Botijoman

 

Sergio Mora

Guernica Love Song

Acríl·lic i oli sobre tela. 200 x 150 cm.

(2010)

Perros y gatos de la familia,

pequeñas guerras,

grandes guerras.

Ya vino el botijo y dijo:

“Perros y gatos de la familia,

pequeñas guerras,

grandes guerras.”

Ya vino el botijo y dijo:

“Adivinen mi acertijo” *

*Sergio Mora

Typical Spanglish

Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2013.

110 p. ISBN: 978-84-15724-41-4.

Un còmic fucking amazing de Sergio Mora: En este best-seller internacional, Sergio Mora, el patriarca del pop surrealista español, hace su particular homenaje a los maestros del cómic americano: Clowes, Burns, incluso Jack Kirby o la pequeña Lulú. Mora nos presenta su psicotrópica obra pictórica enmarcada en una historia sin pies ni cabeza y al mismo tiempo cargada de un profundo sentido. Perquè, en realitat, és un còmic i és també un catàleg de les pintures que va exposar a la galeria Art & Design Barcelona un estiu d'ara fa tres anys (inclou un reportatge fotogràfic de la festa d'inauguració, amb l'actuació del grup Los Toros, Mora a la bateria).

El còmic explica (?) la història (?) de Botijoman, el gran inspirador, un superheroi extraterrestre (?) del planeta Remoto que raja inspiració. Del cap de càntir i el seu poder provenen els millors moments de Leonardo Da Vinci, Picasso, Dalí, Frida Kahlo o Bowie... però sembla que per a Sergio Mora, Botijoman ha deixat de rajar. Fins que l'artista surt d'aquesta crisi, més paranormal que existencial, i presenta noves obres a l'exposició Typical Spanglish. I aquí ve la part del catàleg, introduïda per textos breus de Cecília Díaz i de Juan Bufill: Sergio Mora es una de esas personas que, como el protagonista de Big Fish, conoce el valor de la luz de la ficción y de la energía de la ensoñación (…) En la obra de este dibujante, ilustrador y pintor, conviven distintas edades y tonos: transgresión y ternura, sexo explícito y lirismo, seducción y rareza, belleza y un punto de monstruosidad, inmediatez cotidiana y fantasía, verdad y juego, arte surrealista y arte pop. Cada quadre va acompanyat del seu verso reverso, poemes escrits en estat de somnambulisme, assegura Mora. 

Sergio Mora

Infinito de Córdoba i Malagueña salerosa

Acríl·lic i oli sobre tela, 50 x 50 cm. i 60 x 50 cm.

(2010 i 2013)

[Imatges: Magic Paintings]

+ Sergio Mora – Mágicomora

[TorontoTV: José Guardiola: Estrella errante]

Ego

Sergio Mora

Landscape

(2013)

"- Vamos a ver... Ese dossier que me envió, ese proyecto...

- Ah..., era Mi obra maestra.

Kasperle [l'artista] no dijo más. Wagner [el director del museu] le obsevó de reojo. Tenía una expresión concentrada, la mirada fija al frente, y parecía que le temblaban los labios. ¿Estaba emocionado?

- Hábleme de esa obra. ¿Cómo la titula?

- La titulo Ofrenda.

- Bueno, explíqueme, explíqueme (…)

- … Es algo especial... es Mi exposición. Mi autorretrato. Mi carta más alta.

- Pero siga, le escucho. Vamos a ver qué puedo hacer por usted. 

Kasperle tomó aire, espiró y se lanzó a hablar atropelladamente.

- Trata de muerte y resurrección, de muerte y resurrección; es una performance y un poema, y a la vez una instalación, y es arte caníbal, y es un espectáculo de danza... Se podría definir como una experiencia sobre el fluido vital y la dialéctica vida-arte, salud-enfermedad, porque... quien no está enfermo, ¿verdad?"

Vidal-Folch, Ignacio. La cabeza de plástico.

Barcelona: Anagrama, 1999.

(Narrativas hispánicas; 258).

ISBN: 84-339-1088-4. Pàg. 110.

Serveixi aquest fragment de la novel·la de Vidal-Folch que a finals dels noranta donava amb ironia un bon repàs a la tonteria que gira, encara avui, entorn l'art contemporani, per fer un retrat de l'artista malalt, entre altres coses, d'ego.

Sara Huete

Tantos pedazos tan pequeños y punzantes 

(2006)

 i 

Los pies en el suelo 

(2010)

Collages

Ego yo yo mío mío és una exposició col·lectiva precisament sobre l'ego i els seus excessos. Els artistes que hi participen presenten propostes diferents tècnicament, hi ha escultura, pintura, collage, còmic, fotografia... i de punt de vista: l'onanisme i el mite de Narcís, l' autoretrat, la gestació (també de l'ego) a l'úter, l'infantesa (mi-mama-me-mima), la possessió, la fragilitat de l'ésser humà...

Micharmut

T&A (Toni y Anita)


(díptic)


tinta xina y aquarel·la sobre paper

(2013)

Després de veure l'exposició, recorro a la psicomàgia del gran chamán Jodorowsky per buscar informació i consell (qui sap si algun dia remei!) sobre l'excès d'ego, la malaltia.

"- Alejandro Jodorowsky, ¿Que representa “El Loco” del Tarot?

- En el Tarot, la carta de El Loco representa al ser esencial. El Loco tiene un perrito, el ego, que lo sigue de cerca. Esto es bueno, si fuera al revés sería terrible: lo esencial debe dirigir al ego, uno debe dejar un poco de ser yo, pero no debe darle patadas ni echar fuera al perrito. Debe ayudarle.

- ¿Por qué compara al ego con un perrito?

- El ego es como tu perro. El perro tiene que seguir al amo y no el amo al perro. Hay que hacer que el perro te siga. No hay que matarlo, sino que domarlo.

En realidad eres el “doble” y no el original. La identidad que crees la tuya, tu ego, no es más que una copia pálida, una aproximación de tu ser esencial. El problema surge cuando te identificas demasiado con ese doble irrisorio."

[Entrevista a A. Jodorowsky. Plano creativo]

A partir de les paraules de Jodorowsky, ara crec que els artistes participants a Ego yo yo mío mío tenen l'ego ben domat. D'entrada, haver acceptat participar en una exposició sobre el tema, demostra una certa distància i sentit de l'humor. Obres que han estat pensades i fetes des de la reflexió entorn l'ego, algunes fins i tot expressament per a l'exposició, no necessàriament des de l'ego.

D'altra banda, si mai tinc un gos, ja sé quin nom li posaré.

+ Ego yo yo mío mío. Galeria Malborough de Barcelona, (agost tancat) fins al 18 de setembre de 2013.

Comissari: Juan Bufill. Artistes participants: Guillem Cifré, John Davies, Manuel de Val, Luis Gordillo, Sara Huete, R.B. Kitaj, Francisco Leiro, Lusesita, Micharmut, SergioMora, NicoNubiola, Fina Oliver, Paula Ospina, Marcos Palazzi, Cesc Riera, Manel Rubiales, Jordi W. Saladrigas i Samuel Salcedo.

[Imatges: Sergio Mora i Malborough]

[TorontoTV: Raphael: Yo soy aquel]

Paul va de pesca

Nova entrega traduïda al castellà de la sèrie de Michel Rabagliati dedicada a Paul. I de nou, un es queda meravellat, però molt meravellat (meravellat de …cómo me las maravillaria yo!). El que Rabagliati fa amb els seus records d'infantesa, d'adolescència i la vida quotidiana de parella, les relacions amb els amics i la família al seu Quebec natal, va molt més enllà d'un munt d'anècdotes ben explicades i millor dibuixades: aconsegueix emocionar i, com sempre, sense caure en sensibleries.

I m'estic repetint... com a mínim per quarta vegada, perquè cada cop que surt un còmic de Paul, escric aquí gairebé el mateix.  Rabagliati també es repeteix en alguns temes i situacions (les vacances a la muntanya, la passió per la música i els còmics, detalls de la feina de dissenyador gràfic, la francofília....), però ja són marques d'identitat que els seguidors agraïm. I novetats tampoc en falten mai, de la mà dels records del propi protagonista i de fets viscuts per altres personatges secundaris (què bo l'èxit de l'amic emprenedor, res a veure amb l'anar fent més despreocupat del jove Paul;  què dur el passatge de l'error professional de la seva cunyada Monique...). I noves reflexions, perquè, com a la vida, fins que no vas passant etapes no t'ho rumies amb prou perspectiva (genial el final de l'escapada adolescent de casa, amb l'episodi delirant del gos atropellat i el seu amo...). 

Amb alguns moments un s'hi pot identificar més que amb d'altres, això cadascú sap, però el que compta també és la gran habilitat de Rabagliati per narrar, explicar i lligar trames (el cunyat pescat per la feina, les pomes,  El vigilant en el camp de sègol...). Paul va de pesca és ple de sensibilitat i malenconia, sentit de l'humor, tensió (indignació i ràbia davant les injusticies o quan els coses van mal dades...), i per tot i malgrat tot, en Paul em sembla un paio prou feliç. Se joda el capitán Pescanova!

Rabagliati, Michel. Paul va de pesca. Bilbao: Astiberri, 2012. (Colección Sillón Orejero). Rústica con solapas. B/N. 208 páginas. ISBN: 978-84-92769-45-9.

+ Michel Rabagliati

[Totes les imatges: Michel Rabagliati. Font: Astiberri]

[Torontoràdio: Paul Piché: Hereux d'un printemps]

Parlant de repeticions... Com passen els anys, ja tenim aquí el Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2012... el 30è!  

Paul se muda

Per circumstàncies que ara no venen al cas, no sé quant temps viuré a la casa on m'estic, si poc o molt. Però només de pensar en una altra mudança, ja em venen tots els mals! Així que, ni que sigui per no tornar a fer caixes en una bona temporada, miraré d'allargar-ho el més possible. Tinc uns parents totalment oposats en aquest sentit. Ahir mateix es canviaven de pis i no feia ni quatre mesos que s' hi havien mudat. Des de que els conec, he perdut el compte de les mudances que han fet. Les seves antigues adreces tatxades a la meva agenda d'adreces i telèfons en son testimoni. Diuen sempre que és per mirar de millorar, però crec que en realitat els va la marxa i que van camí de fer un rècord Guiness. Quan penso en ells, imagino, a base de flaixos que van saltant en el temps, com la seva filla, que ara és petita, va creixent asseguda al seient del darrera d''una furgoneta. Fins que un dia, a l´últim flaix, la filla és gran i condueix ella la furgoneta.

L' única mudança que recordo sense mandra va ser la primera, quan t'independitzes i marxes de casa dels pares. I aquesta, la de la independència, és el punt de partida de Paul se muda, una nova entrega traduïda al castellà de la sèrie de còmics Paul... de Michel Rabagliati, publicada ara per Astiberri, que pren el relleu a les impecables edicions de Paul va a trabajar este verano i Paul en el campo de Fulgencio Pimentel.

Una vegada més, Michel Rabagliati tira de l'autobiografia per construir les historietes d'en Paul. En aquest cas, torna als records de joventut. Veiem com va conèixer a la seva xicota, la Lucie (existien noies que llegien còmics!), amb la que marxa a viure junts; l'escola d'arts gràfiques, els amics d'estudis, les primeres sortides i, en especial, el record d'aquell nou i revolucionari professor que, sempre a la última, altament irritable i esnob, va acabar sent molt estimat pel Paul. La presència de l'entorn familiar, amb els pares, la tia àvia Janette (el meu personatge secundari preferit), germans i nebodes. La convivència en parella (més el periquito Coco!), els problemes domèstics, les nits veient Dinastía estirats al llit, quedant per sopar amb els veïns o a les festes dels amics, un cap de setmana esgotador fent de cangurs de les nebodes... Rabagliati retrata un moment molt bonic de la seva vida (i la d'en Paul). És un moment dolç, però carregat de dubtes, contradiccions, descobriments, alegries i alguna pena. Sempre emotiu sense caure en cursi. Paul se muda fa gala d'una estructura narrativa molt àgil, de lectura amena, es llegeix d'una tirada. A més, cal sumar-hi un dibuix molt bonic, net i ple d'informació a l'hora de reproduir, fins al més petit detall, tots els records dels interiors , els edificis, els carrers, les robes, els pentinats... d'aquells meravellosos anys vuitanta en aquell racó del Canadà.

Rabagliati, Michel. Paul se muda. Bilbao: Astiberri, 2010. (Colección Sillón Orejero). Rústica con solapas. B/N. 112 páginas. 14 euros. ISBN: 978-84-92769-53-7.

+ Michel Rabagliati

[Totes les imatges: Michel Rabagliati. Font: Astiberri]

[TorontoRàdio: Jeanne Moreau: J'ai la mémoire qui flanche]

L'edició d'Astiberri de Paul se muda inclou al final del llibre una llista de totes les cançons que apareixen citades, dels Culture Club a Sonrisas y lágrimas, passant per Jeanne Moreau.

Demà obre el 29è Saló del Còmic de Barcelona. Entre les activitats paral·leles, dissabte 16 hi haurà un concert dels Tiki Phantoms, que actualment estan de gira presentant el seu nou i flamant disc: Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto!

I no es perdin el número 77 de la revista El estafador dedicat als salons de còmic.

Paul va a trabajar este verano

Rabagliati, Michel.
Paul va a trabajar este verano.
Fulgencio Pimentel,
2006.
ISBN: 84-88261-68-3.

Després d’haver caigut rendit als peus de Michael Rabagliati pel seu Paul en el campo, tenia moltes ganes de llegir Paul va a trabajar este verano. No va ser fàcil de trobar a les llibreries de Barcelona, va sortir fa tres anys i amb una tirada de només 1000 exemplars. Però quan ja estava a punt de demanar-lo per internet a l’editorial Fulgencio Pimentel, vaig donar amb un al Continuarà…

Si a Paul en el campo Rabagliati demostrava dominar el relat breu, a Paul va... trobem una única història llarga, però també amb un ritme narratiu molt ben traçat. L’autor es mou perfecte en qualsevol dels dos registres i aquesta història és… tan, però tan, bonica! Un nou retorn als paradissos perduts a través de Paul-Paulot, el seu habitual alter ego de ceies espesses. En aquesta ocasió, viatja al final de l’adolescència. Retrata el moment en que Paul penja els estudis i comença un trist treball com a aprenent d’impressor, que abandonarà quan accepta una feina de monitor d’uns campaments d’estiu per a nens amb problemes familiars.

L’esperit de superació, el companyerisme, adquirir responsabilitats, la convivència, donar afecte i sentir-se estimat per aquests nens amb problemes, la relació amb la natura, mil anècdotes típiques dels campaments… són alguns dels temes (n’hi ha més, però no els desvetllaré!) i, com veuen, temes molt perillosos de caure en els pitjors dels tòpics i la sensibileria de vergonya aliena. Però no és el cas, Rabagliati està sempre al límit, perquè no deixa de ser altament emotiu, però no hi cau. Oblidin la llagrimeta fàcil als ulls dels ninotets o les grans sentències alliçonadores sobre la vida. És una meravella, i us ho diu algú que d’entrada sentia més rebuig pels campaments kumbaiàs que els dos nens de la família Addams junts. Els personatges es mostren de la manera més neta i també amb molt sentit de l’humor. Tots aniran aprenent dels seus errors i afiançant les seves virtuts, sense moralina alguna pel mig.

La música és una companya generacional més en aquell campament dels anys 70': dels hits moderns del moment de Led Zeppelin o Supertramp, als clàssics d’ahir i de sempre com Georges Brassens. La chanson serà un dels encants de Paul per guanyar-se als companys. Rabagliati té, com molts canadencs, un punt afrancesat, també present amb el record dels entrepans de paté de Paris, el berenar diari fins a l’avorriment.

El dibuix, en blanc i negre, està en la línia més polida i clara de l’autor, detallista, molt expressiu i amb un ampli desplegament de recursos amb jocs d’ombres, siluetes a la foscor, talls transversals o vistes panoràmiques dels paisatges. Té la bellesa i la gràcia de les coses sencilles.

Michel Rabagliati fa d’en Paul un personatge molt real, que acabes sempre entenent i, fins i tot, estimant. El Paul adult i pare de familia del final de la història és, per sobre de guanyadors i perdedors, un autèntic heroi qüotidià.

Pietrolino

Jodorowsky, Alejandro;
Boiscommun, Olivier G.
Pietrolino.
Barcelona: Norma Editorial, 2009.
Edició íntegra.
ISBN: 978-84-9847-580-7.

"A la llegada de Marcel Marceau, seis meses después, mi destino teatral se puso en marcha. El mimo, tras un minucioso examen, me aceptó en su compañía, dándome un papel mínimo para demostrarme que si en mi país yo era alguien, en Francia era un don nadie. Poco a poco gané su aprecio y obtuve el grado más alto que concedía a un colaborador: sostenerle los letreros anunciando sus pantomimas. Así lo acompañé en sus giras por muchos países. Mientras mi amigo dormía hasta tarde, fatigado por la representación de la víspera, yo me levantaba temprano y visitaba cuanto maestro y lugar sagrado podía encontrar. Como no tenía la oportunidad de realizar mis ideas, decidí dárselas a Marceau. Escribí para él El fabricante de máscaras, La jaula, El devorador de corazones, El saber del samurai, Bip vendedor de porcelana, etc., pantomimas que le dieron un nuevo impulso. Habiendo decidido que no quería terminar mi vida haciendo gestos de mudo con un maquillaje blanco sobre mis arrugas, me despedí de Marceau…"

Jodorowsky, Alejandro. La danza de la realidad .
Madrid: Siruela, 2001.
(Libros del tiempo- Autobiografía ; 139).
ISBN: 84-7844-564-1. Pàg. 197.

Pietrolino era una de les pantomimes que Alejandro Jodorowsky va escriure per a Marcel Marceau però que el mim, mort el 2007, no va arribar a estrenar. La història va ser adaptada al còmic pel mateix Jodorowsky i el dibuixant Olivier G. Boiscommun . La trista aventura de Pietrolino, qui a causa d’una dura represàlia de l’exercit nazi durant l’ocupació de Paris, perd la movilitat de les mans, dues de les seves eines de treball més preuades, del pitjor que li pot passar a un mim, vaja. Però Pietrolino – que té molta semblança física amb Marceau i una arruga amb forma d’M al front que encara fa més evident l’homenatge - no perd la il·lusió ni la capacitat de continuar fent sommiar i riure al seu públic. Sobreviu a un camp de concentració i durant la postguerra, sempre acompanyat pel seu fidel amic Simio, aconsegueix l’èxit al circ com a pallasso boxejador, una de les entrades més conegudes que grans mestres com Chaplin o Keaton també van fer seves.

Pietrolino és un personatge quixotesc i melancòlic que viu entre el constant desencís per la condició humana i l’amor impossible per dues dones. A través del seu art transforma la tristor en poesia o en astracanada de fina ironia. Els dibuixos de Boiscommun són espectaculars, diria que inclús estan per sobre del nivell de la història. Espectaculars pel domini dels colors, per l’expressivitat dels rostres - especialment en els mil registres del mim protagonista -, pels acurats detalls a curta distància o en vistes panoràmiques com la festa de l’alliberament nazi sota la Tour Eiffel i l’emotiu final.

Pietrolino és el còmic que mai llegiria el protagonista de L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un conte de la gran, que no vella, Empar Moliner.

[Foto coberta: Norma Editorial]

Il·lustre Le Corbusier

Massilia TBOs - una editorial (?) desconeguda fins ara en el món del còmic... - ha posat en circulació la reimpressió d’una historieta del 1966 que explica de forma comprimida i molt il·lustrada, la vida del gran arquitecte Charles-Édouard Jeanneret, més conegut com Le Corbusier. Es tracta del número 139 de la col·lecció Vidas ilustres de l’ editorial mexicana Novaro, mítica al seu país sobre tot per les sèries d’aventures i superherois, però també educativa, ben documentada i alhora entranyable en aquesta sèrie que recull la biografia de grans personatges de la història.

És molt curiós de llegir i, contra el que pugui semblar a primera vista, poca broma perquè té el seu nivell. El text va signat per un arquitecte, Fernando Gay, que breu i concís retrata a Le Corbusier des de que neix a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) fins que mor ofegat mentre nedava en aigües de la Costa Blava francesa. Al ritme accelerat que exigeix el format, despatxa la infantesa, l’època de formació i la concepció d’un cos teòric important i la posada a la pràctica que va ser novedosa i polèmica, pròpia d’una personalitat visionària.

Alguna qualitat ha de tenir aquest Vidas ilustres quan darrera de la seva resurrecció hi ha l’Associació d’idees - Centre d’investigacions estètiques de Sant Cugat del Vallès, entitat vinculada a la revista Massilia: anuario de estudios lecorbusierianos que des del 2002 publica estudis acadèmics sobre l’obra de Le Corbusier.

Una altra cosa és la qualitat de la reimpressió, tan dolenta com era la impressió dels còmics originals, voluntàriament barats per fer arribar així la cultura a tothom.

Le Corbusier. Sant Cugat del Vallès: Massilia TBOs - Associació d’idees - Centre d’investigacions estètiques, 2009. ISBN: 84-87478-72-7. Edició facsímil de: Le Corbusier. Text de Fernando Gay. Il·lustracions de María I. Camberos. Portada: Demetrio Llordén. México: Novaro, 1966. (Vidas ilustres; 139).

Paul en el campo

Rabagliati, Michel. Paul en el campo y otras historias.
Traducción: Lorenzo F. Díaz y Fulgencio Pimentel.
Logroño: Fulgencio Pimentel, 2008.
ISBN: 978-84-936081-1-8.

Em van regalar Paul en el campo..., el segon dels dos reculls d’historietes de Michel Rabagliati (Montreal, 1961) traduïdes al castellà i publicades per l’editorial Fulgencio Pimentel. No sé molt bé si serà una cosa general, però veig que els que estem a la meitat de l'esperança de vida dels humans, valorem, expliquem i compartim especialment records de quan erem nens. En concret, parlem sovint d’allò que l’amic que m’ha fet aquest regal tan especial m’apunta que se’n sol dir el paradís perdut. Els records de Paul són molt bonics i emotius, aventures qüotidianes que, per sort, no porten missatges moralistes o res per l’estil, ni cauen en les sensibleries tan perilloses quan es tracten els temes de la infantesa.

No descobreix res, s’ha escrit molt de la pèrdua de la innocència, de la família en general i de l’amor als pares quan encara són uns herois pels fills (potser ho seran per sempre, o potser no) o de les tietes excèntriques i encantadores en particular, de l’amistat pura, del descobriment del sexe i de l’amor… però Rabagliati ho porta al seu terreny parlant i dibuixant molt bé del què millor coneix: d'ell mateix. De manera que el més íntim i personal ben explicat es torna universal, passi al Canadà o a Carabanchel Alto. O si més no, dóna per pensar a cadascú quant d’important va ser aquella etapa i què ens en queda encara d’ella.

Són un total de 18 historietes curtes. En el podi dels paradisos perduts posaria en primer lloc la meravellosa Paul en el metro, seguida d’apop per Paul en el campo.

Rabagliati combina el Paul adult que viatja a la infantesa (de la mà dels paisatges, el menjar i les persones, especialment la seva filla petita) amb vivències del Paul dels trentaitants (és un home casat per amor - i per l’afició compartida pels còmics!- amb una tintinòfila que el complementa en molts aspectes). La passió pels tebeos és una constant, així com la forta influència de la cultura francesa i belga, pròpia dels canadencs francòfons. I això darrer es pot veure també en l’estil del dibuix, de vegades més polit i detallista que d’altres, però sempre en la línia clara europea. Tampoc hi falta mai l’humor (memorable Paul en la ferretería!). Completa el recull El jardín de María, adapatació d’un conte de J.H. Rosny que no està protagonitzat per Paul, una història trista però molt bonica també.

[©Totes les imatges: Michel Rabagliati]