Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

variétés

 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.

Cheny & Roy

Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!

El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,

més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!

Asos viatgers

Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.

En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.

Marabú

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.

Tucà 

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...

La pell suau

Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.

A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.

Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com

Blue Paterson

Coses que m'agraden molt de Paterson (Jim Jarmusch, 2016):

Que el protagonista es digui com el nom de la ciutat on viu. Perquè m'agrada quan posen de nom a les persones un topònim, i també als bars o altres establiments, com Dakota, Caracas, Berlin, Alaska, Las Vegas, Cairo, Nebraska, Bilbao, Viena, Pennsylvania, Toronto o Cardedeu.

La relació entre el protagonista i la seva parella. Per l'equilibri entre dues persones aparentment tant diferents, basat en el respecte mutu i la llibertat per les coses de cadascuna. Em fan pensar en una parella que mai va arribar a ser, però que d'haver-ho estat, la imagino així, la de Joseph Cornell (ell tancat al quartet del garatge amb els seus poemes-caixes) i Yayoi Kusama (ella boja pintant-ho tot amb lunars).

La fotografia de Frederick Elmes, preciosa, per emmarcar més d'un fotograma. Com també ho era la de Broken flowers del mateix Jarmusch i la de pel·lícules d'altres directors en que ha treballat, com Blue Velvet i Wild at heart de David Lynch.

Retrobar a Kara Hayward i Jarde Gilman temps després d'interpretar la parella adolescent de Moonrise Kingdom de Wes Anderson.

Que Jarmusch de vegades sembla Aki Kaurismaki. Per la cara de pal i el caràcter del protagonista i pels caràcters de tots els secundaris. Per parlar de gent bona i sense prejudicis que es troben. Per convertir en protagonistes als herois quotidians, als que molts altres considerarien, injustament, uns perdedors. Pel ritme, pels colors, pel gos, per la copa diària al bar, pel bon gust musical i pel sentit de l'humor.
 

Paterson

 Jim Jarmusch 

(2016)

Passejar, caminar, deambular. A peu, en bus o com sigui, és el passeig el moment preferit per pensar i per crear.

El bar. Amb bona música, bona conversa, bona companyia, llum baixa, taula de billar, tauler d'escacs, jukebox (altre cop connexió Kaurismaki) i sense tele.

Els poemes de Ron Padgett. Ohio blue tip matches, Pumpkin i tots els que es van escrivint sobre les imatges i al quadern del protagonista. Per l'emoció que transmeten i per ser nosaltres testimonis - a través d'una ficció, però igualment testimonis excepcionals - de veure d'on surten. Inclosos dos dels moments més bonics que he vist mai al cinema, l'encontre de Paterson amb la jove noia poeta fan d'Emily Dickinson i l'encontre final amb el japonès.

De Paterson m'agrada això i la resta, també. Tot.

[Torontoràdio: Reuben Wilson: Blue Mode]

L'art de la fuga

Francisco de Goya y Lucientes

El ciego músico

Cap al 1786
[Museo Nacional del Prado]

“Yo me metí en el arte para escapar de la vida, también podría decirlo así, dijo. Me escabullí hacia el arte, dijo. Aguardé el instante más propicio y me escabullí del mundo hacia el arte, hacia la música, dijo. Lo mismo que otros se escabullen hacia las artes plásticas, hacia las artes teatrales, dijo. Esas personas, que lo mismo que yo son en el fondo auténticos aborrecedores del mundo, se escabullen en un instante determinado de ese mundo aborrecido hacia el arte, que al fin y al cabo se encuentra totalmente fuera de ese mundo aborrecido. Yo me escabullí hacia la música, dijo, con todo sigilo. Porque tuve la posibilidad de hacerlo, mientras que la mayoría de los hombres no tienen esa posibilidad.”

 Thomas Bernhard. Maestros Antiguos, 1985.*

 Johannes Holzhausen
El gran museo, 2014
[Estrenat als cinemes de Barcelona al 2016]

La torre de Babel de Brueghel, una de les obres mestres emblemàtiques del Kunsthistorisches Museum de Viena, va amunt i avall sobre un bastidor amb rodes. Les càmeres van enregistrar quan el van despenjar i quan, un cop acabades les reformes al museu, el van penjar al seu nou lloc.

Més centrat en explicar el funcionament intern del personal que les obres d'art que formen part de la seva col·lecció, aquest és un documental atípic sobre un museu. Es va rodar durant dos anys, deixant testimoni dels treballs de reforma i neteja de les instal·lacions d'algunes sales, així com de les reunions i visites de treball de l'equip directiu, destinades a millorar processos i a reobrir el museu amb una imatge renovada, més atractiva i accessible pel públic. També es mostren altres feines, les habituals que no s'aturaren malgrat les obres, com ara les del departament de restauració, la compra a les subhastes, la recepció de donatius de particulars... Retrata, fins i tot, una jubilació, o una interessant reunió amb els vigilants de sala, a on una de les vigilants més veteranes es queixa de la manca de comunicació i cert menyspreu vers a ells.
El tram final culmina com un publireportatge cutre amb l'assistència de les autoritats a la inauguració. I, com dèiem, cap intenció en parlar de les obres dels mestres antics que conviuen al Kunsthistorisches Museum. Per completar-ho, sempre podem recorre a Thomas Bernhard.

Tintoretto
L'home de la barba blanca

1545
[Kunsthistorisches Museum]

A Mestres Antics, Thomas Bernhard escriu la singular història del senyor Reger, un crític de música vienès que durant més de trenta anys passa, en dies alterns, els matins a la sala Bordone del Kunsthistoriche Museum, sempre assegut davant del mateix quadre, L'home de la barba blanca de Tintoretto, i en companyia d'Irrsigler – el fidel vigilant de sala -, dels turistes que circulen per les sales molestant sols o en manada, i de les visites puntuals del seu amic Atzbacher, un escriptor sense obra, el narrador:

“El hombre de la barba blanca ha resistido más de treinta años a mi inteligencia y mi sentimiento, así Reger, por esa razón es lo más precioso que se expone aquí en el Kunsthistorisches Museum. Como si lo hubiera sabido ya hace más de de treinta años, en este banco de aquí, exactamente frente a El hombre de la barba blanca. La verdad es es que todos esos, así llamados, Maestros Antiguos son fracasados, sin excepción estaban todos condenados al fracaso y el observador puede comprobar ese fracaso en cada detalle de sus trabajos, en cada pincelada, así Reger, en el más pequeño y pequeñísimo detalle (…) Y luego es al fin y al cabo francamente deprimente ver siempre sólo en este Kunsthistorisches Museum un arte que hay que calificar de arte estatal, de arte estatal habsburgocatólico enemigo del espíritu. Desde hace años siempre es lo mismo, vengo a Kunsthistorisches Museum y pienso, ¡el Kunsthistorisches Museum no tiene ni un Goya! Que no tenga ningún Greco no es al fin y al cabo, en lo que se refiere a mí y a mi concepción del arte, ninguna desgracia, pero que el Kunsthistorisches Museum no tenga ningún Goya es realmente una desgracia, así Regel. Si aplicamos el criterio mundial, así Regel, tenemos que decir que el Kunsthistorisches Museum, muy en contra de su reputación, no es ningún museo de primera clase, porque al fin y al cabo no tiene al gran, al eminente Goya.” Així Bernhard.*

*Thomas Bernhard. Maestros Antiguos: comedia. Traducción de Miguel Sáenz. Madrid: Alianza, 1990. (Biblioteca de autor; 7). ISBN 9788491040980.

Escaparé en elefant

Representació d'El gat amb botes

The Elephant Man

(David Lynch, 1980)

“Más que deleitado, se le veía maravillado y presa de asombro. Estaba sobrecogido por lo que veía, completamente cautivado. El espectáculo lo dejó sin palabras, a tal punto que si le hablaban no prestaba atención. A menudo parecía faltarle el aliento […] [estaba] subyugado por un espectáculo que casi escapaba a su comprensión […] El esplendor y el alarde de medios lo impresioaron vivamente, pero creo que las damiselas del ballet aún dejaron mayor huella en su imaginación.”

 [...]

El paso del tiempo no logró menoscabar el embrujo de Joseph Merrick en las semanas que siguieron. Hablaba de la representación sin cesar, y revivía cada uno de sus efímeros momentos. Como si poseyera la capacidad de la fantasía propia de la niñez, decía Treves, cada aspecto del espectáculo era real a sus ojos.

“... el palacio era el hogar de los reyes, la princesa era de sangre azul, las hadas estaban tan fuera de duda como los niños de la calle, mientras que los platos del banquete eran sin duda de purísimo oro. No le gustaba hablar de ello como una obra de teatro, si no cual se tratara de la visión de un mundo verdadero.”

Así pues, la historia de la pantomima seguía viva para Joseph, aunque él ya no estuviera allí para presenciarla. “Me pregunto qué hizo el príncipe cuando nos marchamos”, le comentó a Treves entre una avalancha de preguntas. O: “¿Cree que aquel pobre hombre está aún en la mazamorra?"

Quizá hubo otras visitas al teatro para Joseph, si bien no existe confirmación al respecto, salvo una mención en The Times, escrita por Carr-Gomm, con motivo de la muerte de Joseph. Sin embargo, parece poco probable que nada de lo que viera después alcanzarse la intensidad de su primera experiencia en el teatro.*

* Michael Howel i Peter Ford. La verdadera historia del hombre elefante. Traducción de Eugenia Vázquez Nacarino. Madrid: Turner, 2008. ISBN: 978-84-7506-853-4, p. 208-211.

Fotografia: L'home elefant: el llibre de la pel·lícula. Barcelona: Diàfora, 1981. ISBN: 82-84-85.205-42-1, p. 64.

[Torontoràdio: Samuel Barber: Adagio for strings]

*** Celebrant el 35 aniversari de l'estrena a Espanya de The Elephant Man de David Lynch ***

El monyo de Tippi

 Tippi Hedren
és Melanie Daniels
 a The Birds d'Alfred Hitchcock, 1963.

La ficha técnica de Los pájaros anuncia: "And introducing Tippi Hedren". Todo un programa esta "presentación" de la actriz a la que arañan los pájaros en el celuloide del filme, tan sensible como la fina piel de las rubias.

Esta entrada en materia insistente se completa con una característica narrativa: mientras que antes retrasaban su aparición, las rubias interpretadas por Tippi Hedren ocupan de entrada toda la escena, Melanie trotanto por las calles de San Francisco, Marnie apretando el paso en un andén de la estación (¿señales retóricas de un autor solícito con su criatura, impaciente por mostrarla al espectador, ávido por descubrirla, por conquistarla, ya debe a continuación felicitarse por ello o llevarse una desilusión?).

Sonrisa, soltura, favorecedor traje de chaqueta verde, conciencia de superioridad social (papá es propietario de un periódico local) y de sus cualidades físicas, Melanie, cuya estilizada silueta, a la manera de una nadadora cuyo crol iguala al de una sirena, hiende la realidad como si le perteneciera sin fisuras, luce un moño que imanta la mirada y provoca destellos: desatar, destrenzar, penetrar esta arquitectura capilar dorada mientras se sueña con acariciar los bucles que adornan el monte, algo más abajo, donde se curvan las bragas fetiche de Hitch. Una brizna de ironía sazona este placer de ser ella misma, que suscita celos alrededor: “Pasarme la vida bañándome desnuda en las fuentes”, dice como contrapunto a los rumores, animando a imaginarla deshaciendo ese moño espectacularmente íntimo. Pirueta inicial de Los pájaros. *

* Serge Koster
Las fascinantes rubias de Alfred Hitchcock 
Cáceres: Periférica, 2015.
ISBN: 978-84-16291-19-9,
p. 68-69.


[Foto © Universal Pictures/Sunset Boulevard/Corbis]

[TorontoTV: The Birds, Alfred Hitchcock, 1963]

L'amor en fuga

Jean Pierre Léaud - Antoine Doinel - François Truffaut

Nous, nous, on a pas tenu le coup.
Bou, bou, ça coule sur ta joue.
On se quitte et y a rien qu'on explique refrain
C'est l'amour en fuite,
L'amour en fuite.

Alain Souchon
(Tornada de L'amour en fuite)

"El amor en fuga es una especie de película-recuerdo, por lo demás, harto decepcionante, que encuentra su principal razón de ser en el carácter reflexivo que adopta aquí un Antoine tan impulsivo y vitalista como siempre, pero que en un momento dado empieza a ser consciente de su propia mortalidad. En la que sin duda es la mejor escena del film, Antoine se reencuentra (como siempre, de manera inesperada) con un anciano que resulta ser el amante de la madre de Antoine a los cuales el joven protagonista de Los cuatrocientos golpes sorprendía juntos en la calle en una de sus escenas más recordadas. Ambos hombres van al cementerio y visitan la tumba de la madre de Antoine, largo tiempo fallecida. Al cierre de la secuencia, Truffaut superpone un plano general del cementerio, rodado en color al igual que el resto del largometraje, un primer plano del personaje de la madre/la actriz Claire Maurier sacado de Los cuatrocientos golpes, y rodado en blanco y negro logrando así una bonita fusión entre el pasado y el presente de Antoine y, en segunda instancia, entre el pasado y el presente del propio cine de Truffaut..."*

* Tomás Fernández Valentí.
El ciclo Antoine Doinel. Dossier François Truffaut.
A: Dirigido por..., núm. 459, octubre 2015, p. 60.

Fantàstica portada d'octubre amb Antoine Doinel darrera la reixa, i lectura apassionant de la primera part del dossier que la revista de cinema Dirigido por... dedica a la filmografia de François Truffaut, plena d'informació interessant, alguna descoberta i l'anàlisi saberuda habitual de la redacció.

El temps de tardor acompanya a un cicle Antoine Doinel: Les quatre cents coups, 1959; Antoine et Colette, 1962; Baisers volés, 1968; Domicile conjugal, 1970 i L'amour en fuite, 1979. Comparteixo l'opinió de Fernández Valentí en que la primera és, sens dubte, la millor del cicle. Però Truffaut no va voler o poder deixar de seguir al seu protagonista. Una aposta arriscada, com molt després encara ho va ser, en la mateixa línia però amb major fortuna, crec jo, la trilogia de Richard Linklater Abans de... (1995, 2004 i 2013) o, diferent, però amb un seguiment semblant al llarg del temps, a la seva obra mestra Boyhood (2014).

 

Las aventuras de Antoine Doinel (1959-1979). Madrid: Avalon, 2011. 

Caixa amb 4 DVDs: Los cuatrocientos golpes, Besos robados, Domicilio conyugal i El amor en fuga.

[Fotos: Tarkovsky, Dirigido por... i Avalon]

[Torontoràdio: Single: El amor en fuga]

Souvenir cherokee

 Inge Morath
USA, Cherokee, North Carolina,
Oconaluftee Village
(1960)

 6 de julio

Los niños entran en tropel detrás de sus padres. El padre observa. Las madres admiran las colchas caras y los hijos sudan orgullosos bajo los pesados gorros indios. Una larga fila de coches viene y va, y cuando empiezo a convencerme de que este es el ambiente normal en un resort vacacional, desaparezco y me voy a Oconaluftee, un supuesto poblado Cherokee reconstruido, en el que aún viven indios que mantienen costrumbres tradicionales.

Se trata de una visita guiada. Un joven muy apuesto vestido con un taparrabos de cuero y un collar de cuentas recoge las entradas. Entonces el grupo pasa de una cabaña a otra y en cada una hay una figura con semblante serio que hace collares de cuentas, teje, talla o construye una canoa, mientras que otra figura a su lado ofrece una explicación en inglés de por qué y cómo lo hacen. Resulta muy entrañable y todo el mundo escucha con atención. Dura cuarenta y cinco minutos.

Inge Morath
USA, Cherokee, North Carolina, Oconaluftee Village (1960)

Del llibre En la carretera: viajes fotográficos a través de Norteamérica*. Un viatge pels Estats Units a través de l'objectiu de dinou fotògrafs que van recorre el país. Els primers als anys 50 i 60 (Robert Frank i el seus americans al capdavant) seguint el camí de Kerouac... fins arribar a fotògrafs contemporanis (tanquen el llibre fotos del tàndem Taiyo Onorato-Rico Krebs). I de les dinou visions - totes unides pel viatge però úniques, retratant temes diversos entorn el paisatge i les gents, sempre molt personals- em quedo amb la sensibilitat d'Inge Morath, fotògrafa austríaca de l'agència Magnum, alumna avantatjada de Frank Capra i d'Henri Cartier-Bresson. 

Inge Morat. USA. Cherokee, North Carolina, Oconaluftee Village (1960)

El seu viatge data de l'estiu de 1960, quan la van convidar a documentar el rodatge de la pel·lícula de John Houston The Misfits a Reno, Nevada. Va sortir de Nova York en cotxe divuit dies abans de la cita, acompanyada per Cartier-Bresson, fent la ruta: Pensilvania, Carolina del Nord, Tennessee, Arkansas, Nou Mèxic i Nevada, passant per Las Vegas abans d'arribar al destí final, Reno. I no només va fotografiar, Morath també va escriure les seves impressions. Són uns textos breus, quasi apunts o notes, en primera persona, molt bonics i que, lluny de molestar, donen més emoció a la força de les imatges. Un diari de viatge excepcional.

* En la carretera: viajes fotográficos a través de Norteamérica.
David Campany (editor). Madrid: La Fábrica, 2014.
ISBN: 978-84-15691-82-2, p. 68-69.

[Fotos: Magnum]

[TorontoTV: Trailer de The Misfits, John Houston. 1961]

Escaparé a Xangai

Dices: “Iré a otras tierra, a otros mares.
Buscaré una ciudad mejor que ésta
en la que mis afanes no se cumplieron nunca,
frío sepulcro de mi sentimiento.
¿Hasta cuándo errará mi alma en este laberinto?
Mire hacia donde mire, sólo veo
la negra ruina de mi vida,
tiempo ya consumido que aquí desperdicié.”
No existen para ti otras tierras, otros mares.
Esta ciudad irá donde tú vayas.
Recorrerás las mismas calles siempre. En el mismo
arrabal te harás viejo. Irás encaneciendo
en idéntica casa.
Nunca abandonarás esta ciudad. Ya para ti no hay otra,
ni barcos ni caminos que te libren de ella.
Porque no sólo aquí perdiste tú la vida:
en todo el mundo la desbarataste.
 

Lento y escorado, como si remolcara bajo la lluvia jirones de su propia herrumbre y la memoria muerta de otras singladuras, otras latitudes más templadas, el viejo Nantucket navega rumbo a Shanghai.*

* Juan Marsé. El embrujo de Shanghai. 

Barcelona: Debolsillo, 2012. (Contemoránea).
ISBN: 978-84-9793-174-8, p. 122-123

Poema La ciudad, de C.P. Cavafis (traducció d'Ángel González)

 Foto de Lillian Gish a Broken Blossoms (D.W. Griffith, 1919)

Sense sortir del barri de Gràcia, els nens Dani i Susana, en plena postguerra i de la ma del maqui Forcat, viatgen de Marsella a Xangai a bord del Nantucket. Ho fan seguint les aventures del Kim, el pare desaparegut d'ella (la nena tísica), convertit, amb mestria pel narrador-mag Forcat, en l'heroi (com els del cinema negre dels anys 40) dels dos nens. El poema de Cavafis que Marsé va incloure al cinquè capítol, condensa tot l'esperit de la novel·la: degana en escapisme, però amb el revers de la dura realitat al passar pàgina.

A la recent publicada Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé, Josep Maria Cuenca, l'autor, dedica un capítol extens a explicar com va anar l'intent frustrat de portar al cinema El embrujo de Shanghai per part de Víctor Erice. Cuenca recopila part de la correspondència entre l'escriptor i el director de cinema mentre es gestava el projecte. També resumeix el seguiment que en va fer la premsa i, malgrat no totes les parts implicades van voler donar la seva versió dels fets, exposa amb claredat el que finalment es pot dir que va ser un despropòsit de falses esperances que el productor Andrés Vicente Gómez alimentava entre llargues, mentre Erice feia i refeia (fins a sis versions!) l'adaptació de la novel·la, per no arribar mai a pagar-li la pel·lícula per la que tant va treballar.

Encoratjat sempre per l'entusiasme de Marsé, que d'una llista de directors proposada per Gómez, el va triar sempre a ell com a preferit, Erice va concloure un guió: La promesa de Shanghai. A diferència del relat original, Erice eliminava la recreació de les aventures exòtiques a Xangai, però mantenint i ampliant el meravellós micro-cosmos creat per Marsé. Respectant el grup de personatges meravellosos que envolten a Dani i Susana, com el quixotesc Capità Blay i la Betibú, l'Anita i el Forcat o els germans Chacón. I mantenint també l'esperit del camí cap a la pèrdua de la innocència dels nens protagonistes. Un guió que Marsé va arribar a declarar que era més bo que la seva pròpia novel·la!

The Shanghai Gesture

(Josef Von Stenberg, 1941)

Finalment, Andrés Vicente Gómez va fer la pel·lícula, però amb guió i direcció de Fernando Trueba. Cuenca deixa entreveure que Trueba va aconseguir el projecte d'una manera un tant sibil·lina. Que total, el resultat va ser una birria de pel·lícula, tal i com la va qualificar Marsé un temps després de l'estrena (i ho comparteixo, la pel·lícula de Trueba, que, d'altra banda, sí recrea les aventures del Kim a Xangai, i ho fa amb un film  en blanc i negre (xusco homenatge al de Josef Von Stenberg) paral·lel a la història que transcorre a Gràcia, és molt dolenta!).

Llegint tot aquest culebrot, un no pot deixar de pensar com hauria estat la pel·lícula d'Erice. Què trist que el productor no confiés prou en ell i el seu magnífic guió. Guió que Erice va publicar i que justament comença amb aquesta cita preciosa (i què ben trobada!) d'Antonio Machado: 

Entre el vivir y el soñar
hay una tercera cosa.
Adivínala.

Erice, Víctor. La promesa de Shanghai: adaptación de la novela El Embrujo de Shanghai de Juan Marsé. Madrid: areté [Plaza y Janés], 2001. 398 p. ISBN 84-01-34158-2.

Cuenca, Josep Maria. Otra amarga lección de Víctor Erice. A: Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé. Barcelona: Anagrama, 2015. (Biblioteca de la memoria; 32). ISBN 978-84-339-0797-4, p. 545-581.

[Fotografies: The Best movies 1915-2015 i Film noir of the week]

[TorontoTV: Connie Francis amb l'Orquestra de Xavier Cugat: Siboney, a la banda sonora de 2046 (Wong Kar Wai, 2004)]

Noëlle à Hawaii

Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida
(1962)

Kirsten, Sven A. 

Tiki Pop 

Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 

383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.

Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).

Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 

I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 

En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

[Fotografies: State Archives of Florida, Florida Memory, Taschen]

Nunca olvidaré, aquella taza de café!

 * 1984-2014 * 30 ANIVERSARI *

¿Qué he hecho yo para merecer esto? 

 Pedro Almodóvar

1984

[Cartell d'Iván Zulueta]

A principis de vuitanta, els meus pares ja em deixaven agafar sol la sarfa per anar al cine a Figueres. Encara existien els cinemes Juncària, Las Vegas i el Savoy, i en aquest últim (últim també en tancar) crec recordar que va ser a on hi vaig veure ¿Qué he hecho para merecer esto?. No controlaven gaire si eres o no menor d'edat. També hi havia vist, un any abans, Entre tinieblas. L'impacte va ser fort, quasi com un cop de kendo amb un os de pernil al mig del front. Un altre tipus de cine diferent a tot el que fins aleshores havia vist. Els dilluns a l'escola, pel passadís o al menjador, les comentava amb el Sr. Angel, el professor de llatí i literatura espanyola, que sempre deia, amb un perfecte castellà de Salamanca: más de lo mismo, tragicomedias con mucha telenovela, algo de cine negro, me gusta cuando pone boleros en las bandas sonoras! Però en aquells temps, com molts afeccionats al cinema, de qui més em refiava era del gran cronista del Fotogramas i La Vanguardia, José Luís Guarner:

Pedro Almodóvar, nuestro más temible – y afortunadamente solitario – cineasta “pop”, se ha hecho un sitio en el cine español con películas que, en realidad, no eran películas, sino tebeos “underground”. Su tercer largo, “Entre tinieblas”, significó, al fin, un intento por hacer cine de una experiencia más bien descabellada – y en parte conseguida gracias a una buena dosis de eso que damos en llamar “magia” - de cruzar los más diversos géneros cinematográficos como si fueran plantas exóticas.

“¿Qué he hecho yo para merecer esto?"- que también pudo titularse “Al fin sola”- , parece el primer ensayo deliberado de Almodóvar de someterse voluntariamente a la disciplina y las convenciones de una narración cinematográfica clásica. Y debe decirse en su honor que eso no significaba para él precisamente el refugio en un terreno seguro y confortable, sino una incursión arriesgada en territorios inexplorados; una auténtica aventura, vamos. En su honor debe añadirse que , en términos generales, ha salido vencedor del empeño. Su experimento, por otra parte, se halla en relación directa con la naturaleza misma del tema – el calvario de una ama de casa de nuestro actual infierno urbano – mucho más asequible a un público mayoritario que, por ejemplo, las fantasías erótico-religiosas de “Entre tinieblas”.

El propósito de su cuento aparece perfectamente claro: documentar que no hay placeres más sanos que los del hogar. La heroína – en el sentido más literal del término – es una ama de casa confinada en un piso de 40 metros cuadrados, en el madrileño y espantoso barrio de la Concepción, que toma anfetaminas para trabajar 18 horas diarias haciendo limpieza y para aguantar/sostener a su familia: un marido taxista de exigencias toscas y brutales, una abuela adicta a las bebidas efervescentes, un hijo de 14 años que trafica con heroína – para ahorrar y volver al campo– y otro de 12 que suele acostarse con los padres de sus amiguitos, y un lagarto que hace las veces de perrito pequinés. En suma, lleva una vida insoportable, y un día llega la explosión, propiciada por sus dotes naturales para el kendo.

En su odisea se entromete una intriga secundaria – la maniobra de un escritor (interpretado por otro escritor, Gonzalo Suárez), para fabricar unas falsas memorias de Hitler explotando las dotes grafológicas del taxista y su romance de antaño con una cantante alemana – que proporciona a esta película un toque cosmopolita y dos escenas en Berlín, pero resta fuerza e interés a la trama principal. Mucho mejor que este guiño a Zarah Leander y al Tercer reich, por fortuna, funcionan otros guiños a “La pierna de cordero”, el mejor telefilme de Alfred Hitchcock – cuyo “gimmick” juega aquí un papel crucial – y a “Carrie”, perfectas notas de locura al pie de este delirio de cemento, ladrillo y (quizá los más horribles vistos en una película) papeles pintados.

Tales elementos absurdistas subrayan paradójicamente la realidad a ultranza del ambiente y de los personajes, reales como la vida misma, dibujados con trazos firmes e intencionados y magníficamente interpretados, con una espléndida Carmen Maura. Aunque sería injusto silenciar la acabada composición de Verónica Forqué como una prostituta con el corazón de oro, y cuatro ultrajantes, pero divertidísimos “cameos” de Javier Gurruchaga, inefable dentista mariquita; Jaime Cahávarri, inenarrable exhibicionista; Cecilia Roth, consumidora y víctima en un “spot” de café; y el propio Almodóvar interpretando, en “play-back”, la casi inevitable “La bien pagá”, tonada tan tierna y cruel como esta película."*

* José Luís Guarner. Pantalla abierta: “¿Qué he hecho yo para merecer esto? 

La Vanguardia, diumenge 29 d'octubre de 1984, p. 33.

[Fotos: www.worldscreen.com]

[TorontoTV: ¿Qué he hecho yo para merecer esto?: La bien pagá]

Lluna plena

Cierta apacible velada de agosto, Denis se daba con parsimonia su cotidiano paseo digestivo. La luna llena recortaba las hojas como encaje de sombras. Al quedar expuestos a la luz, los ojos de Denis cobraban los tenues reflejos rubíes del vino de Arbois. Aproximábase ya al roble que constituía el término ordinario de su andadura, cuando la fatalidad hizo cruzarse en un su camino al Mago del Siam, cuyo verdadero nombre se escribía Etienne Pample, y a la diminuta Lisette Cachou, morena camarera del restaurante Groneil arrastrada por el mago con algún pretexto ingenioso a las Fausses-Reposes. Lisette estrenaba un corsé Obsesión último diseño, cuya destrucción acababa de costar seis horas al Mago del Siam, y era tal circunstancia, a la que Denis debía agradecer tan tardío encuentro.

Por desgracia para este último, la situación era en extremo desfavorable. Medianoche en punto; el Mago del Siam con los nervios de punta; y, dándose en abundancia por los alrededores, la consuelda, el licopodio y el conejo albo que, desde hace poco, acompañan inevitablemente los fenómenos de licantropía o, mejor dicho, de antropolicandría, como tendremos ocasión de leer en las páginas que siguen. Enfurecido por la aparición de Denis que, sin embargo, se alejaba ya tan discreto como siempre barbotando una excusa, y desencantado también de Lisette, por cuya culpa conservaba un exceso de energía que pedía a gritos ser descargada de una u otra manera, el Mago del Siam se abalanzó sobre la inocente bestia, mordiéndole cruelmente el codillo. Con un gañido de angustia, Denis escapó a galope. De regreso a su guarida, se sintió vencido por una fuerte fatiga fuera de lo común, y quedó sumido en un sueño muy pesado, entrecortado por turbulentas pesadillas.

Boris Vian. El lobo-hombre. Traducció de J.B. Alique. Barcelona: Tusquets, 1987. (Andanzas; 51). ISBN 8472232522, p. 12-13.

+ Aquest i tots els contes d'El lobo-hombre aquí.

[Foto de Gary Oldman al rodatge de Drácula (Francis Ford Coppola, 1992): Tarkowski]

[Torontoràdio: Arthur H – La Lune]

Escaparé a Zubrowka

Johannes van Hoytl el Jove

Noi amb poma

Van Hoytl, fill natiu dels Murkish Low-lands, va treballar els seus pigments brillants en la més lenta solitud. Remarcable especialment pel tractament de la llum i l'ombra, l'atracció pel llustre i el vellut. Extremadament poc prolífic i, per tant, un fracàs comercial, va produir, però, una dotzena dels, potser, millors retrats de l'època. *

* Lliçó 2. The Lutz School: Belles Arts, Literatura i Evolució Culinària.  A: República de Zubrowka abans de la Guerra: un cas d'estudi centre europeu de convulsió social, política i cultural. 

Curs en línia per saber-ho tot sobre Zubrowka: www.akademiezubrowka.com

Preparant les vacances d'estiu? Quin destí millor que Zubrowka! Reserveu el més aviat possible la vostra habitació a The Grand Budapest Hotel. Pujareu al cim de la muntanya pel funicular, tastareu les especialitats culinàries al gran saló-menjador, us relaxareu prenent banys termals al balneari. Sempre atesos pel millor servei imaginable. I de retorn, no oblideu portar de record els pastissos de Mendel's i un flascó de L'air de Panache.

Guies de viatge imprescindibles:

Zweig, Stefan. Novelas. Barcelona: Acantilado, 2014. ISBN 978-84-15689-15-7. 
+ Acantilado


Seitz, Matt Zoller. The Wes Anderson Collection. New York: Abrams Books, 2013. 
ISBN-13: 978-0810997417.
+ Abrams Books

[Torontoràdio: The Gran Budapest Hotel: Öse Schuppel: S'Rothe-Zäuerli]

Vanity affair

 

Man Ray

Marcel Duchamp

(New York, 1923)

Me gusta más vivir, respirar, que trabajar. […] Por lo tanto, si se me permite la expresión, mi arte sería pues vivir; cada segundo, cada respiración es una obra no inscrita en ningún lugar, ni visual ni cerebral. Una especie de euforia constante.

Marcel Duchamp *

* Pierre Cabanne, Ingenieur du temps perdu: entretiens avec Marcel Duchamp, Paris, Belfort, 1967.  Citat per:

Jouannais, Jean-Yves. 

Artistas sin obra. “I would prefer not to”.

Barcelona: Acantilado, 2014.

Insòlit i apassionant el catàleg d'artistes sense obra que recull Jouannais al seu assaig. Original del 1997, ara l'ha editat en castellà Acantilado, amb pròleg d'Enrique Vila-Matas, autor de la novel·la Historia abreviada de la literatura portátil, citat també per Jouannais i que està protagonitzada per un grup selecte d'artistes dandies i shandies, representants del preferiria no fer-ho. 

Si bé sorprèn d'entrada que es pugui considerar artista a qui no té obra que mostrar, o als que en tenien poca, com ara només una, o els que ho van deixar corre per mandra... llegir la seva història i veure, sobre tot, com mantenen l'actitud, t'acaba per convèncer que sí, que això seu té molt art.

Fa poc, el cinema ha donat un nou personatge per a la comunitat shandy: Jep Gambardella, el protagonista de La gran belleza, la pel·lícula de Paolo Sorrentino (2013). Autor només d'un llibre de joventut, La màquina humana, Gambardella es confessa incapaç de poder tornar a escriure. Decidit a sobreviure deambulant per Roma, apel·la a l'intent fallit de Gustave Flaubert d'escriure sobre el no-res. Si Flaubert no va poder, perquè ha de poder ell!, diu. És curiosa la cita a Flaubert. Gambardella és un personatge de ficció i Jouannais al seu assaig - en principi, basat en persones reals i fets rigorosament certs i documentats - va colar a Félicien Marboeuf, un personatge inventat i fascinant. Sent un adolescent, explica Jouannais que Félicien va rebre un regal enverinat de Flaubert que el marcaria de per vida, a idealitzar la literatura, a ser un escriptor sense obra: ell va ser la inspiració real pel protagonista de la novel·la L'educació sentimental, i així li va dedicar Flaubert un exemplar:

Si descubre en el héroe de esta novela en la que no ocurre nada, absolutamente nada, algunos rasgos de carácter que tienen algo de usted, no se sorprenda. Le debe mucho, creo, tanto por el físico como por la psicología. ¿F de Fréderic o de Félicien?

Le deseo, simplemente, menos vanidad y más voluntad.

Amistosamente,

G. FLAUBERT*

* Jouannais, Jean-Yves. Artistas sin obra. “I would prefer not to”: Barcelona: Acantilado, 2014. P. 72; 101.

[Foto: Centre Pompidou]

[TorontoTV: La gran belleza: Festa de Jep Gambardella]