Dadà

 

Hannah Höch
Tall amb ganivet de cuina a través de la panxa cervesera de la República de Weimar
Collage
1919

"Salvo los escritores – Huelsenbeck, Mehring-, los dadaístas berlineses producían obras de arte, aunque sus contemporáneos no las habrían llamado así. Heartfield se hizo famoso (sobre todo cuando los nazis llegaron al poder) por sus fotomontajes políticos, innovación artística de la que los dadaístas fueron pioneros. Un dadaísta no era un artista; era un monteur, que en alemán significa “mecánico”, y los dadaístas llamaban a su obra montage, término relacionado precisamente con los artículos fabricados en la cadena de montaje. En los años que siguieron, el fotomontaje y el collage tuvieron un impacto incalculable en la cultura mundial, y a partir de la década de 1960, y hasta la era de Internet, se han vuelto omnipresentes.

Heartfield y Grosz habían comenzado a hacer “corta y pega” poco después de conocerse. Höch y Hausmann también se entusiasmaron, y no poco, con la nueva técnica; también Baader decidió adentrarse por ese camino. Erwin Blumenfeld, como otros artistas que se afiliaron a dadá con carácter temporal, también sobresalió en esta nueva técnica antes de convertirse en un prestigioso fotógrafo de moda. Ha corrido mucha tinta para tratar de identificar quién descubrió el collage, pero la verdad es que la explosión de material impreso en el siglo XIX estimuló a la gente corriente a cortar y pegar sin poner a lo que hacían la etiqueta de arte. Picasso ya recortaba trocitos de periódicos y los pegaba en sus cuadros durante el auge de cubismo antes de la guerra. Sin embargo, fue en el círculo dadaísta de Berlín donde despegó el fotomontaje, “estallido de puntos de vista e intervórtice de azimuts”, según Hausmann en su emocionante evocación."*

* Jed Rasula
Dadá: el cambio radical del siglo XX
Barcelona: Anagrama, 2016.
(Argumentos),
ISBN 9788433963987,
pàg. 101-102.

Dadà, el moviment no artístic i no a tot, el que no va existir perquè d'ell van renegar els seus components des del primer minut que algú va dir que allò era un grup. Però, per no haver existit, el llibre de Jed Rasula sobre tots ells és ben gruixut, unes quatre-centes pàgines amb les notes!

El cert és que, des de Berlín, Hannover, Zúrich, Amsterdam, Budapest, París, de viatge a Nova York... sota dadà, fos el què fos, un grup nombrós d'artistes van fer moltes coses, entre festes i actuacions per épater les bourgeois (molta mamarratxada i grans dosis del que avui en diem postureig), els dadà van deixar un llegat considerable, en obra i en no obra, o sigui en esperit, que va sacsejar la tradició artística, encara que ells no es consideressin artistes.

Rasula descriu i documenta al detall les mítiques vetllades al Cabaret Voltaire d'Hugo Ball, Tristan Tzara i companyia. Entre mil aventures europees (del dandisme de Grosz a les fires dadà on despunten els fotomuntatges i collages de la Höch), i també nord-americanes (mític el pas de Picabia i Duchamp seduint els rics de Filadèlfia), entrades i sortides del grup (del mateix dadà i d'altres, com els constructivistes o, posteriorment, els surrealistes), trepes (compte en ensenyar res a Moholy Nagy!), enveges i ràbies entre ells (Cocteau dels més odiats), amistats fermes (entranyable la de Schwitters i Doesburg), passions amoroses i algun ménage a trois (oh Gala, la dels ulls incandescents com dues cigarretes enceses!).

Kurt Schwitters
Mz 601
Collage
1923

Apassionants tots els passatges dedicats a Kurt Schwitters, el gran mestre del collage a partir de fulles, papers i els objectes més senzills o inversemblants, trets directament de les escombraries, i convertits per ell en bellesa, en art. En especial, el capítol sencer dedicat al Merzbau, la gran obra construïda a la seva casa de Hannover durant anys, una bogeria molt art brut, que no es conserva perquè els bombardejos nazis el van destruir.

L'atenció que van rebre els dadaístes en el seu temps, explica Rasula, va ser poca, discontínua i aïllada, a més de tallada, de cop, per la gerra. Quan ara veiem el seu llegat només penjat a les parets - o encara pitjor, tancat en vitrines - de museus de tot el món, el llibre de Rasula pot ajudar i molt a imaginar què hi ha darrera de tots ells, quin era aquell esperit dadà, com van viure i treballar realment els seus autors (i van treballar molt, incansables, també perquè la majoria no tenien problemes econòmics que els impedís dedicar-se només a la vida bohèmia). I ens transmet que tot allò va ser un acte de llibertat total, trepidant i excitant! La qualitat del seu treball perdura perquè es manté modern i fresc, com la juventud suïcida amb la que van iniciar l'aventura de fugir de tot, de no ser res.

[TorontoTV: Reconstrucció del Merzbau de Kurt Schwitters al Berkeley Art Museum, 2011]