Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

variétés

 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.

Cheny & Roy

Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!

El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,

més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!

Asos viatgers

Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.

En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.

Marabú

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.

Tucà 

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...

La pell suau

Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.

A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.

Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com

El Toronto d'ahir

 Sara Huete

CSI Rembrandt

Collage

Los hombres astutos, los hechiceros y las brujas blancas, como se les llama en todos los pueblos, si se les busca, curarán todos los achaques del cuerpo y de la mente.

(...) Los males del cuerpo, como demuestra Platón, proceden del alma; y si no se satisface la mente en primer lugar, nunca se podrá curar el cuerpo.

Robert Burton. Anatomía de la melancolía (1621)

Després d'Asesinato y ánimas en pena, Robertson Davies va escriure Un hombre astuto, la seva última novel·la, deixant inacabada la Trilogia de Toronto. 

Robertson Davies
Un hombre astuto

Traducció de José Luís Fernández-Villanueva

Barcelona: Libros del Asteroide, 2016.

La mort en circumstàncies força estranyes del pare Hobbes, en plena missa de Divendres Sant, és l'original macguffin amb el que arrenca Un hombre astuto. Poc importarà saber de què ha mort el capellà... mentre ens endinsem en l'apassionant història del veritable protagonista: Jonathan Hullah. Un personatge fascinant, a l'alçada de l'inoblidable Dunstan Ramsay de la Trilogia de Depford,  també de Davies, que, per cert, fa aquí una breu i celebrada reaparició!

Hullah és l'home astut. Considerat quasi un curandero per practicar una medicina força alternativa, on el diagnòstic respon als dictats de l'ànima sobre el cos. Però, sobre tot, veurem que és un home astut quan comprovem al llarg del relat - que acaba sent quasi unes memòries - quina és la seva actitud vital. Un punt excèntric, enamoradís i malenconiós, curiós i culte (la novel·la és plena de referències a la Literatura, l'Art, la Filosofia i la Religió), científic i espiritual (que no religiós, creient a la seva manera, només admira de l'església la litúrgia com un gran espectacle teatral). Hullah té l'astúcia d'anar construint-se un món a mida contra tota adversitat. En molts aspectes, és un marginal a contracorrent, un solitari i quasi un friqui, com ho era també Ramsay.

A més, en el seu periple, l'acompanyen personatges secundaris molt potents. Com la Señora Smoke, en els orígens sioux. L'amic Charlie Iredale, des de l'etapa de formació universitària a Colborne, fins al final dels seus dies. Brocky i Julia, en un amor a tres bandes. La periodista Esme, en la redacció de les cròniques El Toronto de ayer. O les criatures adorables que habiten La Casa de la Gleba: Emily, Chips (existirà alguna edició il·lustrada d'Un hombre astuto amb els dibuixos de les cartes de Chips?) i la robusta infermera Fru Inge Cristofferson!

Robertson Davies, un home astut, desenvolupa la trama una vegada més en contextos que coneixia de primera mà (la vida als campus universitaris, les interioritats de les companyies de teatre i de les redaccions dels diaris), i en d'altres de nous (el món de la medicina), en un Toronto que avança cap a una nova era, deixant enrere temps més propis del seu admirat Charles Dickens. 

Bones lectures d'estiu, de primavera, de tardor o d'hivern!

+ Robertson Davies:

El cinquè en joc
Mantícora
El mundo de los prodigios
Lo que arraiga en el hueso

[Imatge: www.sarahuete.com]

Certeses ocultes

Bruce Conner

Mirall (revers)
Collage i assemblatge

1964

Soy un artista, un antiartista,

arrogante, modesto,

un feminista, un misógeno redomado,

un romántico, un realista, un surrealista,

un artista funk, artista conceptual,

minimalista, postmoderno,

beatnik, hippie, punk,

sutil, combativo,

creíble, paranoico,

cortés, difícil, directo,

alguien con quien es imposible trabajar,

accesible, oscuro, preciso, tranquilo,

terco, esquivo, espiritual, profano,

un hombre del Renacimiento del arte contemporáneo

y uno de los artista

más importantes del mundo.

Se ha dicho de mi obra que es

hermosa, horrible,

bazofia, genial,

dispersa, precisa, pintoresca,

vanguardista, historica,

manida, magistral, trivial,

intensa, mística, virtuosa,

desconcertante, fascinante, concisa,

absurda, divertida, innovadora,

nostálgica, contemporánea,

iconoclasta, sofisticada,

basura, obra mastra, etc.

Es todo cierto

Bruce Conner en una carta a Paula Kirkeby, 2000*

Bruce Conner

Mirall
(vers)

1964

Bruce Conner es veu que durant la seva llarga i variada trajectòria artística es va mantenir molt al marge del mercat de l'art. Ho llegeixo al catàleg de l'exposició Es todo cierto, una retrospectiva sobre aquest artista que encara es pot veure al MNCARS de Madrid. Imagino a Manuel Borja-Villel rient per sota del seu bigoti per haver coincidit, en el temps i a la mateixa ciutat, aquesta gran exposició i la celebració de la fira ARCO.

Conner no és un artista molt conegut, no forma part de les vaques sagrades que cada any s'exposen a les grans fires, al costat dels artistes joves emergents de moda. Però sí va ser i és molt valorat pels coneixedors només interessats en art, entre els que trobem alguns directors de museus que aposten més per la pedagogia que pel postureig i ens descobreixen autèntiques joies que fins ara passaven desapercebudes per a molts, entre els que m'incloc.

Les obres de Conner, tan diferents entre sí – dels assemblatges i els collages, al dibuix, la fotografia i les pel·lícules experimentals o la performance – , van ser seleccionades en vida de l'artista per a exposicions mítiques de l'àmbit del collage i l'assemblatge als museus d'art modern de més prestigi, que també van comprar-ne per a les seves col·leccions. Per exemple, estava present a The art of assemblage del MOMA l'any 1961, al costat d'obres dels mestres (Duchamp, Ernst, Schwitters...) i d'altres artistes a meitat de carrera (Cornell, Dubuffet, De Kooning, Rauschenberg, Tinguely...). Pierre Restany el va incloure en algunes exposicions col·lectives del Nou realisme, quan va obrir el grup a d'altres artistes no europeus.

Bruce Conner

Crist expulsa a la legió de dimonis i  Maria unta a Crist amb un ungüent de nards de gran valor

Collages d'il·lustracions trobades

1987

Des dels seus inicis als anys 50, Conner va preferir el cercle artístic més alternatiu de San Francisco al Nova York de les galeries i crítics més influents. Va escapar una bona temporada a Mèxic, a on va sobreviure a la mescalina i als bolets al·lucinògens, tot creant impressionants assemblatges, sota la influència dels altarcitos mexicans. Foscos, gens complaents, però alhora bells, magnètics i delicats, això darrer també pels materials que feia servir: mitges de niló, perles, lluentons, nines, papers pintats, sabates, fils, flors de plàstic, cloves d'anous, caniques, fotos i estampes antigues… tota classe d'objectes provinents de mercats de les puces o de les escombraries. En aquests assemblatges, especialment, crec que Conner s'apropa molt a l'art outsider o brut. Contrasten amb el treball polit dels collages sobre gravats antics, autèntiques filigranes retallades i manipulades, en la línia de Max Ernst i els collagistes del Surrealisme. Com un plaer privat, Conner en va fer sempre, en paral·lel als canvis d'estil i de formats que anava experimentant amb la fotografia i el vídeo, potser més propers a l'art pop, o les performances al conceptual.

*Bruce Conner: Es todo cierto. Editat per Rudolf Friedling i Gary Garrels. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2017. ISBN 978-84-8026-547-8.

+ Bruce Conner: Es todo cierto. MNCARS, Madrid, fins al 22 de maig de 2017.

[TorontoTV: Devo: Mongoloid , vídeo de Bruce Conner]

Cristalls en flames

 Juan Gris

El paquet de cafè

Gouache, collage i carbonet sobre tela

1914

126. A Léonce Rosenberg

París, 10 de febrero 1917

Mi querido amigo:

Acabo de recibir su carta. Estaba bastante inquieto por no recibir noticias suyas sabiéndole tan cerca de la línea de fuego. Afortunadamente, aunque en su última carta no me dice nada de usted, me parece que le va bien.

(…)

La vida aquí es cada vez más difícil. El carbón es muy, pero que muy escaso, y el frío es muy duro. Hoy he encontrado dos sacos de carbón en Montparnasse, y además de los ocho francos por saco he tenido que pagar siete francos de taxi para transportarlo hasta aquí. Max Jacob viene a mi casa a trabajar muy a menudo, porque él tampoco tiene calefacción. En fin, nosotros los civiles empezamos a pensar que esto decididamente es la guerra.

¿Cree usted todavía, como decía en su penúltima carta, que esto habrá acabado para junio? Deseo que su profecía se haga realidad, porque todo el mundo es muy desgraciado. Ver esas largas filas de mujeres tiritando esperando el carbón a las puertas de las carboneras es un espectáculo penoso.

Mientras tanto la vida artística continúa. Severini da una conferencia sobre pintura mañana domingo en la rue Huyhengs. Me pregunto con qué objetivo. Sobre todo, como usted sabe bien, porque no soy partidario de esas profesiones de fe en público.

Escríbame y dígame cómo va usted, y reciba, mi querido amigo, la sincera amistad de

JUAN GRIS

Saludos de mi mujer.

* Juan Gris: Correspondencia y escritos. El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg. 

ISBN: 978-84-96834-48-4, p. 141-142.

Gino Severini
Natura morta amb ampolla de Marsala
Oli sobre fusta
1917

Festival Juan Gris a l'exposició Cubisme i guerra: el cristall dins la flama! Juntament amb obres de Pablo Picasso, Maria Blanchard, Georges Braque, Jacques Lipchitz, Henri Laurens, Gino Severini, Diego Rivera i Henri Matisse, realitzades durant els anys del 1913 al 1919, una època trista a Europa, de colors grisos i negres, marcada per la Primera Guerra Mundial.

L'exposició és petita, però amb pintures, escultures, collages i dibuixos molt valuosos i representatius d'aquells anys. L'art dels cubistes oferia una altra manera de veure el món escapant de la barbàrie, tot representant - amb el seu estil nou, avantguardista - la bellesa de les coses quotidianes que poden formar part d'un bodegó, d'un paisatge o del rostre d'un ser estimat. Perquè, a banda de petites referències puntuals a la guerra i el seu context (reunides en un espai de pas dedicat a la participació dels artistes en revistes de l'època i amb fotografies dels fronts i de la destrucció de les ciutats), allò que més trobem a les cinc sales de l'exposició és bellesa, molta bellesa.

Que no s'hagin aturat les guerres fins a dia d'avui fa perdre a un tota esperança. Els humans som així d'absurds i paradoxals, capaços de produir coses belles i de perpetrar les més espantoses. Ni ens posarem mai d'acord en què és bell i què no en art, en respectar opinions diferents, tampoc en altres qüestions més importants.

+ Cubisme i guerra: el cristall dins la flama. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de gener de 2017. 

Dadà

 

Hannah Höch
Tall amb ganivet de cuina a través de la panxa cervesera de la República de Weimar
Collage
1919

"Salvo los escritores – Huelsenbeck, Mehring-, los dadaístas berlineses producían obras de arte, aunque sus contemporáneos no las habrían llamado así. Heartfield se hizo famoso (sobre todo cuando los nazis llegaron al poder) por sus fotomontajes políticos, innovación artística de la que los dadaístas fueron pioneros. Un dadaísta no era un artista; era un monteur, que en alemán significa “mecánico”, y los dadaístas llamaban a su obra montage, término relacionado precisamente con los artículos fabricados en la cadena de montaje. En los años que siguieron, el fotomontaje y el collage tuvieron un impacto incalculable en la cultura mundial, y a partir de la década de 1960, y hasta la era de Internet, se han vuelto omnipresentes.

Heartfield y Grosz habían comenzado a hacer “corta y pega” poco después de conocerse. Höch y Hausmann también se entusiasmaron, y no poco, con la nueva técnica; también Baader decidió adentrarse por ese camino. Erwin Blumenfeld, como otros artistas que se afiliaron a dadá con carácter temporal, también sobresalió en esta nueva técnica antes de convertirse en un prestigioso fotógrafo de moda. Ha corrido mucha tinta para tratar de identificar quién descubrió el collage, pero la verdad es que la explosión de material impreso en el siglo XIX estimuló a la gente corriente a cortar y pegar sin poner a lo que hacían la etiqueta de arte. Picasso ya recortaba trocitos de periódicos y los pegaba en sus cuadros durante el auge de cubismo antes de la guerra. Sin embargo, fue en el círculo dadaísta de Berlín donde despegó el fotomontaje, “estallido de puntos de vista e intervórtice de azimuts”, según Hausmann en su emocionante evocación."*

* Jed Rasula
Dadá: el cambio radical del siglo XX
Barcelona: Anagrama, 2016.
(Argumentos),
ISBN 9788433963987,
pàg. 101-102.

Dadà, el moviment no artístic i no a tot, el que no va existir perquè d'ell van renegar els seus components des del primer minut que algú va dir que allò era un grup. Però, per no haver existit, el llibre de Jed Rasula sobre tots ells és ben gruixut, unes quatre-centes pàgines amb les notes!

El cert és que, des de Berlín, Hannover, Zúrich, Amsterdam, Budapest, París, de viatge a Nova York... sota dadà, fos el què fos, un grup nombrós d'artistes van fer moltes coses, entre festes i actuacions per épater les bourgeois (molta mamarratxada i grans dosis del que avui en diem postureig), els dadà van deixar un llegat considerable, en obra i en no obra, o sigui en esperit, que va sacsejar la tradició artística, encara que ells no es consideressin artistes.

Rasula descriu i documenta al detall les mítiques vetllades al Cabaret Voltaire d'Hugo Ball, Tristan Tzara i companyia. Entre mil aventures europees (del dandisme de Grosz a les fires dadà on despunten els fotomuntatges i collages de la Höch), i també nord-americanes (mític el pas de Picabia i Duchamp seduint els rics de Filadèlfia), entrades i sortides del grup (del mateix dadà i d'altres, com els constructivistes o, posteriorment, els surrealistes), trepes (compte en ensenyar res a Moholy Nagy!), enveges i ràbies entre ells (Cocteau dels més odiats), amistats fermes (entranyable la de Schwitters i Doesburg), passions amoroses i algun ménage a trois (oh Gala, la dels ulls incandescents com dues cigarretes enceses!).

Kurt Schwitters
Mz 601
Collage
1923

Apassionants tots els passatges dedicats a Kurt Schwitters, el gran mestre del collage a partir de fulles, papers i els objectes més senzills o inversemblants, trets directament de les escombraries, i convertits per ell en bellesa, en art. En especial, el capítol sencer dedicat al Merzbau, la gran obra construïda a la seva casa de Hannover durant anys, una bogeria molt art brut, que no es conserva perquè els bombardejos nazis el van destruir.

L'atenció que van rebre els dadaístes en el seu temps, explica Rasula, va ser poca, discontínua i aïllada, a més de tallada, de cop, per la gerra. Quan ara veiem el seu llegat només penjat a les parets - o encara pitjor, tancat en vitrines - de museus de tot el món, el llibre de Rasula pot ajudar i molt a imaginar què hi ha darrera de tots ells, quin era aquell esperit dadà, com van viure i treballar realment els seus autors (i van treballar molt, incansables, també perquè la majoria no tenien problemes econòmics que els impedís dedicar-se només a la vida bohèmia). I ens transmet que tot allò va ser un acte de llibertat total, trepidant i excitant! La qualitat del seu treball perdura perquè es manté modern i fresc, com la juventud suïcida amb la que van iniciar l'aventura de fugir de tot, de no ser res.

[TorontoTV: Reconstrucció del Merzbau de Kurt Schwitters al Berkeley Art Museum, 2011]

L'Âge d'or del collage

Matthieu Bourel

Duplicity

Collage, 2014

www.dojo.electrickettle.fr

The Age of Collage 2
Contemporary Collage in Modern Art
Editors: Dennis Busch & Gestalten
Berlin: Gestalten, 2016
ISBN: 978-3-89955-583-7

Continuen sent bons temps pel collage! El segon volum de The Age of Collage torna a presentar molta varietat d'artistes. De tisora, cutter i cola en mà o digitals, està clar que els editors busquen sobre tot propostes de qualitat, diferents, treballs que, sigui quina sigui la seva intenció (només decorativa, jocs d'atzar, imatges oníriques o amb un discurs més marcadament polític, feminista, ecologista, homenatges al cinema, al còmic...) permetin identificar l'obra d'un artista, quan això, en collage, de vegades resulta una feina difícil entre tantes composicions amb floretes, ocellets i revivals vintage intencionadament a la última. 

Si bé tot semblava ja inventat des de les avantguardes del segle XX, que van donar al collage la categoria d'art més enllà d'àlbums íntims, familiars o de col·leccionistes d'estampes, l'empremta del Surrealisme i el Dadà, més que llastrar, van obrir vies que no s'esgoten amb el pas del temps, amb noves tècniques que sorprenen donant una volta de torna més, com ara la de l'arxicopiat John Stezaker o la de Matthieu Bourel, artista que repeteix portada. Sense oblidar tampoc als artistes conceptuals, amb un extens capítol dedicat al gran John Baldessari, que des dels anys 60' a l'actualitat no ha parat de tocar els nassos a les convencions del món de l'art i ha estat abanderat del collage des del seminal The Cremation Project.

Joseba Eskubi

Sense títol

Collages, 2014
www.josebaeskubi.com

Parlant de renovadors amb fusta de pioners, no cal anar massa lluny geogràficament: entrada destacada per a The Weird Show, col·lectiu amb presència a ciutats europees i una de les seves seus a Barcelona, on hi fan exposicions de collage contemporani, imparteixen els tallers de collage al MACBA i moltes més activitats relacionades. I, des de Bilbao, una aposta arriscada per celebrar: Joseba Eskubi. Interessantíssim i molt inquietant pintor, en els seus collages obre en canal i desossa la pintura, l'escultura i les ceràmiques decoratives barroques, obté a cop de bisturí i eines digitals noves formes fantasmagòriques provinents d'aquell passat de les vanitas, de la carn, les armadures, les flors i dels daurats. 

Lola Dupré

Leoparda desnuda

Collage, 2014

loladupre.com

Finalment, destacar també a Lola Dupré (amb seu actualment a Salamanca) que, com si fos una taxidermista del cos humà, fa autèntiques delícies pels amants del grotesc i el món monstrenc.

Lola Dupré

The case against Satan

Collage, 2015

loladupre.com

[TorontoTV: Meet Artist Matthieu Bourel]

Étoile Kingelez

Bodys Isek Kingelez

Étoile Rouge Congolaise

(1990)

Maqueta extrema

85 x 92 x 50 cm.

Paper, cartró, poliestirè, plàstic i altres materials.

Des d’aquell replà hi havia una magnífica perspectiva de la ciutat tècton. El replà de pedra era tan amunt, o la ciutat tan avall, que Marcus va sentir-se com algú que contempla el món des de la lluna. Però l’urbs era tan exorbitantment desmesurada que l’alçada no en disminuïa la visibilitat. Ben al contrari, era com si la ciutat estigués orgullosa de la seva vastitud, de ser visible des de tan amunt.

Algunes avingudes devien fer cent milles. En alguns sectors la ciutat tècton estava dissenyada tot seguint geometries perfectes. En altres llocs els edificis s’atapeïen de qualsevol manera, i els gratacels més alts devien superar el cim terrestre més elevat. Marcus no sabia dir si aquella ciutat era el caos més absolut o l’ordre més perfecte. Fins allà on abastava la vista només emergien edificis de marbre i carbó, marbre i carbó, marbre i carbó, com si tots dos materials mantinguessin una guerra indecisa i perpètua. La qüestió, va resoldre Marcus al final, no era si hi predominava el marbre o el carbó; la qüestió era que aquella ciutat no toleraria mai cap altra ciutat. I va pensar que el Congo podia ser més gran que Déu, sí, però que l’urbs tècton sempre seria més gran que el Congo.

Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo.
Barcelona: La Campana, 2005.
ISBN 9788495616708.

A l'exposició del CCCB, Making Africa: un continent de disseny contemporani, s'hi pot veure, entre altres obres d'altres artistes africans, aquesta impressionant maqueta de Bodys Isek Kingelez (1948-2015).

Étoile Rouge Congolaise és una de les primeres maquetes arquitectòniques futuristes fetes per l'artista congolès Bodys Isek Kingelez. La seva obra, increïblement detallada i acolorida, es compon principalment de paper, cartró, poliestirè extrudit, embalatges vells i una gran quantitat d'altres materials trobats. L'estrella vermella no només dóna nom a aquest edifici futurista, sinó que també corona el seu cim. Els paisatges urbans de Kingelez, que representen els seus ideals socialistes en la societat, són un rebuig de la ciutat domesticada per Occident i de l'art del souvenir, sense color ni identitat, que es pot trobar als mercats per a turistes i ales botigues dels aeroports. Al mateix temps, les seves ciutats model són un contraprojecte que s'enfronta als projectes de construcció excessius, finançats a tot arreu pel Banc Mundial sense tenir en compte les necessitats reals de la població, i que ja es preveu que acabaran en fracàs abans fins i tot que s'hagin completat. Bodys Isek Kingelez considerava que els seus models eren prototips d'una vida urbana basada en la comunitat, en una Àfrica del futur: “M'agradaria que el meu art servís per fer reviure una comunitat i per donar origen a un món nou. Al final, les alegries del nostre món depenen de la gent que hi viu. He construït aquestes ciutats perquè estiguin plenes de pau, justícia i llibertat. Han de funcionar com a petits estats seculars, amb les seves pròpies estructures polítiques, sense policia ni exèrcit.”

Text de Marc Zehnter (Vitra Design Museum)

+ Making Africa: un continent de disseny contemporani
Fins al 28 d'agost de 2016, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

*****

Bodys Isek Kingelez

Ville Fantôme

(1996)

Paper, cartró, plàstic i altres materials.

120 X 570 X 240 cm.

+ Imatges de maquetes extremes de Bodys Isek Kingelez
 

[Fotos: CAAM - The Pigozzi Collection i Africanah.org]

Far West

Sara Huete

El encanto del Far West
Collage

2016

Alguns collages de Sara Huete, com El encanto del Far West, ens poden transportar  a la infantesa. A quan jugàvem amb els ninots de Comansi,  el juguete completo, i quan passàvem tantes  tardes d’estiu veient westerns per la tele. Llavors l’encant del Far West eren només les  aventures dels pioners, dels buscadors d’or i de recompenses, o les baralles entre indis i  pistolers. Fins anys més tard,  ja més grandets, un no s’adonaria que el veritable encant del Far West estava en elles.  De la simpatia desmanegada de Calamity Jane a la duresa de la Viena de Johnny Guitar.

Entre les meves preferides  està l’encantadora Rose Llewellyn. La Rose, amb l’ajut del seu seu germà Morris, revoluciona les vides d’un vidu i els seus tres fills, i també  les de tota la comunitat del petit poble de grangers de l’oest nord-americà del 1909 a on van a parar. Així ho comença a explicar en Paul, un dels tres fills, protagonista i narrador d’Una temporada para silbar, la novel·la d’Ivan Doig:

Cuando vuelvo a visitar los rincones de mi vida, las cosas más nimias me asaltan. El mantel de hule con cuadros blancos y molinos de viento azules, las manchas descoloridas en nuestros cuatro gastados lugares en la mesa. Ese café acre de papá, tan cargado que casi andaba, y que él bebía a sorbos después de la cena para dormir después, sereno como una esfinge. El fastidio inexcusable del viento que soplaba en Marias Coulee, silbando por una rendija, como si lo hubieran invitado a entrar.

Esa noche estábamos sentados a la mesa en nuestros sitios de siempre. Toby se afanaba en colorear una batalla de barcos piratas, yo hacía los deberes y Damon, en vez de hacer los suyos, estaba absorto en un misterioso juego inventado por él mismo: un solitario de dominó. El roce ocasional de una hoja de periódico presidía la cabecera de la mesa. Papá recorría con el dedo la columna de anuncios clasificados, casi siempre inútiles, de la Westwater Gazette, que nos llegaba cada semana en un saco de arpillera con el correo y las provisiones. Buscaba un par de formidables caballos de faena a bajo precio y se detenía aquí y allá en algún encabezado peculiar. Aun hoy recuerdo el regocijo que le causaron las líneas tipografiadas. Papá se reía a trompicones, como si fuera a estornudar, como si las cosas graciosas primero tuvieran que hacerle gracia a su nariz.

Levanté la vista de la lección de geografía y vi aproximarse el periódico hacia mi. Papá mantenía el pulgar contra el encabezado como un zahorí se aferra a su varita cuando encuentra agua.

 -       Échale un vistazo a esto, Paul. Léenoslo. 

Lo leí, y Damon y Toby hicieron un alto en lo que andaban haciendo para asimilar aquellas cinco palabras. Eran tan simples como confusas:

NO COCINA, PERO TAMPOCO MUERDE

En casa nunca estábamos de humor para bromear sobre la cocina. Sin embargo, papá nos miró de lo más complacido y me indicó que continuara leyendo.

Viuda se ofrece como ama de llaves. Buenas costumbres, disposición excepcional.
Ninguna habilidad culinaria, pero un diez en las demás tareas del hogar. Sueldo negociable, pero debe incluir billete de tren hasta Montana; compromiso de un año de cuidados sin igual para su hogar. Se ruega responder a: Apartado 19, Oficina de Correos de Lowry Hill, Minneapolis, Minnesota.

Mineapolis estaba a mil quinientos kilómetros  hacia el este, incluso fuera del alcance del entusiasmo que empezaba a desbordar a papá. Con todo, no perdió tiempo en poner a prueba nuestra reacción.

 -       ¿Qué os parecería que alguien se ocupara de nuestra casa, chicos?*

*Ivan Doig. Una temporada para silbar. Traducción de Juan Tafur. Barcelona: Libros del Asteroide, 2011. 

Sara Huete. Historias recortadas. Exposició de collages a Torre de Don Borja, Santillana del Mar. Abril/Juliol, 2016. 

Punk

Douglas Gordon

Self portrait of you+me
Sidney Poitier / Kim Novak /Anita Ekberg / Steve McQueen

Fotografia, fum i mirall
2006

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani. En aquesta exposició, el punk apareix com una referència explícita en molts artistes; en els usos d’elements com el soroll, la tipografia de retalls, l’antidisseny i el feísmo; o amb la inclusió de referències musicals explícites a grups musicals. Però també es mostra el rastre del punk com a actitud: la negació, l’oposició i la destrucció; el fes-ho tu mateix; l’al·lusió a la por i el terror en una societat que aliena individus; la mateixa alienació que provoca estats psicòtics; la valoració del que surt de la norma; el nihilisme; la crítica al sistema econòmic i l’anarquia; o la reivindicació de la pròpia llibertat sexual, del cos com a lloc de batalla.

David G. Torres, comissari.

Retalls, destrucció, fes-ho tu mateix... En actitud i en execució, el collage és punk. I ben present està en l'exposició del MACBA. Als fanzines Black Flag (amb una portada d'Eulàlia Grau!) i A la recerca del cony perdut, dibuixos amb retalls de revistes pornogràfiques, passant del sexe explícit al delirant, obra d'Antoni Hervàs. Les impagables portades de discos manipulades de la sèrie bizarra Radio Cobra, de Eduardo Balanza. Els bitllets manipulats de Hans-Peter Feldmann i Carlos Aires revisitant el God Save the Queen en versió clown. Les nines monstrenques i nazis de Natascha Stellmach. O els inquietants retrats cremats d'actors de Douglas Gordon.

Present també el collage en el muntatge de molts vídeos que s'hi poden veure. En la varietat de tècniques mixtes de la majoria d'artistes. En la construcció d'instal·lacions, de les que, sens dubte, Terratrèmol de Tere Recarens és la més impactant, i testimoni del moment més genuïnament punk de tota l'exposició, perquè, la resta d'obres, tan ben ordenades, col·locades i penjades a les parets blanques impol·lutes del museu... Si el Punk no ha mort, què hi fa en un cementiri?

Entre les activitats paral·leles a l'exposició, s'han programat dos tallers de collage. El primer es va fer el passat 13 de maig, i el proper serà el 3 de juny: MACBA Collage Lab, sessió punk a càrrec dels collagistes Max-o-matic (del col·lectiu The Weird Show) i (via skype) de Tomás Spicolli.

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani. MACBA, fins al 25 de setembre de 2016.

[Fotos: Cal Cego]