A chupar del bote

El Molino presenta
A CHUPAR DEL BOTE
El gran show de la Transición

Manolo de la Mancha i Ximo Berenguer

Barcelona: Ramón Reverté, 2017

Aquests dies que Lita Claver La Maña es retira dels escenaris, que la revista Interviú plega, i es coneix per fi la sentència del cas Palau, el gran fracàs de la Transició política espanyola torna a estar en punt de mira. Al foto-llibre A chupar del bote, amb les fotos de Ximo Berenguer recuperem alguns dels grans moments de El Molino, el que va ser el music-hall més transgressor del Paral·lel als setanta, testimoni d'un temps en que alguns van creure que, amb paraules de Manolo de la Mancha, la revolució sexual seria el preàmbul de la revolució social.

Coplas a la muerte del tío Paco

Solista:

La Mancha tiene un molino,

la Mancha tiene un quijote,

El Pardo tiene un caudillo,

que vino a chupar del bote

Coro:

A chupar del bote

hasta que se agote,

a chupar del bote

es lo mejor.

Solista:

La SEAT está de huelga

para que el convenio brote.

Pero sordos empresarios

prefieren chupar del bote.

Coro:

A chupar del bote

hasta que se agote,

a chupar del bote

es lo mejor.

La Maña, les vedettes Christa Leem i Ondina, el Dúo Maravillas, Pipper , Johnson i el Negrito Polly... tots desfilen per les fotos i els textos: entre bambalines, per la platea, l'escenari i també per les rodalies del local: ... en el Molino no hay tregua: censores y coristas, estudiantes y fascistas, burgueses con querida, calvos estraperlistas, travestis y notarios... Alcohol ahogado en humos, carnes y risas, culos declamando coplas: El Molino todo lo cura, El Molino todo lo arregla.
Qui hauria de dir llavors, en l'esplendor de la ploma i els lluentons, que el polvo molinero es convertiria més aviat en caspa, que tancaria en la ruïna, reobrint però, anys després, amb una reforma integral de l'edifici i sobrevivint fins avui, no sense moltes dificultats.

Solista:
El clero y los militares
impiden que el pueblo vote
pero llega la democracia
no más chuparán del bote.

Coro:
A chupar del bote
hasta que se agote,
a chupar del bote
es lo mejor.

Solista:
De las calles las protestas
los grises son azote:
quieren con balas de goma
blindar el chupar del bote.

Coro:
A chupar del bote
hasta que se agote,
a chupar del bote
es lo mejor.

A Tuyo es el mañana, Pablo Martín Sánchez tria precisament l'època de la Transició com escenari de la seva novel·la. Creua les històries de varis personatges prototípics d'aquells anys, entre manifestacions i corrupteles: la periodista d'investigació disposada a destapar un cas de robatori de nadons (el reportatge podria haver estat publicat perfectament a Interviú); un comando terrorista disposat a fer justícia per la via violenta i més radical; el funcionari de l'Estat disposat a continuar chupando del bote més enllà del franquisme; el llebrer, esplèndida troballa la de donar-li veu pròpia, humanitzant la seva condició de gos, metàfora brutal de la classe obrera; la mare soltera i la seva filla, la nena que amb el nou vingut robat representen un futur que es dibuixa complicat. Aquell futur és el nostre present.

  

Manolo de la Mancha; Ximo Berenguer. A chupar del bote. Barcelona: Ramón Reverté, 2017.

Fotos: Ximo Berenguer (un personatge de ficció creat per Joan Fontcuberta)

Pablo Martín Sánchez. Tuyo es el mañana. Barcelona: Acantilado, 2016.

Diumenge galàctic

Oriol Vilanova

Diumenge

Instal·lació,

2017

I sens dubte el nostre temps ... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença en ser ... El que és sagrat per a ell no és sinó la il·lusió, però allò que és profà és la veritat. Més encara, el sagrat s'engrandeix als seus ulls a mesura que decreix la veritat i que la il·lusió creix, tant i tan bé que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat.

Feuerbach*

Em van recomanar anar a veure Diumenge com una experiència que no es viu gaire sovint. Amb el permís de Frederic Marès, una exposició insòlita entre les habituals als museus d'art.

A Diumenge, Oriol Vilanova desplega la seva col·lecció particular de trenta-quatre-mil postals sobre les parets de la Fundació Antoni Tàpies. I sí, m'ha semblat una experiència única. Una experiència que, de moment amb una sola visita, resulta desbordant i al·lucinògena. Em va deixar fora de combat per sobredosi.

Imprescindible pels amants de remenar calaixos als Encants, al mercat de Sant Antoni, als mercats de puces d'arreu del món. Pels amants dels gabinets de curiositats i els amants del kitsch. Avui que gairebé ningú envia postals, Diumenge sembla un enorme instagram del segle XX imprès en paper i clavat a la paret. Instal·lació artística amb algunes connexions, per exemple amb Perejaume (un gran paisatge de paisatges), Joan Fontcuberta (l'artifici, l'efecte píxel), Martin Parr (un altre gran col·leccionista de postals), o amb tots els collagistes que fan ús de postals per elaborar les seves obres, treient de context les imatges, donant-lis un nou significat. En la disposició del conjunt, del contingut de cada postal i dels grups per sèries, hi ha també un joc cromàtic intencionat i un efecte embolcall molt potent.

Entrar a la Tàpies - un oasi de silenci i tranquil·litat en ple eixample carregat de trànsit – per visitar Diumenge, és com entrar en una nau espacial extraterrestre que mostra una variada selecció d'imatges que pertanyen a un planeta molt estrany.

+ Oriol Vilanova. Diumenge. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, fins al 28 de maig de 2017.

* Ludwig Andreas Feuerbach. Prefaci a la segona edició de l'Essència del cristianisme.
Citat a: Guy Debord. La societat de l'espectacle, 1967.

[Fotos i vídeo: Fundació Antoni Tàpies]

Certeses ocultes

Bruce Conner

Mirall (revers)
Collage i assemblatge

1964

Soy un artista, un antiartista,

arrogante, modesto,

un feminista, un misógeno redomado,

un romántico, un realista, un surrealista,

un artista funk, artista conceptual,

minimalista, postmoderno,

beatnik, hippie, punk,

sutil, combativo,

creíble, paranoico,

cortés, difícil, directo,

alguien con quien es imposible trabajar,

accesible, oscuro, preciso, tranquilo,

terco, esquivo, espiritual, profano,

un hombre del Renacimiento del arte contemporáneo

y uno de los artista

más importantes del mundo.

Se ha dicho de mi obra que es

hermosa, horrible,

bazofia, genial,

dispersa, precisa, pintoresca,

vanguardista, historica,

manida, magistral, trivial,

intensa, mística, virtuosa,

desconcertante, fascinante, concisa,

absurda, divertida, innovadora,

nostálgica, contemporánea,

iconoclasta, sofisticada,

basura, obra mastra, etc.

Es todo cierto

Bruce Conner en una carta a Paula Kirkeby, 2000*

Bruce Conner

Mirall
(vers)

1964

Bruce Conner es veu que durant la seva llarga i variada trajectòria artística es va mantenir molt al marge del mercat de l'art. Ho llegeixo al catàleg de l'exposició Es todo cierto, una retrospectiva sobre aquest artista que encara es pot veure al MNCARS de Madrid. Imagino a Manuel Borja-Villel rient per sota del seu bigoti per haver coincidit, en el temps i a la mateixa ciutat, aquesta gran exposició i la celebració de la fira ARCO.

Conner no és un artista molt conegut, no forma part de les vaques sagrades que cada any s'exposen a les grans fires, al costat dels artistes joves emergents de moda. Però sí va ser i és molt valorat pels coneixedors només interessats en art, entre els que trobem alguns directors de museus que aposten més per la pedagogia que pel postureig i ens descobreixen autèntiques joies que fins ara passaven desapercebudes per a molts, entre els que m'incloc.

Les obres de Conner, tan diferents entre sí – dels assemblatges i els collages, al dibuix, la fotografia i les pel·lícules experimentals o la performance – , van ser seleccionades en vida de l'artista per a exposicions mítiques de l'àmbit del collage i l'assemblatge als museus d'art modern de més prestigi, que també van comprar-ne per a les seves col·leccions. Per exemple, estava present a The art of assemblage del MOMA l'any 1961, al costat d'obres dels mestres (Duchamp, Ernst, Schwitters...) i d'altres artistes a meitat de carrera (Cornell, Dubuffet, De Kooning, Rauschenberg, Tinguely...). Pierre Restany el va incloure en algunes exposicions col·lectives del Nou realisme, quan va obrir el grup a d'altres artistes no europeus.

Bruce Conner

Crist expulsa a la legió de dimonis i  Maria unta a Crist amb un ungüent de nards de gran valor

Collages d'il·lustracions trobades

1987

Des dels seus inicis als anys 50, Conner va preferir el cercle artístic més alternatiu de San Francisco al Nova York de les galeries i crítics més influents. Va escapar una bona temporada a Mèxic, a on va sobreviure a la mescalina i als bolets al·lucinògens, tot creant impressionants assemblatges, sota la influència dels altarcitos mexicans. Foscos, gens complaents, però alhora bells, magnètics i delicats, això darrer també pels materials que feia servir: mitges de niló, perles, lluentons, nines, papers pintats, sabates, fils, flors de plàstic, cloves d'anous, caniques, fotos i estampes antigues… tota classe d'objectes provinents de mercats de les puces o de les escombraries. En aquests assemblatges, especialment, crec que Conner s'apropa molt a l'art outsider o brut. Contrasten amb el treball polit dels collages sobre gravats antics, autèntiques filigranes retallades i manipulades, en la línia de Max Ernst i els collagistes del Surrealisme. Com un plaer privat, Conner en va fer sempre, en paral·lel als canvis d'estil i de formats que anava experimentant amb la fotografia i el vídeo, potser més propers a l'art pop, o les performances al conceptual.

*Bruce Conner: Es todo cierto. Editat per Rudolf Friedling i Gary Garrels. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2017. ISBN 978-84-8026-547-8.

+ Bruce Conner: Es todo cierto. MNCARS, Madrid, fins al 22 de maig de 2017.

[TorontoTV: Devo: Mongoloid , vídeo de Bruce Conner]

Últimes tardes d'estiu

 

Foto d'Oriol Maspons

Caminan lentamente sobre un lecho de confeti y serpentinas, una noche estrellada de septiembre, a lo largo de la desierta calle adornada con un techo de guirnaldas, papeles de colores y farolillos rotos: última noche de Fiesta Mayor (el confeti del adiós, el vals de las velas) en un barrio popular y suburbano, las cuatro de la madrugada, todo ha terminado. Está vacío el tablado donde poco antes la orquesta interpretaba melodías solicitadas, el piano cubierto con la funda amarilla, las luces apagadas y las sillas plegables apiladas sobre la acera. En la calle queda la desolación que sucede a las verbenas celebradas en garajes o en terrados: otro quehacer, otros tráfagos cotidianos y puntales, el miserable trato de las manos con el hierro y la madera y el ladrillo reaparece y acecha en portales y ventanas, agazapado en espera del amanecer.

El melancólico embustero, el tenebroso hijo del barrio que en verano ronda la aventura tentadora, el perdidamente enamorado acompañante de la bella desconocida todavía no lo sabe, todavía el verano es un verde archipiélago. Cuelgan las brillantes espirales de las serpentinas desde balcones y faroles cuya luz amarillenta, más indiferente aún que las estrellas, cae en polvo extenuado sobre la gruesa alfombra de confeti que ha puesto la calle como un paisaje nevado. Una ligera brisa estremece el techo de papelitos y le arranca un rumor fresco de cañaveral.

La solitaria pareja es extraña al paisaje como su manera de vestir lo es entre sí: el joven (pantalón tejano, zapatillas de basquet, niki negro con una arrogante rosa de los vientos estampada en el pecho) rodea con el brazo la cintura de la elegante muchacha (vestido rosa de falda acampanada, finos zapatos de tacón alto, los hombros desnudos y la melena rubia y lacia) que apoya la cabeza en su hombro mientras se alejan despacio, pisando con indolencia la blanca espuma que cubre la calle, en dirección a un pálido fulgor que asoma en la próxima esquina: un coche sport. Hay en el caminar de la pareja el ritual solemne de las ceremonias nupciales, esa lentitud ideal que nos es dado gozar en sueños. Se miran a los ojos. Están llegando al automóvil, un “Floride” blanco. Súbitamente, un viento húmedo dobla la esquina y va a su encuentro levantando nubes de confeti; es el primer viento del otoño, la bofetada lluviosa que anuncia el fin del verano. Sorprendida, la joven pareja se suelta riendo y se cubre los ojos con las manos. El remolino de confeti zumba bajo sus pies con renovado ímpetu, despliega sus alas níveas y les envuelve por completo, ocultándoles durante unos segundos: entonces ellos se buscan tanteando el vacío como en el juego de la gallina ciega, ríen, se llaman, se abrazan, se sueltan y finalmente se quedan esperando que esa confusión acabe, en una actitud hierática, dándose mutuamente la espalda, perdidos por un instante, extraviados en medio de la nube de copos blancos que gira en torno a ellos como un torbellino.

Juan Marsé. Últimas tardes con Teresa. 1966.

Recordant a Marsé al final d'aquestes vacances d'estiu del 2016. Dues tardes d'agost vaig pujar al Carmel per cuidar d'en Silver, el gat d'uns amics que hi viuen i havien marxat uns dies a l'estranger.
I un altre dia d'agost també vaig tornar al Carmel, aquesta vegada convidat a un dinar familiar. Va ser a un pis amb unes vistes privilegiades, en un bloc de pisos sobre un terreny esglaonat a la muntanya que, fa pocs anys, ocupava només un hort i una caseta. La caseta de l'hort on hi havíem celebrat un parell de festes amb els amics quan estudiavem a la universitat. Bons records que m'omplen d'alegria i malenconia, de confeti i serpentines.

[Torontoràdio: Los cinco latinos: Dímelo en Septiembre]

Pampallugues

Xavier Miserachs
Costa Brava Show
1966

[MNCARS]

"2 d'agost. - Fa temps d'estiu: gargalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d'hores, a l'ombra del ventre d'una barca. A les dues de la tarda, l'ombra, de color torrat, té un parell de pams d'amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l'ombra s'eixampla i l'arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre's, de cara al cel, de pla. La llum és d'una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l'aire, sobre les parets blanques, a l'arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d'aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort del mar passa el ramat monòton dels moltonets d'escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l'ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d'aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l'aigua us passen per l'ull. Sobre la ratlla de l'horitzó, queixalejada pels borralls d'escuma, hi veieu flotar unes pampallugues – com una forma incerta flotant en el mar. La costa de garbí – els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes – se us difumina en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa.
Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues... Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l'olor del tabac que acabeu de fumar – i, si no sou fumador, el perfum que el marisc i l'alga tocada pel sol...

Quan, al cap d'una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l'ombra s'ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l'ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s'han fixat i precisat – i el dibuix és més fred, estàtic." *

* Josep Pla
El quadern gris
Barcelona: Destino, 2016, p. 170-171.

1966-2016, 50 ANIVERSARI.

Quan Josep Pla publicava el Quadern gris l'any 1966, arribaven turistes en massa a la Costa Brava. La fi d'aquell paradís verge i tranquil de la seva joventut.

Xavier Miserachs

Costa Brava Show
1966

"Costa Brava Show (1966) es un fotolibro del fotógrafo Xavier Miserachs, autor asimismo de Barcelona. Blanc i negre (1964), otro fotolibro urbano que sigue las sendas abiertas por William Klein. Según Miserachs, en Costa Brava Show «es patente la incorporación de elementos del pop-art, corriente estética que me fascinó e interesó sobremanera». Efectivamente, los temas no pueden ser más propicios al arte pop: en primer lugar, «el paraíso del ocio», escribe Manuel Vázquez Montalbán; después «la fiesta [que] es la manifestación más barroca de este ocio»; y finalmente un «peculiar erotismo», según Josep Pla, autor del prólogo, quien asegura que las fotos son «las mejores que se han hecho sobre lo que suele llamarse la Costa Brava». En resumen, el turismo de masas vivido y contado por Miserachs con un humor excelente en 155 fotografías en color y blanco y negro, con todos los tópicos del tema, anunciando la globalización que nos esperaba."*

*Text d'Horacio Fernández per al MNCARS.

[TorontoTV: Los Bravos: Black is black]

Històries reals

Esperadme

Yo tenía dos años. Ocurrió en la playa, en Deauville, creo. Mi madre me había dejado al cuidado de un grupo de niños. Era la más pequeña y jugaron a deshacerse de mí. Se apiñaban, se hablaban con susurros, estallaban en carcajadas y salían pitando cuando me acercaba. Yo corría tras ellos y gritaba: "¡Esperadme, esperadme!". Aquello me marcó.

Sophie Calle

Historias reales. Amb Sophie Calle no se sap mai si són del tot reals. Però això no importa tant, forma part del seu art, com el de tot gran explicador d'històries, com fa el seu amic (ho és realment?) Enrique Vila-Matas barrejant ficció i realitat.

Historias reales es pot llegir com un recull de textos autobiogràfics que bé podrien formar part del diari íntim de la Calle. Alguns, acompanyats de fotos, i viceversa, els hem pogut veure i llegir a les seves exposicions. Però a banda de les imatges, aquests textos coneguts, i d'altres d'inèdits triats per a l'edició del llibre, són de primer premi si es presentessin a un concurs de micro-relats. Sí, els micro-relats. Fa uns anys es van posar molt de moda, recorden? L'escriptor Juan José Millás era a Espanya un dels autors més prolífics i gran defensor, en seleccionava dels lectors del diari pel que treballava i en feien concursos. El millor micro-relat era el que tenia el gran do: amb poques paraules dir molt més del que llegim, evocar una història sencera amb el poder de l'el·lipsi. Dificilíssim, però molt excitant quan s'aconsegueix. I així crec que són els relats de Sophie Calle.

El otro

Aquel hombre me gustaba, pero en nuestra primera noche de amor me dio miedo mirarlo. Creía que todavía quería a Greg y temía que invadiese la idea de que el hombre que estaba en mi cama no era el adecuado. Preferí cerrar los ojos, pero la incertidumbre persisitió en la oscuridad. Un día cometí la torpeza de explicarle por qué mantenía los párpados cerrados en la cama. No me permitió saber qué pensaba. Unos meses más tarde, al fin liberada del fantasma de Greg, abrí los ojos, segura de que era él a quien quería ver. No sabía que sería nuestra última noche: me iba a dejar. “Lo que ocurre está tan por delante de nosotros que resulta imposible alcanzarlo y conocer su verdadera apariencia".

Sophie Calle

(Cita final de Rainer Maria Rilke)

Sophie Calle. Historias reales. Traducció d'Ira Rebolo. Madrid: La Fábrica, 2016. ISBN 978-84-16248-43-8.

Catàleg de somnis

 Grete Stern

Los sueños de vegetales

Sense títol

(Idilio, nº13, 18.01.1949)

“Hace unos años la revista Idilio, de Editorial Abril, dedicó una de sus páginas a la interpretación de los sueños. La tituló “El psicoanálisis le ayudará”. Era un momento en que los conceptos de ideas psicoanalíticas penetraban en todas las capas de la sociedad, y dicha página fue recibida con agrado por el público lector, mayormente femenino.

Recuerdo que la parte literaria – interpretativa de la nueva sección estaba bajo la dirección del profesor Gino Germani, bien conocido en el ambiente universitario, que firmaba las notas con el seudónimo Richard Rest. Para la ilustración, la Editorial Abril solicitó mi colaboración. Yo les propuse hacer fotomontajes.”

Grete Stern. Apuntes sobre fotomontaje.
Text llegit en el Foto Club Argentino, Buenos Aires, setembre de 1967.

Sueños. Grete Stern.
Madrid: Círculo de Bellas Artes, 2015.
ISBN: 978-84-939228-9-7.

(Catàleg de l'exposició que es va fer al Círculo de Bellas Artes de Madrid,
del 30.09.2015 al 31.01.2016)

Què somniaven les mestresses de casa argentines dels anys 40-50? El llibre reprodueix només una carta de les lectores d'Idilio que van participar en el consultori del doctor Rest. Una trista fotocòpia, quasi il·legible, com la del qüestionari d'“El psicoanàlisis le ayudará”. Luís Priamo, però, a Notas sobre los sueños de Grete Stern – la seva contribució al catàleg de l'exposició –, recull breument de què tractaven els somnis i quin enfocament tenien les respostes, citant les paraules del sociòleg Gino Germani:

Grete Stern

Los sueños de encarcelamiento

Sense títol

(Idilio nº47, 11.10.1949)

“Los sueños pueden dividirse en dos clases muy amplias. Una estaría formada por aquellos que se refieren a situaciones y problemas actuales de la persona. La otra la integrarían los de significado más general, que ya no se refieren a un suceso externo o interno de la existencia, sino que simbolizan la conducta total o, mejor dicho, la posición de la persona con respecto a las más importantes cuestiones de la vida. El sueño que aquí ilustramos es de estos últimos. La soñadora aparece encerrada en una jaula. Pero no sólo en sis sueños era prisionera, sino también en la vida cotidiana. Gran cantidad de prejuicios le impedían la libre y franca manifestación de su ser, convirtiéndola en una persona tímida y carente de iniciativa. El sueño le muestra un retrato fiel de su existencia. Con ello, el inconsciente pretende señalarle la inutilidad de su vida y la urgente necesidad de modificar su juicio respecto a una cantidad de cuestiones de capital importancia. Era preciso entonces romper los barrotes de la cárcel de los falsos prejuicios."

Els fotomuntatges que il·lustraven la secció parlen per sí sols i les classificacions permeten extreure un catàleg de temes del misteriós món dels somnis:

Grete Stern

Los sueños de animales

Sense títol

(Idilio nº 6, 30.11.1948)
 

A

Los sueños con actores

Los sueños de abismos

Los sueños de absurdos

Los sueños de admiraciones

Los sueños de admoniciones

Los sueños de adorno

Los sueños de advertencia

Los sueños de agua

Los sueños de ahogamiento

Los sueños de ajedrez

Los sueños de ambición

Los sueños de angustia

Los sueños de anhelos desmesurados

Los sueños de animales

Los sueños de armonía anímica

Los sueños de autorreproche

B

Los sueños de balanza

Los sueños de barcos

Los sueños de bicicletas 

C

Los sueños de cansancio

Los sueños de celos

Los sueños de comida

Los sueños de compensación

Los sueños de complicaciones

Los sueños de condensación

Los sueños de conflicto espiritual

Los sueños de conflictos matrimoniales

Los sueños de contrastes

Los sueños cósmicos

Los sueños del cuerpo

Los sueños de curación 

D

Los sueños de decisiones

Los sueños de dependencia

Los sueños de derrumbe

Los sueños de desdoblamiento

Los sueños de desorientación

Los sueños de desquite

Los sueños de destrucción

Los sueños de dinero

Los sueños de disconformidad

Los sueños de duda 

E

Los sueños de elecciones inelulibles

Los sueños de elementos dinámicos

Los sueños de encarcelamiento

Los sueños de encierro

Los sueños de encrucijada

Los sueños de enmudecimiento

Los sueños de escaleras

Los sueños de espejos

Los sueños de evasión

Los sueños de exámenes

Los sueños de exhibicionismo

Gret Stern

Los sueños de fracaso

Café concert

(Idilio nº7, 07.12.1948)

F

Los sueños de formas

Los sueños de fotografía

Los sueños de fracaso

Los sueños de frustración

Los sueños de frutas

Los sueños de fuego 

I

Los sueños de inadaptaciones

Los sueños de incertidumbre

Los sueños de incompresión

Los sueños de incomunicaciones

Los sueños de indecisiones

Los sueños de independencia

Los sueños de individualización

Los sueños de inexperiencias

Los sueños de inhibiciones 

L

Los sueños de liberación

Los sueños de luna 

M

Los sueños de manos

Los sueños de máscaras

Los sueños de monstruos

Los sueños de muerte y salvación

Los sueños de muñecos

Los sueños de música y mar 

N

Los sueños de negativismo

Los sueños de niños

Los sueños de números 

O

Los sueños de obstáculos

Los sueños de olvido 

P

Los sueños de peces

Los sueños de peligro

Los sueños de pérdida o falta de personalidad

Los sueños de perfección

Los sueños de persecuciones

Los sueños de pincel

Los sueños de precipitación

Los sueños de protesta

Los sueños de proyección

Los sueños de puertas cerradas

Los sueños de purificación 

R

Los sueños de raíces

Los sueños de realizaciones futuras

Los sueños de rechazo

Los sueños de relojes

Los sueños de remembranza

Los sueños de reminiscencias

Grete Stern

Los sueños de situaciones ridículas

Sin título

(Idilio nº38. 09.08.1949)

S

Los sueños de sacrificio

Los sueños de situaciones ridículas

T

Los sueños de trasposiciones

Los sueños de trenes

Los sueños de triunfo y dominación 

V

Los sueños de vegetales

Los sueños de vestidos

Los sueños de vuelo y caídas

[Imatges: Círculo de Bellas Artes]

[Torontoràdio: The Sandpipers: What Makes You Dream, Pretty Girl]

Souvenir cherokee

 Inge Morath
USA, Cherokee, North Carolina,
Oconaluftee Village
(1960)

 6 de julio

Los niños entran en tropel detrás de sus padres. El padre observa. Las madres admiran las colchas caras y los hijos sudan orgullosos bajo los pesados gorros indios. Una larga fila de coches viene y va, y cuando empiezo a convencerme de que este es el ambiente normal en un resort vacacional, desaparezco y me voy a Oconaluftee, un supuesto poblado Cherokee reconstruido, en el que aún viven indios que mantienen costrumbres tradicionales.

Se trata de una visita guiada. Un joven muy apuesto vestido con un taparrabos de cuero y un collar de cuentas recoge las entradas. Entonces el grupo pasa de una cabaña a otra y en cada una hay una figura con semblante serio que hace collares de cuentas, teje, talla o construye una canoa, mientras que otra figura a su lado ofrece una explicación en inglés de por qué y cómo lo hacen. Resulta muy entrañable y todo el mundo escucha con atención. Dura cuarenta y cinco minutos.

Inge Morath
USA, Cherokee, North Carolina, Oconaluftee Village (1960)

Del llibre En la carretera: viajes fotográficos a través de Norteamérica*. Un viatge pels Estats Units a través de l'objectiu de dinou fotògrafs que van recorre el país. Els primers als anys 50 i 60 (Robert Frank i el seus americans al capdavant) seguint el camí de Kerouac... fins arribar a fotògrafs contemporanis (tanquen el llibre fotos del tàndem Taiyo Onorato-Rico Krebs). I de les dinou visions - totes unides pel viatge però úniques, retratant temes diversos entorn el paisatge i les gents, sempre molt personals- em quedo amb la sensibilitat d'Inge Morath, fotògrafa austríaca de l'agència Magnum, alumna avantatjada de Frank Capra i d'Henri Cartier-Bresson. 

Inge Morat. USA. Cherokee, North Carolina, Oconaluftee Village (1960)

El seu viatge data de l'estiu de 1960, quan la van convidar a documentar el rodatge de la pel·lícula de John Houston The Misfits a Reno, Nevada. Va sortir de Nova York en cotxe divuit dies abans de la cita, acompanyada per Cartier-Bresson, fent la ruta: Pensilvania, Carolina del Nord, Tennessee, Arkansas, Nou Mèxic i Nevada, passant per Las Vegas abans d'arribar al destí final, Reno. I no només va fotografiar, Morath també va escriure les seves impressions. Són uns textos breus, quasi apunts o notes, en primera persona, molt bonics i que, lluny de molestar, donen més emoció a la força de les imatges. Un diari de viatge excepcional.

* En la carretera: viajes fotográficos a través de Norteamérica.
David Campany (editor). Madrid: La Fábrica, 2014.
ISBN: 978-84-15691-82-2, p. 68-69.

[Fotos: Magnum]

[TorontoTV: Trailer de The Misfits, John Houston. 1961]

Al trapezi

Marc Chagall

El circ blau

(1950/1952)

Oli sobre tela

Ella lleva una malla roja con flores bordadas en oro, collar de perlas y zapatillas de terciopelo azul.

(…)

Ahora la señorita se cuelga del hombro un violín gitano, negro y pequeño, con su arco, y trepa por el poste con la agilidad de un mono.

Las gentes de la plaza levantan la cabeza. En lo alto, un poco más arriba que la señorita, el corazón palpita más y más aprisa.

La señorita se sienta en su trapecio, sonríe, toma impulso, envuelve con sus bonitas piernas las finas varas que penden del trapecio y se pone a tocar el violín.

Pero cuando ella se cuelga de las rodillas y – cabeza abajo – ataca una czarda cuyas notas descienden a la plaza como excitados trinos de pájaros fugitivos, el muchacho que está en el pináculo de la torre del ayuntamiento, muy cerca de la veleta que el alcalde le ha encargado redorar, se inclina hacia delante con angustia y ve la roja figura colgada del trapecio, cabeza abajo, y los dientes que relucen, y los negros rizos que brincan, y los ojos que brillan, muy abiertos, a cada vaivén.

Unica Zürn. El trapecio del destino: del aplauso al escalofrío.

El trapecio del destino y otros cuentos.
Traducción de Ana María de la Fuente.
Madrid: Siruela, 2004.
ISBN: 84-7844-797-0,
p. 71-73.

BON RETORN DE LES VACANCES! 

Jules Léotard

“A través del aire sobre el trapecio volante”(*), canturreó su mente. Divertido le parecía, increíblemente gracioso. Un trapecio hacia Dios, o hacia nada, un trapecio volante hacia una especie de eternidad; rezó objetivamente para que alguien le diera fuezas para ejecutar el vuelo con elegancia.

William Saroyan. El joven audaz sobre el trapecio volante.
Traducción de J. Martín Lloret.
Barcelona: El acantilado, 2004.
ISBN: 84-96136-81-7,
p. 164.

(*) La cançó es The Daring Young Man on the Flying Trapeze (George Leybourne; Lafred Lee), escrita l'any 1868 i inspirada en la figura del mític trapezista francès Jules Léotard. [Nota del traductor].

[Imatge: Tate i The flight fantastic]

[TorontoTV: Cigánycsárdás]

[Torontoràdio: Eddie Cantor: The Daring Young Man on the Flying Trapeze]

Vacances a Mart

Bruce Gilden
Man sleeping with mouth open. Coney Island. NYC.

(1977)

Agost del 2005

ELS VELLS

Era ben lògic que, finalment, els vells també arribessin a Mart, seguint el camí dels peoners, dels sofisticats aromàtics, dels viatgers professionals i dels conferenciants romàntics a la recerca de noves deus d'inspiració.

Així va ser com tots els vells eixuts, els que espeternegaven, els que es passaven l'estona escoltant-se el cor, prenent-se el pols i tractant d'encertar cullerades de xarop a les seves pròpies boques torçades, els que cada novembre agafaven l'autocar cap a Califòrnia i cada abril el transatlàntic cap a Itàlia – en tercera classe -, totes aquestes figues seques, totes aquestes mòmies, van arribar finalment a Mart...

Ray Bradbury. Les cròniques marcianes.
Traducció de Quim Monzó. Barcelona: Proa, 2000.
ISBN: 84-8437-017-8,
pàg. 212.

Bruce Gilden 

Women on the beach with her hands on her hips. Coney Island. NYC.
 (1977)

BONES VACANCES D'ESTIU!

[Fotos: Magnum]

+Bruce Gilden

[TorontoTV: Jessica Lange: Life on Mars]

Entre el cel i la terra

Nicolás de Lekuona
Cabeza amputada (autorretrato), 1937

Collage

“Imaginaos un cuerpo que se cae desde lo alto, en el silencio, verticalmente. O bien, serían unos personajes que estarían flotando y como nadando entre dos aires, con sus movimientos lentos, con sus brazos batiendo el vacío infinito. ¿Acaso no parecen unos nadadores cósmicos? Por todas partes, necesitan elevarse, en sentido propio. Subir, elevarse hacia el cielo, siempre es aligerarse, liberarse de la pesadez y ganar un nuevo estatuto ganando un nuevo espacio.

En muchos de sus fotomontajes - “tal vez lo más brillante que produjo”, escribe Adelina Moya, a quien debemos el descubrimiento de este artista vasco-, Nicolás de Lekuona (Villafranca de Ordizia, Guipúzcoa, 1913 – Funiz, Vizcaya, 1937) juega con las corrientes aéreas. Estas están ligadas a esos alientos que agitan los cuerpos. Se sitúan al lado de lo ligero, no del de la fuerza. Están en concordancia con lo real, con las fuerzas naturales. Nos ayudan a pensar un poco con la menor pesadez, como tantos otros ofrecimientos que nos invitan a soltarnos a merced del viento, sin ataduras, sin rumbo, a perdernos con él en la inmaterialidad exquisitamente concreta del espacio... Recurrir a esos “equilibrios, que son actos estáticos que están estando”, como él decía, permite destruir las referencias lógicas en las que nuestra mirada normalmente se mantiene y, de ese modo, precipitarlas hacia otra dirección donde pasa y vuelve a pasar, como una imagen obsesiva, un cuerpo conocido y siempre deseado.

En uno de los últimos fotomontajes que firmó, el artista vasco, que murió ese mismo año en el frente de Funiz, introduce en la composición su autorretrato fotográfico con el impacto de una bala en la cabeza, cosa que le confiere un innegable carácter premonitorio. “... el hombre solitario no llora por la muerte de su amigo – escribía en su cuaderno de apuntes-, llora al oír cantar los pájaros, al contemplar la luna...”*

* Guigon, Emmanuel. Historia del collage en España.
Traducción de Marta Bertran. Teruel: Museo de Teruel, 1995.
(La Edad de Oro). ISBN: 84-87183-34-4. P. 127-128.

La dels surrealistes és una de les meves zones preferides de la col·lecció permanent del MNCARS. Sempre que torno a aquest museu per veure alguna exposició temporal, abans de sortir, procuro passar per les sales de la planta baixa de l'antic hospital de Sabatini, aturant-me al davant de les constel·lacions de Joan Miró, El gran masturbador de Salvador Dalí o d'Un mundo d'Ángeles Santos. Molt a prop, a la Sala 204 que porta per nom Lo telúrico, una altra parada obligada és pels fotomuntatges de Nicolás de Lekuona. Al mateix MNCARS se li va fer una retrospectiva l'any 2004.

Nicolás de Lekuona

Futbolistas, 1935
Collage i llapis sobre paper 

Aquest estiu, a Barcelona tenim l'oportunitat de veure uns quants collages de Lekuona, a la Galeria Marc Domènech. Una exposició organitzada conjuntament amb la Galería Gillermo de Osma de Madrid, galeria amb especial estima pel collage (recordem la retrospectiva dedicada a Franz Roh i el collage dels anys 30, amb obres d'Alfonso Buñuel, Benjamín Palencia i Adriano del Valle, o la dels fotomuntatges perversos de Pierre Molinier).

L'exposició de Lekuona a Barcelona, mostra alguns dels seus fotomuntatges, i també dibuixos i pintures difícils de veure a museus. Com l'artista va morir molt jove, sempre serà l'obra d'una primera i única etapa, la de formació, amb moltes influències de les avantguardes provinents d'Europa. Si amb els dibuixos i les pintures només va deixar constància del que podia ser una jove promesa, amb els collages i fotomuntatges, Lekuona va començar des del més alt: són onírics, eteris, melancòlics, plens de sensualitat i bellesa. Podrien ser totalment contemporanis nostres, al que ara s'està fent en collage, perquè tenen el do de ser més que atemporals, són moderns i són eterns.

+ Nicolás de Lekuona. Galeria Marc Domènech, Barcelona, fins al 25 de setembre.

[Imatges: Galeria Marc Domènech]

[Torontoràdio: Alberto Iglesias: Negro cósmico, Tierra]

Bares, qué lugares

 

 Anders Petersen

Café Lehmitz

(1967-70)

- ¿Qué haces, Solé? - me saludó el Ramón, que acababa de llegar con Fernando Villalta y el Balito y se apoyó en la charquina del mostrador para pedirle a uno de los primos de Vergara un vodka con naranja y dos con limón.
- ¿La Mari no viene? - le respondí a modo de saludo.
- No – contestó sin dejar de mirar al frente -. Se ha ido con el novio.

Y cogiendo los tres vasos que había pedido, miró de reojo al ciego y se fue con el Balito y el hijo de la Villalta hasta la mesa en la que Victoria el Amor y la Puri se palmeaban los muslos y se reían de los gestos y muecas que para ellas realizaba el Manteca.
- Está aquí, ¿verdad? - preguntó Rinela mientras, con una precisión exacta que dejó sorprendido al propio Vergara, volvía a llenar hasta el mismo borde su vaso y el mío.

- Sí.
- ¿Bailando?

- Con Chacón, le confirmé.*

*Antonio Soler. Los héroes de la frontera.
Barcelona: Anagrama, 1995. (Narrativas hispánicas; 187).
ISBN: 84-339-0997-0, pàg. 49-50.

Les fotos d'Anders Petersen de la sèrie Café Lehmitz exposades a Foto Colectania, em van fer pensar que de cafès lehmitz n'hi ha a per tot el món, també ben aprop. I amb ells, inseparables, la gent que els freqüenta, autèntica carn de bar. Com la Natàlia, una clienta del bar que tenien els meus pares.

Anders Petersen

Café Lehmitz

(1967-70)

Quan jo era un nen, de vegades la trobava a la barra asseguda. Era molt simpàtica i afectuosa amb mi. Tenia una veu greu que m'arribava en una bafarada dolça d'alè (a mi em semblava com de colònia, què sabia jo!). Els seus ulls, clars i vidriosos, brillaven. Anava molt maquillada. Pentinada amb la permanent. Quan fumava o quan bevia glopets del vas llarg de tub, deixava veure unes dents grosses, mal posades. Sempre duia vestits de festa i sabates de taló. De cames primes i tronc gruixut, una mica encorbada, el meu avi deia al veure-la: quina cardina! Coneixia als pares de quan eren tots més joves. Petava la xerrada amb ells o amb el primer que trobés a la barra. Després, en la mateixa tarda, encara aniria a un altre bar, el que tingués màquines escurabutxaques, per passar-hi una bona estona més.

Albert Pla li podria cantar un Sí, Natàlia, por el lado más bestia de la vida. I Gabinete Caligari dirien, en general, allò de Bares, qué lugares tan gratos para conversar.

+ La temptació d'existir. Fotografies d'Anders Petersen i Christer Strömholm a la Fundació Foto Colectania, fins al 30 de juliol de 2015.

[Fotografies: Anders Petersen]

[TorontoTV: Gabinete Caligari: Al calor del amor en un bar]

Sophie i l'altra

Sophie Calle

L'Autre
(1992)

Hi ha una carta d'amor que fa anys tinc abandonada sobre l'escriptori. No havia rebut mai una carta d'amor. En vaig encarregar una a un escrivent. Vuit dies després, vaig rebre una bonica carta de set pàgines escrita amb ploma i en vers. Em va costar cent francs i l'home va escriure:”[...] jo, sense haver-me mogut d'aquí, he estat amb vostè a tot arreu...”

Sophie Calle. La carta d'amor.
Autobiografies (1988-2013)

Aquest fragment de La carta d'amor recull algunes constants de les obres de Calle, com són el joc entre realitat i ficció, l'amor, la bellesa, el sentit de l'humor.

A l'exposició Sophie Calle. Modus vivendi també es pot veure Prenez soin de vous (Cuidi's), de 2007, que gira entorn d'una altra carta d'amor que va rebre l'artista, però via e-mail i de ruptura. Conclou dient: M'hauria agradat que les coses fossin d'una altra manera. Cuidi's molt. Un final tan desconcertant per a ella que va demanar el punt de vista i la interpretació a 107 dones (algunes actrius, ballarines, cantants...) i un lloro, per intentar entendre què volia dir exactament el remitent. I el resultat, fer una vegada més de la vida - real o inventada, tant se val – art. 

+ Sophie Calle. Modus vivendi, [La Virreina] Centre de la imatge, Barcelona, fins al 7 de juny de 2015.

[TorontoTV: Sophie Calle: Prenez soin de vous: Brenda]

Foto: [La Virreina]