Blue Paterson

Coses que m'agraden molt de Paterson (Jim Jarmusch, 2016):

Que el protagonista es digui com el nom de la ciutat on viu. Perquè m'agrada quan posen de nom a les persones un topònim, i també als bars o altres establiments, com Dakota, Caracas, Berlin, Alaska, Las Vegas, Cairo, Nebraska, Bilbao, Viena, Pennsylvania, Toronto o Cardedeu.

La relació entre el protagonista i la seva parella. Per l'equilibri entre dues persones aparentment tant diferents, basat en el respecte mutu i la llibertat per les coses de cadascuna. Em fan pensar en una parella que mai va arribar a ser, però que d'haver-ho estat, la imagino així, la de Joseph Cornell (ell tancat al quartet del garatge amb els seus poemes-caixes) i Yayoi Kusama (ella boja pintant-ho tot amb lunars).

La fotografia de Frederick Elmes, preciosa, per emmarcar més d'un fotograma. Com també ho era la de Broken flowers del mateix Jarmusch i la de pel·lícules d'altres directors en que ha treballat, com Blue Velvet i Wild at heart de David Lynch.

Retrobar a Kara Hayward i Jarde Gilman temps després d'interpretar la parella adolescent de Moonrise Kingdom de Wes Anderson.

Que Jarmusch de vegades sembla Aki Kaurismaki. Per la cara de pal i el caràcter del protagonista i pels caràcters de tots els secundaris. Per parlar de gent bona i sense prejudicis que es troben. Per convertir en protagonistes als herois quotidians, als que molts altres considerarien, injustament, uns perdedors. Pel ritme, pels colors, pel gos, per la copa diària al bar, pel bon gust musical i pel sentit de l'humor.
 

Paterson

 Jim Jarmusch 

(2016)

Passejar, caminar, deambular. A peu, en bus o com sigui, és el passeig el moment preferit per pensar i per crear.

El bar. Amb bona música, bona conversa, bona companyia, llum baixa, taula de billar, tauler d'escacs, jukebox (altre cop connexió Kaurismaki) i sense tele.

Els poemes de Ron Padgett. Ohio blue tip matches, Pumpkin i tots els que es van escrivint sobre les imatges i al quadern del protagonista. Per l'emoció que transmeten i per ser nosaltres testimonis - a través d'una ficció, però igualment testimonis excepcionals - de veure d'on surten. Inclosos dos dels moments més bonics que he vist mai al cinema, l'encontre de Paterson amb la jove noia poeta fan d'Emily Dickinson i l'encontre final amb el japonès.

De Paterson m'agrada això i la resta, també. Tot.

[Torontoràdio: Reuben Wilson: Blue Mode]

Blue Peninsula

Joseph Cornell

Toward the Blue Peninsula (for Emily Dickinson)

1953

It Might Be Lonelier

It might be lonelier
Without the Loneliness -
I’m so accustomed to my Fate -
Perhaps the Other - Peace -

Would interrupt the Dark -
And crowd the little Room -
Too scant - by Cubits - to contain
The Sacrament - of Him -

I am not used to Hope -
It might intrude upon -
Its sweet parade - blaspheme the place -
Ordained to Suffering -

It might be easier
To fail - with Land in Sight -
Than gain - My Blue Peninsula -
To perish - of Delight -” 

  Emily Dickinson
(Amherst, 10 de desembre de 1830 - 15 de maig de 1886)

 

Podria estar-hi més sola / Sense la meva soledat / Tan habituada estic al meu destí / Potser l'altra pau,
Podria interrompre la foscor / I omplir el petit espai / Massa exigu, en la seva mesura / Per contenir el sagrament d’ell.

No estic acostumada a esperar / Podria interposar-se / En la seva dolça ostentació / Violar el lloc ordenat pel sofriment.

Podria ser més fàcil / Morir amb la terra a la vista / Que conquerir la meva blava península / Per morir de delit.

[Traducció: Toni Arencón]

El sentiment que despertà Dickinson en Cornell es va convertir en la base per a una sèrie de caixes. Sens dubte, la millor és Toward the Blue Peninsula, que pren el nom d'un poema de Dickinson i consisteix en una caixa pintada de blanc, dins la qual, una finestra vertical amb una malla de filferro al davant s'obre cap a un cel blau radiant. Vista en conjunt, la caixa té la mirada neta, prístina, d'una casa en un carrer típic de Nova Anglaterra, que ens recorda l'existència de mestressa de casa de la poetessa. I el perquè de la finestra, el rectangle d'un blau prometedor que alleujareix el confinament a la caixa? Cornell ofereix una via d'escapament a Dickinson, potser la "península blava" dels seus anhels, que, com interpreta la biografia de Patterson [The riddle of Emily Dickinson], representa la Itàlia exòtica on la seva amiga Kate Scott va viatjar en la dècada de 1860. La península blava disposa dos poetes reclosos a casa - Dickinson i Cornelll – en una unió romàntica que mai van conèixer en la vida real.*

* Solomon, Deborah.
Utopia parkway: the life and work of Joseph Cornell.
Boston: Museum of Fine Arts Publication, 1997. ISBN 0878466843, p. 215.

Vacances a Mart

Bruce Gilden
Man sleeping with mouth open. Coney Island. NYC.

(1977)

Agost del 2005

ELS VELLS

Era ben lògic que, finalment, els vells també arribessin a Mart, seguint el camí dels peoners, dels sofisticats aromàtics, dels viatgers professionals i dels conferenciants romàntics a la recerca de noves deus d'inspiració.

Així va ser com tots els vells eixuts, els que espeternegaven, els que es passaven l'estona escoltant-se el cor, prenent-se el pols i tractant d'encertar cullerades de xarop a les seves pròpies boques torçades, els que cada novembre agafaven l'autocar cap a Califòrnia i cada abril el transatlàntic cap a Itàlia – en tercera classe -, totes aquestes figues seques, totes aquestes mòmies, van arribar finalment a Mart...

Ray Bradbury. Les cròniques marcianes.
Traducció de Quim Monzó. Barcelona: Proa, 2000.
ISBN: 84-8437-017-8,
pàg. 212.

Bruce Gilden 

Women on the beach with her hands on her hips. Coney Island. NYC.
 (1977)

BONES VACANCES D'ESTIU!

[Fotos: Magnum]

+Bruce Gilden

[TorontoTV: Jessica Lange: Life on Mars]

L'eternitat

Adrià Ciurana

Hipnosi

Collages, 2015.

El gran despertar

Les màquines, animals sense sang,

filles obscures del llunyà Plutó,

el planeta doble, vénen a anunciar

la fi dels temps arcaics,

del misteriós verd de l'aqüífer

i de la misericòrdia dels monjos.

Cal que engreixem els engranatges

i els sensors per escoltar

el cant del cigne de la terra!

Entre altres senyals,

quan les màquines es despertin,

a l'horitzó es veurà la sagrada forma

i tots els adeptes ploraran d'alegria.

Què us diré?

Àngel Rodríguez

2014

Hipnosi, de l'artista Adrià Ciurana, és una col·lecció de vanitas. A la reflexió sobre la mort i la fugacitat de la vida que comporta el gènere, Ciurana hi afegeix una dosi de crítica a la societat de consum. Una trentena de cranis realitzats a base de papers reciclats d'etiquetes comercials i altres retalls, salvats de les escombraries, però acuradament seleccionats i combinats en cada composició, pels colors, pels textos o les imatges que contenen. Sempre hi apareix de manera obsessiva i irònica la cinta de Möbius, símbol del reciclatge.

Collages premsats sobre planxes de paper conglomerat com si fossin gravats. Exposats amb un parell d'escultures, també cranis, algunes de les peces dialoguen amb poemes d'Àngel Rodríguez, creant, el conjunt, un paisatge entre sacre i apocalíptic. Serà el reciclatge una nova religió que ens oferirà, contra les improbables resurrecció i re-encarnació, la possibilitat real d'eternitat?

Hipnosi forma part del cicle d'exposicions itinerants Exposicions viatgeres de la Diputació de Girona, i actualemnt es pot veure al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, fins al 30 d'agost.

+ Adrià Ciurana

[Imatges: Museu de l'Empordà]
 

[TorontoTV: Laurence Olivier: Hamlet, 1948]

Escaparé a Xangai

Dices: “Iré a otras tierra, a otros mares.
Buscaré una ciudad mejor que ésta
en la que mis afanes no se cumplieron nunca,
frío sepulcro de mi sentimiento.
¿Hasta cuándo errará mi alma en este laberinto?
Mire hacia donde mire, sólo veo
la negra ruina de mi vida,
tiempo ya consumido que aquí desperdicié.”
No existen para ti otras tierras, otros mares.
Esta ciudad irá donde tú vayas.
Recorrerás las mismas calles siempre. En el mismo
arrabal te harás viejo. Irás encaneciendo
en idéntica casa.
Nunca abandonarás esta ciudad. Ya para ti no hay otra,
ni barcos ni caminos que te libren de ella.
Porque no sólo aquí perdiste tú la vida:
en todo el mundo la desbarataste.
 

Lento y escorado, como si remolcara bajo la lluvia jirones de su propia herrumbre y la memoria muerta de otras singladuras, otras latitudes más templadas, el viejo Nantucket navega rumbo a Shanghai.*

* Juan Marsé. El embrujo de Shanghai. 

Barcelona: Debolsillo, 2012. (Contemoránea).
ISBN: 978-84-9793-174-8, p. 122-123

Poema La ciudad, de C.P. Cavafis (traducció d'Ángel González)

 Foto de Lillian Gish a Broken Blossoms (D.W. Griffith, 1919)

Sense sortir del barri de Gràcia, els nens Dani i Susana, en plena postguerra i de la ma del maqui Forcat, viatgen de Marsella a Xangai a bord del Nantucket. Ho fan seguint les aventures del Kim, el pare desaparegut d'ella (la nena tísica), convertit, amb mestria pel narrador-mag Forcat, en l'heroi (com els del cinema negre dels anys 40) dels dos nens. El poema de Cavafis que Marsé va incloure al cinquè capítol, condensa tot l'esperit de la novel·la: degana en escapisme, però amb el revers de la dura realitat al passar pàgina.

A la recent publicada Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé, Josep Maria Cuenca, l'autor, dedica un capítol extens a explicar com va anar l'intent frustrat de portar al cinema El embrujo de Shanghai per part de Víctor Erice. Cuenca recopila part de la correspondència entre l'escriptor i el director de cinema mentre es gestava el projecte. També resumeix el seguiment que en va fer la premsa i, malgrat no totes les parts implicades van voler donar la seva versió dels fets, exposa amb claredat el que finalment es pot dir que va ser un despropòsit de falses esperances que el productor Andrés Vicente Gómez alimentava entre llargues, mentre Erice feia i refeia (fins a sis versions!) l'adaptació de la novel·la, per no arribar mai a pagar-li la pel·lícula per la que tant va treballar.

Encoratjat sempre per l'entusiasme de Marsé, que d'una llista de directors proposada per Gómez, el va triar sempre a ell com a preferit, Erice va concloure un guió: La promesa de Shanghai. A diferència del relat original, Erice eliminava la recreació de les aventures exòtiques a Xangai, però mantenint i ampliant el meravellós micro-cosmos creat per Marsé. Respectant el grup de personatges meravellosos que envolten a Dani i Susana, com el quixotesc Capità Blay i la Betibú, l'Anita i el Forcat o els germans Chacón. I mantenint també l'esperit del camí cap a la pèrdua de la innocència dels nens protagonistes. Un guió que Marsé va arribar a declarar que era més bo que la seva pròpia novel·la!

The Shanghai Gesture

(Josef Von Stenberg, 1941)

Finalment, Andrés Vicente Gómez va fer la pel·lícula, però amb guió i direcció de Fernando Trueba. Cuenca deixa entreveure que Trueba va aconseguir el projecte d'una manera un tant sibil·lina. Que total, el resultat va ser una birria de pel·lícula, tal i com la va qualificar Marsé un temps després de l'estrena (i ho comparteixo, la pel·lícula de Trueba, que, d'altra banda, sí recrea les aventures del Kim a Xangai, i ho fa amb un film  en blanc i negre (xusco homenatge al de Josef Von Stenberg) paral·lel a la història que transcorre a Gràcia, és molt dolenta!).

Llegint tot aquest culebrot, un no pot deixar de pensar com hauria estat la pel·lícula d'Erice. Què trist que el productor no confiés prou en ell i el seu magnífic guió. Guió que Erice va publicar i que justament comença amb aquesta cita preciosa (i què ben trobada!) d'Antonio Machado: 

Entre el vivir y el soñar
hay una tercera cosa.
Adivínala.

Erice, Víctor. La promesa de Shanghai: adaptación de la novela El Embrujo de Shanghai de Juan Marsé. Madrid: areté [Plaza y Janés], 2001. 398 p. ISBN 84-01-34158-2.

Cuenca, Josep Maria. Otra amarga lección de Víctor Erice. A: Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé. Barcelona: Anagrama, 2015. (Biblioteca de la memoria; 32). ISBN 978-84-339-0797-4, p. 545-581.

[Fotografies: The Best movies 1915-2015 i Film noir of the week]

[TorontoTV: Connie Francis amb l'Orquestra de Xavier Cugat: Siboney, a la banda sonora de 2046 (Wong Kar Wai, 2004)]

Èxtasi

Óscar Domínguez

Sense títol

Tècnica mixta sobre fusta folrada de vellut

(1957)

[Col·lecció de l'Institut Valencià d'Art Modern]

Cambi de cors

12 novembre 1885

Estant Teresa una nit fent oració, juntament ab sa germana Antònia, en la iglésia de Montserrat, se trobà soptadament dintre·l sagrari. Allí trobà l'etern Pare, Jesucrist lo Salvador y la Verge dels Dolors.

Jesucrist lo Salvador s'assentà, prengué a Teresa y se la posà a la falda; y l'etern Pare prengué a la Verge adolorida y també se la posà com mitg recolsada a la falda. Li obri·l pit, y a dins Teresa hi vegé son propi cor, que coneixia prou per haver-se'l vist moltes vegades estampat ab los improperis de la passió de nostre senyor Jesucrist. Després l'etern Pare obri·l pit de Teresa, y ella hi vegé a dintre lo cor de la verge atravessat ab les set espases y ab moltes punxes de ferro de més d'un palm de llarch.

Allavors l'etern Pare tragué lo cor de la verge Maria y se'l posà dintre·l seu mateix pit, y després llevà lo cor a la Teresa y també se'l posà en son pit. Al cap d'una estona se tragué lo cor de la Verge santíssima y lo posà dintre·l pit de Teresa, en lo mateix punt en que tenia·l seu, y també se tragué del pit lo cor d Teresa y lo posà dintre·l pit de la Verge, en lo mateix indret en què havia tingut son cor. Y·l pit de la verge Maria y·l pit de Teresa Vilagran se quedaren closos.*

* Jacint Verdaguer. Llibretes de visions de Teresa, 1885. A: Junyent i Rafart, Josep. Manuscrits verdeguerians de relacions, exorcismes i visions. Barcelona: Barcino, 1994. Vol.1, pàg, 475.

Riu-te'n de les pel·lícules gore i de tot el revival zombi. Aquest text de Verdaguer acompanya la vitrina on s'exposen, confrontades, una cadira amb forma de cor sagnant, obra de l'arquitecte J.M. Jujol (per a la botiga de Pere Mañach del carrer Ferran de Barcelona, de l'any 1911) i el bust reliquiari d'una santa (Anònim, 1575-1625). Vist a Maniobra, l'exposició ideada per Perejaume al MNAC.

El maniobrer en èxtasi

+ Maniobra de Perejaume, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, fins l'11 de gener de 2015.

[Fotos: IVAM i MNAC]

[TorontoTV: Parálisis permanente: Quiero ser santa]

Artefactos Parra

Nicanor Parra

Las 3 calaveras de Colón

Trabajos prácticos / Artefactos

Parra. Obras públicas

Exposció a la Biblioteca Nacional de España, Madrid, fins a l'1 de setembre 2013  

Advertencia al lector

El autor no responde de las molestias que puedan ocasionar sus escritos:


Aunque le pese.


El lector tendrá que darse siempre por satisfecho. 


Sabelius, que además de teólogo fue un humorista consumado,


Después de haber reducido a polvo el dogma de la Santísima Trinidad


¿Respondió acaso de su herejía?


Y si llegó a responder, ¡cómo lo hizo! 


¡En qué forma descabellada! 


¡Basándose en qué cúmulo de contradicciones!


Según los doctores de la ley este libro no debiera publicarse:


La palabra arco iris no aparece en él en ninguna parte, 


Menos aún la palabra dolor,


La palabra torcuato.


Sillas y mesas sí que figuran a granel,

¡Ataúdes!, ¡útiles de escritorio! 


Lo que me llena de orgullo


Porque, a mi modo de ver, el cielo se está cayendo a pedazos.



Los mortales que hayan leído el Tractatus de Wittgenstein 


Pueden darse con una piedra en el pecho


Porque es una obra difícil de conseguir:


Pero el Círculo de Viena se disolvió hace años, 


Sus miembros se dispersaron sin dejar huella 


Y yo he decidido declarar la guerra a los cavalieri della luna.



Mi poesía puede perfectamente no conducir a ninguna parte:

"¡Las risas de este libro son falsas!", argumentarán mis detractores


"Sus lágrimas, ¡artificiales!"


"En vez de suspirar, en estas páginas se bosteza"


"Se patalea como un niño de pecho"


"El autor se da a entender a estornudos" 


Conforme: os invito a quemar vuestras naves, 


Como los fenicios pretendo formarme mi propio alfabeto.


"¿A qué molestar al público entonces?", se preguntarán los amigos lectores:

"Si el propio autor empieza por desprestigiar sus escritos, 


¡Qué podrá esperarse de ellos!"
Cuidado, yo no desprestigio nada

O, mejor dicho, yo exalto mi punto de vista,

Me vanaglorio de mis limitaciones


Pongo por las nubes mis creaciones.



Los pájaros de Aristófanes


Enterraban en sus propias cabezas


Los cadáveres de sus padres.


(Cada pájaro era un verdadero cementerio volante)


A mi modo de ver


Ha llegado la hora de modernizar esta ceremonia


¡Y yo entierro mis plumas en la cabeza de los señores lectores!

Nicanor Parra. De Poemas y antipoemas (Santiago, Nascimento, 1954)

Després d'aquesta declaració de principis: + Poemas y antipoemas

+ Nicanor Parra

[TorontoTV: Single: Gracias a la vida]

La plegaria infinita

Golpe de viento 

¿Que sucedería si el mar no llegase a la playa

y en lugar de avanzar retrocediera

o si a los árboles solo llegase el otoño

y no la primavera y por tanto el tiempo de florecer,

cuando la pulpa llena lo vacío y la dulzura se antepone a la nada?

¿Qué sucedería si, de pronto, en un golpe de viento,

se cerraran todas las ventanas

o si la lluvia dejara de llegar

o si el río que se aleja de las montañas se detuviese al menos un instante

o si el alba se convertiese en una memoria de otros días

o si el canto del pájaro se extinguiese y el pájaro mismo dejara de venir

y el cielo se convirtiera en una tumba interminable,

qué sucedería si todo aquello que damos por sentado cesara

y la cigarra y el sonido de la cigarra no viniera ni en marzo ni en abril

y todo lo conocido se volviera desconocido?

Nada nos pertenece.

¿Quién podría decir: lo he tomado en mi mano,

he tomado al viento del norte en mi mano y permanece aquí?

El juego

Sucedió al final de la tarde, era invierno, el arroyo

era un cuerpo cuyas manos a nada podían aferrarse:

quería detenerse pero el limo era demasiado liso y resbalaba.

Se iba sin decirnos adiós, mirando hacia atrás con ojos afligidos.

Nosotros estábamos subidos en un árbol,

escondidos como un par de lechuzas demasiado jóvenes,

entonces la vimos aparecer sin saber bien de dónde venía

y por un instante creímos que había emergido de las aguas.

Era tan blanca que lo que la cubría podía ser agua y no piel,

o, podíamos, incluso, estar mirando solo su alma.

Corrió chapoteando por el arroyo, sus muslos eran peces,

salmones de plata que saltaban contra la corriente:

se dirigían en dirección al viento. Su cabello,

una vela inflamada. Su cuerpo, un navío de hielo.

Quisimos que nos viera pero ella no volvió ni pudimos llamarla:

la belleza se había vuelto una mano sobre nuestras bocas.

Unos segundos después vimos a las tres sombras

que eran aquellos tres hombres que corrían tras ella...

y la noche cayó de nuestro ojos.

Ojos cerrados 
A ti también, ingenua, a también te he visto

y tu rostro no era sino el rostro del miedo, y tus ojos, ah

tus ojos

me veían como si estuvieras viendo una tempestad,

como si, parada en la lejanía de un valle, vieras venir hacia ti,

hacia tu cuerpo delgado como un goteo continuo de miel tibia,

una estampida de búfalos sometidos acaso por un miedo más hondo,

y vi tus labios trémulos a causa de palabras no dichas,

y mis labios, trémulos también, a causa de aquello que no he de decir nunca,

te he visto, ingenua, a ti también te he visto

y me miraste como mira el vidente la imagen terrible

y no dijiste nada de los que debías decir

y te alejaste como se aleja todo aquello que de migrar al sur en invierno

y el invierno era yo

* Poemes de Jorge Galán * * Collages de Sara Huete *

Jorge Galán.
La plegaria infinita.
Ilustraciones de Sara Huete.
Madrid: Estampa Ediciones, 2013.
(Biblioteca Americana; El Salvador).
ISBN: 978-84-930139-8-1.

Del nord m'arriba a les meves mans aquest llibre preciós, regal de l'autora dels collages, i em sento un privilegiat. La poesia de Jorge Galán ha estat tot un descobriment per a mi, que no llegeixo poesia habitualment, que ho hauria de fer més sovint perquè ha estat un plaer deixar-se portar per les imatges potents i evocadores de Galán, tant com les de la visió que en ha tret Sara Huete per aquesta edició il·lustrada, un luxe. Després de deixar-me portar, he buscat sobre Galán, i ara sé que és un poeta que admira la generació del 27, especialment a Vicente Aleixandre, també a Federico García Lorca, l'avantguarda. Però fa el seu camí propi, un monòleg interior on hi conviuen els paisatges de la memòria personal, lligats sovint amb força als d'El Salvador, un país de natura exuberant, però marcat per la tristesa d' una passada llarga guerra civil o per un índex alt de violència, encara avui.

Infinites gràcies a Sara Huete.

[Foto: Estampa Ediciones]