Savis al capvespre

Joan Ponç

Savis al capvespre

1948

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? Ho ignoro i prefereixo ignorar-ho, no sigui que em passi com aquell senyor, que vivia feliç amb la seva llarga barba, fins el dia en que li preguntaren si quan dormia la tenia a sobre o a sota del llençol. Aquella mateixa nit, per primera vegada començà a preocupar-se d'allò. Ni amb la barba a sobre ni a sota del llençol va aconseguir conciliar el son. Finalment va haver de tallar-se-la.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? La capacitat de soledat, doncs és la forma en que ell sigui més lliure i deixi també en llibertat als altres.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? La mateixa que en l'home. Per què ha de ser diferent?

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? El mateix.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? No el sé, però tinc observat que és gràcies als defectes que la gent aconsegueix sobreviure.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Intentar trobar la veritat, sense témer la seva possible crueltat. Sense saber tant se val si existeix.

EL MEU SOMNI DE DITA? No haver nascut.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Que fos veritat la Resurrecció de la Carn, però confesso que no em preocupa el més mínim.

QUÈ VOLDRIA SER? No ser.

ON DESITJARIA VIURE? Enlloc, però donada la impossibilitat, a on visc: en el Pirineu.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Possiblement es troba entre els infraroig o els ultra violeta. O qui sap, més ací o més allà.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Sent silvestres, totes.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? El meu gat.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Els admiro tots, tot i que només sigui pel fet que aconsegueixin sobreviure en un món on tot sembla organitzat per evitar que apareguin, i en cas d'aparèixer destruir-los el més eficaç possible.

ELS MEUS POETES PREFERITS? Igual resposta que l'anterior.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? La família Dràcula.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? La família Dràcula.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Depèn.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Depèn.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? És inútil nombrar-los, són gent que ningú coneix.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? (Pregunta no contestada)

ELS MEUS NOMS FAVORITS? (Pregunta no contestada)

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? No detesto.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? No menyspreo.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? L'únic fet militar que podria admirar seria el que acabés amb tot els fets militars. Però això és impossible, doncs una verdadera pau només podria arribar a través de la cultura, mai a través de la guerra.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Cap, doncs és fàcil verificar que totes han fracassat.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? Invisibilitat.

COM M'AGRADARIA MORIR? Desaparèixer, sense més.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Una certa absència.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? (Pregunta no contestada)

EL MEU LEMA? Sense humor no pot haver serietat. (Per cert, aquest qüestionari Proust molt humor no té).

Recupero el qüestionari Proust de Joan Ponç arrel de Diàbolo, l'exposició a La Pedrera que aplega obres de tota la trajectòria del pintor, però sense ser la gran retrospectiva que es mereixeria. Esperarem encara una de més completa algun dia, que, per justícia i reconeixement, hauria de ser organitzada des d'un museu públic. Com, per exemple, la que el MACBA ara mateix dedica a Joan Brossa, Poesia Brossa, amic de l'ànima de Ponç.

La primera vegada que vaig veure l'obra de Joan Ponç va ser als anys vuitanta, en una sala d'exposicions d'un banc. Feia pocs anys que Ponç havia mort i s'hi exposava la seva Suite Geometria de la Mort (1974), una sèrie de dibuixos al guaix, tinta i llapis de colors sobre paper. El programa de l'exposició incloïa, a mode de perfil de l'artista, el qüestionari Proust que li havia passat el periodista Lluís Permanyer. Aquest i la resta de qüestionaris que altres artistes, escriptors, intel·lectuals i algun polític havien respost a Permanyer, es van reunir en un llibre: Cuestionario Proust. Barcelona: Plaza i Janés, 1981. El de Joan Brossa també hi és:

 Joan Brossa
La clau de la clau

1989

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? La voluntat.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? L'honradesa.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? Feminitat i caràcter.

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? Sinceritat i intel·ligència.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? Sovint l'obstinació, de vegades una excessiva bona fe.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Crear o contemplar, segons el moment.

EL MEU SOMNI DE DITA? Que la Humanitat s'entengui d'una vegada.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Viure d'il·lusions.

QUÈ VOLDRIA SER? Tal com sóc, però reblat el clau.

ON DESITJARIA VIURE? A Catalunya.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Segons el moment: ara el vermell.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Les petites flors silvestres.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? L'oreneta.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Admiro a Joyce. I també els contes populars, que prefiguren el surrealisme.

ELS MEUS POETES PREFERITS? No sé: potser Li Po i Khayyan. O l'expressionisme dels poetes bíblics.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? Se m'ocorren Prometeu i Brand.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? Isolda, Solveig.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Brahms i Wagner, variats i contundents com els fenòmens de la Naturalesa. Schumann i el seu lirisme. I Debussy. Dels catalans la línia que va de Gerhard a Mestres Quadreny.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Molts i diferents: Ucello, Cranach, Gauguin, Picasso, Miró, Tàpies. I un bravo per Duchamp.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? Tots els que lluiten pel despertar de la Humanitat, en qualsevol terreny, sense altra recompensa que la convicció d'obrar correctament.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? Clara Schumman, Cósima Wagner, Marta Mata.

ELS MEUS NOMS FAVORITS? El nom depèn de qui el porta. En general tots els que s'allunyen de la beateria.

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? La força bruta, la hipocresía, la mediocritat, la retòrica.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? Els dictadors militars.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? Cap! M'avergonyo de pertànyer a la Humanitat.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Totes les que es dirigeixin al bé comú, a destruir els interessos d'una camarilla dominant que veu el món a la seva mida.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? La màxima comprensió.

COM M'AGRADARIA MORIR? De vell i ràpidament.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Pessimista en els detalls, optimista en el tot.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? Els excessos deguts a la bona fe i a l'entusiasme.

EL MEU LEMA? Dic el que prefereixo menys: “Sigues pietós quan seràs poderós”.

[TorontoTV:  A Fondo: Joan Ponç. TVE, 1976]

Certeses ocultes

Bruce Conner

Mirall (revers)
Collage i assemblatge

1964

Soy un artista, un antiartista,

arrogante, modesto,

un feminista, un misógeno redomado,

un romántico, un realista, un surrealista,

un artista funk, artista conceptual,

minimalista, postmoderno,

beatnik, hippie, punk,

sutil, combativo,

creíble, paranoico,

cortés, difícil, directo,

alguien con quien es imposible trabajar,

accesible, oscuro, preciso, tranquilo,

terco, esquivo, espiritual, profano,

un hombre del Renacimiento del arte contemporáneo

y uno de los artista

más importantes del mundo.

Se ha dicho de mi obra que es

hermosa, horrible,

bazofia, genial,

dispersa, precisa, pintoresca,

vanguardista, historica,

manida, magistral, trivial,

intensa, mística, virtuosa,

desconcertante, fascinante, concisa,

absurda, divertida, innovadora,

nostálgica, contemporánea,

iconoclasta, sofisticada,

basura, obra mastra, etc.

Es todo cierto

Bruce Conner en una carta a Paula Kirkeby, 2000*

Bruce Conner

Mirall
(vers)

1964

Bruce Conner es veu que durant la seva llarga i variada trajectòria artística es va mantenir molt al marge del mercat de l'art. Ho llegeixo al catàleg de l'exposició Es todo cierto, una retrospectiva sobre aquest artista que encara es pot veure al MNCARS de Madrid. Imagino a Manuel Borja-Villel rient per sota del seu bigoti per haver coincidit, en el temps i a la mateixa ciutat, aquesta gran exposició i la celebració de la fira ARCO.

Conner no és un artista molt conegut, no forma part de les vaques sagrades que cada any s'exposen a les grans fires, al costat dels artistes joves emergents de moda. Però sí va ser i és molt valorat pels coneixedors només interessats en art, entre els que trobem alguns directors de museus que aposten més per la pedagogia que pel postureig i ens descobreixen autèntiques joies que fins ara passaven desapercebudes per a molts, entre els que m'incloc.

Les obres de Conner, tan diferents entre sí – dels assemblatges i els collages, al dibuix, la fotografia i les pel·lícules experimentals o la performance – , van ser seleccionades en vida de l'artista per a exposicions mítiques de l'àmbit del collage i l'assemblatge als museus d'art modern de més prestigi, que també van comprar-ne per a les seves col·leccions. Per exemple, estava present a The art of assemblage del MOMA l'any 1961, al costat d'obres dels mestres (Duchamp, Ernst, Schwitters...) i d'altres artistes a meitat de carrera (Cornell, Dubuffet, De Kooning, Rauschenberg, Tinguely...). Pierre Restany el va incloure en algunes exposicions col·lectives del Nou realisme, quan va obrir el grup a d'altres artistes no europeus.

Bruce Conner

Crist expulsa a la legió de dimonis i  Maria unta a Crist amb un ungüent de nards de gran valor

Collages d'il·lustracions trobades

1987

Des dels seus inicis als anys 50, Conner va preferir el cercle artístic més alternatiu de San Francisco al Nova York de les galeries i crítics més influents. Va escapar una bona temporada a Mèxic, a on va sobreviure a la mescalina i als bolets al·lucinògens, tot creant impressionants assemblatges, sota la influència dels altarcitos mexicans. Foscos, gens complaents, però alhora bells, magnètics i delicats, això darrer també pels materials que feia servir: mitges de niló, perles, lluentons, nines, papers pintats, sabates, fils, flors de plàstic, cloves d'anous, caniques, fotos i estampes antigues… tota classe d'objectes provinents de mercats de les puces o de les escombraries. En aquests assemblatges, especialment, crec que Conner s'apropa molt a l'art outsider o brut. Contrasten amb el treball polit dels collages sobre gravats antics, autèntiques filigranes retallades i manipulades, en la línia de Max Ernst i els collagistes del Surrealisme. Com un plaer privat, Conner en va fer sempre, en paral·lel als canvis d'estil i de formats que anava experimentant amb la fotografia i el vídeo, potser més propers a l'art pop, o les performances al conceptual.

*Bruce Conner: Es todo cierto. Editat per Rudolf Friedling i Gary Garrels. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2017. ISBN 978-84-8026-547-8.

+ Bruce Conner: Es todo cierto. MNCARS, Madrid, fins al 22 de maig de 2017.

[TorontoTV: Devo: Mongoloid , vídeo de Bruce Conner]

Cristalls en flames

 Juan Gris

El paquet de cafè

Gouache, collage i carbonet sobre tela

1914

126. A Léonce Rosenberg

París, 10 de febrero 1917

Mi querido amigo:

Acabo de recibir su carta. Estaba bastante inquieto por no recibir noticias suyas sabiéndole tan cerca de la línea de fuego. Afortunadamente, aunque en su última carta no me dice nada de usted, me parece que le va bien.

(…)

La vida aquí es cada vez más difícil. El carbón es muy, pero que muy escaso, y el frío es muy duro. Hoy he encontrado dos sacos de carbón en Montparnasse, y además de los ocho francos por saco he tenido que pagar siete francos de taxi para transportarlo hasta aquí. Max Jacob viene a mi casa a trabajar muy a menudo, porque él tampoco tiene calefacción. En fin, nosotros los civiles empezamos a pensar que esto decididamente es la guerra.

¿Cree usted todavía, como decía en su penúltima carta, que esto habrá acabado para junio? Deseo que su profecía se haga realidad, porque todo el mundo es muy desgraciado. Ver esas largas filas de mujeres tiritando esperando el carbón a las puertas de las carboneras es un espectáculo penoso.

Mientras tanto la vida artística continúa. Severini da una conferencia sobre pintura mañana domingo en la rue Huyhengs. Me pregunto con qué objetivo. Sobre todo, como usted sabe bien, porque no soy partidario de esas profesiones de fe en público.

Escríbame y dígame cómo va usted, y reciba, mi querido amigo, la sincera amistad de

JUAN GRIS

Saludos de mi mujer.

* Juan Gris: Correspondencia y escritos. El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg. 

ISBN: 978-84-96834-48-4, p. 141-142.

Gino Severini
Natura morta amb ampolla de Marsala
Oli sobre fusta
1917

Festival Juan Gris a l'exposició Cubisme i guerra: el cristall dins la flama! Juntament amb obres de Pablo Picasso, Maria Blanchard, Georges Braque, Jacques Lipchitz, Henri Laurens, Gino Severini, Diego Rivera i Henri Matisse, realitzades durant els anys del 1913 al 1919, una època trista a Europa, de colors grisos i negres, marcada per la Primera Guerra Mundial.

L'exposició és petita, però amb pintures, escultures, collages i dibuixos molt valuosos i representatius d'aquells anys. L'art dels cubistes oferia una altra manera de veure el món escapant de la barbàrie, tot representant - amb el seu estil nou, avantguardista - la bellesa de les coses quotidianes que poden formar part d'un bodegó, d'un paisatge o del rostre d'un ser estimat. Perquè, a banda de petites referències puntuals a la guerra i el seu context (reunides en un espai de pas dedicat a la participació dels artistes en revistes de l'època i amb fotografies dels fronts i de la destrucció de les ciutats), allò que més trobem a les cinc sales de l'exposició és bellesa, molta bellesa.

Que no s'hagin aturat les guerres fins a dia d'avui fa perdre a un tota esperança. Els humans som així d'absurds i paradoxals, capaços de produir coses belles i de perpetrar les més espantoses. Ni ens posarem mai d'acord en què és bell i què no en art, en respectar opinions diferents, tampoc en altres qüestions més importants.

+ Cubisme i guerra: el cristall dins la flama. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de gener de 2017. 

L'art de la fuga

Francisco de Goya y Lucientes

El ciego músico

Cap al 1786
[Museo Nacional del Prado]

“Yo me metí en el arte para escapar de la vida, también podría decirlo así, dijo. Me escabullí hacia el arte, dijo. Aguardé el instante más propicio y me escabullí del mundo hacia el arte, hacia la música, dijo. Lo mismo que otros se escabullen hacia las artes plásticas, hacia las artes teatrales, dijo. Esas personas, que lo mismo que yo son en el fondo auténticos aborrecedores del mundo, se escabullen en un instante determinado de ese mundo aborrecido hacia el arte, que al fin y al cabo se encuentra totalmente fuera de ese mundo aborrecido. Yo me escabullí hacia la música, dijo, con todo sigilo. Porque tuve la posibilidad de hacerlo, mientras que la mayoría de los hombres no tienen esa posibilidad.”

 Thomas Bernhard. Maestros Antiguos, 1985.*

 Johannes Holzhausen
El gran museo, 2014
[Estrenat als cinemes de Barcelona al 2016]

La torre de Babel de Brueghel, una de les obres mestres emblemàtiques del Kunsthistorisches Museum de Viena, va amunt i avall sobre un bastidor amb rodes. Les càmeres van enregistrar quan el van despenjar i quan, un cop acabades les reformes al museu, el van penjar al seu nou lloc.

Més centrat en explicar el funcionament intern del personal que les obres d'art que formen part de la seva col·lecció, aquest és un documental atípic sobre un museu. Es va rodar durant dos anys, deixant testimoni dels treballs de reforma i neteja de les instal·lacions d'algunes sales, així com de les reunions i visites de treball de l'equip directiu, destinades a millorar processos i a reobrir el museu amb una imatge renovada, més atractiva i accessible pel públic. També es mostren altres feines, les habituals que no s'aturaren malgrat les obres, com ara les del departament de restauració, la compra a les subhastes, la recepció de donatius de particulars... Retrata, fins i tot, una jubilació, o una interessant reunió amb els vigilants de sala, a on una de les vigilants més veteranes es queixa de la manca de comunicació i cert menyspreu vers a ells.
El tram final culmina com un publireportatge cutre amb l'assistència de les autoritats a la inauguració. I, com dèiem, cap intenció en parlar de les obres dels mestres antics que conviuen al Kunsthistorisches Museum. Per completar-ho, sempre podem recorre a Thomas Bernhard.

Tintoretto
L'home de la barba blanca

1545
[Kunsthistorisches Museum]

A Mestres Antics, Thomas Bernhard escriu la singular història del senyor Reger, un crític de música vienès que durant més de trenta anys passa, en dies alterns, els matins a la sala Bordone del Kunsthistoriche Museum, sempre assegut davant del mateix quadre, L'home de la barba blanca de Tintoretto, i en companyia d'Irrsigler – el fidel vigilant de sala -, dels turistes que circulen per les sales molestant sols o en manada, i de les visites puntuals del seu amic Atzbacher, un escriptor sense obra, el narrador:

“El hombre de la barba blanca ha resistido más de treinta años a mi inteligencia y mi sentimiento, así Reger, por esa razón es lo más precioso que se expone aquí en el Kunsthistorisches Museum. Como si lo hubiera sabido ya hace más de de treinta años, en este banco de aquí, exactamente frente a El hombre de la barba blanca. La verdad es es que todos esos, así llamados, Maestros Antiguos son fracasados, sin excepción estaban todos condenados al fracaso y el observador puede comprobar ese fracaso en cada detalle de sus trabajos, en cada pincelada, así Reger, en el más pequeño y pequeñísimo detalle (…) Y luego es al fin y al cabo francamente deprimente ver siempre sólo en este Kunsthistorisches Museum un arte que hay que calificar de arte estatal, de arte estatal habsburgocatólico enemigo del espíritu. Desde hace años siempre es lo mismo, vengo a Kunsthistorisches Museum y pienso, ¡el Kunsthistorisches Museum no tiene ni un Goya! Que no tenga ningún Greco no es al fin y al cabo, en lo que se refiere a mí y a mi concepción del arte, ninguna desgracia, pero que el Kunsthistorisches Museum no tenga ningún Goya es realmente una desgracia, así Regel. Si aplicamos el criterio mundial, así Regel, tenemos que decir que el Kunsthistorisches Museum, muy en contra de su reputación, no es ningún museo de primera clase, porque al fin y al cabo no tiene al gran, al eminente Goya.” Així Bernhard.*

*Thomas Bernhard. Maestros Antiguos: comedia. Traducción de Miguel Sáenz. Madrid: Alianza, 1990. (Biblioteca de autor; 7). ISBN 9788491040980.

El prodigi

 








Pablo Milicua
Daina
2014
Mosaic ceràmic sobre model de taxidèrmia
i cornamenta de daina
(106 x 58 x 47 cm)

Els carrers estrets, humits i foscos del Gòtic es transformen en el barri dels cocodrils de Bruno Schulz: dins el laberint poblat de turistes seguint un paraigües alçat, d'antiquaris i llibreters de vell que hi sobreviuen, de cafeteries que semblen antigues i no ho són, de botigues de quincalla i de roba... a la galeria Artur Ramon del carrer de la Palla, un cocodril dissecat presideix el gabinet de curiositats que conforma l'exposició col·lectiva El prodigi.

Cocodril del Nil

(Cocodylus niloticus)

Zimbabwe

Durant la visita, la galerista, molt amablement, ens explica que tot gabinet de curiositats amb pedigrí ha de tenir, entre les seves peces més preuades, un cocodril. Ens fa tornar a mirar un gravat d'Alexandre de Laborde del segle XIX que s'hi exposa i del que ens havia passat desapercebut un detall important: reprodueix una vista del claustre del monestir de Montserrat i del sostre, a les voltes, hi pengen dos cocodrils dissecats. L'arqueòleg Laborde va deixar per escrit que a Montserrat hi va trobar lo bo i millor d'aquest món.

El prodigi és una exposició amb substància i rica en detalls. El més evident és la barreja d'èpoques: les presons de Piranesi, un gravat de Fortuny, els dibuixos de Crespi, unes pipes franceses del segle XVIII o una rajola de Manises del XV... dialoguen perfecte amb les vanitas modernes dels germans Santilari o els collages i assemblatges contemporanis de Yolanda Tabanera i Pablo Milicua. Souvenirs del passat ho fan amb els souvenirs del present de Carlos Pazos i els d'altres galàxies d'Evru. La màgia de Robert-Houdin amb la de Joan Ponç. El crit salvatge del goril·la del desaparegut Taxidermista de la plaça Reial amb els frankensteins en formol de Marcel·lí Antúnez.

Celebrem la recuperació que fa de l'esperit dels antics gabinets, donant un nou sentit a l'exposició d'art contemporani, força inaudit i d'agrair, un autèntic prodigi enmig de la tendència dels museus i galeries estrella del nostre temps que acostumen a donar major o igual importància al continent que al contingut. 
 

+ El prodigi. Artur Ramon Art (C/Palla, 25. Barcelona),
fins al 21 de novembre.


[Fotos: Artur Ramon Art]

[TorontoTV: Jan Svankmajer: Historia naturae]

Al trapezi

Marc Chagall

El circ blau

(1950/1952)

Oli sobre tela

Ella lleva una malla roja con flores bordadas en oro, collar de perlas y zapatillas de terciopelo azul.

(…)

Ahora la señorita se cuelga del hombro un violín gitano, negro y pequeño, con su arco, y trepa por el poste con la agilidad de un mono.

Las gentes de la plaza levantan la cabeza. En lo alto, un poco más arriba que la señorita, el corazón palpita más y más aprisa.

La señorita se sienta en su trapecio, sonríe, toma impulso, envuelve con sus bonitas piernas las finas varas que penden del trapecio y se pone a tocar el violín.

Pero cuando ella se cuelga de las rodillas y – cabeza abajo – ataca una czarda cuyas notas descienden a la plaza como excitados trinos de pájaros fugitivos, el muchacho que está en el pináculo de la torre del ayuntamiento, muy cerca de la veleta que el alcalde le ha encargado redorar, se inclina hacia delante con angustia y ve la roja figura colgada del trapecio, cabeza abajo, y los dientes que relucen, y los negros rizos que brincan, y los ojos que brillan, muy abiertos, a cada vaivén.

Unica Zürn. El trapecio del destino: del aplauso al escalofrío.

El trapecio del destino y otros cuentos.
Traducción de Ana María de la Fuente.
Madrid: Siruela, 2004.
ISBN: 84-7844-797-0,
p. 71-73.

BON RETORN DE LES VACANCES! 

Jules Léotard

“A través del aire sobre el trapecio volante”(*), canturreó su mente. Divertido le parecía, increíblemente gracioso. Un trapecio hacia Dios, o hacia nada, un trapecio volante hacia una especie de eternidad; rezó objetivamente para que alguien le diera fuezas para ejecutar el vuelo con elegancia.

William Saroyan. El joven audaz sobre el trapecio volante.
Traducción de J. Martín Lloret.
Barcelona: El acantilado, 2004.
ISBN: 84-96136-81-7,
p. 164.

(*) La cançó es The Daring Young Man on the Flying Trapeze (George Leybourne; Lafred Lee), escrita l'any 1868 i inspirada en la figura del mític trapezista francès Jules Léotard. [Nota del traductor].

[Imatge: Tate i The flight fantastic]

[TorontoTV: Cigánycsárdás]

[Torontoràdio: Eddie Cantor: The Daring Young Man on the Flying Trapeze]

Escapar de llocs petits

  Erró

For dialogue among civilisations

(Oli sobre tela)

2003

80

Una boca abierta, grande como la profundidad. Oscura. Un niño pequeño la observa. De espaldas al que mira. Soy yo. Mirando a través de los barrotes de una verja. Así comienza todo. De espaldas a todo. Trozos de papel pintado. Cromos de los que salían en Tronkito de Panrico. Valentina y el capitán Tan. Portadas del TP, de cuando costaba cinco pesetas. Blanco grisáceo. Tijeras con los ojos de plástico amarillo. Gloria Fuertes. Hojas de morera. El pasamontañas y las manoplas. El coche de bomberos de los tiovivos. El blanco y negro. María Luisa Seco. Mi madre, un día que sonreía. La silueta de mi padre. Los dibujos del principio de La cometa blanca. Papeles coloreados con ceras Manley. Los estampados de las corbatas. Bizcochos. Estufas. Patuchas. La gacela de los lápices Alpino, aunque nunca supiese qué hacía una gacela en los Alpes. Quizá fuese un ciervo. Dibujos ornamentales como símbolos heráldicos en plata y oro (...)

Fidel Ruesga és el protagonista de Los lugares pequeños, la primera novel·la de Paco Tomás, periodista, guionista i escriptor mallorquí que viu i treballa a Madrid. Fidel té un perfil desagradable, de vegades violent, arrossega molt ressentiment per la vida que li ha tocat viure, especialment de l'entorn familiar, del tot determinant per forjar el caràcter agre que gasta. Però dues coses m'atreuen més de Fidel:

Una, la seva condició d'artista outsider. L'altra és la intenció d'escapar. Fugir de llocs i persones físiques, com del poble i dels familiars, però també, i sobre tot, de la seva pròpia baixa autoestima, de la mentida i de l'odi que d'ell mateix s'ha apoderat i és causa dels seus actes. Llocs opressius als que Tomás fa al·lusió ja des del títol.

Els collages que Fidel enganxa sobre les parets (primer a la seva habitació de la casa familiar i després a la sala més gran del seu pis durant la vida adulta, en solitari) són una fugida poètica, bella i rematadament pop* cap a la fantasia alliberadora. Retalla de les revistes, tebeos, llibres de fotografies i cromos, mil imatges (amb les que els lectors de la mateixa generació s'hi poden identificar) creant un món surrealista que l'aliena de l'entorn, de totes les misèries que l'envolten. És un outsider, artísticament, perquè és autodidacta i també perquè camina aprop de la bogeria. Perquè crea únicament per a ell mateix i en secret. Els collages del seu pis de solter només veuen la llum quan la noia de la parella de veïns amb els que intima, per sorpresa, descobreix la gran capella sixtina de Fidel. Aquests veïns donen a conèixer a Fidel l'obra d'Erró. Fidel, però, que ens recorda vàries vegades que no és tonto, que llegeix i que té Internet... sí coneix l'obra de Roy Lichtenstein, de Peter Blake, o el més famós dels collages de Richard Hamilton, l´únic lloc per a ell a on trobar una llar diferent, atractiva?

(… ) Fotos anónimas. Pósit de colores. Gente que se retrata en calzoncillos y en bragas en los espejos del cuarto de baño. La estación de Saint Martin. El final de El planeta de los simios, la buena, la de Charlton Heston. Pantallas digitales. La cubierta del Once Upon A Time de Simple Minds. Judd Nelson. Emilio Estevez. Anthony Michael Hall. Molly Ringwald. Ally Sheedy. Pin-ups. Una versión enorme de ¿Qué es lo que hace nuestro hogar de hoy tan diferente, tan atractivo? De Richard Hamilton. Amaral. Azulejos portugueses. Susan Boyle, Los anuncios de Absolut. Yoda. Dios. Y así hasta el infinito. Sin dejar un hueco de pared. Odio los espacios sin alma. Una junto a otra, una sobre otra, una componiendo otra. Pedazos de papel rasgado que desenterraban la vida yacía debajo.**

* Tota la novel·la és molt pop: música, cinema, especialment dels anys 80, i televisió, barrejats amb el costumisme de poble més ranci. I trobo que molt cinematogràfica també. Crec que Fidel Ruesga i els seus collages haurien agradat moltíssim a, per exemple, Iván Zulueta.

** Tomás, Paco. Los lugares pequeños. Madrid: Punto en boca, 2015. 239 p. ISBN: 978-84-16307-02-9. Pàg. 152-155.

Collage de la coberta d'Alberto Cuenca.

[Imatges: UNESCO i Punto en boca]

[Torontoràdio: David Bowie: I'm deranged]

Honor als valors salvatges

Jean Dubuffet

Autoretrat VI

(Desembre de 1966)

"La exposición abierta el 10 de enero de 1951, en la Librería Marcel Ebrard reúne las obras de cinco artistas que figuran en el catálogo con los nombres siguientes: Paul End, Alcide, Liber, Gasduf, Sylvocq.

Esos nombres pueden parecer extraños. Efectivamente, lo son. La razón estriba en no ser exactamente los nombres verdaderos de los artistas. Se trata de nombres truncados, no enunciados enteramente. Así pues, nos hallamos ante unas obras cuyos autores permanecen en un semi anonimato. Eso nos cambia del ambiente habitual de las exposiciones pictóricas en las que los expositores se muestran por el contrario generalmente tan ávidos por darse a conocer.

Los expositores, en las exposiciones habituales, se preocupan extremadamente por la acogida reservada a sus obras por el público y de los comentarios que habrán de publicarse eventualmente en la llamada rúbrica artística de los periódicos. Cada cual suputa sus posibilidades de convertirse, si no lo es ya, en un artista profesional que viva holgadamente de la venta de sus obras, colmado de atenciones y homenajes...

Pero aquí, nada de eso. Los cinco expositores no se preocupan ni por asomo de tales consideraciones. Tienen otras preocupaciones. Además, no saben ni que dicha exposición se celebra. Esas cosas les dejan totalmente indiferentes. Tienen unas preocupaciones mucho más inmediatas y urgentes que la de ganar dinero con dibujos o jugar a las vedettes en los círculos mundanos. De otro lado tales eventualidades quedan excluidas absoluta y definitivamente para ellos. Los cinco se hallan efectivamente y en estos momentos encerrados detrás de las puertas de un asilo de alienados. Y cuando uno se encuentra en esa situación, se tienen temas de reflexión más graves que el de ver su nombre mentado con ventaja por los críticos de arte de la prensa. Uno tiene cosas en que reflexionar, tan graves y preocupantes, que unas cuestiones como la de mostrar sus dibujos en público, parecen meras futilidades, totalmente carentes de importancia. Y si uno hace dibujos no es, ni mucho menos, con la idea de enseñárselos a quien sea y sacar dinero y consideración, sino por unas razones mucho más serias y profundas."*

*Jean Dubuffet. Honor a los valores salvajes (fragment). 1967.

A: Dubuffet, Jean. Escritos sobre arte.
Barcelona: Barral Editores, 1975, pàgs. 95-96.

Tot això ve perquè aquest any tampoc penso anar a ARCO.

[Torontoràdio: Charlotte Gainsbourg: Le chat du café des artistes]

Jardí salvatge

Carol Rama

Apassionata

1941

Últims dies per veure l'exposició La passió segons Carol Rama al MACBA. Una obra d'una força demolidora la d'aquesta artista italiana, una autèntica outsider. Les seves Apassionates i Dorines, les primeres obres que va pintar als anys 30 i 40, amb poc més de 18 anys i sota l'influx de la bogeria (d'ella i dels seus pares), són les que més m'han impactat del conjunt de les quasi 200 obres exposades. La combinació explosiva de sexualitat descarnada i animal contrasta amb la delicadesa de la tècnica, l'aquarel·la. Pigments purs diluïts escapant del contorn d'un dibuix esquemàtic, mínim, però que no pot ser més expressiu. I per sobre de l'erotisme dels sexes oberts i penetrats, a mi la vista se m'ha anat directe als caps de les protagonistes (que són ella mateixa i la seva mare). Caps amb corones de llorer florides i branques que es ramifiquen com un sistema nerviós que ha xuclat tot el cervell, representant així la bogeria com un bell jardí salvatge.

Carol Rama
Dorina

1943

També m'ha interessat molt l'ús del collage i l'assemblage que, en algunes peces, Rama anomena bricolages, prenent la paraula del seu amic i poeta avantguardista Edoardo Sanguineti. Desprès de les cèlebres aquarel·les, i allunyant-se de la figuració per entrar de ple en l'abstracció, amb un discurs més aviat existencialista, serà el collage la tècnica que utilitzarà en dècades posteriors. Per la tria dels materials (filferros, claus, cargols, roba de sac...) , són propers a l'art povera, però Rama no arriba a inscriure's en el grup; passant a composicions inquietants a base d'ulls de nines i de taxidermista, o de més violentes, amb ungles d'animals esgarrapant i foradant les teles, o colls d'abric de pell de guilla ensangonats (que interpreto com un cop a la burgesia de Torí a la que va pertànyer i la ruïna del pare va expulsar).

Amb cautxú i làtex, encara en l'abstracció, i amb pròtesis dentals, penis, pits, llengües... reprenent la figuració, modela les formes dels cossos d'un món en descomposició. El món que li ha tocat viure, el que va dels desastres de la Segona Guerra Mundial a l'aparició de la sida. O el de l'escàndol de les vaques boges, que la va marcar especialment, reforçant la seva part més animal i arribant a auto-declarar que la vaca boja és ella.

+ La passió segons Carol Rama. Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 22 de febrer de 2015.

[TorontoTV: Mina: Il cielo in una stanza]

[Fotografia: M-arte y cultura visual]

Noëlle à Hawaii

Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida
(1962)

Kirsten, Sven A. 

Tiki Pop 

Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 

383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.

Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).

Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 

I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 

En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

[Fotografies: State Archives of Florida, Florida Memory, Taschen]

Atomic-Circus

 

 

Patricia Gadea

Sin título (Serie Circo)

1990-1994

[Tècnica mixta i collage]

“Bajo el título de Atomic-Circus, en el año 1992 Gadea presenta en la galería Masha Prieto de Madrid una serie que marca una importante inflexión en su trabajo, la llamada serie Circo. En un viaje con Juan Ugalde y su gran amigo Santos Montes a San Sebastián, donde vivía este último, surge la idea de arrancar carteles de circo pegados en muros y vallas y llevárselos al estudio para luego retocarlos, pintarlos, ensuciarlos, convertirlos en cuadros-propaganda, o lo que pudiera surgir, a partir de la propia iconografía del cartel circense. Desde este momento, el payaso, la mujer trapecista y el tigre pasan a formar parte de los personajes habituales de Gadea. Éstos resurgirán transformados años después de cerrarse la serie, especialmente el payaso, que acompaña a Patricia hasta el final de sus trabajos en Palencia. Una sombra siniestra, la del payaso triste, desmaquillándose tras el espectáculo.

Una vez más, el collage está presente en Gadea como intención y causa de su inspiración y modo de ordenar las ideas. Literal y visualmente, algunas de las piezas de la serie Circo representan un collage superlativo, casi cubista, como también lo son los carteles publicitarios que, pegados unos sobre otros, se deshojan y marchitan tras haber perdido su vigencia. Es la fugacidad de la sociedad del espectáculo. A Gadea siempre le gustó el “pasen y vean” tanto como el “su foto aquí”. Ambos temas tienen una cara feliz de diversión y fiesta y otra, más amarga, de riesgo, posible accidente fatal y morbo para el público espectador.

En esta serie se expresa sin cortapisas y alude clara y directamente al desengaño político y social del momento. La funambulista engalanada para su actuación nos presenta una sarta de personajes entre los que destacan payasos convertidos en políticos o, mejor, políticos convertidos en payasos, absortos en su papel como embaucadores de un público que, con la actuación, se evade de su triste realidad. Por supuesto, previo pago. Gadea es la maestra de ceremonias de esta farsa circense con la que nos identificamos de manera muy fácil, no hace falta ser expertos en arte ni mucho menos para entenderlo y empatizar con lo que nos cuenta."*

* Virginia Torrente.
Patricia Gadea: Atomic-Circus.
Madrid: MNCARS, 2014. P. 70-71.

Una de les coses que més m’impressiona de l’obra (pintura, dibuix, collage i tot a la vegada) de Patricia Gadea és la força de les seves imatges, autèntics cops de puny. 
Recupero en dvd l’entrevista que li va fer Paloma Chamorro al mític programa de televisió La edad de oro. En part per sentir la seva veu, també, per veure físicament com era, com es movia Gadea. A l’entrevista apareix fumant al plató (que era habitual veure-ho a la tele dels vuitanta). Està asseguda, però em sembla alta, és jove, robusta, no diria que molt maca, però sí amb un atractiu especial (un cert aire a Siouxsie).  Vesteix una brusa i uns pantalons que,  com el tall de cabell, llavors eren molt new-wave. Parla nerviosa i es ruboritza quan Chamorro l’etiqueta d’artista salvatge i punk.  Però ho va ser, i la seva obra ho continua sent.

+ Patricia Gadea: Atomic-Circus, fins al 5 de gener al MNCARS, Madrid. 

[Imatges: MNCARS]

[TorontoTV: Siouxsie and The Banshees. Happy house]

Èxtasi

Óscar Domínguez

Sense títol

Tècnica mixta sobre fusta folrada de vellut

(1957)

[Col·lecció de l'Institut Valencià d'Art Modern]

Cambi de cors

12 novembre 1885

Estant Teresa una nit fent oració, juntament ab sa germana Antònia, en la iglésia de Montserrat, se trobà soptadament dintre·l sagrari. Allí trobà l'etern Pare, Jesucrist lo Salvador y la Verge dels Dolors.

Jesucrist lo Salvador s'assentà, prengué a Teresa y se la posà a la falda; y l'etern Pare prengué a la Verge adolorida y també se la posà com mitg recolsada a la falda. Li obri·l pit, y a dins Teresa hi vegé son propi cor, que coneixia prou per haver-se'l vist moltes vegades estampat ab los improperis de la passió de nostre senyor Jesucrist. Després l'etern Pare obri·l pit de Teresa, y ella hi vegé a dintre lo cor de la verge atravessat ab les set espases y ab moltes punxes de ferro de més d'un palm de llarch.

Allavors l'etern Pare tragué lo cor de la verge Maria y se'l posà dintre·l seu mateix pit, y després llevà lo cor a la Teresa y també se'l posà en son pit. Al cap d'una estona se tragué lo cor de la Verge santíssima y lo posà dintre·l pit de Teresa, en lo mateix punt en que tenia·l seu, y també se tragué del pit lo cor d Teresa y lo posà dintre·l pit de la Verge, en lo mateix indret en què havia tingut son cor. Y·l pit de la verge Maria y·l pit de Teresa Vilagran se quedaren closos.*

* Jacint Verdaguer. Llibretes de visions de Teresa, 1885. A: Junyent i Rafart, Josep. Manuscrits verdeguerians de relacions, exorcismes i visions. Barcelona: Barcino, 1994. Vol.1, pàg, 475.

Riu-te'n de les pel·lícules gore i de tot el revival zombi. Aquest text de Verdaguer acompanya la vitrina on s'exposen, confrontades, una cadira amb forma de cor sagnant, obra de l'arquitecte J.M. Jujol (per a la botiga de Pere Mañach del carrer Ferran de Barcelona, de l'any 1911) i el bust reliquiari d'una santa (Anònim, 1575-1625). Vist a Maniobra, l'exposició ideada per Perejaume al MNAC.

El maniobrer en èxtasi

+ Maniobra de Perejaume, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, fins l'11 de gener de 2015.

[Fotos: IVAM i MNAC]

[TorontoTV: Parálisis permanente: Quiero ser santa]