Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

variétés

 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.

Cheny & Roy

Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!

El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,

més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!

Asos viatgers

Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.

En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.

Marabú

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.

Tucà 

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...

La pell suau

Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.

A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.

Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com

Perifèria

FLAMARADAS

Pasaje entre las cañas

Pasaje entre las cañas,

cortinas afiladas.

Dime “no tengas miedo,

que hay mucha gente viéndonos”.

Repasan la piel morena

que se crió ahí afuera,

en un país extranjero.

Mientras los aviones caen al suelo.

Tus collares son cascabeles

y lobos aullando el aire que pasa

entre los paneles de la autovía

con campos de alcachofa.

Tus collares, tus collares.

+ Flamaradas. Pasaje entre las cañas.

Barcelona: Producciones Doradas, 2015.

FLAMARADAS
presenten Pasaje entre las cañas:
Dimecres 18 de novembre a les 21:00 H.
Centro Aragonés,
C/Joaquín Costa, 68. Barcelona.

Snake Oil

 

Dr. Bontempi's Snake Oil Company
[Berlín: Squoodge Records, 2015]

Una de les moltes propietats atribuïdes a l'oli de serp és curar el mal a les articulacions. Doncs bé, la fórmula alemanya del Dr. Bontempi és tan miraculosament efectiva que els seus pacients quan la prenen (i només cal una gota al dia!) es llencen a ballar a l'instant. Perquè el seu secret està en un component infal·lible provinent de l'estat nord-americà de Tennessee: el western swing!

El disc – edició en vinil de 180 grams - té un total de 14 talls. Dos temes propis (That is why she's gone i Apache cry) i la resta són versions. Trobem perles del rock'n'roll dels anys 50 i 60 (Pistol Boogie, Burned toast & black coffe, el Dixie Fried de Carl Perkins, Uranium Rock, Ghost memories, All I can do is cry i, perquè Tennessee és a tocar Mississippi, el Who do you love de Bo Diddley…) tot passat pel sedàs del hillbilly: guitarres, contrabaix, harmònica i un violí omnipresent que aporten al conjunt revisions sorprenents, com ara la que fan del clàssic Misrilou, un del dos instrumentals amb Franny Lee Stomp, tema que obre l'LP. Però també cavalquen pels anys 70 i 80, a lloms de Riders on the Storm de The Doors, cantada amb la veu de... Johnny Cash! (per obra i gràcia d'un xaman apatxe?), del bluegrass amb Matterhorn i del country de Working Girl.

Una banda compacta que ofereix un so ple de matisos, més uns vocalistes excel·lents amb Marcel Bontempi al capdavant, Ira Lee i la participació d'ultratomba de l'home de negre.

Des de que va sortir el passat mes de juliol, Dr. Bontempi's Snake Oil Company ha estat i és la banda sonora favorita a Toronto durant aquest estiu del 2015 que encara no ha acabat. Com preferides eren aquelles tardes d'estiu dels nens de la meva generació veient westerns per la tele!

Dr. Bontempi's Snake Oil Company
[Single per a Dixie Fried + Who do you love]

Totes les meravelloses il·lustracions són de Marcel Bontempi

+ Dr. Bontempi's Snake Oil Company

+ Art de Marcel Bontempi

[Torontoràdio: Dr. Bontempi's Snake Oil Company: All I can do is cry]

El gabinet patafísic

 

  Granotes

(Bestiari, 2011)

Cabo San Roque

Últims dies per visitar l'exposició La cobla patafísica de CaboSanRoque, a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La reunió dels seus instruments  conforma un autèntic gabinet de curiositats.

Al passadís d'accés ens presenten amb fotos les estrelles freaks que trobarem a l'interior de la gran sala, fosca i envoltada de cortines.

Un cop a dins, el visitant prem un botó vermell i, programats com autòmats, els instruments entren en acció. A mida que sonen, es van il·luminant més i podem veure de ben aprop amb la suma de quins estris, altres instruments musicals, cables, ampolles, bidons, motors... i mil andròmines han estat fabricats. Independentment de que produeixin sons, en sí ja són peces increïbles de ser vistes, frankensteins d'una gran bellesa monstrenca industrial, que haurien fet les delícies d'un Franz de Copenhague (és inevitable pensar-hi!), que haurien meravellat als artistes dadaistes (Dofí banyera recorda a les escultures de Jean Tinguely) i futuristes (Agrupació de lliris, vents sembla un parent de l'intonarumori de Luigi Russolo), també als de l'Art Pop (l'ús de llaunes de colors tenen la mateixa potència dels gluts de Robert Rauschenberg). Depenent de la mida, són petits i grans poemes visuals (Gàbia de gemecs i tot el Bestiari sencer, per exemple, segur que li hauria encantat al nostre gran Joan Brossa).

Assegut a la moqueta i amb els instruments en ple funcionament, vas seguint la simfonia màgica com si dels 50.000 dits invisibles del Dr. CaboSanRoque es tractés, entre la sorpresa i l'amenaça, perquè tot gabinet de curiositats té el seu punt inquietant.

+ CaboSanRoque: La cobla patafísica 2015-2001. Arts SantaMònica, Barcelona, fins al 12 d'abril de 2015.

El dia 12 d'abril, a les 12:00, concert de CaboSanRoque amb Pascal Comelade per tancar l'exposició.
Comelade col·labora a 12 Rounds (Chesapik, 2014) el darrer disc de CaboSanRoque , amb un solo d'orgue en un dels temes (Sorolls d'Hatari) i amb la preciosa coberta del disc:

+ CaboSanRoque

[TorontoTV: CaboSanRoque: Ya-ya Trueno]

[Fotos: CaboSanRoque]

La pared

Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos

Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día

Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...

Ahí está la pared...

Versió incendiària la de Guadalupe Plata, homenatge a Bambino (Utrera 1940-1999) des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.

La pared forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford (1921-2013).

Els dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu,  és l'autor de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells de la banda.

El passat 20 de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo, il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc ideal. El sobri joc de llums, també vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics, endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments. Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.

+ Guadalupe Plata

No es perdin l'Spotify oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlists:  Deep Blues Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos diabólicos de Andalucía i altres favorites.

Carmen

Fiction department

1960's

Yo sólo quiero tu afecto. No quiero más vampiras de extrarradio ni criptohippies ni sacerdotisas del mal. Deseo un tigre postrado a mis pies con la delicadeza de lo japonés. Ojalá escuchase voces, ojalá fuese un teléfono.

Se de una chica especial. En la biblioteca tras el mostrador atiende gentil y con suma diligencia me resuelve toda petición. Encuentra a Jorge, Adolfo, Silvina, Jardiel, Félix, Miguel, Ramón... sin mayor dilación.

No es un ángel ni una reina, solo campesina con clase. Es mi amor, mi dulce amor, mi secreto amor. La veo allí meditabunda como monja en su celda. Ella me da lo que no hay. Lo que ella me da no lo puedo hallar pues las chicas de hoy que van por ahí son tan gélidas que deben tener sangre esquimal. 

Carmen
Los caramelos

Los caramelos
Esconde tus alas en la torre fantasma
Madrid: Discos Walden, 2014.

- Juan Monge: ¿Qué te llevó a versionar Karen de los  Go-Betweens para convertirla en Carmen?

- Charlie Mysterio: La imagen de una bibliotecaria como monja de clausura me parece fascinante. Las chicas que leen mucho son realmente las más peligrosas.*

 * Monge, Juan. Los caramelos: éxodo sentimental
[Entrevista a Charlie Mysterio]. Rockdelux, núm. 335, gener 2015, p. 16.

[Foto: George Zimbel]

[Torontoràdio: Los caramelos: Carmen]

Noëlle à Hawaii

Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida
(1962)

Kirsten, Sven A. 

Tiki Pop 

Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 

383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.

Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).

Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 

I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 

En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

[Fotografies: State Archives of Florida, Florida Memory, Taschen]

Rea

Javier Aramburu

Teresa Corazón de León

(2013)

Tempera i oli sobre taula, 24 x 24 cm.

Portada de Rea, Single. Elefant records, 2014.

No me escapo, solo vuelo

No me escapo, solo vuelo

Vuelo alto y voy rozando el cielo

Cielo que se puede atravesar y traspasar

Se puede traspasar
...

Single. Globo de helio.

Veient les fotos de promoció del nou disc de Single (Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin), enfundats en aquests vestits daurats, em semblen dos marcians que han caigut a la Terra. I escoltant el disc, veig que el lloc que han triat per aterrar ha estat... Jamaica! Els sons de Rea es mouen pel reggae i el lovers rock, passats però pel sedàs de l'electrònica d'Hidrogenesse, els productors (dos músics que també viuen en un altre planeta). La lletra de Rea, la cançó que dona títol al disc, explica molt bé el contingut global: melodías dulces, líricas románticas, fundidas en canciones amorosas trasatlánticas. Cançons d'amor i també desamor, fins i tot d'amor místic (sorprenent La Virgen del Cisne). Melodies que s'estiren i van evolucionant amb girs cap al ball suau i hipnòtic (Globo de helio, Siete, Las palmeras) o el reggaeton (Me enamoré, la cançó més cabaretera, amb la col·laboració de Garbanzo rapejant, un tercer extraterrestre en joc). Rea és molt lluminós, brillant, per la veu de Teresa Iturrioz, per una electrònica plena de detalls que dona vida a l'imaginari amorós - entre costumista i astronauta - de les lletres, i per un clavicèmbal prodigiós que cada vegada que apareix obre feixos de llum misteriosa. Potser Single vinguin de Venus.

[Foto promocional de Single: Javier Bernal Belchí]

[Torontoràdio: Globo de helio]

Collage i matrimoni

  Gloria Vilches

Diamantes

Collage

(2011)

“Este álbum recoge una selección de collages de la serie que denomino Diarios de Barcelona, que comencé en 2008 cuando me mudé a esa ciudad. Confeccionados con urgencia y generalmente durante la noche, con recortes de revistas antiguas, tijeras y pegamento, en ellos expreso y dejo constancia de mis angustias y preocupaciones más íntimas, acontecimientos significativos y también alegrías y momentos de felicidad”.

Gloria Vilches. 

¡Ay de mí! Un álbum de collages de Gloria Vilches. 

Editat per: Romboide y Gloria Vilches, 2013.

16 x 23 cm / 64 p. / 300 exemplars.



ISBN: 978-84-940422-3-2. 

Gloria Vilches

Unas noches / Otras noches

Collage

(2012)

La idea de diari m'ha recordat al diari-collage de Nova York de Carmen Martín Gaite, però en realitat no tenen gaire més en comú. Aquell era molt descriptiu, amb retalls de notícies, publicitat, textos... personal quasi periodístic i a tot color. El diari de Gloria Vilches és una altra cosa, més evocador, blanc i negre, sèpia i algun petit toc de color, en la línia dels collages surrealistes que barregen vigília i somni, creant nous escenaris imaginaris per a representar aquestes preocupacions íntimes o fets que formen part de la vida. Però no voldria teoritzar... entre altres coses perquè estic d'acord amb l'autora quan diu a la introducció del llibre que per sobre de moltes teories sobre el collage, no hi ha millor explicació que la que dóna el conte titulat Collage d'Alphonse Allais i que ella ha triat com a magnífic pròleg. Un conte fantàstic entre gòtic i macabre (l'imagino il·lustrat per Edward Gorey!) on els protagonistes són un insòlit matrimoni. I precisament així, Matrimonio, és diu el projecte musical de Gloria Vilches, que no es dedica com a artista només al collage.

[Imatges: Gloria Vilches. Collages]

+ Romboide

+ Gloria Vilches [blog]

+ Matrimonio

Lluna i estrelles

 Paul Buckley

Disseny per a Moon Palace de Paul Auster

de l'editorial Penguin.

“Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la Lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. Volia viure perillosament, anar tan lluny com pogués, i després de veure què em passava un cop arribat. Va resultar, però, que vaig estar a punt de no sortir-me'n. A poc a poc, vaig veure com els diners em quedaven reduïts a zero; vaig perdre el pis; vaig acabar vivint al carrer. Si no hagués estat per una noia que es deia Kitty Wu, probablement m'hauria mort de gana. L'havia conegut per casualitat feia molt poc temps, però vaig acabar considerant aquella casualitat com una mena de predisposició, una manera de salvar-me per mitjà de la ment dels altres. Això va ser la primera part. A partir de llavors, em van passar coses estranyes. Vaig trobar la feina amb el vell de la cadira de rodes. Vaig descobrir qui era el meu pare. Vaig travessar caminant el desert des de Utah fins a Califòrnia. Això va ser fa molt de temps, és clar, però els recordo bé, aquells dies, els recordo com el principi de la meva vida”*

*Auster, Paul. El Palau de la Lluna. 

Traducció de Marc Rubió. 

Barcelona: la butxaca, 2012. 412 p. 

ISBN: 978-84-9930-471-7. 

Pàg. 1

Llegint aquests dies d'estiu El Palau de la Lluna, el seu protagonista, Marco Stanley Fogg, a la primera part de la novel·la, m'ha fet pensar en un músic nord-americà que, com ell, va viure un temps als carrers de Nova York: Louis Thomas Hardin, Moondog. En realitat, el personatge d'Auster només passa tres dies dormint al ras de Central Park, mentre que Moondog hi va viure molt més temps al carrer, fins a vint anys! Per la seva manera de vestir era conegut com “el víking de la 6a Avinguda”. Ell mateix es fabricava la roba que portava i també alguns dels instruments que tocava.

Pastoral pertany a un EP del 1952 i pot ser una bona banda sonora per mirar al cel, contemplar la Lluna o comptar les llàgrimes de Sant Llorenç a la fresca d'una nit d'estiu.

+ Paul Buckley

Estrella somiada

Harry Hammond

Jerry Lee Lewis

(1962)

STAR DREAM GIRL

Crank up that radio, let me tell y'all a story

They're coming from all around, flying down that wide highway

Coming like crowds like never before

Her being the one they can't wait to see

Every night they come, to dream of her

Star dream girl, star dream girl

Crank up that radio, let me tell y'all a story

They're coming from all around, flying down that wide highway

Coming like crowds like never before

Her being the one they can't wait to see

Star dream girl, star dream girl

Every night they come, to dream of her

Lletra de David Lynch, música de Dean Hurley.

The big dream (2013)

Quant de lluny estaries disposat a viatjar per veure a una estrella del rock'n'roll? Lynch explica en una entrevista promocional que Star dream girl està inspirada en l'anècdota que va viure un estiu del 1961 a Idaho. Corria el rumor que Jerry Lee Lewis actuava al Miramar, un club situat en ple desert de Sagebrush. Molta gent, ell inclòs, va viatjar encuriosida fins aquell lloc tan remot, però per comprovar finalment que allà no hi actuava ningú. Van arribar de lluny només per continuar somiant.

La música per a la cançó va sortir de la guitarra de Dean Hurley, atrapant la lletra, diu Lynch, com ho fan els surfistes amb les onades a Hawaii.  

+ David Lynch

[Entrevista a David Lynch: Bomblog]

[Retrat de J.L. Lewis per Harry Hammond: Victoria&Albert Museum]

[Torontoràdio: David Lynch: Star dream girl]

Viatges Pony Bravo

 

Pony Bravo

De palmas y cacería
[BCore -El rancho, 2013. Coberta i contracoberta de Manuel León Moreno]

De vacances alguns ja n'esteu, a d'altres us falta poc, molts no en tindreu. Sigui com sigui, per a tots els que encara no heu decidit destí, a De palmas y cacería, el darrer disc de Pony Bravo, podeu trobar llocs interessants. Aquí van algunes tornades per animar-vos a triar:

Sevilla

Turista ven a Sevilla / la hemos convertido en el lugar ideal (…) No hay futuro cuando se pierde el encanto / cada sevillano es turista en su ciudad (…) turista te queremos / tu traes el dinero... 

[Escolta Turista ven a Sevilla]

Hawaii

Hawaii... / Me gusta por la mañana / después del café bebio / pasearme por la playa / con mi cigarro encendio / que parezco un millonario / de esos de corporación bien… 

[Escolta Guajira de Hawaii]

Eurovegas

¿Has descubierto ya Eurovegas? / Eurovegas es lujo, es confort / Eres un triunfador aquí / en Eurovegas / Hey, ¿Han cantado bingo por ahí? (…) Hey estás en Eurovegas / Se reparten fichas con la cara del rey / se reparten fichas con la cara del rey / en Eurovegas (…) Miedo y asco, Eurovegas! / miedo y asco, Eurovegas! / toro mecánico, Eurovegas! / Elvis lolailo, Eurovegas! …

[Escolta Eurovegas]

Guantánamo

Bu-Bu-Bugalu / de Guantánamo / C.I.A. ¿Qué quieres de mí? / si hasta el agua que bebo / te la tengo que pedir (…) cómo cantaba el morito moro / cómo cantaba el morito moro / en la cárcel del talibán / y le decía al americano / y le decía al americano / yo tambien canto por solea / allí en la cueva se vivia mejor, allí en la cueva / C.I.A., C.I.A., C.I.A., mala.

[Escolta Zambra de Guantánamo]

Eivissa

¿Vas para Ibitza? / vente conmigo a Ibitza / te voy a llevar a una disco ex-clu-si-va / yo puedo entrar / me gusta el dinero, lo puedo gastar / vamos a quemar la noche en Ibitza! (…) Mira, ese tio que está ahí / se llama Giorgio / y es DJ / es DJ Giorgio (…) Ibitza! Iremos a la playa / alla mía playa privada / mi yate está perfecto / no te va a faltar de nada / la vita e siempre dolce en Ibitza...

[Escolta Ibitza]

Lletres de lujo a De palmas y cacería. Pony Bravo, la banda sevillana que os pareceis a los Doors / y un poco a Triana, pero me gustáis más vosotros... (com canten ells mateixos a Mi DNI fent conya de les comparacions). El llibret del cd, com és habitual, compta amb el disseny i els fotomuntatges de Daniel Alonso (lletrista, compositor, veu i teclats), aquesta vegada amb collages impagables, alguns protagonitzats per Rajoy i la família reial espanyola. Aquest disc recull molt bé els temps esperpèntics que estem vivint:

Pony Bravo

El político neoliberal

(2013)

+ Pony Bravo

La Taranta

Colita

Carmen Amaya

(1963)

L'any 1963, Carmen Amaya va arribar en avió procedent de Mèxic a Barcelona per rodar Los Tarantos, de Francisco Rovira Beleta. Aquest cap de setmana passat l'he tornada a veure. Ella, la Taranta, és el millor de la pel·lícula. M'agraden les seves aparicions ballant, picant amb els dits sobre la taula... però és que només la seva sola presència té una força que s'emporta pel davant tot el que l'envolta, que en aquest cas és el melodrama càndid de fotonovel·la d'uns Romeu i Julieta gitanos. Per descomptat, ni ombra li fa tampoc un Antonio Gades que, a excepció de l'escena de ball a les Rambles de nit, va tota la pel·lícula acceleradíssim. Que part de l'acció passi a les barraques del Somorrostro és un testimoni valuós, però trobo que queda força desdibuixat: en un segon van de la platja a la plaça de les Arenas o a les barraques de la muntanya... coses del cine. Nominada als Oscar com a millor pel·lícula estrangera, aquell any va guanyar 8 ½ de Federico Fellini. Els premis no tenen cap sentit, però, ni que sigui per una vegada, li dono la raó a l'acadèmia nord-americana.

Francisco Rovira Beleta

Los Tarantos

(1963)

Una part de l'exposició que es pot visitar al Palau de la Virreina de Barcelona documenta amb les fotos de Colita el rodatge de Los Tarantos (que es projecta sencera en una paret, diferenciant dos àmbits), un recital al Palau de la Música Catalana, un altre (el darrer que va fer) a Begur, i fotos soltes voltada d'amics i coneguts. L'altra part, correspon també a fotos de 1963, que va ser el mateix any de la mort de Carmen Amaya. No va poder ni assistir a l'estrena de Los Tarantos. Les fotos de Julio Ubiña del funeral són tristes, cerimonioses i colpidores, boniques també. Però em quedo amb les imatges de la casa que Carmen Amaya i el seu marit tenien a Begur, el lloc a on va morir. No hi ha pràcticament res, tot és auster, quasi tan pobre com una barraca del Somorrostro. Una taula i unes cadires de fusta, un llitet de molles. Es veu que en vida, a Carmen Amaya mai li van interessar gaire els diners (pensant-hi, fa gràcia veure-la, en una altra foto exposada a l'altra banda, al costat de Salvador Àvida dollars Dalí i Gala, la musa comptable), que tot ho donava i ho compartia... com el llegendari pescaito frito que diuen que preparava per a la seva companyia a les habitacions del Waldorf Astoria quan actuava a Nova York.

Colita

Carmen Amaya en el rodatge de Los Tarantos

(1963)

+ Carmen Amaya 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña. Fins al 7 de Juliol de 2013 a La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona.

+ Bereshit (Enric H. March ens porta al seu bloc visions del Somorrostro per Sempronio, Josep Pla, Terenci Moix... i molt més de i entorn a Carmen Amaya).

[TorontoTV: Carmen Amaya Light My Fire!]

[Fotos: Colita i La Virreina Centre de la Imatge]

El productor

… esa persona que enfocara mi carrera

y me sacara de este pozo de ruina.

Y de momento,

cuando ya nada aliviaba mi locura,

al borde mismo de las drogas duras...

llegaste tú , con tu brillo de ejecutivo

con un diseño de producción en la cartera,

y se me puso el cuerpo de pantera

cuando dijiste: ¿quieres grabar conmigo?

Un productor

Un productor

El productor de mi vida...

... Cantava Martirio en una cançó escrita per Kiko Veneno.

Kiko Veneno

Sensación térmica

(2013)

Per a Sensación térmica Kiko Veneno és qui va anar a buscar un productor, Raül Fernandez Refree, ara mateix El productor. Què té Refree que li surten tants bons pretendents? Sílvia Pérez Cruz, Cristina Rosenvinge, Fernando Alfaro, Kiko Veneno... Com a músic, per a ell com a Refree i la seva banda o com a productor d'altres, dóna un so poblat d' arranjaments originals, nous o antics reciclats, tampoc sabria dir, però sempre sorprenents, diferents al comú, sense por a experimentar i traient partit dels mil instruments, dels més clàssics i rockers als més inversemblants, que col·loca aquí i allà de meravella, també de la veu principal i dels cors, altres instruments més. Qualitat, doncs. I molta feina, tal i com explica el mateix Raül al darrer número de la revista Rockdeluxe (RDL 316, Abril 2013) recordant el procés llarg de gravació, el respecte pel món del seu client d'excepció, el gran Kiko Veneno, de cóm es van adaptar l'un a l'altre, no sense dificultats, per tirar endavant un projecte comú. O s'intueix al making off que han penjat al Youtube. El resultat final, una autèntica delícia de disc. Per la música, plena d'aquests matisos tan de Refree i que vas descobrint a mida que tornes a escoltar el disc, i sense deixar de banda el flamenc i els sons africans tan de Veneno. I per les lletres de Kiko, per totes elles, del surrealisme dur de Babú al compromís social de Mala suerte, passant pel lirisme arrabassat de Namasté, o el bon gust afegit de triar un poema de San Juan de la Cruz.

De l'art de la carpeta se n'ha cuidat Adán López, el fill de Lobo López, obrint a la portada amb un collage que representa un ocell, qui sap si és el pájaro al que le falta el alpiste de la cançó La vida es dulce, o el pájaro con guantes i la paloma afónica que volen a la cançó Sensación térmica, la que dóna nom i tanca el disc.

+ Kiko Veneno

[Fotos: Facebook Kiko Veneno]

[Torontoràdio: Kiko Veneno: Namasté]

Milana bonita, milana preciosa...

"y, repentinamente, ante el asombro del señorito Iván, una grajeta se desgajó del enorme bando y picó en vertical, sobre ellos, en vuelo tan vertiginoso y tentador, que el señorito Iván, se armó, aculató la escopeta y la tomó los puntos, de arriba abajo como era lo procedente, y el Azarías al verlo, se le deformó la sonrisa, se le crispó el rostro, el pánico asomó a sus ojos y voceó fuera de sí, ¡no tire, señorito, es la milana!

pero el señorito Iván notaba en la mejilla derecha la dura caricia de la culata, y notaba, aguijoneándole, la represión de la mañana y notaba, asimismo estimulándole, la dificultad del tiro de arriba abajo, en vertical y, aunque oyó claramente la voz implorante del Azarías, ¡señorito, por sus muertos, no tire!

no pudo reportarse, cubrió al pájaro con el punto de mira, lo adelantó y oprimió el gatillo y simultáneamente a la detonación, la grajilla dejó en el aire una estela de plumas negras y azules, encogió las patas sobre si misma, dobló la cabeza, se hizo un gurruño, y se desplomó, dando volteretas, y, antes de llegar al suelo, ya corría el Azarías ladera abajo, los ojos desorbitados, regateando entre las jaras y la montera, la jaula de los palomos ciegos bamboleándose ruidosamente en su costado, chillando, ¡es la milana, me ha matado a la milana!

y el señorito Iván tras él, a largas zancadas, la escopeta abierta, humeante, reía, será imbécil, el pobre, como para sí y, luego elevando el tono de voz, ¡no te preocupes, Azarías, yo te regalaré otra! pero el Azarias, sentado orilla una jara, en el rodapié, sostenía el pájaro agonizante entre sus chatas manos, la sangre caliente y espesa escurriéndole entre los dedos, sintiendo, al fondo de aquel cuerpecillo roto, los postreros, espaciados, latidos de su corazón, e, inclinado sobre él, sollozaba mansamente, milana bonita, milana bonita, y, el señorito Iván, a su lado, debes disculparme, Azarías, no acerté a reportarme ¡te lo juro!, estaba quemado con la abstinencia de esta mañana, compréndelo, mas el Azarías no le escuchaba, estrechó aún más el cuenco de sus manos sobre la grajera agonizante, como si intentara retener su calor, y alzó hacia el señorito Iván una mirada vacía ¡se ha muerto! ¡la milana se ha muerto, señorito!"

Miguel Delibes. Los santos inocentes, 1981.

Molts de vosaltres ja sabreu què li va fer Azarías al señorito Iván per haver-se carregat a la milana bonita. Del lament d'Azarias per la pèrdua de la milana, Guadalupe Plata n'han fet, treinta anys després de la novel·la de Delibes i de la pel·lícula de Mario Camus, un blues que també posa els pèls de punta: Milana.

GUADALUPE PLATA

Guadalupe Plata

(Everlasting Records / Popstock! 2013)

+ Escolta el disc sencer, autèntic blues amb denominació d'origen d'Úbeda, Jaén, al bandcamp de Guadalupe plata

[Dibuix: NatureGate]

[TorontoTV: Mario Camus: Los santos inocentes, 1984]