Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

Diumenge galàctic

Oriol Vilanova

Diumenge

Instal·lació,

2017

I sens dubte el nostre temps ... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença en ser ... El que és sagrat per a ell no és sinó la il·lusió, però allò que és profà és la veritat. Més encara, el sagrat s'engrandeix als seus ulls a mesura que decreix la veritat i que la il·lusió creix, tant i tan bé que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat.

Feuerbach*

Em van recomanar anar a veure Diumenge com una experiència que no es viu gaire sovint. Amb el permís de Frederic Marès, una exposició insòlita entre les habituals als museus d'art.

A Diumenge, Oriol Vilanova desplega la seva col·lecció particular de trenta-quatre-mil postals sobre les parets de la Fundació Antoni Tàpies. I sí, m'ha semblat una experiència única. Una experiència que, de moment amb una sola visita, resulta desbordant i al·lucinògena. Em va deixar fora de combat per sobredosi.

Imprescindible pels amants de remenar calaixos als Encants, al mercat de Sant Antoni, als mercats de puces d'arreu del món. Pels amants dels gabinets de curiositats i els amants del kitsch. Avui que gairebé ningú envia postals, Diumenge sembla un enorme instagram del segle XX imprès en paper i clavat a la paret. Instal·lació artística amb algunes connexions, per exemple amb Perejaume (un gran paisatge de paisatges), Joan Fontcuberta (l'artifici, l'efecte píxel), Martin Parr (un altre gran col·leccionista de postals), o amb tots els collagistes que fan ús de postals per elaborar les seves obres, treient de context les imatges, donant-lis un nou significat. En la disposició del conjunt, del contingut de cada postal i dels grups per sèries, hi ha també un joc cromàtic intencionat i un efecte embolcall molt potent.

Entrar a la Tàpies - un oasi de silenci i tranquil·litat en ple eixample carregat de trànsit – per visitar Diumenge, és com entrar en una nau espacial extraterrestre que mostra una variada selecció d'imatges que pertanyen a un planeta molt estrany.

+ Oriol Vilanova. Diumenge. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, fins al 28 de maig de 2017.

* Ludwig Andreas Feuerbach. Prefaci a la segona edició de l'Essència del cristianisme.
Citat a: Guy Debord. La societat de l'espectacle, 1967.

[Fotos i vídeo: Fundació Antoni Tàpies]

Étoile Kingelez

Bodys Isek Kingelez

Étoile Rouge Congolaise

(1990)

Maqueta extrema

85 x 92 x 50 cm.

Paper, cartró, poliestirè, plàstic i altres materials.

Des d’aquell replà hi havia una magnífica perspectiva de la ciutat tècton. El replà de pedra era tan amunt, o la ciutat tan avall, que Marcus va sentir-se com algú que contempla el món des de la lluna. Però l’urbs era tan exorbitantment desmesurada que l’alçada no en disminuïa la visibilitat. Ben al contrari, era com si la ciutat estigués orgullosa de la seva vastitud, de ser visible des de tan amunt.

Algunes avingudes devien fer cent milles. En alguns sectors la ciutat tècton estava dissenyada tot seguint geometries perfectes. En altres llocs els edificis s’atapeïen de qualsevol manera, i els gratacels més alts devien superar el cim terrestre més elevat. Marcus no sabia dir si aquella ciutat era el caos més absolut o l’ordre més perfecte. Fins allà on abastava la vista només emergien edificis de marbre i carbó, marbre i carbó, marbre i carbó, com si tots dos materials mantinguessin una guerra indecisa i perpètua. La qüestió, va resoldre Marcus al final, no era si hi predominava el marbre o el carbó; la qüestió era que aquella ciutat no toleraria mai cap altra ciutat. I va pensar que el Congo podia ser més gran que Déu, sí, però que l’urbs tècton sempre seria més gran que el Congo.

Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo.
Barcelona: La Campana, 2005.
ISBN 9788495616708.

A l'exposició del CCCB, Making Africa: un continent de disseny contemporani, s'hi pot veure, entre altres obres d'altres artistes africans, aquesta impressionant maqueta de Bodys Isek Kingelez (1948-2015).

Étoile Rouge Congolaise és una de les primeres maquetes arquitectòniques futuristes fetes per l'artista congolès Bodys Isek Kingelez. La seva obra, increïblement detallada i acolorida, es compon principalment de paper, cartró, poliestirè extrudit, embalatges vells i una gran quantitat d'altres materials trobats. L'estrella vermella no només dóna nom a aquest edifici futurista, sinó que també corona el seu cim. Els paisatges urbans de Kingelez, que representen els seus ideals socialistes en la societat, són un rebuig de la ciutat domesticada per Occident i de l'art del souvenir, sense color ni identitat, que es pot trobar als mercats per a turistes i ales botigues dels aeroports. Al mateix temps, les seves ciutats model són un contraprojecte que s'enfronta als projectes de construcció excessius, finançats a tot arreu pel Banc Mundial sense tenir en compte les necessitats reals de la població, i que ja es preveu que acabaran en fracàs abans fins i tot que s'hagin completat. Bodys Isek Kingelez considerava que els seus models eren prototips d'una vida urbana basada en la comunitat, en una Àfrica del futur: “M'agradaria que el meu art servís per fer reviure una comunitat i per donar origen a un món nou. Al final, les alegries del nostre món depenen de la gent que hi viu. He construït aquestes ciutats perquè estiguin plenes de pau, justícia i llibertat. Han de funcionar com a petits estats seculars, amb les seves pròpies estructures polítiques, sense policia ni exèrcit.”

Text de Marc Zehnter (Vitra Design Museum)

+ Making Africa: un continent de disseny contemporani
Fins al 28 d'agost de 2016, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

*****

Bodys Isek Kingelez

Ville Fantôme

(1996)

Paper, cartró, plàstic i altres materials.

120 X 570 X 240 cm.

+ Imatges de maquetes extremes de Bodys Isek Kingelez
 

[Fotos: CAAM - The Pigozzi Collection i Africanah.org]

Les restes dels naufragis

Carlos Pazos

Huyendo de mi mismo hacia una muerte súbita

Peça climàtica

(2014)

Després de veure l'exposició Naufragios recientes de Carlos Pazos, arribo a casa i, com faria Betteredge – l'inspector creat per Wilkie Collins a La pedra lunar – , recorro a Robinson Crusoe per buscar explicació als misteris del comportament de l'ésser humà. L'obro a l'atzar i trobo això:

"Desde este momento comencé a convencerme de que era posible que fuese más feliz en esta situación solitaria y abandonada de lo que hubiese sido en cualquier otra circunstancia particular, y con ese pensamiento iba a dar gracias a Dios por haberme conducido a este sitio. Pero no sé qué ocurrió, que de pronto me sentí turbado por un sentimiento que me impidió pronunciar las palabras de agradecimiento.

- ¿Cómo puedes ser tan hipócrita – me dije en alta voz – y fingirte agradecido por una situación de la cual deseas ser liberado de todo corazón, por grandes que sean tus esfuerzos para resignarte a ella?

Allí me detuve y, si no puedo decir que me sentía agradecido a Dios por estar allí, sinceramente le daba las gracias por haberme abierto los ojos – aunque las Providencias de las cuales se había servido eran muy dolorosas – induciéndome a considerar mi vida anterior bajo otra luz, y a purgar su vileza con mi arrepentimiento."

Daniel Defoe. Robinson Crusoe.
Traducció de Martha Eguía.
Madrid: El País, 2000, p. 137.

 

Carlos Pazos

Dandy en bancarrota I i II
Collages d'objectes sobre cartró
(2016)

Carlos Pazos – Naufragios recientes: collages, objectes d'objectes, peces climàtiques, fotografia i la pel·lícula-collage “Art¡ss!mo”. 

Douce France

Peça climàtica

(2010-2016)

+ Galeria ADN, Barcelona, fins al 14 de maig de 2016.

+ De la vida como naufragio. Crònica de Ramón de España a El Periódico, 19-03-2016.

[Fotos: R. Ruíz - Dossier Galeria ADN]

[Torontoràdio: Ana D: Naufragio]

El gabinet patafísic

 

  Granotes

(Bestiari, 2011)

Cabo San Roque

Últims dies per visitar l'exposició La cobla patafísica de CaboSanRoque, a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La reunió dels seus instruments  conforma un autèntic gabinet de curiositats.

Al passadís d'accés ens presenten amb fotos les estrelles freaks que trobarem a l'interior de la gran sala, fosca i envoltada de cortines.

Un cop a dins, el visitant prem un botó vermell i, programats com autòmats, els instruments entren en acció. A mida que sonen, es van il·luminant més i podem veure de ben aprop amb la suma de quins estris, altres instruments musicals, cables, ampolles, bidons, motors... i mil andròmines han estat fabricats. Independentment de que produeixin sons, en sí ja són peces increïbles de ser vistes, frankensteins d'una gran bellesa monstrenca industrial, que haurien fet les delícies d'un Franz de Copenhague (és inevitable pensar-hi!), que haurien meravellat als artistes dadaistes (Dofí banyera recorda a les escultures de Jean Tinguely) i futuristes (Agrupació de lliris, vents sembla un parent de l'intonarumori de Luigi Russolo), també als de l'Art Pop (l'ús de llaunes de colors tenen la mateixa potència dels gluts de Robert Rauschenberg). Depenent de la mida, són petits i grans poemes visuals (Gàbia de gemecs i tot el Bestiari sencer, per exemple, segur que li hauria encantat al nostre gran Joan Brossa).

Assegut a la moqueta i amb els instruments en ple funcionament, vas seguint la simfonia màgica com si dels 50.000 dits invisibles del Dr. CaboSanRoque es tractés, entre la sorpresa i l'amenaça, perquè tot gabinet de curiositats té el seu punt inquietant.

+ CaboSanRoque: La cobla patafísica 2015-2001. Arts SantaMònica, Barcelona, fins al 12 d'abril de 2015.

El dia 12 d'abril, a les 12:00, concert de CaboSanRoque amb Pascal Comelade per tancar l'exposició.
Comelade col·labora a 12 Rounds (Chesapik, 2014) el darrer disc de CaboSanRoque , amb un solo d'orgue en un dels temes (Sorolls d'Hatari) i amb la preciosa coberta del disc:

+ CaboSanRoque

[TorontoTV: CaboSanRoque: Ya-ya Trueno]

[Fotos: CaboSanRoque]

Sophie i l'altra

Sophie Calle

L'Autre
(1992)

Hi ha una carta d'amor que fa anys tinc abandonada sobre l'escriptori. No havia rebut mai una carta d'amor. En vaig encarregar una a un escrivent. Vuit dies després, vaig rebre una bonica carta de set pàgines escrita amb ploma i en vers. Em va costar cent francs i l'home va escriure:”[...] jo, sense haver-me mogut d'aquí, he estat amb vostè a tot arreu...”

Sophie Calle. La carta d'amor.
Autobiografies (1988-2013)

Aquest fragment de La carta d'amor recull algunes constants de les obres de Calle, com són el joc entre realitat i ficció, l'amor, la bellesa, el sentit de l'humor.

A l'exposició Sophie Calle. Modus vivendi també es pot veure Prenez soin de vous (Cuidi's), de 2007, que gira entorn d'una altra carta d'amor que va rebre l'artista, però via e-mail i de ruptura. Conclou dient: M'hauria agradat que les coses fossin d'una altra manera. Cuidi's molt. Un final tan desconcertant per a ella que va demanar el punt de vista i la interpretació a 107 dones (algunes actrius, ballarines, cantants...) i un lloro, per intentar entendre què volia dir exactament el remitent. I el resultat, fer una vegada més de la vida - real o inventada, tant se val – art. 

+ Sophie Calle. Modus vivendi, [La Virreina] Centre de la imatge, Barcelona, fins al 7 de juny de 2015.

[TorontoTV: Sophie Calle: Prenez soin de vous: Brenda]

Foto: [La Virreina]

Èxtasi

Óscar Domínguez

Sense títol

Tècnica mixta sobre fusta folrada de vellut

(1957)

[Col·lecció de l'Institut Valencià d'Art Modern]

Cambi de cors

12 novembre 1885

Estant Teresa una nit fent oració, juntament ab sa germana Antònia, en la iglésia de Montserrat, se trobà soptadament dintre·l sagrari. Allí trobà l'etern Pare, Jesucrist lo Salvador y la Verge dels Dolors.

Jesucrist lo Salvador s'assentà, prengué a Teresa y se la posà a la falda; y l'etern Pare prengué a la Verge adolorida y també se la posà com mitg recolsada a la falda. Li obri·l pit, y a dins Teresa hi vegé son propi cor, que coneixia prou per haver-se'l vist moltes vegades estampat ab los improperis de la passió de nostre senyor Jesucrist. Després l'etern Pare obri·l pit de Teresa, y ella hi vegé a dintre lo cor de la verge atravessat ab les set espases y ab moltes punxes de ferro de més d'un palm de llarch.

Allavors l'etern Pare tragué lo cor de la verge Maria y se'l posà dintre·l seu mateix pit, y després llevà lo cor a la Teresa y també se'l posà en son pit. Al cap d'una estona se tragué lo cor de la Verge santíssima y lo posà dintre·l pit de Teresa, en lo mateix punt en que tenia·l seu, y també se tragué del pit lo cor d Teresa y lo posà dintre·l pit de la Verge, en lo mateix indret en què havia tingut son cor. Y·l pit de la verge Maria y·l pit de Teresa Vilagran se quedaren closos.*

* Jacint Verdaguer. Llibretes de visions de Teresa, 1885. A: Junyent i Rafart, Josep. Manuscrits verdeguerians de relacions, exorcismes i visions. Barcelona: Barcino, 1994. Vol.1, pàg, 475.

Riu-te'n de les pel·lícules gore i de tot el revival zombi. Aquest text de Verdaguer acompanya la vitrina on s'exposen, confrontades, una cadira amb forma de cor sagnant, obra de l'arquitecte J.M. Jujol (per a la botiga de Pere Mañach del carrer Ferran de Barcelona, de l'any 1911) i el bust reliquiari d'una santa (Anònim, 1575-1625). Vist a Maniobra, l'exposició ideada per Perejaume al MNAC.

El maniobrer en èxtasi

+ Maniobra de Perejaume, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, fins l'11 de gener de 2015.

[Fotos: IVAM i MNAC]

[TorontoTV: Parálisis permanente: Quiero ser santa]

Richard Hamilton (I)

 Richard Hamilton

Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?

1956

Què és el que fa l'exposició Richard Hamilton al MNCARS tan diferent, tan atractiva?

Sens dubte, el plaer d'assistir a la primera i més completa retrospectiva de la seva obra, ideada per ell mateix abans de morir, l'any 2011, i comprovar que es tracta d'un dels grans artistes de la Història de l'Art. Amb propostes variades en quant a temes (activista contra la tradició, la cultura de masses i la societat de consum, de punyent crítica política, amb homenatges a la Història de l'Art, o a la dedicació en cos i ànima a Marcel Duchamp) i tècniques (collage, dibuix, pintura, instal·lacions, fotografia, gravats i altres formes de reproducció seriada)... totes sempre interessants, dins i molt més enllà de l'etiqueta de l'Art Pop, toca l'art conceptual o el postmodernisme.

També, i especialment en aquest blog on es dedica una especial atenció al collage, perquè Hamilton és un gran mestre d'aquesta tècnica. És un collage el famós Què és el que fa de les cases d'avui siguin tan diferents, tan atractives? (1956). Però és que Hamilton utilitzà el collage gairebé sempre, sobre pintura, fotografia... en forma i concepte, influència surrealista i duchampiana d'aportar diferents nivells d'interpretació*, esdevé la manera idònia de representar el seu discurs de tan variats estils.

L'exposició dona per a més d'una entrada, així que començaré de la manera més festiva possible que se m'acut per celebrar-ho: amb la música de la gramola de The Funhouse [La casa de la diversió]. Segurament la part de l'exposició a on més gent s'hi aturava per fer-s'hi fotos (... ai que pesadets amb els selfies!)

Grup 2

(Hamilton + McHale + Voelcker)

This is Tomorrow, 1956
(Fragment de la reconstrucció al MNCARS)

Per a l'exposició col·lectiva This is Tomorrow, Hamilton, que a més de dissenyar el catàleg i els cartells a on apareix reproduït el cèlebre collage abans citat, amb el també artista John McHale i l'arquitecte John Voelcker, van pensar i construir una instal·lació titulada The Funhouse:

"La instalación que concibieron estaba formada por una estructura asimétrica, exageradamente inclinada … Una gigantesca imagen de Marilyn Monroe y una réplica inmensa de una botella de Guinness imitaba las proporciones monumentales de las vallas publicitarias y de la publicidad cinematográfica, aunque, por otra parte, se establecía una tensión estética entre estas imágenes de la cultura de masas y un póster de Los girasoles de Van Gogh, expuesto en una de las paredes como si fuera una obra de arte. A lado de esta estructura, había una gramola..."*

Richard Hamilton

This is Tomorrow

Collage, 1956

Què sonava a la juke box de This is Tomorrow? Això:

Bill Hoyes: The ballad of David Crockett

Doris Day: Whatever Will Be, Will Be

Winifred Atwell: Poor People Of Paris

Frankie Lymon & The Teenagers: Why Do Fools Fall In Love

Elvis Presley: Hound dog

Carl Perkins - Blue Suede Shoes

Bill Halley & The Comets: Razzle Dazzle

Lonnie Donegan: Lost John / Stewall

Gene Vincent: Be-Bop-A-Lula

The Dream Weavers: It's Almost Tomorrow

Dean Martin: Memories are made of this

Tennessee Ernie Ford: Sixteen Tons

Pat Boone: I'll Be Home

Ronnie Hilton: No other love

Kay Starr: Rock And Roll Waltz

"… situada frente a un mural con anuncios de películas en cinemascope que adquirieron una relevancia especial cuando los organizadores convencieron a los creadores de la película Planeta prohibido, protagonizada por el robot Robby, para que les prestaran el robot en la noche de la inauguración de la exposición. Además, se incluyeron algunos rotorrelieves de Duchamp...

Aunque se consideró que esta instalación del Grupo 2 era un alegato contra el arte, en conjunto, era un comentario crítico sobre el papel de la imaginería de los medios de comunicación de masas en la formación de la cultura popular y su impacto en los medios de percepción visual contemporáneos."*

*Walsh, Victoria. Caballitos de mar, retículas y Calipso: las exposiciones de Hamilton en los años cincuenta. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p. 72-73.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[Fotos: Wikiart i Metalocus]

Malestar modern

Miguel Palma

Black Widow

(2102)

A súa fascinación polas iconas dunha modernidade clásica, como o automóbil, a aviación, a observación astronómica, a arquitectura e a tecnoloxía en xeral, resulta nun cadro de ansiedade que non reproduce un mundo desexado, senón máis ben o desexo dun mundo, materializado nunha curiosidade expansiva que cuestiona o real.

Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC)

Miguel Palma

Morte de Kennedy

(2006)

Miguel Palma, nascut el 1964 a Lisboa. El seu treball sovint es qüestiona el desenvolupament tecnològic, l'ecologia, la creença en les imatges, la idea del poder, el món infantil i juvenil, l'obsessió per la màquina. El seu art es desplega en dibuix, escultura, instal·lació multimèdia, vídeo, llibres d'artista i la performance.

El CGAC de Santiago de Compostela és un dels museus més franctiradors de la perifèria, si és que avui en dia té sentit parlar de perifèries. Potser encara sí, perquè pel que fa a acaparar els mitjans de comunicació a nivell estatal, la seva feina passa més desapercebuda que la dels quatre museus de les grans ciutats. El CGAC m'ha sorprès moltes vegades amb propostes d'artistes que desconeixia totalment, artistes, d'altra banda, amb recorregut internacional, com em va passar especialment amb els videoartistes Hubbard&Birchler, o ara que descobreixo (en una petita ressenya d'un diari de tirada nacional) l'obra de Miguel Palma i l'exposició que hi presenta.  

Miguel Palma
Contador eléctrico i Alta voltagem

(2007)

Miguel Palma

Plataforma Shell

(2009)

+ Miguel Palma

+ Miguel Palma. Deconforto moderno. Fins al 26 de maig al Centro Galego de Arte Contemporánea.

[Totes les imatges: www.miguel-palma.com]

[Torontoràdio: Siniestro Total: ¿Quienes somos, de dónde venimos, adónde vamos?. Menos mal que nos queda Portugal, 1984]

Mirall trencat

A través del mirall 
de Joan Fontcuberta.

[Instal·lació, 2012]

Abans d'entrar, i un cop a dins també, s'informa en uns cartells que les imatges que s'hi mostren poden ferir la sensibilitat dels visitants. Un dispositiu amb varis projectors dispersos arran del sostre dispara sobre les parets blanques de la sala tot d'imatges de gran format que van canviant cada tres segons, superposant-se en un bucle intermitent. Són imatges que el fotògraf Joan Fontcuberta ha seleccionat d'Internet i no són fotos seves, si no una tria de les que una munió de gent anònima es fa càmera en mà: retrats davant d'un mirall, o encarant l'objectiu directament cap un mateix, i que després pengen en obert a la xarxa. Hi ha fotos de tota mena, com les típiques d'adolescents, i no tant adolescents, avis i nens, posant sols o amb amics en mil postures possibles, i força gent despullada, normalment a un lavabo o un dormitori, mostrant amb posat més o menys desinhibit el sexe, o directament com el posen en funcionament.

Passo sota el bombardeig d'imatges com travessant una mena de túnel dels horrors o una versió 3.0 de les fires de freaks, però a on, gràcies al progrés tecnològic que ha posat la càmera digital a l'abast de tothom del primer món, els monstres ja no són la dona barbuda, els nans, la sirena i l'home llangardaix... són qualsevol de nosaltres. I per si no ho ets encara, la mateixa exposició dóna l'oportunitat de ser-ho, posant a la teva disposició una càmera i un mirall per a que afegeixis el teu autoretrat.

Al final de la sala, s'exposen emmarcades, formant un gran mural, algunes de les fotos que apareixen projectades a la instal·lació. L'efecte no és el mateix, però permet fixar-se més en els seus protagonistes, els entorns... reflexionar tranquil·lament sobre què és això. Crec que Joan Fontcuberta, tan avesat a crear ficcions artificials, aquesta vegada (i també a la sèrie Googlegrames) ha quedat fascinat per la dura realitat que circula per Internet. I a diferència del que diu el tòpic, aquesta realitat no supera, sino que crea ficció: un món estrany al que s'entra a través del mirall.

Joan Fontcuberta. A través del mirall. Museu de l'Empordà, Figueres, fins al 11 de novembre de 2012.

[Exposició itinerant Vilafranca del Penedès – Cornellà de Llobregat - Figueres- Granollers – Mataró - Terrassa]

+ Joan Fontcuberta

[Fotos: Catàleg de l'exposició]

[Torontoràdio: Lagartija Nick: El nuevo Harlem]

Oficina d'art perdut

Creo que tengo tendencia a destruir los mejores cuadros, o los que han sido mejores hasta un cierto punto.

 Sigo probando y intento llevarlos más allá, y pierden todas sus cualidades, lo pierden todo. 

Yo diría que tiendo a destruir los mejores cuadros.

Francis Bacon, pintor.*

Francis Bacon no era l'únic que va destruir part de les seves pròpies obres, altres artistes ho van fer i ho continuaran fent. Però hi ha obres que no sempre desapareixen per voluntat de l'autor, de vegades les causes han estat els efectes tràgics de les guerres, incendis, inundacions, robatoris... o casos d'obres que, no se sap ni cóm ni perquè, misteriosament, han desaparegut. 
La Tate Modern de Londres ha creat The Gallery of Lost Art, un lloc web que recopila i documenta amb textos i fotografies alguns d'aquests casos d'obres d'art, només dels darrers cent anys, avui desaparegudes. Així ho explica el bloc d'art Sin título a El almacén de las obras perdidas, encapçalant l'article amb l'exemple d'una de les obres que trobo més fascinants de les que es van produir en l'època de les Avantguardes del segle XX i que, malauradament, va desaparèixer: Merzbau de Kurt Schwitters. 

[Fotografia de 1933]

Concebut per Schwitters com un espai íntim on dipositar alguns dels seus treballs (collages i escultures dadà que ell anomenava Merz) i també obres i objectes personals d'amics, tot construint (bau en alemany) durant més de deu anys llargs, aquella mena de decorat, entre arquitectura i escultura, precursor de les instal·lacions, de formes molt semblants a les que feien els cubistes. Va anar ocupant fins a sis habitacions de la casa familiar a Hannover. El Merzbau va ser destruït per un bombardeig a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Ja feia uns anys que Schwitters havia fugit d'Alemanya, primer a Noruega, on va tornar a construir-ne un de nou i que tampoc es conserva perquè es va cremar. Després es va traslladar a Anglaterra, on també en va començar un altre, el darrer, que va deixar inacabat al morir.

Kurt Schwitters

Merz kolumne

[Foto de 1923]

Marcel Duchamp

Fountain, 1917

[Foto d'Alfred Stieglitz]

A The Gallery of Lost Art hi ha (fins al moment, perquè es vol anar ampliant i actualitzant) una vintena més de casos d'obres perdudes. Entre elles, Fountain de Marcel Duchamp, qui no devia estar massa preocupat pel destí de l'urinari original, una vegada més l'atzar intervenia en una de les seves obres: va desaparèixer i a dia d'avui ningú sap on para. Duchamp va autoritzar fer-ne una còpia. Algú ho havia notat mai que no era l'original? Tres anys va trigar Peter Bisseger en reconstruir el Merzbau d'Schwitters, a partir de les fotos que se'n conserven i l'ajut del fill de l'artista. Si les imatges de la reconstrucció impressionen (actualment es pot visitar a l'Sprenger Museum d'Hannover), no puc ni imaginar què es devia sentir entrant a l'original.

[Reconstrucció del Merzbau de 1983]

+ The Gallery of Lost Art

+ The Reconstruction of Kurt Schwitters' 
MERZ Building

+ Jarque, Fietta. El almacén de las obras perdidas

+ Miguel Villa, Gonzalo de. KurtShwitters: instalación viva

*Sylvester, David. La brutalidad de los hechos. Entrevistas con Francis Bacon. Traducción de José Manuel Álvarez Flórez. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2009. ISBN: 978-84-343-1211-1. Entrevista 1, BBC, octubre de 1962.

[Fotos: The Gallery of Lost Art]

[Torontoràdio: Kurt Schwitters: Ursonate]

Mapes d'altres mons

Michael Druks

Druksland Physical & Social, 15 January 1974, 11.30 am,

1974

El robot Curiosity de la NASA ha arribat a Mart i ja deu haver començat a fer les fotos del planeta que serviran, entre altres coses, per treure'n un mapa. Qui sap si arribarem a veure com hi envien els primers astronautes, GPS en mà, per explorar el terreny, o més tard com hi arriben els primers colons que exterminaran als marcians, urbanitzaran el desert vermell, cremaran els boscos, i, en definitiva, es carregaran Mart, tal i com va escriure Ray Bradbury a Cròniques marcianes. I al Futur, quan recuperin aquell primer mapa del 2012, del que mostrava, probablement no en quedarà res.

Per a l'exposició Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament, s'han seleccionat obres d'artistes del segle XX i XXI que tenen en comú l'ús de cartografia: mapes, plànols, globus terraquis o altres representacions d'espais físics (de la Terra al cos humà) i també mentals. Obres molt variades, tant en tècniques emprades com temàticament, per exemple: de la denúncia de certes pràctiques polítiques, socials, econòmiques i desastres medi ambientals, a la introspecció més intima, recerques d'identitat, la fusió d'home i natura, paisatges a partir de paisatges representats, visions existencialistes i místiques, científiques i surrealistes, mons portàtils que caben dins una maleta, passeigs a la deriva i evasions a nous mons imaginaris. La majoria de propostes parteixen formalment del mapa, tot i que en realitat moltes d'elles van contra el mapa, transgredint les normes imposades per la cartografia oficial, manipulant-la per qüestionar-la, fer evidents les atrocitats comeses per l'home sobre el seu propi planeta, planejar utopies, explorar dins i fora, escapar.

Perry Grayson. 

Map of Nowhere (Blue), 

2008.

[Video: Grayson Perry’s Map of Nowhere 2008 - The Beauty of Maps - Episode 1 - BBC Four]

+ Cartografías: artistas y mapas [Dins la pàgina web de la comissària de l'exposició, Helena Tatay, es pot veure una galeria d'imatges que recopila centenars d'obres d'aquestes cartografies contemporànies d'artistes, algunes d'elles presents ara al CaixaForum]

+ Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament. CaixaForum de Barcelona, fins al 30 de setembre de 2012.

Yves Klein. 
Globe terrestre bleu, 1957
.

[Imatges: Victoria & Albert Museum i Web d'Helena Tatay]

[TorontoTV: Björk: Joga]

L'univers particular

 Bestué - Vives

Accions a l'Univers

(2008) 

Instal·lació de David Bestué i Marc Vives que es pot visitar, fins el 20 de maig del 2012, al Caixaforum de Barcelona.

Si et diuen que mentre et vas fent gran vas prenent consciència de la dura realitat i perdent simultàniament el sentit de l'humor... Bestué-Vives tenen en el seu art més de mil propostes per a que això no passi. El recorregut pels onze espais d'aquesta instal·lació és sorprenent, irònic, reflexiu sense discursos pesats (que no per això intranscendents), fet amb mitjans tècnics i utillatge tronats (forma part del seu estil), i molt divertit. Sobre tot, no hi entrin sense proveir-se de l'àudio-guia que els explicarà el perquè de cada espai:  del dedicat a allò més microscòpic fins al darrer, amb la desintegració de la matèria. L' Univers que portem dins i al que pertanyem.

Abans o després d'entrar-hi, no es perdin tampoc els tres vídeos dels mateixos Bestué-Vives que es projecten en un racó de l'entrada de la sala: Estat de canvi (2010), Història de l'escorpí enamorat (2008) i Accions a casa (2005). En aquest últim, els dos artistes en són els protagonistes principals, i les seves accions, segons el programa de mà, incideixen en mostrar una actitud desinhibida davant les convencions culturals... Com ara dormir al mig del passadís, camuflar el menjar, robar la planta del vestíbul i mostrar-la al balcó, creuar una habitació sense tocar el terre, inventar mecanismes a base de cordills per moure un moble amb l'ascensor o per obrir i tancar portes, llegir a la llum d'un microones obert... i moltes més de memorables, sempre amb esperit irreverent, humor, un punt infantil (algunes coses les fèiem de nens!)  i amb alguns homenatges a la història de l'art: a les accions dels dadaistes, a la cadira Barcelona de Mies van der Rohe i (aquest no du pistes al títol i no ho puc assegurar) a la font de mercuri d'Alexander Calder... Mentre ho veia, al meu costat hi va haver la deserció indignada d'una senyora d'entre uns seixanta i setanta anys d'edat. Va marxar només veure l'acció titulada “Caquita con palmera”... que juntament amb l'acció de despertar amb un pet a la cara,  és de les més escatològiques (a la vegada que existencialista...). En fi, trobo que no n'hi havia per tant, la senyora deu formar part dels que van perdent el sentit de l'humor, o dels que ja l'han perdut del tot.

Bestué - Vives

Accions a casa (2005)

+ Bestué-Vives

+ Bestué-Vives. Accions a l'Univers al Caixaforum

[Fotos d'Angel de la Rubia per a Obra Social La Caixa]

Als núvols

Chema Alvargonzalez
A través de las nubes
Maleta, tren elèctric, fotografia en caixa de llum i mirall,
2000

Els humans rèptil, aquells que sempre estem pensant en la fugida, ens trobem molt bé en els llocs de pas. Camí de Barcelona, viatjo en tren i quan aixeco el cap de la meva lectura, veig a través de la finestra passar camps, polígons industrials, arbres, estacions amb gent a l'andana, muntanyes, cases, carreteres amb cotxes circulant, trossos de cel... que es barregen amb pensaments breus, amb la música que surt de l'Ipod o amb res. Un cop a la ciutat, visito l'exposició Merh Licht (Més llum) i descobreixo com Alvargonzalez va convertir en art aquests no-llocs en els que alguns ens hi sentim tan a gust. I m'agrada molt.

El viaje de la luz, Santander. Fotografia, 2005

“... Alvargonzalez […] se sentía especialmente atraído por los sitios de paso, por los no-lugares como descampados urbanos o pasillos de hotel o cabinas de aviones o paisajes de nubes. En la exposición no podían faltar, naturalmente, entre sus fotografías, esculturas, vídeos, sus palabras en relieve realzadas con un aura de luz de neón, que colgaba en la fachada de un edificio o hacía circular por Berlín sobre una camioneta o un autobús, y algunas de las maletas que eran tan características suyas: maletas desechadas que encontraba en los encantes o tiradas en la acera junto a un contenedor, a las que incorporaba, a un lado, una caja de luz retroiluminando una fotografía, alusiva siempre al vuelo, o al cielo, y al otro, un espejo del mismo tamaño que duplicaba la imagen. El contraste entre el soporte, o sea ,la maleta de tela deshilachada o cuero raído, con la imagen fotográfica, brillante, luminosa y duplicada, resultaba muy chocante y llamativo, como la revelación de una joya tirada en suelo, en el polvo.”*

*Ignacio Vidal-Folch. Artistas voladores. A: El País, 26-11-2011.

+ Merh Licht (Més llum). Chema Alvargonzalez. Fins el 29 de gener de 2012 a Arts Santa Mònica de Barcelona.

[Totes les imatges: Arts Santa Mònica]

[Torontoràdio: Claude Debussy: Chidren's Corner. Doctor Gradus and Parnassum]