Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

variétés

 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.

Cheny & Roy

Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!

El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,

més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!

Asos viatgers

Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.

En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.

Marabú

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.

Tucà 

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...

La pell suau

Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.

A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.

Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com

Esperant a Rhum

Rhum & Cia

[Foto de David Ruano]

Y he aquí a los payasos Pipo y Rhum. Rhum es uno de los mejores augustos actuales. Tal vez el mejor. Es el heredero de Beby, de Barío y de Porto. Tristán Rémy le dedica veinticinco páginas, nada menos que veinticinco páginas, de su importante libro “Les clowns”. Rhum da un aspecto grave a su fisionomía en las situcaciones más cómicas. Tiene, a más del ánimo de divertir, la preocupación de convencer. Se vale de la insinuación. Todo cuanto hace refleja su poder de sugestión y de emoción, que es el fruto de su ciencia consumada de la utilización del detalle. Rhum es un mímico extraordinario. La imagen sugerida por la mímica de sus sentimientos pone al espectador al corriente de la realidad de sus observaciones. Sus manos portentosas definen la naturaleza particular de sus emociones. Le han comparado con Porto. El parangón no descansa en una base sólida. Sus gestos estudiados contrastan con el movimiento perpetuo, compulsivo, de los del malogrado Porto. Porto era un nervioso, Rhum es un observador. Y también un calculador. Como Grock.

Rhum, que se llama Enrico Sprocani, nació en Berlín en 1904. Su madre, Natalina Piatti, era una de las cuatro hermanas de Piatti. Su padre, de origen italiano, fué también augusto. Rhum ha trabajado con el famoso dúo Darío-Barío, con Robert Despard-Piége, con Alex Bugny y finalmente con Manetti, convirtiéndose protamente en el pilar del Medrano, en el payaso predilecto del público de París. En 1939, al estallar la guerra, Rhum y Marinetti actuaban el Circo Strassburger, en Holanda. Marinetti regresó precipitadamente a Francia y entonces Rhum se juntó con Pipo, pertenciente a una famosa familia de amaestradores de caballos.

Sebastià Gasch. Un gran programa de circo. Destino, 12/XI/1949.

 

De tots els grans pallassos de la Història, el pallasso Monti (Joan Montanyès) es va anar a fixar en Rhum per preparar el que havia de ser el seu nou espectacle. Volia que fos un homenatge a la professió. Però no va poder ser, Montanyès desgraciadament va morir abans d'estrenar-lo. Els seus companys i amics pallassos, amb Jordi Martínez al capdavant (el senyor Martines, oncle i primer cara blanca de Monti) van tirar endavant la funció, mantenint el nom de Rhum, però adaptant-la i convertint-la en un sentit i emotiu homenatge a Monti, qui, sens dubte, ha passat a ser un dels grans pallassos de la Història.

Quan a Rhum, per exigències del bolo, el cara blanca senyor Martines accepta fer d'august, un pot veure en ell molt de Monti, en la manera de moure's i de dir, barrejant el català i el castellà, els renecs, la salutació al públic un per un (hola, hola... a tu no!), o els ja mítics trabajar de trabajar... o muehte de morirse... es posa de manifest que Monti tenia una personalitat única, un estil propi ben reconeixible pels que l'havíem vist en acció alguna vegada en els 30 anys que portava sobre els escenaris.

Estrenat al Teatre Lliure, l'espectacle ha girat un any llarg, acumulant èxits de públic, crítica i premis especialitzats, i ha tornat aquest nadal altre cop al mateix teatre. Amb dramaturgia i direcció de Martí Torras, cinc pallassos excel·lents, la música de Pep Pascual (Pepino) i un vestuari preciós, Rhum ha estat sempre un espectacle rodó des dels començaments. Un seguit d'entrades memorables (el toro, hay que mojarse, el sopar amb la milikituli, la ballesta... totes!) i alguna clàssica d'històrica (com el joc amb el mirall, que ja el feien Pipo & Rhum als anys 40)... i amb aquest temps de rodatge, els pallassos han anat agafant tal compenetració entre ells que la festa ara arriba al grau més alt, donant més cabuda encara a la improvisació, en un diàleg constant amb el públic, referències a l'actualitat, amb un gamberrisme que ens porta al seu món del revés (però amb més sentit comú que el real), a la desinhibició total. No pares de riure, també de pensar. Surts més que com nou, surts transformat.

+ Rhum, al Teatre Lliure de Gràcia, fins al 10 de gener de 2016. Prorrogat una setmana més!

Al trapezi

Marc Chagall

El circ blau

(1950/1952)

Oli sobre tela

Ella lleva una malla roja con flores bordadas en oro, collar de perlas y zapatillas de terciopelo azul.

(…)

Ahora la señorita se cuelga del hombro un violín gitano, negro y pequeño, con su arco, y trepa por el poste con la agilidad de un mono.

Las gentes de la plaza levantan la cabeza. En lo alto, un poco más arriba que la señorita, el corazón palpita más y más aprisa.

La señorita se sienta en su trapecio, sonríe, toma impulso, envuelve con sus bonitas piernas las finas varas que penden del trapecio y se pone a tocar el violín.

Pero cuando ella se cuelga de las rodillas y – cabeza abajo – ataca una czarda cuyas notas descienden a la plaza como excitados trinos de pájaros fugitivos, el muchacho que está en el pináculo de la torre del ayuntamiento, muy cerca de la veleta que el alcalde le ha encargado redorar, se inclina hacia delante con angustia y ve la roja figura colgada del trapecio, cabeza abajo, y los dientes que relucen, y los negros rizos que brincan, y los ojos que brillan, muy abiertos, a cada vaivén.

Unica Zürn. El trapecio del destino: del aplauso al escalofrío.

El trapecio del destino y otros cuentos.
Traducción de Ana María de la Fuente.
Madrid: Siruela, 2004.
ISBN: 84-7844-797-0,
p. 71-73.

BON RETORN DE LES VACANCES! 

Jules Léotard

“A través del aire sobre el trapecio volante”(*), canturreó su mente. Divertido le parecía, increíblemente gracioso. Un trapecio hacia Dios, o hacia nada, un trapecio volante hacia una especie de eternidad; rezó objetivamente para que alguien le diera fuezas para ejecutar el vuelo con elegancia.

William Saroyan. El joven audaz sobre el trapecio volante.
Traducción de J. Martín Lloret.
Barcelona: El acantilado, 2004.
ISBN: 84-96136-81-7,
p. 164.

(*) La cançó es The Daring Young Man on the Flying Trapeze (George Leybourne; Lafred Lee), escrita l'any 1868 i inspirada en la figura del mític trapezista francès Jules Léotard. [Nota del traductor].

[Imatge: Tate i The flight fantastic]

[TorontoTV: Cigánycsárdás]

[Torontoràdio: Eddie Cantor: The Daring Young Man on the Flying Trapeze]

Le fakir de la chapelle

Fakir Kirman

“A partir de mitjan anys vuitanta (…) adquiriren molta importància els circuits estables de programació d'espectacles, sobretot per a públic infantil, que, afavorits per la nova situació política – la democràcia s'acabava d'estrenar l'any 1977-, van rebre un fort impuls de les recuperades institucions polítiques catalanes.

Un altre nou ventall d'oportunitats per als mags catalans va arribar de la mà de la recuperació dels ajuntaments democràtics. Els municipis van començar a reorganitzar les festes populars i les festes majors, i en molts casos van optar per oferir espectacles d'il·lusionisme de qualitat, sovint professionals amb muntatges d'un bo nivell...”*

Un dissabte de carnaval per la tarda, a l'envelat del poble. Jo anava vestit amb la disfressa d'arlequí que em va deixar una veïna de la meva edat. No érem molts nens a la pista quan es va aturar la música de ball. Vàrem deixar de córrer i lliscar pel terra de fusta per arreplegar-nos davant l'escenari. Allà estàvem, de peu dret i en primera fila, amb els ulls oberts com plats, veient, esgarrifats, l'actuació del gran Fakir Kirman: escopia foc, es punxava els braços, la panxa i es travessava les galtes amb llargues agulles. Es va cruspir una bombeta triturada i es va estirar sobre un llit de claus per a que, acte seguit, dos senyors pugessin de peu damunt seu...

Molt temps després, aquell record em tornaria al pensament, com una fiblada a la pell, al sentir una cançó de Pascal Comelade, la que porta per títol Le fakir de la chapelle.

Josep Miret, Fakir Kirman,
celebra els 50 anys de professió a El rei de la màgia Teatre,
diumenge 25 de gener a les 12h i 18h.
Fakir Kirman, celebració "50 Anys de Faquir 1964-2014"
amb la col·laboració dels Mags Idrox, Vizan, Alain Denis, Els Normans i copa de cava.

+ www.fakirkirman.com

* Montilla i Castellsaguer, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010, pàg. 147.

[Torontoràdio: Pascal Comelade: Le fakir de la chapelle]

Parc zoològic o varietés?

Sigler

The Winner 

(circa 1950)

Temo que no s'entengui bé el que per a mi significa "sortida". Empro la paraula en el seu sentit més precís i més comú. Intencionadament no dic llibertat. No parlo d'aquesta gran sensació de llibertat cap a tots els àmbits. Quan mico possiblement la vaig viure i he conegut homes que la enyoren. Pel que a mi fa, ni llavors ni ara vaig demanar llibertat. Amb la llibertat - i això ho dic al marge -un s'enganya massa entre els homes, ja que si el sentiment de llibertat és un dels més sublims, així de sublims són també els corresponents enganys. En els teatres de varietats, abans de sortir a escena, he vist sovint certes parelles d'artistes treballant en els trapezis, molt alt, prop del sostre. Es llançaven, es balancejaven, saltaven, volaven l'un als braços de l'altre, es portaven l'un a l'altre suspesos del pèl amb les dents. "També això”, vaig pensar, "és llibertat per a l'home: el moviment excels!” Oh burla de la santa natura! Cap edifici quedaria en peu sota les riallades que aquest gran espectacle provocaria entre els simis.

Frank Kafka. Informe per a una acadèmia (1917).

Corprès estic encara pel monòleg de Peter el Roig, el mico que es va transformar en home, en la gran interpretació d'Ivan Benet, al Teatre Lliure. Un text fosc, trist i claustrofòbic (de la bodega del barco, al moble bar) i que posa als humans al lloc que ens mereixem: al podi de la pitjor espècie del planeta Terra. El mico, conscient d'haver perdut la llibertat de la vida a la selva, només pensa en una sortida per sobreviure. Davant l'opció de triar anar a parar a la gàbia d'un parc zoològic o als espectacles de varietés, tria varietés. En aquesta nova adaptació teatral, Peter el Roig es converteix en tot un crooner d'èxit - més de cabaret alemany que de barraca de fira del Hagenbeck Circus - per entonar un sentit i decadent I was so drunk, cançó amb lletra d'Ivan Benet i música de Sílvia Pérez Cruz, que signa tota la música de l'espectacle, molt bonica, també amb aires de cabaret alemany d'entreguerres i ambient de circ. Tot sobre una escenografia que esdevé una autèntica capsa de sorpreses, tan senzilla com efectiva, obra de Jordi Queralt.

+ Informe per a una acadèmia de Franz Kafka, direcció de Xavier Ricart i Ivan Benet. Teatre Lliure, Barcelona, fins al 1 de juny de 2014.

[Fotografia del llibre Freaks, Geeks and Strange Girls: Sideshow Banners of the Great American Midway. San Francisco: Last Gasp, 1996. ISBN-10: 0945367198]

[TorontoTV: The Specials: Monkey Man]

Escapisme il·lustrat

Harry Houdini

[Il·lustració d'Iban Barrenetxea]

Me tenían en el punto de mira, como demuestra el hecho de que el mismo reportero que expuso los métodos de la Imán subiese al escenario en el Alhambra durante mi actuación para la prensa (...) y aunque trajo consigo unos grilletes de esclavo antiguos, con los que parecía creer poner fín a mi carrera al instante, yo conseguí escaparme en menos de tres minutos. Cuando le devolví los grilletes, me sonrió y dijo: “No sé cómo lo ha hecho, ¡pero lo ha hecho!”, y me estrechó la mano cordialmente. *

H. Houdini

A Traficantes de milagros y sus métodos, Harry Houdini, el gran mag de l'escapisme, explica alguns dels trucs dels seus col·legues que es dedicaven a números amb foc, empassant i escopint, suportant flames i altes tempreratures sobre la pell o ficant-se dins de grans forns. D'altres com els empassa-sabres, vidres, pedres, i fins i tot granotes vives, escopidors d'aigua... davant un públic estupefacte. O dels encantadors de serps verinosses que es deixaven mossegar sense immutar-se. També, i denotant certa admiració, dels forçuts que aixecaven grans pesos, com ara pedres i encluses, s'hi carregaven gent al cim i es deixaven colpejar amb maces, o dels que trencaven sogues amb sorprenent facilitat.
Ho explica, reunint, primer, informació sobre un complet catàleg d'artistes de circ, salons, hotels, teatres de varietats i dime museums de les barraques de freaks. Personatges històrics, referents mítics en el seu art, i contemporanis de Houdini en el tombant de segle XIX al XX que, en alguns casos, va conèixer personalment, afegint sovint cròniques impagables de la premsa de l'època.
En segon lloc, aporta al detall documentadíssimes explicacions tècniques sobre cóm s'ho feien. I aquí el seu llibre esdevé un autèntic Quèquicom de la màgia, perquè, menys comptades excepcions on no hi ha cap trampa i sí facultats naturals (o, més aviat, sobrenaturals), la majoria utilitzen amb enginy, però perillosament sobre el seus cossos, lleis de la física i solucions de la química de les que el gran públic en som totalment uns analfabets.

En el treball dels bons mags, darrera l'aparent facilitat, d'aconseguir l'engany sense ser descobert i sota aquell punt frívol (humor, misteri, por, exotisme...) de l'entreteniment, sempre hi ha hores i hores d'estudi i pràctica. Houdini - que, per cert, explica els trucs dels altres, però no els seus- aquí aporta un grau més amb l'erudició pròpia d'un historiador i d'un científic.

L'edició de Nórdica és, com sempre, preciosa. Inclou les il·lustracions d'Iban Barrenetxea en el cos central del llibre i ha dibuixat una actuació clàssica d'escapisme de Houdini, amb la presència d'alguns dels artistes convidats que trobem al llarg del text:

* Houdini, Harry. Traficantes de milagros y sus métodos. Madrid: Nórdica libros, 2014. Traducción de Alicia Frieyro. Ilustraciones de Iban Barrenetxea. 240 p. ISBN:978-84-16112-03-6.

+ Iban Barrenetxea

À chacun son cirque

Blanca Hernández

Le cirque de la vie

[Badabum: Llibres mutants]

Le dompteur a mis sa tête

dans la gueule du lion

moi

j'ai mis seulement deux doigts

dans le gosier du Beau Monde

Et il n'a pas eu le temps

de me mordre

Tout simplement

il a vomi en hurlant

un peu de cette bile d'or

à laquelle, il tient tant

Pour réussir ce tour

utile et amusant

Se laver les doigts

soigneusement

dans une pinte de bon sang

à chacun son cirque.

Pour rire en société de Jacques Prévert

La il·lustradora Blanca Hernández és l'autora del llibret mutant Le cirque de la vie, pels dibuixos diu que es va inspirar en aquest poema de Prévert. Hernández forma amb Pep Brocal i Laura Miyashiro el col·lectiu Badabum, artistes de la serigrafia i la xilografia feliçment a contracorrent.

Anne-Lise Boutin

Gommettes Circus

Paris: Sarbacane, 2013.

ISBN: 978-2-8486-567-3.

Poc després de llegir en un diari que reobria la mítica galeria Cahiers d'Art de Paris amb una exposició d'obres d'Alexander Calder, em regalen, directament de la fira del llibre de Burdeus, aquest llibre infantil que ben segur agradaria també a Calder. Pels personatges del circ, per les seves formes i colors, amb certa inspiració del seu estil, però sobre tot, pel joc. Perquè Gommettes Circus ve acompanyat d'uns adhesius, els gomets del títol, per a que els nens donin forma a la seva manera a cada personatge. Calder va fer-se el seu propi circ per jugar (aquí les imatges). Ja vell, alt i gros com era, gaudia manipulant els ninots de filferro, suro i roba, posant les veus a cadascun, compartint vetllades entranyables amb els amics i coneguts que el visitaven.

El friki que porto dins fa que em costi treure per jugar els gomets del sobre de plàstic precintat. Però ho hauré de fer. El llibre no en sap res de la meva edat i m'ho està demanant.

Gràcies a l'Anna R. i en Jordi F. pels regals.

+ Blanca Hernández

+ Anne-Lise Boutin

[Imatges: Badabum i Sarbacane]

[TorontoTV: Benjamin Biolay: Confettis (Bosco Delrey remix)]

Sóc un cavall!

Baró d'Evel Cirk Cia

Mazùt

(2012)

Circ contemporani de gran poesia visual posava al programa de mà per definir Mazùt, el darrer espectacle de la Baró d'Evel Cirk Cia, amb Camile Decourtye i Blaï Mateu al capdavant, que vaig veure diumenge passat al Mercat de les Flors de Barcelona (només hi ha estat tres, poquíssims, dies). És la classe de circ que més m'agrada, en la línia dels pioners Le Cirque Invisible de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, i que el seus fills Aurelia i James Thiérrée, de fa temps cadascun per separat, han portat - més als teatres a la italiana que sota la carpa - a nivells estratosfèrics. O, també amb matisos, els germans Forman, que associats al Théâtre Dromesko recuperaven l'ambient del cabaret manouche (La Baraque) i, després pel seu compte, la fira de monstres del XIX (Obludárium). Diferents, però tots igualment amb una forta càrrega de poesia visual, la que et grava a la memòria imatges de gran bellesa i moments d'emoció inoblidables.

A Mazùt, els dos protagonistes interpretats per Decourtye i Mateu (més la participació puntual d'un gos que no apareix acreditat al programa, però ho feia molt bé!) barregen circ amb altres disciplines artístiques com la dansa, el cant, la pintura... El circ és la base, els portés acrobàtics i el clown, aquest amb algunes situacions còmiques que es mouen en un terreny proper a l'absurd propi de Samuel Beckett: anar arreu i enlloc, fer per desfer i tornar a fer successivament.... són algunes idees que giren entorn els gags i números amb els centenars de mapes de paper que els dos personatges van manipulant. Juntament amb exploracions de l'animal que portem dins, que per a Baró d'Evel està clar que és el cavall. Però si a Le Sort du dedans (l'espectacle anterior de la companyia) hi participava un cavall de debò, a Mazùt, el cavall posseeix a Mateu, amb o sense màscara, en força i moviments. Decourtye canta en alguns passatges. Els dos junts ballen, i han comptat amb la col·laboració de Mal Pelo en les coreografies, els seus moviments de dansa contemporània encaixen perfecte a l'espectacle. 

L'escenografia i l'utillatge són senzills (unes llaunes, uns mapes enganxats, un parell de taules de fusta...), però no el mecanisme que ho belluga. Tot el sistema de goteig, les politges, la il·luminació... una estructura complexa que es mou amb agilitat, sincronitzada al mil·límetre amb el so. En funció sempre d'un espectacle que visual i conceptualment trobo que encaixaria a dues exposicions d'art que vaig visitar aquest 2012. La primera, per l'ús dels mapes que en fan, seria Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament (per cert, entre el públic assistent a la funció hi havia en Perejaume, un artista amant del terreny i la cartografia i present amb una obra en aquella exposició. A més, també ha estat escenògraf d'espectacles de dansa contemporània). La segona, pel tram final de l'espectacle on la disciplina convidada és la pintura (de la ma de la performance), seria Explosió! El llegat de Jackson Pollock,  encara a la Fundació Miró. I és que Mazùt és una obra d'art.

+ Baró d'Evel Cirk Cia

[Fotografies: Alexandra Fleuratin]

Lucifer Circus

A l'assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (2009), Pilar Pedraza recollia, entre d'altres, la història de Krao:

“Una de las pilosas más parecidas a un híbrido – y, por tanto, al “eslabón” de la que tenemos noticia es la indochina Krao, una niña nacida en Birmania (1876-1926), que apareció en Europa a comienzos de 1880 y fue exhibida desde que tenía alrededor de 6 0 7 años hasta su muerte por gripe a los 49. Como era frecuente en su rara enfermedad, la Hipertichosis universalis congenita, sufría de prognatismo, irregularidades en la dentadura, hirsutismo general, y, además, según algunos médicos que la examinaron, labios reversibles y pies prensiles. La trajo un aventurero y empresario de espectáculos, William Leonard Hunt, “El Gran Farini”, que contó que la chica pertenecía a una tribu de monos arboricultoras y comedores de carne cruda y arroz. Se la habían cedido los reyes de Birmania y la había adoptado como hija. Cuando llegó a Europa fue examinada por el doctor H. Lazulita-Jarlow, en cuyo informe se inclinaba hacia la parte simiesca del eslabón. Según él, además de estar cubierta de pies a cabeza de pelo negro azabache, la estructura de su cara parecía la de un gorila. En consecuencia, se la publicitó como “el Eslabón perdido de Darwin” (…) Krao fue relativamente afortunada en su papel de freak. Gozó de cierta libertad, apartamento propio, el afecto de sus amigos y no pocos pretendientes (…) Fue una de las estrellas del circo Barnum & Bailey”. *

A Lucifer Circus (2012), la mateixa Pilar Pedraza, ha transportat a novel·la bona part de la història verídica de Krao, rebatejada aquí com Kreata. Una ficció on hi pesa molt un exotisme bigarrat en les descripcions dels ambients de l'època (del luxe asiàtic al vellut europeu de la Belle Époque), però que circula molt àgil i interessant per l'aventura (un començament espectacular el del viatge a Java per comprar un ligre, l'hibrid entre lleó i tigre, amb el descobriment inesperat de la nena peluda), el circ, el vodevil, les fires de freaks, la màgia, l'ocultisme i el gir cap a... les sectes satàniques! Un no parar de viatges típic de la faràndula, com dèiem a Java, també a Londres i Paris, passant per Tarragona! I forces cameos de llocs i personatges reals, o amb els seus noms reals, entre els que destaca la visita de Kreata a un ancià Charles Darwin. Tot narrat per Chinita (filla del Gran Dinápoli, l'amo d'un circ i empresari de l'espectacle), una jove que em sembla un pèl resabuda, potser perquè, sent sobre ella on recau la veu de l'autora, ha de ser complicat mostrar com qui no vol la cosa la gran quantitat d'erudició, dades i documentació que manega.

Pedraza, Pilar. Lucifer Circus. Madrid: Valdemar, 2012. (El Club Diógenes; 307). 287 p. ISBN: 978-84-7702-724-9.

* Pedraza, Pilar. Venus baruda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009. (Biblioteca Azul. Serie mínima; 25). 136 p. ISBN: 978-84-9841-303-8. Pàg. 47-49.

[Imatge: Anonymous, Krao, The Missing Link, ca. 1884]

+ Toronto: On hi ha pèl...

I per posar música a aquesta entrada, m'hauria encant poder triar alguna cançó de Theodore Tartakower (Pensacola, 1937-2012), però no he trobat res... perquè és un personatge fals, una invenció de Joaquín Reyes per a la seva fantàstica secció Obituarios de Chichinabo, que surt al número de juliol-agost de la revista Rockdeluxe. Conta Reyes que Tartakower era un cantant amb el mal de l'home llop (Hipertricosis congènita: pelut de cap a peus, com la Krao), que va arribar a tenir molt èxit amb un estil que expressava, amb un sentit udol de dolor, la frustració pel seu físic. Va arribar a treure tres discos, però l'èxit se li va acabar quan va decidir depilar-se el rostre amb làser: només li van deixar un bigotet i se semblava molt a Cantinflas... de manera que mai més ningú se'l va prendre seriosament i va haver de plegar.

En el seu lloc, posarem a Howlin'Wolf, que sí va exisitir i udolava com un llop, d'aquí el seu sobrenom, però de pèl, més aviat poc. 

[Torontoràdio: Howlin' Wolf: Moanin’ at Midnight]

Els panolis

Jack Delano

Outside a freak show at the Rutland Fair, Vermont

1941

Segurament, com la majoria de ciutadans d'a peu, tu que estàs llegint aquest post i jo mateix siguem uns panolis més. Sí, en la intimitat dels mags, mentalistes, mèdiums, vidents o espiritistes, astròlegs, curanderos i demès xarlatans per l'estil... la resta dels mortals, més que públic o clients, el que som és això: uns panolis. 

Panoli és la paraula que fan servir els artistes de la fira ambulant d'El callejón de las almas perdidas, la novel·la de William Lindsay Gresham, per referir-se als que cauen en els seus enganys. Del més simple al més sofisticat, sempre, queda ben clar, sempre hi ha truc. Tot és mentida. Els mags, si no es barregen les apostes pel mig, són potser els més honestos, perquè amb el seu espectacle d'il·lusionisme, a canvi del preu d'una entrada, donen entreteniment. Però els personatges d'aquesta novel·la, i en especial Stan Carlisle, el protagonista, creuen al costat fosc de la força, no tenen escrúpols i estan disposats a fer el que sigui per desplomar als panolis.

William Lindsay Gresham (tot un personatge aquest escriptor) va escriure Nightmare Alley (El callejón...) l'any 1946 i ara, quasi setanta anys després, s'ha traduït per primera vegada al castellà. Va retratar amb un estil cru, dur, truculent i sense cap mirament en refinar el llenguatge (quan el realisme brut estava encara per arribar) l'ambient polsós dels circs i fires de freaks, els teatres de varietats, l'època daurada dels mèdiums de saló i els predicadors d'envelat. Tot a la Nord-amèrica profunda, el context ideal ple de panolis ratllant l'analfabetisme. Però no només hi cau la gent humil del camp o de les ciutats, els fraus dels Carlisle van creixent d'estatus, sobre tot per la via de l'espiritisme, i la gent rica, malgrat puguin tenir més estudis, també tenen un mateix punt dèbil: la fe.

Una de les coses que més m'ha agradat és que el lector va sabent en tot moment cóm s'executarà cada truc i estafa, però, lògicament, com no hi pot intervenir, assisteix a l'espectacle amb certa compassió per l'estafat i també patint per a que no enxampin l'estafador! Deu tenir un nom aquest sentiment contradictori, però ara mateix penso també en la síndrome d'Estocolm, perquè, a més, enganxa i molt. Però no ens confonem, són uns estafadors que s'aprofiten de la gent més vulnerable. I les coses, desgraciadament, no han canviat gaire. Sense anar tan lluny, si en aquest país es llegís més, en general, i El callejón..., en particular, potser no continuaríem veient per televisió a mèdiums que diuen parlar amb els morts dels famosos, ni endevins de túniques daurades atenent trucades fins a altes hores de la matinada. 

Recomanació de Samedimanche (moltíssimes gràcies!), El callejón... m'ha proporcionat una de les millors lectures sobre un tema que m'apassiona i que no trobava de manera tan intensa i ben lligada  en una novel·la des de la Trilogia de Deptford de Robertson Davies. També em recorda molt a la sèrie de televisió Carnivale, segur que els guionistes d'aquella sèrie tenien la novel·la de Gresham entre els seus referents. O la pel·lícula posterior, perquè El callejón... només un any després de ser publicada als Estats Units es va portar al cinema i amb molt èxit. Nightmare Alley (Edmun Goulding, 1947) és una bona pel·lícula, però molt més edulcorada, un producte molt made in Hollywood, dissenyat pel lluïment de Tyrone Power, l'actor protagonista, i gens fidel a la duresa i al desenllaç de la història original, optant per la possibilitat de redempció en un final feliç que a la novel·la ni s'intueix.

Gresham, William Lindsay. 

El callejón de las almas perdidas. 

Traducción de Damià Alou. Prólogo de Nick Tosches. 

Barcelona: Sajalín, 2011. 

(Colección al margen). 

444 p.

ISBN978-84-938051-9-7.

Relacionat amb tot això, una de les últimes pel·lícules que he vist és Luces rojas, de Rodrigo Cortés,  que també va de vidents estafadors. Comença agnòstica total, i al final, en un gir inesperat, sembla que ens acabi tractant de panolis... però no, la salva entrar al gènere fantàstic, un gènere on tot s'hi val perque és pel·lícula!

[Foto de Jack Delano: Library of Congress Prints & Photographs Division Washington, DC]

[Fotos de les cartes: Tarot de Marsella]

[TorontoTV: Vinila von Bismark & The Lucky Dados: Evil circus]

Garras humanas

Soy el hombre sin brazos del circo

Soy capaz de fumar con los pies

Cada noche la gente me aplaude más

Pero yo me quisiera morir...

Joan Crawford i Lon Chaney

a Garras humanas (The Unknow, 1927)

de Tod Browning

No tenia per què ser-ho, però es veu que sí: la vida de Tod Browning va ser igual o més turmentada que la de les criatures i personatges que ell mateix va portar al cinema. Així es desprèn de l'estudi de José Manuel Serrano Cueto per a la col·lecció Signo e Imagen/Cineastas de l'editorial Cátedra, un repàs complet de la vida i obra de Browning, documentat a partir de l'anàlisi de primera mà de les pel·lícules que l'autor ha pogut veure (explica que moltes d'elles avui són difícils i d'altres impossibles de trobar) i d'una bibliografia selecta que inclou forces referències a les dues grans biografies americanes que hi ha publicades sobre ell.

(...) Pero tú me querias sin brazos

Por tu amor yo me los corté

Yo creía que así me ibas a querer

Y te fuiste con un domador ...

Browning era una persona turmentada... pel dolor. Arrossegava les seqüeles d'un accident de tràfic que el va deixar coix i amb una boca esguerrada que intentava disimular sota un fi bigoti.

Infatigable treballador pels estudis de la Metro Goldwyn Mayer, de caràcter prou amable i correcte amb tècnics i actors, però extremadament solitari: als rodatges no es relacionava gairebé amb ningú i, a les pauses, fugia a la caravana del set, o de seguida cap a casa un cop acabada la feina.

Després d'una llarga carrera que començà a l'època del cinema mut, i que va estar més plena d'èxits que de fracassos, va arribar el gran escàndol que provocà l'estrena de Freaks, la parada de los monstruos (1932). Portar al cinema freaks reals, com els que des del segle XIX tenien èxit per barraques de fires, circs i parcs d'atraccions (que Browning havia conegut treballant-hi uns anys abans), no va tenir la mateixa sort a les pantalles. El rebuig frontal de la societat nord-americana per aquella tropa de tolits no va deixar entreveure la paràbola sobre la mentida i la dignitat del diferent que duia dins. El fracàs comercial de la pel·lícula marcaria l'inici de la condemna del seu director a un ostracisme que només va salvar la sèrie B. Fins molts anys després Freaks no sería reconeguda com una obra mestra. Definitivament oblidat, Browning no va corre millor sort que Bela Lugosi, el seu Drácula en dues ocasions, i també va acabar els dies tancat en una mansió, però enlloc d'addicte a la morfina, alcoholitzat, fins que va morir.

La lectura del llibre convida a fer-se un cicle de les pel·lícules de Browning, començant per Freaks i d'altres que igualment no són pas tant difícils de trobrar, com ara Drácula (1931) i La marca del Vampiro (1935). O de més antigues, com Garras humanas (1927), la preferida de José Manuel Serrano Cueto, que buscant per Internet es troba sense gaire dificultat. Garras humanas és una joia del cinema mut. Protagonitzada pel gran Lon Chaney (actor fetitxe de Browning fins que va morir prematurament d'un càncer a les portes de protagonitzar Drácula) i una jove Joan Crawford. Tracta una terrible i passional història d'amor impossible en un circ de principis de segle XX establert a Madrid... Però per fer la sinopsis millor recorre, al peu de la lletra, a la cançó Garras Humanas de La Orquesta Mondragón, una altra paradeta de monstres, que sempre va retre homenatge al fascinant món de Browning.

+ Serrano Cueto, José Manuel. Tod Browning. Madrid: Cátedra, 2011. (Signo e Imagen /Cineastas; 87). 267 p. ISBN: 978-84-376-2880-6.

[Fotos: The Legendary Joan Crawford]

[TorontoTV: La Orquesta Mondragón: Garras humanas]

Feliç any nou!

Alfredo Codona (Sonora, Mexico, 1893 - Long Beach, California, 1937) va ser el primer trapezista en fer el triple salt mortal. Però per a salts mortals, el que li va fer la seva dona: després d'enxampar-la amb un amant, Alfredo la va matar d'un tret i, acte seguit i amb la mateixa pistola, es va suïcidar.
A part d'una gran carrera al circ amb la troupe familiar The Codonas, saga de llarga tradició al trapezi, Alfredo va fer d'especialista per a les pel·lícules de Tarzan, doblant a Johnny Weissmuller quan saltava, liana en mà, d'arbre en arbre.

[Font: Circopedia]

Guineu

Monti com a Guineu

Res, una ximpleria. Aquests dies que Mario Monti ha substituït a Silvio Berlusconi al capdavant del govern d'Itàlia, he caigut en que el nostre Monti, el pallasso català, està de gira justament amb Il Circo Italiano. I no s'ho perdin, per a més coincidències, l'actual espectacle es diu La Veritable Història de Pinotxo... Però en Monti no fa el paper del nen de fusta mentider (que correspondria més a Berlusconi que a Monti, i es quedaria curt), ell és l'astuta Guineu! La guineu té una de les pitjors reputacions de les faules i dels contes, però no molt pitjor a la merescuda mala reputació dels polítics.

+ Il Circo Italiano

[Foto de Manel Sala "Ulls"]

[TorontoTV: Las Vulpes: Me gusta ser una zorra]

36 vues du Pic Saint-Loup

36 vues du Pic Saint-Loup de Jacques Rivette , 2009

Dos anys després de la seva estrena al Festival de cinema de Venècia i a França, ha arribat a alguns cinemes catalans 36 vues du Pic Saint-Loup, la darrera pel·lícula de Jacques Rivette. Aquí l'han titulada El último verano. Rivette, que ja supera els vuitanta anys d'edat, sembla que no conserva l'esma per repetir aquells metratges quilomètrics que acostumava a rodar. Recordo La belle noiseuse, sobre la intensa relació creativa entre un pintor (Michel Piccoli) i la seva model (Emmanuelle Béart). Ens la va passar un professor a classe en la versió tortura de quatre hores (n'hi ha una altra de més curta que Rivette la va subtitular Divertimento). El professor era molt entusiasta d'aquella pel·lícula (i de la Béart, que es passa una bona estona nua) i no va separar la mirada de la tele, ignorant el degoteig de desercions a l'aula. Vaig resistir i em va agradar, però celebro que ara 36 vues... no arribi a la hora i mitja. És una altra història, requeria el seu propi temps i la seva intensitat, que la té i molta.

Rivette sí manté encara l'esperit del sector més transgressor de la Nouvelle Vague. El d'un cinema radical per la via de l'austeritat, sense pràcticament guió ni decorats, deixant improvisar als actors, fent-los pensar en veu alta o parlar a càmera, que és com fer-ho directament a l'espectador. No hi ha més regla que el deixar-se anar, sense por al ridícul i obert en canal, per aconseguir mostrar l'essència de les coses. En aquest cas, l'essència dels sentiments d'uns personatges escardats que conviuen sota la carpa d'un petit circ. L'aparició d'un enigmàtic personatge (una mena d'àngel interpretat per Sergio Castellito), farà que la protagonista (amb el savoir faire de Jane Birkin) superi traumes i pors del passat per deixar en darrera la tristesa i el dolor que arrossega. Un tema tan trillat com complex però que amb Rivette aconsegueix transmetre, naturalista i poètic (el circ com a metàfora de la vida, l'imponent paisatge presidit pel Pic de Saint-Loup, més les mirades i els gestos justos per sobre les paraules), una puresa desarmant.

[Fotos: © Moune Jamet per a Les films du losange]

[Torontoràdio: Jane Birkin & Mickey 3D: Je m'appelle Jane]