Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Il·lustració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Il·lustració. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 de febrer del 2016

Catàleg de somnis


 Grete Stern
Los sueños de vegetales
Sense títol
(Idilio, nº13, 18.01.1949)

“Hace unos años la revista Idilio, de Editorial Abril, dedicó una de sus páginas a la interpretación de los sueños. La tituló “El psicoanálisis le ayudará”. Era un momento en que los conceptos de ideas psicoanalíticas penetraban en todas las capas de la sociedad, y dicha página fue recibida con agrado por el público lector, mayormente femenino.
Recuerdo que la parte literaria – interpretativa de la nueva sección estaba bajo la dirección del profesor Gino Germani, bien conocido en el ambiente universitario, que firmaba las notas con el seudónimo Richard Rest. Para la ilustración, la Editorial Abril solicitó mi colaboración. Yo les propuse hacer fotomontajes.”

Grete Stern. Apuntes sobre fotomontaje.
Text llegit en el Foto Club Argentino, Buenos Aires, setembre de 1967.

Sueños. Grete Stern.
Madrid: Círculo de Bellas Artes, 2015.
ISBN: 978-84-939228-9-7.
(Catàleg de l'exposició que es va fer al Círculo de Bellas Artes de Madrid,
del 30.09.2015 al 31.01.2016)

Què somniaven les mestresses de casa argentines dels anys 40-50? El llibre reprodueix només una carta de les lectores d'Idilio que van participar en el consultori del doctor Rest. Una trista fotocòpia, quasi il·legible, com la del qüestionari d'“El psicoanàlisis le ayudará”. Luís Priamo, però, a Notas sobre los sueños de Grete Stern – la seva contribució al catàleg de l'exposició –, recull breument de què tractaven els somnis i quin enfocament tenien les respostes, citant les paraules del sociòleg Gino Germani:


Grete Stern
Los sueños de encarcelamiento
Sense títol
(Idilio nº47, 11.10.1949)

“Los sueños pueden dividirse en dos clases muy amplias. Una estaría formada por aquellos que se refieren a situaciones y problemas actuales de la persona. La otra la integrarían los de significado más general, que ya no se refieren a un suceso externo o interno de la existencia, sino que simbolizan la conducta total o, mejor dicho, la posición de la persona con respecto a las más importantes cuestiones de la vida. El sueño que aquí ilustramos es de estos últimos. La soñadora aparece encerrada en una jaula. Pero no sólo en sis sueños era prisionera, sino también en la vida cotidiana. Gran cantidad de prejuicios le impedían la libre y franca manifestación de su ser, convirtiéndola en una persona tímida y carente de iniciativa. El sueño le muestra un retrato fiel de su existencia. Con ello, el inconsciente pretende señalarle la inutilidad de su vida y la urgente necesidad de modificar su juicio respecto a una cantidad de cuestiones de capital importancia. Era preciso entonces romper los barrotes de la cárcel de los falsos prejuicios."

Els fotomuntatges que il·lustraven la secció parlen per sí sols i les classificacions permeten extreure un catàleg de temes del misteriós món dels somnis:

Grete Stern
Los sueños de animales
Sense títol
(Idilio nº 6, 30.11.1948)
 
A
Los sueños con actores
Los sueños de abismos
Los sueños de absurdos
Los sueños de admiraciones
Los sueños de admoniciones
Los sueños de adorno
Los sueños de advertencia
Los sueños de agua
Los sueños de ahogamiento
Los sueños de ajedrez
Los sueños de ambición
Los sueños de angustia
Los sueños de anhelos desmesurados
Los sueños de animales
Los sueños de armonía anímica
Los sueños de autorreproche

B
Los sueños de balanza
Los sueños de barcos
Los sueños de bicicletas 

C
Los sueños de cansancio
Los sueños de celos
Los sueños de comida
Los sueños de compensación
Los sueños de complicaciones
Los sueños de condensación
Los sueños de conflicto espiritual
Los sueños de conflictos matrimoniales
Los sueños de contrastes
Los sueños cósmicos
Los sueños del cuerpo
Los sueños de curación 

D
Los sueños de decisiones
Los sueños de dependencia
Los sueños de derrumbe
Los sueños de desdoblamiento
Los sueños de desorientación
Los sueños de desquite
Los sueños de destrucción
Los sueños de dinero
Los sueños de disconformidad
Los sueños de duda 

E
Los sueños de elecciones inelulibles
Los sueños de elementos dinámicos
Los sueños de encarcelamiento
Los sueños de encierro
Los sueños de encrucijada
Los sueños de enmudecimiento
Los sueños de escaleras
Los sueños de espejos
Los sueños de evasión
Los sueños de exámenes
Los sueños de exhibicionismo

Gret Stern
Los sueños de fracaso
Café concert
(Idilio nº7, 07.12.1948)

F
Los sueños de formas
Los sueños de fotografía
Los sueños de fracaso
Los sueños de frustración
Los sueños de frutas
Los sueños de fuego 

I
Los sueños de inadaptaciones
Los sueños de incertidumbre
Los sueños de incompresión
Los sueños de incomunicaciones
Los sueños de indecisiones
Los sueños de independencia
Los sueños de individualización
Los sueños de inexperiencias
Los sueños de inhibiciones 

L
Los sueños de liberación
Los sueños de luna 

M
Los sueños de manos
Los sueños de máscaras
Los sueños de monstruos
Los sueños de muerte y salvación
Los sueños de muñecos
Los sueños de música y mar 

N
Los sueños de negativismo
Los sueños de niños
Los sueños de números 

O
Los sueños de obstáculos
Los sueños de olvido 

P
Los sueños de peces
Los sueños de peligro
Los sueños de pérdida o falta de personalidad
Los sueños de perfección
Los sueños de persecuciones
Los sueños de pincel
Los sueños de precipitación
Los sueños de protesta
Los sueños de proyección
Los sueños de puertas cerradas
Los sueños de purificación 

R
Los sueños de raíces
Los sueños de realizaciones futuras
Los sueños de rechazo
Los sueños de relojes
Los sueños de remembranza
Los sueños de reminiscencias

Grete Stern
Los sueños de situaciones ridículas
Sin título
(Idilio nº38. 09.08.1949)

S
Los sueños de sacrificio
Los sueños de situaciones ridículas

T
Los sueños de trasposiciones
Los sueños de trenes
Los sueños de triunfo y dominación 

V
Los sueños de vegetales
Los sueños de vestidos
Los sueños de vuelo y caídas


[Imatges: Círculo de Bellas Artes]
[Torontoràdio: The Sandpipers: What Makes You Dream, Pretty Girl]

dimarts, 1 de desembre del 2015

Escaparé de Bacon County



Michael McCurdy

Il·lustració per a Una infancia: biografía de un lugar
de Harry Crews


"En mitad de la noche, cuando los demás se habían ido a la cama y llevaban ya un buen rato dormidos, ella me hablaba de muchas otras cosas aparte de serpientes. Consideraba el mundo entero un lugar aberrante y lleno de sombras, pero ella entendía las aberraciones y las sombras, sabía todo lo que había que saber acerca de unas y otras, y nunca le pareció raro que hubiese tan pocas cosas en su modo que fuesen de verdad lo que aparentaban ser. Una noche, después de llevar impedido en la cama cerca de dos meses, como de costumbre se puso a frotarme las piernas con linimento. Me frotaba y masajeaba los huesos descarnados y atrofiados sin dejar de hablar. De pronto se detuvo, ladeó la cabeza y se puso a escuchar.

- Esos pájaros - dijo.
- Pájaros - dije yo.
- Ya te advertí de esos pájaros, hijo.
- No - le respondí - . No me has hablao de ningún pájaro.
- Sí - dijo ella -. Sí que lo hice.

A veces se ponía muy irascible si te ponías a discutir con ella más de la cuenta en mitad de la noche. Yo no quería que se revolviese y se pusiera a tropezar con los muebles despertando a toda la casa, por lo que me limité a mover la cabeza sin atreverme a volver a decirle que no.

- Jovencito, no deberías tener esos pájaros metíos en casa - dijo-. Una casa no es lugar pa un pájaro. Los pájaros necesitan que les disparen. Urgentemente. Una casa es pa la gente. Los árboles y el cielo, a lo lejos, eso sí es pa los pájaros. Ya te advertí de los pájaros."*
 


    *
    Harry Crews
    .
    Una infancia: biografía de un lugar
    .
    Traducció de Javier Lucini. 
    Il·lustracions de Michael McCurdy.
    Pròleg de David Bizarro. 
    Madrid: Acuarela & Antonio Machado, 2014.
    ISBN: 978-84-7774-218-0,
    p. 126.


Harry Crews deia que no recordava el dia que va néixer, però sí el dia que va despertar a la vida. I ho va compartir escrivint aquesta novel·la auto-biogràfica, descarnada i bella, sobre la seva infantesa.

[TorontoTV: Ella Fitzgerald: Georgia in my mind]

[Fotos: Acuarela Libros]

diumenge, 8 de novembre del 2015

El prodigi



 








Pablo Milicua
Daina
2014
Mosaic ceràmic sobre model de taxidèrmia
i cornamenta de daina
(106 x 58 x 47 cm)



E
ls carrers estrets, humits i foscos del Gòtic es transformen en el barri dels cocodrils de Bruno Schulz: dins el laberint poblat de turistes seguint un paraigües alçat, d'antiquaris i llibreters de vell que hi sobreviuen, de cafeteries que semblen antigues i no ho són, de botigues de quincalla i de roba... a la galeria Artur Ramon del carrer de la Palla, un cocodril dissecat presideix el gabinet de curiositats que conforma l'exposició col·lectiva El prodigi.


Cocodril del Nil
(Cocodylus niloticus)
Zimbabwe

Durant la visita, la galerista, molt amablement, ens explica que tot gabinet de curiositats amb pedigrí ha de tenir, entre les seves peces més preuades, un cocodril. Ens fa tornar a mirar un gravat d'Alexandre de Laborde del segle XIX que s'hi exposa i del que ens havia passat desapercebut un detall important: reprodueix una vista del claustre del monestir de Montserrat i del sostre, a les voltes, hi pengen dos cocodrils dissecats. L'arqueòleg Laborde va deixar per escrit que a Montserrat hi va trobar lo bo i millor d'aquest món.

El prodigi és una exposició amb substància i rica en detalls. El més evident és la barreja d'èpoques: les presons de Piranesi, un gravat de Fortuny, els dibuixos de Crespi, unes pipes franceses del segle XVIII o una rajola de Manises del XV... dialoguen perfecte amb les vanitas modernes dels germans Santilari o els collages i assemblatges contemporanis de Yolanda Tabanera i Pablo Milicua. Souvenirs del passat ho fan amb els souvenirs del present de Carlos Pazos i els d'altres galàxies d'Evru. La màgia de Robert-Houdin amb la de Joan Ponç. El crit salvatge del goril·la del desaparegut Taxidermista de la plaça Reial amb els frankensteins en formol de Marcel·lí Antúnez.

Celebrem la recuperació que fa de l'esperit dels antics gabinets, donant un nou sentit a l'exposició d'art contemporani, força inaudit i d'agrair, un autèntic prodigi enmig de la tendència dels museus i galeries estrella del nostre temps que acostumen a donar major o igual importància al continent que al contingut. 
 
+ El prodigi. Artur Ramon Art (C/Palla, 25. Barcelona),
fins al 21 de novembre.


[Fotos: Artur Ramon Art]

[TorontoTV: Jan Svankmajer: Historia naturae]

dilluns, 7 de setembre del 2015

Snake Oil

 
Dr. Bontempi's Snake Oil Company
[Berlín: Squoodge Records, 2015]


Una de les moltes propietats atribuïdes a l'oli de serp és curar el mal a les articulacions. Doncs bé, la fórmula alemanya del Dr. Bontempi és tan miraculosament efectiva que els seus pacients quan la prenen (i només cal una gota al dia!) es llencen a ballar a l'instant. Perquè el seu secret està en un component infal·lible provinent de l'estat nord-americà de Tennessee: el western swing!

El disc – edició en vinil de 180 grams - té un total de 14 talls. Dos temes propis (That is why she's gone i Apache cry) i la resta són versions. Trobem perles del rock'n'roll dels anys 50 i 60 (Pistol Boogie, Burned toast & black coffe, el Dixie Fried de Carl Perkins, Uranium Rock, Ghost memories, All I can do is cry i, perquè Tennessee és a tocar Mississippi, el Who do you love de Bo Diddley…) tot passat pel sedàs del hillbilly: guitarres, contrabaix, harmònica i un violí omnipresent que aporten al conjunt revisions sorprenents, com ara la que fan del clàssic Misrilou, un del dos instrumentals amb Franny Lee Stomp, tema que obre l'LP. Però també cavalquen pels anys 70 i 80, a lloms de Riders on the Storm de The Doors, cantada amb la veu de... Johnny Cash! (per obra i gràcia d'un xaman apatxe?), del bluegrass amb Matterhorn i del country de Working Girl.

Una banda compacta que ofereix un so ple de matisos, més uns vocalistes excel·lents amb Marcel Bontempi al capdavant, Ira Lee i la participació d'ultratomba de l'home de negre.

Des de que va sortir el passat mes de juliol, Dr. Bontempi's Snake Oil Company ha estat i és la banda sonora favorita a Toronto durant aquest estiu del 2015 que encara no ha acabat. Com preferides eren aquelles tardes d'estiu dels nens de la meva generació veient westerns per la tele!

Dr. Bontempi's Snake Oil Company
[Single per a Dixie Fried + Who do you love]

Totes les meravelloses il·lustracions són de Marcel Bontempi


+ Art de Marcel Bontempi

[Torontoràdio: Dr. Bontempi's Snake Oil Company: All I can do is cry]

dilluns, 18 de maig del 2015

On és la festa?


Marta Pina
[detall de collage]

Y que todos sean los que vigilen todo,
para que no sea uno sólo quien vigile a todos.
Porque es fácil engañar a la gente
con palabras bonitas, con dinero
y con promesas que luego no se cumplen.
*

Perles cultivades són els textos de Cómo puede ser la democracia. Media Vaca ha recuperat quatre llibres de la col·lecció juvenil Libros para mañana, que a finals dels anys 70 va publicar l'editorial barcelonesa La Gaya Ciencia. El primer és Cómo puede ser la democracia, amb els textos íntegres escrits als inicis de la Transició espanyola per un misteriós col·lectiu que signava amb el nom d'Equipo Plantel. Són breus, concisos i, com apunten el nous editors, malgrat tendir a la simplificació, romanen avui plenament vigents: què poc s'han portat a la bona pràctica durant els quasi 40 anys que tenen!


Les il·lustracions, però, són totalment noves. Els collages de l'artista valenciana Marta Pina substitueixen els dibuixos originals de L. F. Santamaría. Pina desplega una imaginació sense límits amb un gran domini del retallar i enganxar per barrejar imatges, una sort d'estampes amb personatges de tall victorià (els conservadors!) i vintage (els progresistes!), elegants i molt iròniques, que donen als textos més un contrapunt surrealista que una il·lustració literal. Aquests collages són petites joies d'orfebreria fina.


* Cómo puede ser la democracia.
Idea y texto: Equipo Plantel; ilustraciones: Marta Pina.
Valencia: Media Vaca, 2015.
(Libros para mañana; 1).
ISBN: 978-84-943625-0-7.



[Imatges: Media Vaca]


[Torontoràdio: Paco Ibáñez canta a Brassens: La mala reputación]

dilluns, 30 de març del 2015

La pared



Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos

Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día

Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...

Ahí está la pared...


Versió incendiària la de Guadalupe Plata, homenatge a Bambino (Utrera 1940-1999) des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.


La pared forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford (1921-2013).

Els dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu,  és l'autor de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells de la banda.


El passat 20 de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo, il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc ideal. El sobri joc de llums, també vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics, endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments. Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.


No es perdin l'Spotify oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlists:  Deep Blues Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos diabólicos de Andalucía i altres favorites.

dimecres, 24 de desembre del 2014

Noëlle à Hawaii


Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida

(1962)



Kirsten, Sven A
. 
Tiki Pop 
Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 
383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.


Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).


Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 
I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 
En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

diumenge, 28 de setembre del 2014

Teatre Museu Dalí


Salvador Dalí
Declaració d'independència de la imaginació  
i dels drets de l'home a la seva pròpia follia
Nova York, 1939


Arran del quaranta aniversari del Teatre Museu Dalí de Figueres, el setmanari Empordà va publicar un suplement especial. A les dues darreres pàgines, es fan tres preguntes, sempre les tres mateixes, a dotze persones representatives a nivell polític, social, econòmic i cultural de la ciutat de Figueres. Mentre llegia les seves respostes, la majoria, al meu parer, absolutament políticament correctes i profundament tòpiques, anava pensant què respondria Dalí al qüestionari. Potser això:

1. Què creu que ha suposat el Teatre-Museu Dalí per a Figueres?

Avida dollars: els diners dels visitants d'arreu del món que han vingut a veure el meu museu.

2. Pensa que podria haver-hi hagut més relació amb la ciutat?

No. Pregunteu als figuerencs quantes vegades hi han anat. Cap, una? I fa tants anys...

3. Cóm pensa que s'hauria d'encarar el futur d'aquesta relació? Què proposa?

Dos no s'entenen si un no ho vol.
Nomenar Albert Serra, el meu fill putatiu, director del museu.


[Foto: Ronny Van de Velde]

[TorontoTV: Hidrogenesse: El artista]

dilluns, 5 de maig del 2014

Escapisme il·lustrat


Harry Houdini
[Il·lustració d'Iban Barrenetxea]

Me tenían en el punto de mira, como demuestra el hecho de que el mismo reportero que expuso los métodos de la Imán subiese al escenario en el Alhambra durante mi actuación para la prensa (...) y aunque trajo consigo unos grilletes de esclavo antiguos, con los que parecía creer poner fín a mi carrera al instante, yo conseguí escaparme en menos de tres minutos. Cuando le devolví los grilletes, me sonrió y dijo: “No sé cómo lo ha hecho, ¡pero lo ha hecho!”, y me estrechó la mano cordialmente. *

H. Houdini


A Traficantes de milagros y sus métodos, Harry Houdini, el gran mag de l'escapisme, explica alguns dels trucs dels seus col·legues que es dedicaven a números amb foc, empassant i escopint, suportant flames i altes tempreratures sobre la pell o ficant-se dins de grans forns. D'altres com els empassa-sabres, vidres, pedres, i fins i tot granotes vives, escopidors d'aigua... davant un públic estupefacte. O dels encantadors de serps verinosses que es deixaven mossegar sense immutar-se. També, i denotant certa admiració, dels forçuts que aixecaven grans pesos, com ara pedres i encluses, s'hi carregaven gent al cim i es deixaven colpejar amb maces, o dels que trencaven sogues amb sorprenent facilitat.
Ho explica, reunint, primer, informació sobre un complet catàleg d'artistes de circ, salons, hotels, teatres de varietats i dime museums de les barraques de freaks. Personatges històrics, referents mítics en el seu art, i contemporanis de Houdini en el tombant de segle XIX al XX que, en alguns casos, va conèixer personalment, afegint sovint cròniques impagables de la premsa de l'època.
En segon lloc, aporta al detall documentadíssimes explicacions tècniques sobre cóm s'ho feien. I aquí el seu llibre esdevé un autèntic Quèquicom de la màgia, perquè, menys comptades excepcions on no hi ha cap trampa i sí facultats naturals (o, més aviat, sobrenaturals), la majoria utilitzen amb enginy, però perillosament sobre el seus cossos, lleis de la física i solucions de la química de les que el gran públic en som totalment uns analfabets.

En el treball dels bons mags, darrera l'aparent facilitat, d'aconseguir l'engany sense ser descobert i sota aquell punt frívol (humor, misteri, por, exotisme...) de l'entreteniment, sempre hi ha hores i hores d'estudi i pràctica. Houdini - que, per cert, explica els trucs dels altres, però no els seus- aquí aporta un grau més amb l'erudició pròpia d'un historiador i d'un científic.

L'edició de Nórdica és, com sempre, preciosa. Inclou les il·lustracions d'Iban Barrenetxea en el cos central del llibre i ha dibuixat una actuació clàssica d'escapisme de Houdini, amb la presència d'alguns dels artistes convidats que trobem al llarg del text:




* Houdini, Harry. Traficantes de milagros y sus métodos. Madrid: Nórdica libros, 2014. Traducción de Alicia Frieyro. Ilustraciones de Iban Barrenetxea. 240 p. ISBN:978-84-16112-03-6.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Botijoman


 
Sergio Mora
Guernica Love Song
Acríl·lic i oli sobre tela. 200 x 150 cm.
(2010)


Perros y gatos de la familia,
pequeñas guerras,
grandes guerras.

Ya vino el botijo y dijo:
“Perros y gatos de la familia,
pequeñas guerras,
grandes guerras.”

Ya vino el botijo y dijo:
“Adivinen mi acertijo” *




*Sergio Mora
Typical Spanglish
Barcelona: Ediciones La Cúpula, 2013.
110 p. ISBN: 978-84-15724-41-4.

Un còmic fucking amazing de Sergio Mora: En este best-seller internacional, Sergio Mora, el patriarca del pop surrealista español, hace su particular homenaje a los maestros del cómic americano: Clowes, Burns, incluso Jack Kirby o la pequeña Lulú. Mora nos presenta su psicotrópica obra pictórica enmarcada en una historia sin pies ni cabeza y al mismo tiempo cargada de un profundo sentido. Perquè, en realitat, és un còmic i és també un catàleg de les pintures que va exposar a la galeria Art & Design Barcelona un estiu d'ara fa tres anys (inclou un reportatge fotogràfic de la festa d'inauguració, amb l'actuació del grup Los Toros, Mora a la bateria).

El còmic explica (?) la història (?) de Botijoman, el gran inspirador, un superheroi extraterrestre (?) del planeta Remoto que raja inspiració. Del cap de càntir i el seu poder provenen els millors moments de Leonardo Da Vinci, Picasso, Dalí, Frida Kahlo o Bowie... però sembla que per a Sergio Mora, Botijoman ha deixat de rajar. Fins que l'artista surt d'aquesta crisi, més paranormal que existencial, i presenta noves obres a l'exposició Typical Spanglish. I aquí ve la part del catàleg, introduïda per textos breus de Cecília Díaz i de Juan Bufill: Sergio Mora es una de esas personas que, como el protagonista de Big Fish, conoce el valor de la luz de la ficción y de la energía de la ensoñación (…) En la obra de este dibujante, ilustrador y pintor, conviven distintas edades y tonos: transgresión y ternura, sexo explícito y lirismo, seducción y rareza, belleza y un punto de monstruosidad, inmediatez cotidiana y fantasía, verdad y juego, arte surrealista y arte pop. Cada quadre va acompanyat del seu verso reverso, poemes escrits en estat de somnambulisme, assegura Mora. 


Sergio Mora
Infinito de Córdoba i Malagueña salerosa
Acríl·lic i oli sobre tela, 50 x 50 cm. i 60 x 50 cm.
(2010 i 2013)


[Imatges: Magic Paintings]

+ Sergio Mora – Mágicomora

[TorontoTV: José Guardiola: Estrella errante]

dilluns, 12 d’agost del 2013

Lluna i estrelles


Disseny per a Moon Palace de Paul Auster
de l'editorial Penguin.


“Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la Lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. Volia viure perillosament, anar tan lluny com pogués, i després de veure què em passava un cop arribat. Va resultar, però, que vaig estar a punt de no sortir-me'n. A poc a poc, vaig veure com els diners em quedaven reduïts a zero; vaig perdre el pis; vaig acabar vivint al carrer. Si no hagués estat per una noia que es deia Kitty Wu, probablement m'hauria mort de gana. L'havia conegut per casualitat feia molt poc temps, però vaig acabar considerant aquella casualitat com una mena de predisposició, una manera de salvar-me per mitjà de la ment dels altres. Això va ser la primera part. A partir de llavors, em van passar coses estranyes. Vaig trobar la feina amb el vell de la cadira de rodes. Vaig descobrir qui era el meu pare. Vaig travessar caminant el desert des de Utah fins a Califòrnia. Això va ser fa molt de temps, és clar, però els recordo bé, aquells dies, els recordo com el principi de la meva vida”*

*Auster, Paul. El Palau de la Lluna. 
Traducció de Marc Rubió. 
Barcelona: la butxaca, 2012. 412 p. 
ISBN: 978-84-9930-471-7. 
Pàg. 1

Llegint aquests dies d'estiu El Palau de la Lluna, el seu protagonista, Marco Stanley Fogg, a la primera part de la novel·la, m'ha fet pensar en un músic nord-americà que, com ell, va viure un temps als carrers de Nova York: Louis Thomas Hardin, Moondog. En realitat, el personatge d'Auster només passa tres dies dormint al ras de Central Park, mentre que Moondog hi va viure molt més temps al carrer, fins a vint anys! Per la seva manera de vestir era conegut com “el víking de la 6a Avinguda”. Ell mateix es fabricava la roba que portava i també alguns dels instruments que tocava.
Pastoral pertany a un EP del 1952 i pot ser una bona banda sonora per mirar al cel, contemplar la Lluna o comptar les llàgrimes de Sant Llorenç a la fresca d'una nit d'estiu.

dimarts, 30 d’abril del 2013

À chacun son cirque

Blanca Hernández
Le cirque de la vie
[Badabum: Llibres mutants]


Le dompteur a mis sa tête
dans la gueule du lion
moi
j'ai mis seulement deux doigts
dans le gosier du Beau Monde
Et il n'a pas eu le temps
de me mordre
Tout simplement
il a vomi en hurlant
un peu de cette bile d'or
à laquelle, il tient tant
Pour réussir ce tour
utile et amusant
Se laver les doigts
soigneusement
dans une pinte de bon sang
à chacun son cirque.

Pour rire en société de Jacques Prévert



La il·lustradora Blanca Hernández és l'autora del llibret mutant Le cirque de la vie, pels dibuixos diu que es va inspirar en aquest poema de Prévert. Hernández forma amb Pep Brocal i Laura Miyashiro el col·lectiu Badabum, artistes de la serigrafia i la xilografia feliçment a contracorrent.



Anne-Lise Boutin
Gommettes Circus
Paris: Sarbacane, 2013.
ISBN: 978-2-8486-567-3.

Poc després de llegir en un diari que reobria la mítica galeria Cahiers d'Art de Paris amb una exposició d'obres d'Alexander Calder, em regalen, directament de la fira del llibre de Burdeus, aquest llibre infantil que ben segur agradaria també a Calder. Pels personatges del circ, per les seves formes i colors, amb certa inspiració del seu estil, però sobre tot, pel joc. Perquè Gommettes Circus ve acompanyat d'uns adhesius, els gomets del títol, per a que els nens donin forma a la seva manera a cada personatge. Calder va fer-se el seu propi circ per jugar (aquí les imatges). Ja vell, alt i gros com era, gaudia manipulant els ninots de filferro, suro i roba, posant les veus a cadascun, compartint vetllades entranyables amb els amics i coneguts que el visitaven.
El friki que porto dins fa que em costi treure per jugar els gomets del sobre de plàstic precintat. Però ho hauré de fer. El llibre no en sap res de la meva edat i m'ho està demanant.


Gràcies a l'Anna R. i en Jordi F. pels regals.


+ Anne-Lise Boutin

[Imatges: Badabum i Sarbacane]

[TorontoTV: Benjamin Biolay: Confettis (Bosco Delrey remix)]

divendres, 23 de novembre del 2012

Dos pecats capitals



 
Dani Torrent
L'avarícia
Oli sobre tela
(2012)

L'il·lustrador i pintor Dani Torrent exposa al Col·legi d'Advocats de Figueres, molt aprop del Teatre Museu Dalí, la seva sèrie de pintures Pecats capitals. L'estil d'aquestes pintures de Torrent, amb personatges d'ulls grossos poblant escenaris propis de somnis o de malsons, es poden inscriure en el Surrealisme Pop (que curiosament segueixen també altres artistes catalans, com les Twin Sisters de Banyoles o en Sergio mágico Mora de Barcelona, qui, igual que en Torrent, és pintor i alhora  il·lustrador amb més d'un conte publicat al mercat), sent els referents clàssics i més populars d'aquest corrent els nord-americans Margaret Keane (pionera des dels anys 60' dels caps i ulls grossos tan característics) o Mark Ryden i Marion Peck. Com el Surrealisme de les primeres avantguardes, el Surrealisme Pop fusiona onirisme amb la cultura popular del seu temps (el nostre temps molt més enllà de la primera societat de consum del artistes de l'Art Pop), i utilitzen, deformacions incloses, un llenguatge figuratiu ple de símbols i referències al·legòriques.

La nueva estancia de Salvador Dalí en Estados Unidos iba prolongarse desde agosto de 1940 hasta julio de 1948. Salvador llegaba ahora a América del mismo modo que en décadas después Andy Warhol viajó a Europa, en busca del dinero de una jet set pujante y ansiosa de ser retratada por el más moderno de los artistas. Entre otras figuras de la alta sociedad, Salvador pintó en lienzos rebosantes de alusiones surrealistas a lady Louis Mountbatten, entroncada con la familia real búlgara en el exilio, y a Helena Rubinstein, millonaria protectora de los judíos, que le encandiló con sus joyas. “Las joyas con que se adornaba como cagarrutas sagradas satisfacían su orgullo y su sed de vivir”. Al igual que Salvador recibiría enseguida el sobrenombre de Avida Dollars, Warhol plasmaría en numerosas ocasiones el símbolo del dólar junto a su autógrafo. Fue André Breton quien le iba a imponer ese mote al artista catalán, construido mediante una nueva distribución de las letras que forman el nombre y apellido de Salvador Dalí. Para el jefe del surrealismo la etiqueta estaba cargada de desprecio, y la acuñó cuando a finales de los años cuarenta Salvador empezó a visitar el Vaticano, pero el pintor la recibió con entusiasmo y la utilizó cuanto pudo, convencido de que ese era el verdadero secreto que encerraba en su nombre. “El oro me deslumbra y los banqueros son los sumos sacerdotes de la religión daliniana”. A mediados de los años sesenta, aseguraría en una entrevista que, a cambio de tres millones de dólares anuales, se comprometía a no tocar un pincel en la vida.*

* Pérez Andújar, Javier. 
Salvador Dalí: a la conquista de lo irracional. 
Madrid: Algaba, 2003.
 ISBN 978-84-96107-13-7. Pàg.197.


Dani Torrent
La Supèrbia / El rei Sol
Oli sobre tela
(2012)

Jo sóc el Surrealisme, va dir Salvador Dalí, de qui aquesta setmana s'ha inaugurat una gran exposició retrospectiva al Centre George Pompidou de París. S'anuncia com la millor exposició d'obres de Dalí mai reunida i la més centrada en l'obra, deixant una mica de banda el personatge Dalí, quan per a molts és el més interessant del que va fer. Hi col·laboren museus d'arreu del món, com el MoMA de Nova York aportant en préstec La persistència de la memòria, la Fundació Gala-Salvador Dalí, o el MNCARS de Madrid, museu que va heretar gairebé tot el llegat pictòric més important de Salvador Dalí, o més aviat d'Avida Dollars, que va resoldre així a cop de testament els seus deutes amb Hisenda.


Dani Torrent. Pecats capitals, al Col·legi d'advocats de Figueres fins al 7 de gener de 2013.

+ Portafoli i bloc de Dani Torrent

[TorontorTV: Benjamin Biolay: La superbe]