Certeses ocultes

Bruce Conner

Mirall (revers)
Collage i assemblatge

1964

Soy un artista, un antiartista,

arrogante, modesto,

un feminista, un misógeno redomado,

un romántico, un realista, un surrealista,

un artista funk, artista conceptual,

minimalista, postmoderno,

beatnik, hippie, punk,

sutil, combativo,

creíble, paranoico,

cortés, difícil, directo,

alguien con quien es imposible trabajar,

accesible, oscuro, preciso, tranquilo,

terco, esquivo, espiritual, profano,

un hombre del Renacimiento del arte contemporáneo

y uno de los artista

más importantes del mundo.

Se ha dicho de mi obra que es

hermosa, horrible,

bazofia, genial,

dispersa, precisa, pintoresca,

vanguardista, historica,

manida, magistral, trivial,

intensa, mística, virtuosa,

desconcertante, fascinante, concisa,

absurda, divertida, innovadora,

nostálgica, contemporánea,

iconoclasta, sofisticada,

basura, obra mastra, etc.

Es todo cierto

Bruce Conner en una carta a Paula Kirkeby, 2000*

Bruce Conner

Mirall
(vers)

1964

Bruce Conner es veu que durant la seva llarga i variada trajectòria artística es va mantenir molt al marge del mercat de l'art. Ho llegeixo al catàleg de l'exposició Es todo cierto, una retrospectiva sobre aquest artista que encara es pot veure al MNCARS de Madrid. Imagino a Manuel Borja-Villel rient per sota del seu bigoti per haver coincidit, en el temps i a la mateixa ciutat, aquesta gran exposició i la celebració de la fira ARCO.

Conner no és un artista molt conegut, no forma part de les vaques sagrades que cada any s'exposen a les grans fires, al costat dels artistes joves emergents de moda. Però sí va ser i és molt valorat pels coneixedors només interessats en art, entre els que trobem alguns directors de museus que aposten més per la pedagogia que pel postureig i ens descobreixen autèntiques joies que fins ara passaven desapercebudes per a molts, entre els que m'incloc.

Les obres de Conner, tan diferents entre sí – dels assemblatges i els collages, al dibuix, la fotografia i les pel·lícules experimentals o la performance – , van ser seleccionades en vida de l'artista per a exposicions mítiques de l'àmbit del collage i l'assemblatge als museus d'art modern de més prestigi, que també van comprar-ne per a les seves col·leccions. Per exemple, estava present a The art of assemblage del MOMA l'any 1961, al costat d'obres dels mestres (Duchamp, Ernst, Schwitters...) i d'altres artistes a meitat de carrera (Cornell, Dubuffet, De Kooning, Rauschenberg, Tinguely...). Pierre Restany el va incloure en algunes exposicions col·lectives del Nou realisme, quan va obrir el grup a d'altres artistes no europeus.

Bruce Conner

Crist expulsa a la legió de dimonis i  Maria unta a Crist amb un ungüent de nards de gran valor

Collages d'il·lustracions trobades

1987

Des dels seus inicis als anys 50, Conner va preferir el cercle artístic més alternatiu de San Francisco al Nova York de les galeries i crítics més influents. Va escapar una bona temporada a Mèxic, a on va sobreviure a la mescalina i als bolets al·lucinògens, tot creant impressionants assemblatges, sota la influència dels altarcitos mexicans. Foscos, gens complaents, però alhora bells, magnètics i delicats, això darrer també pels materials que feia servir: mitges de niló, perles, lluentons, nines, papers pintats, sabates, fils, flors de plàstic, cloves d'anous, caniques, fotos i estampes antigues… tota classe d'objectes provinents de mercats de les puces o de les escombraries. En aquests assemblatges, especialment, crec que Conner s'apropa molt a l'art outsider o brut. Contrasten amb el treball polit dels collages sobre gravats antics, autèntiques filigranes retallades i manipulades, en la línia de Max Ernst i els collagistes del Surrealisme. Com un plaer privat, Conner en va fer sempre, en paral·lel als canvis d'estil i de formats que anava experimentant amb la fotografia i el vídeo, potser més propers a l'art pop, o les performances al conceptual.

*Bruce Conner: Es todo cierto. Editat per Rudolf Friedling i Gary Garrels. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2017. ISBN 978-84-8026-547-8.

+ Bruce Conner: Es todo cierto. MNCARS, Madrid, fins al 22 de maig de 2017.

[TorontoTV: Devo: Mongoloid , vídeo de Bruce Conner]

Cristalls en flames

 Juan Gris

El paquet de cafè

Gouache, collage i carbonet sobre tela

1914

126. A Léonce Rosenberg

París, 10 de febrero 1917

Mi querido amigo:

Acabo de recibir su carta. Estaba bastante inquieto por no recibir noticias suyas sabiéndole tan cerca de la línea de fuego. Afortunadamente, aunque en su última carta no me dice nada de usted, me parece que le va bien.

(…)

La vida aquí es cada vez más difícil. El carbón es muy, pero que muy escaso, y el frío es muy duro. Hoy he encontrado dos sacos de carbón en Montparnasse, y además de los ocho francos por saco he tenido que pagar siete francos de taxi para transportarlo hasta aquí. Max Jacob viene a mi casa a trabajar muy a menudo, porque él tampoco tiene calefacción. En fin, nosotros los civiles empezamos a pensar que esto decididamente es la guerra.

¿Cree usted todavía, como decía en su penúltima carta, que esto habrá acabado para junio? Deseo que su profecía se haga realidad, porque todo el mundo es muy desgraciado. Ver esas largas filas de mujeres tiritando esperando el carbón a las puertas de las carboneras es un espectáculo penoso.

Mientras tanto la vida artística continúa. Severini da una conferencia sobre pintura mañana domingo en la rue Huyhengs. Me pregunto con qué objetivo. Sobre todo, como usted sabe bien, porque no soy partidario de esas profesiones de fe en público.

Escríbame y dígame cómo va usted, y reciba, mi querido amigo, la sincera amistad de

JUAN GRIS

Saludos de mi mujer.

* Juan Gris: Correspondencia y escritos. El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg. 

ISBN: 978-84-96834-48-4, p. 141-142.

Gino Severini
Natura morta amb ampolla de Marsala
Oli sobre fusta
1917

Festival Juan Gris a l'exposició Cubisme i guerra: el cristall dins la flama! Juntament amb obres de Pablo Picasso, Maria Blanchard, Georges Braque, Jacques Lipchitz, Henri Laurens, Gino Severini, Diego Rivera i Henri Matisse, realitzades durant els anys del 1913 al 1919, una època trista a Europa, de colors grisos i negres, marcada per la Primera Guerra Mundial.

L'exposició és petita, però amb pintures, escultures, collages i dibuixos molt valuosos i representatius d'aquells anys. L'art dels cubistes oferia una altra manera de veure el món escapant de la barbàrie, tot representant - amb el seu estil nou, avantguardista - la bellesa de les coses quotidianes que poden formar part d'un bodegó, d'un paisatge o del rostre d'un ser estimat. Perquè, a banda de petites referències puntuals a la guerra i el seu context (reunides en un espai de pas dedicat a la participació dels artistes en revistes de l'època i amb fotografies dels fronts i de la destrucció de les ciutats), allò que més trobem a les cinc sales de l'exposició és bellesa, molta bellesa.

Que no s'hagin aturat les guerres fins a dia d'avui fa perdre a un tota esperança. Els humans som així d'absurds i paradoxals, capaços de produir coses belles i de perpetrar les més espantoses. Ni ens posarem mai d'acord en què és bell i què no en art, en respectar opinions diferents, tampoc en altres qüestions més importants.

+ Cubisme i guerra: el cristall dins la flama. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de gener de 2017. 

Misteri Bofarull

 

Angel Bofarull

Eugènie de Guerin

2014

Collage en caixa,
25 x 16 cm.

Collage = life
Joseph Cornell, Diario (1964)

Algunos pintores parece que experimenten cierta melancolía cuando se trata de recortar, despedazar, sacrificar papeles, imágenes que aprecian. En sus collages y sus cajas, Angel Bofarull (Barcelona, 1957) resulta fascinado por todo aquello que le recuerda a un mundo desesperadamente nostálgico. Como Joseph Cornell, tiene afán por los encuentros amorosos. Como él, imagina unos hábitats efímeros, receptáculos de objetos íntimos cargados de secretos inconfesables o pueriles que nos vienen de la infancia cuando al acecho del mundo, cajones, maletas y alacenas parecían contener maravillas que había que desvelar costara lo que costara, a pesar del riesgo de semejante incursión en territorio prohibido. Allí uno hallaba botones de jade disparatados junto a postales, flores secas y horarios caducos... Archivar, clasificar, ordenar, captar con bulimia, responde también a ese deseo infantil de quererlo poseer todo. Coleccionarlo todo. Posiblemente se trataría, una vez más, de multiplicar las sensaciones combinándolas, difiriendo los gustos.*

* Guigon, Emmanuel. Historia del collage en España.
Teruel: Museo de Teruel, 1995. ISBN 8487183344, pàg. 180.

Angel Bofarull
Morts contemporanis
2015
Collage, 17 x 11 cm.

A la galeria Artur Ramon Art de Barcelona es pot veure una petita mostra de collages i assemblatges d'Angel Bofarull d'entre 1990 i 2015. La malenconia i el romanticisme estan presents també en les peces més recents, aquest cop a través d'estampes d'àngels o delicades figuretes de porcellana. L'art i el misteri de donar vida, sentit i sensibilitat a petits retalls de paper imprès, imatges evocadores d'històries passades o de les pulsions més íntimes. 

L'any 2006, entre els anys dels collages exposats, Bofarull va editar Oiseaux de cage, un llibret que es pot adquirir a la galeria i que recull la seva passió pels ocells. Conté delicats collages, dibuixos i textos entorn a ocells i gàbies, fragments signats per Txèkhov, Tiúttxev, Fournier, Balzac, De Saint Pierre, Dickinson (un ocellet engabiat i un referent també per a Joseph Cornell, que li va dedicar una preciosa caixa-gàbia oberta) i textos del propi Bofarull:  (...) El pájaro salió de la alcoba. Era un petirrojo con pechera de coral. El hombre no lo oyó, como no se oye a las piedras ni se escucha a los padres. Sus ojos seguían abiertos, sus manos entrelazadas: había dejado de respirar...*

* Bofarull Viladós, Angel. Oiseaux de cage. Madrid: Fernando Villaverde Ediciones, 2006. ISBN 8493464023.

+ Angel Bofarull: obres de 1990 a 2015. Artur Ramon Art, Barcelona. Fins al gener de 2016.

[Fotos: Artur Ramon Art]

[Totontocells: Pit roig]

A l'espai exterior

Andrés Fernández

A l'exposició col·lectiva Espècies d'espais - inspirada en el llibre homònim de Georges Perec -,  un dels artistes que hi participen és Andrés Fernández, del col·lectiu Debajo del sombrero. En una paret, s'hi poden veure dibuixos, una petita mostra dels seus mapes imaginaris, més un text que forma part de les llibretes on hi escriu, a raig, apunts i reflexions d'un escapista.

  Andrés Fernández

*****

Jugar con la grandes cifras (factoriales, series de Fibonacci, progresiones geométricas):

Distancia de la Tierra a la Luna: una hoja de papel de liar

tan fina que harían falta 1.000 para obtener un mi-

límetro, doblada en dos 49 veces seguidas;

Distancia de la Tierra al Sol: la misma, doblada en dos

58 veces seguidas;

Distancia de Plutón al Sol: siempre la misma: doblándo-

la 4 veces más se queda un poco justo, pero doblán-

dola 5 veces más pasa un poquito de 3.000.000

de kilómetros;

Distancia de la Tierra a Alfa Centauro: 15 pliegues más.

Jugar con las distancias: preparar un viaje que nos

permitirá visitar o recorrer todos los lugares que se

encuentren a 314,60 kms de nuestro domicilio;

Mirar en planos, en mapas del ejército, el camino que

se ha recorrido.

Fragment de Jugar con el espacio de Georges Perec.
Especies de espacios.
Traducció de Jesús Camarero.
Barcelona: Montesinos, 2007.
ISBN: 978-84-95776-72-3,
p. 129.

+ Andrés Fernández

+ Espècies d'espais, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 31 de gener de 2016.

[Torontoràdio: Los Granadians del Espacio Exterior. La onda cósmica (Liquidator, 2015): Rumbo a lo desconocido]

De suro

Mercè Rodoreda

Sense títol

Aquarel·la sobre paper

"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si em comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."

Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant.
26ª edició. Barcelona: Club editor, 1982.
ISBN 84-7329-085-2, p. 173-174.

Uf! Aquests dies que la Colometa torna a volar per Barcelona, interpretada per Lolita Flores a La plaza del Diamante, adaptació teatral de Carles Guillén i Joan Ollé, traduïda al castellà per Celina Alegre i Pere Rovira, fins al 3 de maig al Teatre Goya.

+ Toronto: La Colometa

[Imatge: L'altra Rodoreda: pintures i collages. Barcelona: Caixa Catalunya-Obra Social, 2008. ISBN 978-84-89860-19-3, p. 58]

[Torontoràdio: Pascal Comelade: La plaça del Diamant]

Jardí salvatge

Carol Rama

Apassionata

1941

Últims dies per veure l'exposició La passió segons Carol Rama al MACBA. Una obra d'una força demolidora la d'aquesta artista italiana, una autèntica outsider. Les seves Apassionates i Dorines, les primeres obres que va pintar als anys 30 i 40, amb poc més de 18 anys i sota l'influx de la bogeria (d'ella i dels seus pares), són les que més m'han impactat del conjunt de les quasi 200 obres exposades. La combinació explosiva de sexualitat descarnada i animal contrasta amb la delicadesa de la tècnica, l'aquarel·la. Pigments purs diluïts escapant del contorn d'un dibuix esquemàtic, mínim, però que no pot ser més expressiu. I per sobre de l'erotisme dels sexes oberts i penetrats, a mi la vista se m'ha anat directe als caps de les protagonistes (que són ella mateixa i la seva mare). Caps amb corones de llorer florides i branques que es ramifiquen com un sistema nerviós que ha xuclat tot el cervell, representant així la bogeria com un bell jardí salvatge.

Carol Rama
Dorina

1943

També m'ha interessat molt l'ús del collage i l'assemblage que, en algunes peces, Rama anomena bricolages, prenent la paraula del seu amic i poeta avantguardista Edoardo Sanguineti. Desprès de les cèlebres aquarel·les, i allunyant-se de la figuració per entrar de ple en l'abstracció, amb un discurs més aviat existencialista, serà el collage la tècnica que utilitzarà en dècades posteriors. Per la tria dels materials (filferros, claus, cargols, roba de sac...) , són propers a l'art povera, però Rama no arriba a inscriure's en el grup; passant a composicions inquietants a base d'ulls de nines i de taxidermista, o de més violentes, amb ungles d'animals esgarrapant i foradant les teles, o colls d'abric de pell de guilla ensangonats (que interpreto com un cop a la burgesia de Torí a la que va pertànyer i la ruïna del pare va expulsar).

Amb cautxú i làtex, encara en l'abstracció, i amb pròtesis dentals, penis, pits, llengües... reprenent la figuració, modela les formes dels cossos d'un món en descomposició. El món que li ha tocat viure, el que va dels desastres de la Segona Guerra Mundial a l'aparició de la sida. O el de l'escàndol de les vaques boges, que la va marcar especialment, reforçant la seva part més animal i arribant a auto-declarar que la vaca boja és ella.

+ La passió segons Carol Rama. Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 22 de febrer de 2015.

[TorontoTV: Mina: Il cielo in una stanza]

[Fotografia: M-arte y cultura visual]

Èxtasi

Óscar Domínguez

Sense títol

Tècnica mixta sobre fusta folrada de vellut

(1957)

[Col·lecció de l'Institut Valencià d'Art Modern]

Cambi de cors

12 novembre 1885

Estant Teresa una nit fent oració, juntament ab sa germana Antònia, en la iglésia de Montserrat, se trobà soptadament dintre·l sagrari. Allí trobà l'etern Pare, Jesucrist lo Salvador y la Verge dels Dolors.

Jesucrist lo Salvador s'assentà, prengué a Teresa y se la posà a la falda; y l'etern Pare prengué a la Verge adolorida y també se la posà com mitg recolsada a la falda. Li obri·l pit, y a dins Teresa hi vegé son propi cor, que coneixia prou per haver-se'l vist moltes vegades estampat ab los improperis de la passió de nostre senyor Jesucrist. Després l'etern Pare obri·l pit de Teresa, y ella hi vegé a dintre lo cor de la verge atravessat ab les set espases y ab moltes punxes de ferro de més d'un palm de llarch.

Allavors l'etern Pare tragué lo cor de la verge Maria y se'l posà dintre·l seu mateix pit, y després llevà lo cor a la Teresa y també se'l posà en son pit. Al cap d'una estona se tragué lo cor de la Verge santíssima y lo posà dintre·l pit de Teresa, en lo mateix punt en que tenia·l seu, y també se tragué del pit lo cor d Teresa y lo posà dintre·l pit de la Verge, en lo mateix indret en què havia tingut son cor. Y·l pit de la verge Maria y·l pit de Teresa Vilagran se quedaren closos.*

* Jacint Verdaguer. Llibretes de visions de Teresa, 1885. A: Junyent i Rafart, Josep. Manuscrits verdeguerians de relacions, exorcismes i visions. Barcelona: Barcino, 1994. Vol.1, pàg, 475.

Riu-te'n de les pel·lícules gore i de tot el revival zombi. Aquest text de Verdaguer acompanya la vitrina on s'exposen, confrontades, una cadira amb forma de cor sagnant, obra de l'arquitecte J.M. Jujol (per a la botiga de Pere Mañach del carrer Ferran de Barcelona, de l'any 1911) i el bust reliquiari d'una santa (Anònim, 1575-1625). Vist a Maniobra, l'exposició ideada per Perejaume al MNAC.

El maniobrer en èxtasi

+ Maniobra de Perejaume, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, fins l'11 de gener de 2015.

[Fotos: IVAM i MNAC]

[TorontoTV: Parálisis permanente: Quiero ser santa]

La vida del dibuix

El "bon" dibuix és aquell que no pot alterar-se en absolut sense que es destrueixi la seva vida interior, independentment de que el dibuix contradigui a l'anatomia, a la botànica o a qualsevol altra ciència. 

Kandinski,
  De l'espiritual en l'art (1952).

 

Sara González Castro. Rinoceront blanc. Dibuix (2014).

Al principi va ser... el dibuix. Un esbós, un croquis, així comença tot moltes vegades en qualsevol manifestació artística. Es pot comprovar a l'exposició TRAÇ. Com també, que el dibuix, lògicament,  és un art en sí mateix, independentment de la seva funció com a eina de coneixement, tesi que l'exposició defensa molt bé amb dibuixos que il·lustren quatre àmbits: Per entendre, quan el dibuix genera coneixement. Per provar, quan el dibuix és part d’una recerca. Per recordar, quan el dibuix és memòria. Per explicar, quan el dibuix és una eina de comunicació.

Del més simple, esquemàtic, preparatori (o no) al més elaborat i perfecte. Hi podem veure dibuixos mèdics, d'herbaris, d'animals, d'eines, arquitectònics, publicitaris, judicials i policials, carnets de viatge, d'il·lustradors de contes, diaris i auques, de dissenyadors, escenògrafs, pintors, cuiners, i, fins i tot, dibuixos d'instruccions per muntar els mobles d'Ikea.

Si en el camp del coneixement el dibuix va ser substituït a l'engròs per la fotografia (o pel collage: alerta la seva presència satèl·lit en aquesta mateixa exposició!) i l'ordinador, això no va significar la seva mort. El dibuix no ha deixat mai d'existir, aportant aquella qualitat emocional i sorprenent pròpia de les coses fetes a mà: un traç ple de vida.

Jaime Serra
La coleur des sentiments

(Infografia publicada al Courrier International, 2013)

A TRAÇ s'hi poden veure els esbossos preparatoris d'aquesta i altres infografies de Serra. El seu treball per a diaris i revistes recorda aquells meravellosos gràfics dels diccionaris enciclopèdics (com el Larousse), o les primeres infografies dels llibres de salut (com els que et regalaven a La Caixa), i llibres de text del col·legi, amb els que un aprenia el funcionament del cor i la circulació de la sang, el sistema nerviós, l'aparell digestiu i, de la manera més asèptica possible, el reproductor.

+ TRAÇ. El dibuix com a eina de coneixement. Del 7 d’octubre al 7 de desembre 2014. 
Arts Santa Mònica, Barcelona.

[Torontoràdio: Michael Nyman: The Draughtsman's Contract]

Llop interior

José Manuel Egea

Hombre-Lobo

José Manuel Egea, un gigante de 25 años con un trastorno del espectro autista. Egea solo pinta hombres lobo (“teen Wolf”, suele decir con su vozarrón) o al superhéroe Hulk, o una curiosa síntesis de ambos. Le obsesionan desde los cinco años. En casa, al artista lo suelen dejar en cueros porque en cuanto puede se rasga la ropa por la mitad, como si quisiera sacar la criatura que lleva dentro. Todos sus jerséis llevan un remiendo. Ese corte impulsivo también lo practica en sus obras, una vez terminadas, confiriéndoles una misteriosa composición a tajos. Nadie sabe por qué.*

*Abril, Guillermo. El arte de los olvidados. 

A: El País Semanal (12/11/2013).

Mundo extreme. Artistes de l'associació Debajo del Sombrero a La Casa Encendida de Madrid, fins al 12 de gener de 2014.

José Manuel Egea

Hombre-Lobo

Entre les obres - dibuixos, escultures i vídeos - dels vint-i-sis artistes amb discapacitat intel·lectual que formen part de l'exposició, s'hi troben un parell d'homes llop d'Egea sobre paper i un tercer que és una escultura de metall i fils. Bolígraf i retolador en mà, ratlla i guixa fotos de caps que treu de revistes, fort, de vegades fins a deixar el paper corbat, fi, foradat o estripat, en la seva obsessió de convertir (o potser ocultar) el monstre. En l'escultura, el mateix que fa amb el boli ho reprodueix amb un garbuix de fils que omple la carcassa de metall. El resultat encara fa més por que els dibuixos.

Veient aquesta exposició, penso en aquells artistes que han buscat o busquen desinhibir-se totalment dels filtres de la raó per expressar-se, ja sigui per vies naturals o artificials. En l'art outsider o brut no és una intenció, ve de sèrie. La puresa flueix d'una manera desconcertant que trasbalsa als espectadors, els que, en principi, creiem dominar el cervell. A excepció dels dibuixos d'un nen (i tampoc m'acaba d'agradar la comparació) no trobo res semblant, impossible arribar a aquests extrems.

+ La Casa Encendida

+ Debajo del Sombrero

[Fotos: Debajo del Sombrero]