Paral·lel de Barcelona. El teatre té la mida perfecta, ni massa petit ni massa gran, les làmpades decò amb llum vermella als globus, les tauletes a la platea. El rètol amb les lletres T-A-B-O-O de bombetes presidint el teló de fons, negre i amb cortines de vellut vermell als laterals, i a un extrem sobre l'escenari, una cadira Emmanuelle, un fanal xinès i dues làmpades que simulen foc flamejant. Marc incomparable de bellesa bizarra sense igual. Que tot el que ara en diuen retro o vintage està de moda? Doncs per molts anys. Poques èpoques han estat tan elegants com els anys 50' i 60'.

Miss Polly Rae

[Foto: Juliet Labdien]

Madame Taboo és una mestra de cerimònies visualment d'impacte, el toc freak i fellinià del show, més de cent quilos de dona comprimits en cotilla d'alta costura i llenceria fina. Comptava amb un bon guió i uns números excel·lents per presentar, però li va faltar més gràcia i saber fer per guanyar-se totalment al públic. No és una nova Amparo Moreno o una Loles León, per entendre'ns. Malgrat aquest petit handicap, va fer el seu paper correctament, sobre tot quan donava l'entrada a la resta d'artistes, com l'aclaparadora banda, autèntic pal de paller de l'espectacle. En aquesta ocasió sota el nom de Taboo All Stars (faltaven dos membres de Los Mambo Jambo per poder usar el nom), el conjunt dirigit per Dani Nel·lo al saxo va ser una autèntica bomba, un llançaflames infal·lible.

Com a músic convidat, Marcel Riesco, un jove nord-americà que fa versions de Roy Orbison però sense caure en la imitació fàcil i la filigrana vocal, ni en la tria del repertori, almenys per al Taboo, fugint dels hits amb cançons de l'època primerenca d'Orbison a Sun records. Impecable i elegant, amb una guitarra espectacular i l'acompanyament de luxe de la Taboo All Stars. També elegants i encantadores van estar Las Divinas, trio vocal en la senda de les The Andrew Sisters, amb el seu swing oferiren el contrapunt càndid a les tres explosives stripers de la nit: Miss Polly Rae, Kitty Bang Bang i Laurie Hagen.

Miss Polly Rae sensual entre vanos de plomes, Kitty Bang Bang com a gateta assedegada de llet, o també de faquir d'excepció, i Laurie Hagen amb un memorable revers striptease que semblava sortit de Lost highway. ¡De lo bueno, lo mejor! Per tancar amb un número de conjunt: les tres d'hostesses d'avió que riu-te'n de les mamarratxes de Los amantes pasajeros: final amb mugroneres girant en òrbita sideral i pubis lluminosos alçant torres de control... On fire!

Tornaré a Taboo, és més, no hauria marxat d'allà, voldria viure sempre en un lloc així!

Fotos del Taboo del 4 de Juliol de 2013, per Dwayne Miras

+ Taboo a Facebook

[TorontoTV: Los Mambo Jambo: Hot guindillas]

Hot Guindillas

Los Mambo Jambo, la banda de rock&roll, soul, rythm&blues que posaven música en directe a l'espectacle de burlesque Taboo, té molta vida dins i fora de la sala Apolo. Les cròniques asseguren que arrasen per allà on passen. I després d'un EP d'avançament (Sonido Jambofónico. Buen ritmo, 2011), fa mesos que van presentant, per ràdios (al més pur estil fifties), teles, sales i festivals el seu primer i flamant LP de 9 instrumentals fibrosos i energètics, plens de swing, que et fan ballar igual que gira l'espectacular vinil carbassa al pickup!

Hot Guindillas, 

un dels grans temes de Los Mambo Jambo.

Per què recordo coses que valdria més oblidar? La memòria, tan selectiva ella. Si em diuen hot guindillas, m'activa al moment el record d'una de les moltes pel·lícules cutres que Adriano Celentano va protagonitzar als anys setanta i vuitanta, l'equivalent italià a les espanyolades d'Esteso, Pajares i companyia de la mateixa època. Sal gorda i cine de bírria que es consumia al cinema del poble en surrealistes programes dobles. La pel·lícula en qüestió és Los signos del zodiaco (Di che segno sei?, 1975). Celentano participa en un concurs de ball, està destrossat i encara li queda per ballar... un rock! Així que la única manera de poder sortir a la pista i botar com cal, és passant primer per la cuina a per un bitxo... Hi ha una petita el·lipsi, quin detall per part del muntador, però ja poden imaginar on se'l posa, el bitxo. Ho poden comprovar aquí.

+ Los Mambo Jambo (Buen ritmo, 2012)

[Foto: Los Mambo Jambo a Facebook]

Adéu Amador!

M'arriba una esquela electrònica des d'El Volcán: 

Ha mort l'Amador!

Adanowsky es va donar a conèixer com l'Ídolo, que per tal de ser l'estrella eterna que cantava ser, va haver de morir jove deixant un bonic cadàver, i així ho va fer. De les seves cendres va renéixer poc després l'Amador, un trobador folkie disposat a repartir amor quan volia dir sexe. I, és clar, dos anys d'orgia ininterrompuda devia ser esgotador de la mort.

Com amb l'Ídolo, aquesta vegada també hi ha hagut un comiat especial, potser encara més especial, diria jo: Adanowsky va encarregar al seu pare, Alejandro Jodorowsky, que dirigís (si es pot dir dirigir) un autèntic happening per a l'ocasió. El resultat, una mamarratxada tan setentera i desfassada com la proposta musical i cabaratera del fill, però igualment irreverent i divertida. Va tenir lloc el passat 9 de març al teatre Metropolitan de Mèxic D.F., a on si no celebren millor la mort:

[Foto i + Adanowsky My Space]

TABU!

Mimi Le Meaux

[Fotografia de Karl Giant*]

Escolto al meu programa de ràdio preferit una selecció dels temes musicals que formen part dels dos nous discos recopilatoris TABU!

//////

Tabu! Vol. 2 i Tabu! Vol.3

Paris Hollywood Records, 2011.

Música exòtica ideal per a la banda sonora del millor burlesque. Així que decideixo repescar la pel·lícula Tournée (Mathieu Amalric, 2010), que no la vaig poder veure al cinema i ara ja es troba al videoclub.

Tournée està protagonitzada per una companyia nord-americana de burlesque de gira per França. Hi apareixen les espectaculars Mimi Le Meaux, Dirty Martini, Evie Lovelle, Kitten on the Keys i en Roky Roulette. La trama va de les desventures del productor francès, en plena crisi personal i professional, fent el paper el mateix Amalric, que va guanyar la Palma d'or a la millor direcció al Festival de Cannes. Si el guió està basat en anècdotes reals, la veritat és que aquestes estrelles del burlesque resulten ser molt, però que molt fortes dins i fora de l'escenari! Però de totes totes em quedo amb la seva actitud, per gamberra, políticament incorrecta i grollera...

... Què grolleeeera... que diria una estrella local del burlesque domèstic barceloní, una perla encara per descobrir i que respon al nom (molt fi) de Chocho The Clown, amb el seu únic èxit (de moment): The Coño Song.

+ Tournée

+ Sessió Tabu! a El Sótano (R3)

[*Font: Floggingwoofman]

[Torontoràdio: The Shangaans: Taboo]

Pin ups rule!

//// //// ////

Vinila, Irene i Candela són només tres de les belleses que formen part del llibre que recull les pin ups fotografiades per Mary Hernández. Pin ups d'ara a l'estil de les dels anys 50'. Totes en les postures típiques pin up, tan sensuals com impossibles. Embotides en cotilles ben cenyides per lluïr els millors escots, lleugeres de roba o en llenceria fina per mostrar les autèntiques obres d'art que duen tatuades sobre la pell. A la pastisseria o al diner, prenent un cocktail al pub tiki o al lounge bar, militaritzades al més pur estil Inglourious Basterds, a zombieland, sobre flamants cotxes i harleys, esteses sobre catifes de peluix, entre butaques d'skay o davant del vellut vermell del cabaret més burlesque... Aquí en poden veure unes quantes més.

Hernández, Mary. Pin ups rule! The art of Mary Hernández. Barcelona: Quarentena Ediciones, 2011. 96 p. ISBN: 978-84-15-19114-8.

[Totes les imatges: Mary Hernández i Quarentena Ediciones]

[Torontoràdio: The Pussycats: I want your love]

La casa dels monstres

Obludárium
Teatre dels Germans Forman

(La senyoreta Hlavoun (cap d'olla en txec) – a la foto, posant un disc-
va tenir l'amabilitat de signar-me un cartell de l'espectacle).
//

Aquest any, per les festes de Sant Narcís de Girona, als Jardins fora muralla de la ciutat, s'hi va instal·lar la millor barraca de les fires. Res a veure amb les altres barraques i atraccions que rodejaven el parc de la Devesa. Es tractava de l'Obludárium, o casa dels monstres en txec, de la companyia dels Germans Forman, dins la programació del Festival Temporada Alta. Una parada dels monstres autèntica que ofereix, entre el circ i el cabaret, un espectacle únic i meravellós. Per a mi, ha estat una de les tres millors experiències que he viscut mai sota una carpa (les altres dues van ser, una al Circ Cric, quan va passar per Roses i jo només tenia 12 anys, però ho recordo perfectament!), i l'altra a la Baraque, la cantina musical del Théâtre Dromesko, quan l'any 2006 el Teatre Lliure la va portar a la plaça Margarida Xirgu de Barcelona, i a on també hi participaven els Germans Forman amb les seves titelles).

Petr i Matej Forman són els mestres de cerimònies dins una petita barraca de fusta circular de dos pisos. És la casa del forçut, la dona barbuda i la dona simi, l'amazona de caràcter fort i trot fantasmagòric, el trio de vergonyosos i estressats capgrossos txecs, de la sirena... i paro, perquè convé que no desvetlli massa del què allà dins, quasi a les fosques, hi succeeix... per si algun dia tenen l'oportunitat de veure-ho (l'espectacle gira per Europa des del 2007 i la propera parada és aquest novembre a Perpinyà), de debò que no se'n penediran. Obludárium és pura màgia i poesia ... paraules majors! I perilloses... Màgia i poesia, dos reclams molt suats al món del circ, al de l'espectacle en general, i que no sempre brillen tant i d'igual manera per a tothom. Però, a jutjar per la resposta del públic d'aquella nit de divendres - riallades i somriures de satisfacció, ulls i boques obertes de bat a bat, molts aplaudiments-, m'atreveixo a dir que hi havia unanimitat: tot, absolutament tot, a Obludárium, reuneix les dues condicions, com a pocs altres espectacles i com a mínim!
/

[Fotos: Festival Kult]

[Toronto Ràdio: Giuseppe Verdi: La Traviata: Un dì, felice, eterea]

Amador

Romántico, oscuro, obsesionado con el amor...
así es este hombre que vive por y a través de las emociones de Adanowsky.
Su nombre es AMADOR.

Potser va necessitar la psicomàgia del seu pare (aquella que brinda consells tan encertats com ara: Sempre has tingut problemes de comunicació amb el teu pare? Cita'l al final de la Rambla i ves-hi vestit de prostituta, te l'has de follar. Enorme Alejandro Jodorowsky... oblidin Bucays, Hernández i bricolatges emocionals per a tous d'esperit)... O potser no. El cas és que Adán Jodorowsky, Adanowsky, va matar El Ídolo, personatge amb el que es va donar a conèixer com a músic. El Ídolo va ser mort i enterrat durant el concert-ritual La Muerte del Ídolo (entrin a l'enllaç i no es perdin els deu minuts finals del show, sense desperdici!). Va ser a Mèxic, el país on es celebra la mort amb tanta alegria, i allà descansen les despulles d'una estrella eterna del cabaret bizarro. El nou Adanowsky reneix - com l'au fènix que duia tatuada al pit a Santa Sangre (1988) - ara amb el nom d'Amador. Un cantant més de l'amor, monotema del nou disc, amb sons d'aires folkies i la imatge d'un dandy rodamón que va, apassionat, de flor en flor:

Me siento solo
Amador, 2010

Totes les fotos i + a: Adanowsky MySpace

Vinila

Vinila Von Bismark
Foto: David Mingoranz

Maquillatge i perruqueria: Kley Kafe; Estilisme: Patty Pompones; Tocat: Mosquitas Muertas


Ladies and gentlemen, amb tots vostès, The Secret Carnival, el primer disc de
Vinila von Bismark and The Lucky Dados.

Ai, Vinila. Estrella del firmament del bon moment que viu actualment el burlesque, el seu espectacle en solitari es va poder veure recentment al Taboo de la sala Apolo de Barcelona. Abans de saltar a veu solista, va ser corista de Krakovia. I ara, a la vista està, es defensa prou bé al cap d’una banda, treient veu i molta actitud d’aquest pit tan tatuat que porta. The Lucky Dados, llegeixo que al Japó tenen certa fama, un fet, que sol passar i resulta ser veritat amb altres músics espanyols i d’estils molt variats, no només amb els de flamenc. Acompanyants de luxe per a Vinila, representants de la línia més punk i psycho del rockabilly, però que amb ella al micro, rebaixen fressa i guanyen en matissos, sense perdre el pols del rock’n’roll dels 40’-50’, carregats de swing i atacant fins i tot l’ska de ritmes jamaicans.

Fotos: GLM-Studio

Es presenten amb una imatge de fira i circ molt potent. Les fotografies són totes de Gustavo López Mañas - el germà de Vinila -, autor també del primer viodeclip per a la cançó Where’s my sugar? Uau…

+ Vinilla Von Bismark and The Lucky Dados: MySpace

Obludárium

A esta simio le gustaría ser humana. Como tal la vistieron: sólo le falta hablar. Si se quitara la piel, sería un mono desnudo más. Pasen y vean su striptease bestial. La mujer sin piernas anhela cabalgar. En su alma late la yegua. El hombre oso se vuelve caniche cuando se le arrima la mujer barbuda. El caballero del sombrero de copa sufre dislocación: le veo a la vez aquí, allá y más allá, sin haber bebido. La sirena varada no piensa salir de su fosa abisal: ¡quién la pescara! Todos ellos tienen sus minutos de gloria en el Obludárium de los hermanos Forman. Pasen y vean, repito, no se arrepentirán.

Vallejo, Javier. El bestiario de los hermanos Forman. El País Babelia 24.01.09. Pàg. 22.

Cartell de l’espectacle de la companyia dels Germans Forman (República Txeca) .

Al llegir que la companyia dels germans Forman actuava al Teatro de la Laboral de Gijón, em van entrar els nervis d'una gran emoció i alegria només de pensar que estaria de gira per Espanya. Però no. De moment a la seva pàgina web no hi ha cap data més confirmada pel país, i no vaig ser a temps de preparar una escapada fugaç a Gijón. Sí vaig tenir l’oportunitat de veure ara fa dos anys al Teatre Lliure (gràcies a J., a qui li estaré eternament agraït), l’espectacle La Baraque Cantine Musicale, projecte compartit entre els Germans Forman i el Théâtre Dromesko. Dins d’una barraca de fusta, instal·lada en aquella ocasió a la plaça Margarida Xirgu, el públic seiem a taula per compartir un got de vi i un plat de sopa calenta, cuinada i servida allà mateix pels artistes. Tot mentre sonava la música d’una petita orquestra zíngara i anaven succeïnt-se un seguit de números de cabaret, circ i titelles plens de poesia: les cançons de Lily, les històries d’Igor, els ninots dels Forman, la màgia d’un sorprenent mag vestit de capellà i d’altres sorpreses… com l’espectacular aparició de Charles el marabú, gravada per sempre entre els meus millors records de nits inoblidables.

Tan de bo algun altre teatre o festival ens torni a portar aprop Obludárium. Si algun dia veuen aquesta petita carpa plantada al seu poble o ciutat, o a l’estranger si són de viatge, si us plau, no dubtin ni un moment en treure les entrades per viure el que promet ser una gran nit a la casa de monstres (obludny en txec) dels Germans Forman!

[© Fotos: http://www.formanstheater.cz/]

Save Coney Island!

Tiki Angie
Angie Pontani
[Foto: Viva Van Story]

Angie Pontani és una artista de Coney Island que s’ha convertit en ambaixadora de la causa per salvar el parc d’atraccions dels pobres de Nova York. Un reportatge del suplement dominical El País semanal explica el perill que corre el parc davant l’amenaça d’un projecte de renovació urbanística que vol substituir les atraccions per botigues de luxe, privatitzar la platja i construir nous edificis.

Una de les iniciatives per reivindicar la personalitat d’aquest lloc únic i intentar aturar el seu tancament és el documental The poor man’s Follies, dels italians Fabrizzio Vegliona i Monica Carrozoni , protagonitzat per la mateixa Angie Pontani, qui fa uns anys ja va rodar amb ells el cutmetratge Les famoses germanes Pontani.

Toronto es solidaritza amb la causa i per fer-ho recorro a Diane Arbus, fotògrafa que va saber retratar com cap altre l’ànima dels habitants de Coney Island:

Diane Arbus
Two Girls in Matching Bathing Suits, Coney Island, N.Y., 1967
[Foto: Museum of Contemporary Photography]

"Diane frecuentaba Coney Island, adonde iba en tren. Una vez le llamó la atención una vivienda justo emplazada junto a Still Avenue, y decidió entrar. Descubrió entonces que se trataba de un hotel lleno de viejos desorientados, entre los que había un perro que ladraba, y pasó allí horas sacando fotos. “Si alguna vez me fuera de la ciudad un fin de semana, es allí adonde iría”, dijo en una ocasión. Iba a Coney Island siempre que podía, y en ocasiones se llevaba a Doon y May Elliot para que le hicieran compañía mientras ella fotografiaba el museo de cera, unas madres puertorriqueñas o gente tatuada. Durante un tiempo, los tatuados fueron uno de sus temas principales. Se preguntaba una y otra vez por qué la gente se tatuaba: ¿Para adornarse?¿Para ocultar cicatrices? ¿A modo de desafío? El ritual secreto del tatuaje la intrigaba, puesto que era una combinación de arte tradicional, dolor físico y sensualidad."*

*Bosworth, Patricia. Diane Arbus. Traducción de Beatriz López-Buisán.
Barcelona: Lumen, 2006. (Memorias y biografías).
ISBN: 84-264-1553-9. Pàg. 243-244.

Diane Arbus
Tatooed man at a Carnival, 1970
[Foto: Master of Fine Art Photography]

L’Oratorio d’Aurélia

Aurélia Thierrée
L’Oratorio d’Aurélia
[© Foto: Richard Haughton]

Dissabte 5 d’octubre, novament de camí cap al nord, m’aturo a Girona, aquesta vegada per veure L’Oratorio d’Aurélia dins el festival de teatre Temporada Alta 2008 - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Un espectacle preciós creat i dirigit per Victoria Thierrée Chaplin i protagonitzat per la seva filla Aurélia.

No explicaré de què va perque de fet tampoc té argument, però sobre tot per no desvetllar les contínues situacions sorprenents, els petits moments d’un món quotidià capgirat que durant una hora i quart van desfilant per l’ escenari. Barreja de dansa, acrobàcies de circ, mim i titelles, és pura poesia visual surrealista. Aurélia Thierrée i Jaime Martínez són els actors més visibles d’un muntatge màgic als ulls dels espectadors, d’efectes sense grans trucs, de moviments fets amb rapidesa i de sencillesa aparent, quan en realitat l’execució és complexa, calculada al milímetre, sovint de molt esforç físic i amb deu mans més ajudant entre bambalines.

Victoria Chaplin (filla de Charles Chaplin) i el seu marit Jean Baptiste Thierrée són considerats pioners d’una nova manera de fer circ, més propera al teatre, descartant animals ensinistrats i grans salts mortals espectaculars, per retrobar-se només amb la poesia del gest, l’humor de l’absurd i l’encant de les varietats de l’antic vaudeville i el cabaret. Encara se’ls pot veure de gira pel món amb Le cirque Invisible, continuació de Le cirque Imaginaire (1990) i de Le cirque Bonjour (1970), el primer circ amb el que van marcar la diferència.

Els germans Aurélia i James Thierrée van treballar des de nens als circs dels seus pares i amb ells o per separat han continuat la tradició. Aurélia ha fet d’ actriu de cinema per a Milos Forman, Coline Serreau, Amos Kollek o Jacques Baratier i ha format part del Tiger Lillies Circus, una companyia també inclassificable (visitin el seu web i ho comprovaran). James és director i membre de la companyia pròpia que l’any passat va visitar el TNC (Teatre Nacional de Catalunya) amb l’espectacle La Veillée des Abysses, un autèntic prodigi de sensibilitat i imaginació i amb alguns punts en comú amb L'Oratorio d’Aurélia. Si La Veillée des Abysses passa algun dia pel seu poble o ciutat, no la deixin escapar. Recordo que la vaig veure gràcies a A. (el submarinista de les aigües de Maelstrom que treballa al TNC), a qui apart de l’amistat, sempre li estaré agraït per tan bonic regal.

Web oficial: http://aureliaoratorio.com/

© Fotos: Richard Haughton

El Vez, Gospel Show in Madrid

Lego (Jorge González Camarena)
Milagro de Tepeyac, 1946.
Galas de México*

[*Villalba, Angela. Mexican calendar girls.

San Francisco: Chronicle Books, 2006.

ISBN: 0-8118-5315-2. Pàg. 80.]

Munster records ha publicat en DVD el concert que El Vez va fer l’any passat a la Sala Arena de Madrid: Gospel Show in Madrid!

Tot un espectacle per amants del rock&roll i el tex-mex carregats de kitsch charro i glam. Per als qui no el coneguin, no pensin que es tracta de la broma cutre d’un imitador d’Elvis Presley que adapta a l’spanglish les lletres del Rei. Els shows de The mexican Elvis són incendiaris. A Gospel Show in Madrid, El Vez demostra que als 48 anys manté el tupé ben alt i continua en plena forma: no para de moure’s i ballar coreografies pròpies d’un Prince chicano, fa canvis continus de vestuari (una gran varietat de vestits de vinil cenyits, cremallera al mig, cinturó ample… pur estil d’Elvis a l’època Las Vegas), està molt bé de veu i va acompanyat per una banda excel·lent: els Memphis Mariachis, formació clàssica de guitarres, baix i bateria. Als cors, l’exuberant Lisa Maria, una de les fins a quatre Elvettes habituals (falten Priscilita, Gladysita i Que Linda Thompson).

Hermanos, dame sus mano! Com si d’un telepredicador amb un espanyol macarronic es tractés, El Vez va presentant les cançons amb humor i ironia, recriminant més que lloant la feina del gran déu totpoderós. Un déu cruel, qui si no podria haver creat la SIDA, es pregunta abans d’atacar una sexual Rubbernecking que canta mentre reparteix condons entre el públic i Lisa Marie gemega multiorgàsmica als cors. Vestit de rei azteca dedica Quetzalcoatal a los cabrones conquistadores españoles. Com a californià, ciutadà americà, veu en George Bush al mateix diable, el pitjor mal del món sencer, i per a ell transforma Sympathy for the devil… devil bush. Torna als seus orígens mexicans tot encomanant-se a la Virgen de Guadalupe amb Lordy Miss Lupe i denunciant els problemes de la immigració: Orale va pels compatriotes que creuen el Rio Grande desde Mèxic buscant una vida millor als USA.

Marca El Vez és també la barreja sorprenent de melodies entre cançons: igual es colen Depeche Mode que Simon and Gardfunkel, T-Rex, U2 o Iggy Pop. Els Memphis Mariachis es marquen un cocktail explosiu amb l’instrumental que barreja el clàssic jueu Hava Nagila i el Miserlou que va popularitzar Quentin Tarantino a Pulp Fiction. I per acabar una missa tan especial, res millor que recorre Jesus Christ Superstar… i així ho fa a J.C. low-rider superstar. Als bisos, El Vez baixa del cel amb ales blanques a les espatlles i convertit en àngel tanca el concert amb Ask the angels i Save!

Els extres són una breu entrevista, un videoclip, una actuació a la televisió nordamericana, fragments del mateix show a Toronto (el de Canadà), la discografia i el trailer:

Está bien Mamacita, Graciasland!

[ ©Imatges:

Pàgina oficial d’El Vez: http://www.elvez.net/
MySpace d’El Vez: http://www.myspace.com/myelvez ]

Forbidden Zone

The Mystic Knights of Oingo Boingo

1972-1980

Aquest mes d’agost remenant pel videoclub, vaig trobar Forbidden Zone. I no em refereixo a la secció de cine X del videoclub… si no al títol d’una pel·lícula que desconeixia i que em va cridar l’atenció pel dibuix de la caràtula d’aires tan pink flamingo’s amb colors llampants. Al llegir la sinopsi (adapatació més que lliure d’Alícia al pais de les meravelles en clau de còmedia musical) i veure que estava dirigida per Richard Elfman i amb música del seu germà Danny, vaig decidir llogar-la.

Richard Elfman,
Forbidden Zone, 1980

El gran nan Hervé Villechaize i l’exuberant Susan Tyrrell són els reis de la Sisena dimensió, la zona prohibida, on la filla de la família dels Hercules entra i queda atrapada … caldrà anar a rescatar-la o quedar-s'hi per sempre!

Forbidden Zone és molt divertida. Té aquell encant de les coses fetes amb pocs mitjans que es resolen per la via més estripada i cutre, però amb enginy i gràcia. Es nota que el director no tenia ni massa experiència ni massa pressupost… però els actors hi deixen la pell fent-ho el pitjor possible, cantant millor, com també ballant, corrent i saltant entre uns decorats propis de la primera etapa Kiko Ledgard de l’Un, Dos, Tres... A més, cal sumar-hi l’ús d’uns magnífics dibuixos animats per arribar allà on farien falta costosos efectes especials. Són obra del dibuixant John Muto i estan en la línia dels que feia Terry Guilliam per a la sèrie de TV dels Monty Python.

L’edició espanyola en DVD (Notrofilms, 2008) inclou força material addicional interessant. És el cas del documental que per celebrar el 25è aniversari de la pel·lícula va reunir a Richard Elfman amb els principals protagonistes vius per recordar tots els detalls del rodatge. Explica que la pel·lícula es va fer per deixar constància de la llarga carrera del grup de teatre dels germans Elfman, el The Mystic Knights of Oingo Boingo, actiu entre 1972 i 1980. Teatre musical barreja de vaudeville, music hall, opereta i cabaret, seguint el camí del model europeu del mític Grand Magic Circus de Jérôme Savary. Als vuitanta i fins el 1995, el grup teatral es va transformar en grup de new wave i ska, primer amb el nom d’ Oingo Bongo i després només com a Bongo.

Danny Satan Elfman en acció a Forbidden Zone

Danny Elfman signa amb la resta de la banda la música i algunes de les cançons de la pel·lícula, i també hi apareix en el paper de Satan cantant Minnie the Moocher (original de Cab Calloway, 1931), tema que sembla un referent clar de la cançó d’Oogie Boogie de The Nightmare before Christmas (Tim Burton, 1993). El mateix Elfman explica al documental dels extres que per començar a treballar amb Tim Burton va oblidar la seva part més pop a Oingo Bongo i va recuperar tan el primer jazz que feia amb The Mystic Knights... com la influència dels compositors clàssics Prokofiev i Stravinski per a les peces amb orquestra.

La pel·lícula i molta més informació interessant al DVD… o descarregant-ho d’alguna forbidden zone d’Internet prou coneguda...

[Imatges: Forbidden Zone]

The Velvet Hammer Burlesque

Sparkle Diamond

[© Fotografia d’Austin Young]

He trobat un nou objecte del desig a una llibreria del Raval de Barcelona: aquest àlbum de fotografies dels artistes de la companyia de neo-burlesque amb seu a Los Angeles que dirigeix Michelle Carr. Ball, striptease, boxa, comèdia, trapeci, acrobàcia… i algunes imatges entre bambalines… tota la tradició de l’antic vaudeville nord-americà renovada amb classe, elegància i savoir faire. Passin per la seva pàgina web i vegin: The Velvet Hammer Burlesque.

Carr, Michelle. The Velvet Hammer Burlesque.
Berlin: Die Gestalten Verlag, 2008.
ISBN-10: 3899552024.
ISBN-13: 978-3899552027.

[© Fotografies: Die Gestalten Verlag]

Quina calor que està fent, no?

Otto Dix, böhmischer maler

Otto Dix
Retrat d’Hugo Erfurth amb gos, 1926
Tècnica mixta sobre taula, 80 x 100 cm
Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid

El Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid presenta fins el 18 de maig l’exposició Otto Dix. Retrato de Hugo Erfurth. Técnicas y secretos. Es tracta d'un estudi exhaustiu sobre la tècnica que va utilitzar Dix en aquest retrat (inclou un interactiu i un video molt didàctics) i sobre la relació d’amistat i creuament d’influències del pintor amb el fotògraf Hugo Erfurth. Espero viatjar aviat a Madrid per conèixer els secrets, però dubto que puguin explicar-me el més misteriós d'ells: per què aquest i tots els retrats d’Otto Dix van més enllà de representar tècnicament uns personatges. Segurament els comissaris de l’exposició tampoc ho pretenen explicar, saben que aconseguir transmetre emoció és el secret indesxifrable dels grans mestres.

Dissabte passat, l’escriptor José Luís de Juan informava a Bohemios de libro (El País Babelia, 15-03-08) que Alba Editorial (possiblement l’editorial preferida, objecte del desig i ruïna de Maelstrom) ha editat fa poc Escenas de la vida bohemia d’Henry Murger, el retrat de la bohèmia parisina del segle XIX que va inspirar el llibret de l’òpera La Bohème de Giacomo Puccini i que relata aquesta forma de vida i amor per l’art que va donar-se també a altres ciutats com el Londres que George Gissing va novel·lar a La nueva Grub Street, i a les que podem afegir, ja al segle XX, el Berlin que va viure i retatar Otto Dix.

Otto Dix
Retrat de la periodista Sylvia von Harden, 1926
Técnica mixta sobre taula, 120 x 88 cm.
Musée National d’Art Moderne Centre Georges Pompidou, Paris

A la pel·lícula Cabaret (1972) l’equip de Bob Fosse va prendre les pintures d’Otto Dix de model per vestir i maquillar els artistes i el públic del mític Kit-Kat . Durant els primers minuts de la pel·lícula, quan el mestre de cerimònies presenta l’espectacle, es pot veure la recreació fugaç d’aquest quadre. Sylvia von Harden va pertanyer al grup d’intel·lectuals i artistes bohemis dels anys vint que freqüentaven el Romanisches Café de Berlin.

Otto Dix
Retrat de la ballarina Anita Berber, 1926
Temple sobre taula contraxapada, 120 x 65 cm.
Galerie der Stadt Stuttgart,
Stuttgart

Però la musa de la bohèmia berlinesa va ser Anita Berber, ballarina i prostituta procedent de Düsseldorf, on Dix va veure el seu espectacle i li va demanar retratar-la per la posteritat.

Objectes del desig :

Fosse, Bob. Cabaret. DVD. Barcelona : Manga Films, 2001.

Gissing, George. La nueva Grub Street. Barcelona: Alba Editorial, 2007. ISBN 9788484283713.

Karcher, Eva. Otto Dix 1891-1969 : me haré famoso o tristemente célebre. Köln : Benedikt Taschen, cop. 1992. ISBN 3-8228-0660-9.

Murger, Henry. Escenas de la vida bohemia. Barcelona: Alba Editorial, 2007. ISBN 978-8484283706.

Puccini: La Boheme (complete opera) with Maria Callas, Giuseppe di Stefano, Anna Moffo, Antonino Votto, Chorus & Orchestra of La Scala, Milan. New York: EMI Classics, 1997.

Étoile éternelle

Adanowsky
Fototografia de Lisa Roze

Artista francès d’origen xilè i mexicà, Adan Jodorowsky es presenta així com Adanowsky:

Crooner surrealista, optant per un imaginari de prestidigitador retro. Melodies refinades navegant entre el cabaret suïcida i la chanson asimètrica, escombrades per un vent de melanconia llatí i electritzades per una energia de jove salvatge desafiant les lleis del decòrum i de la gravetat.

Les cròniques dels aprenents de bohemi francesos amants del cabaret parlen de savoir-faire a l’escenari i concerts incendiaris. Mentre els aprenents de bohemi catalans amants del cabaret esperen que algun dia actuï per aquí i comprovar-ho, ja es pot trobar Étoile éternelle (2006 Disques Dreyfus), el seu primer disc editat a Espanya per Resistencia a finals del 2007. Vuit cançons en francès i quatre en castellà. Moltes influències ben portades i de varietat de músiques: rock, soul, pop, disco, funky, tango, llatí, folk, jazz, chanson, melòdica ... Lletres iròniques, àcides, tòxiques, sexuals, sàdiques, amb humor i d’amor, inclús l’incestuós. Col·laboració del seu pare, Alejandro Jodorowsky, que a mitjes escriuen la lletra d’Estoy mal (“...Como una muerte eterna /Me han cortado las dos piernas/¡Se ha muerto Dios!...”) i col·laboració d’un mestre del cabaret francès, Arthur H, a qui Adanowsky admira, comparteix molt i amb qui canta al disc Compagnon du ciel.

Després d’una petita gira per Xile i Argentina, Adanowsky ha començat el 2008 preparant el seu segon disc i amb algunes dates de concerts, de moment només per França.

Per escoltar cançons i veure video-clips: http://www.myspace.com/adanowsky.