Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

variétés

 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.

Cheny & Roy

Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!

El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,

més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!

Asos viatgers

Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.

En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.

Marabú

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.

Tucà 

Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...

La pell suau

Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.

A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.

Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com

Escaparé en elefant

Representació d'El gat amb botes

The Elephant Man

(David Lynch, 1980)

“Más que deleitado, se le veía maravillado y presa de asombro. Estaba sobrecogido por lo que veía, completamente cautivado. El espectáculo lo dejó sin palabras, a tal punto que si le hablaban no prestaba atención. A menudo parecía faltarle el aliento […] [estaba] subyugado por un espectáculo que casi escapaba a su comprensión […] El esplendor y el alarde de medios lo impresioaron vivamente, pero creo que las damiselas del ballet aún dejaron mayor huella en su imaginación.”

 [...]

El paso del tiempo no logró menoscabar el embrujo de Joseph Merrick en las semanas que siguieron. Hablaba de la representación sin cesar, y revivía cada uno de sus efímeros momentos. Como si poseyera la capacidad de la fantasía propia de la niñez, decía Treves, cada aspecto del espectáculo era real a sus ojos.

“... el palacio era el hogar de los reyes, la princesa era de sangre azul, las hadas estaban tan fuera de duda como los niños de la calle, mientras que los platos del banquete eran sin duda de purísimo oro. No le gustaba hablar de ello como una obra de teatro, si no cual se tratara de la visión de un mundo verdadero.”

Así pues, la historia de la pantomima seguía viva para Joseph, aunque él ya no estuviera allí para presenciarla. “Me pregunto qué hizo el príncipe cuando nos marchamos”, le comentó a Treves entre una avalancha de preguntas. O: “¿Cree que aquel pobre hombre está aún en la mazamorra?"

Quizá hubo otras visitas al teatro para Joseph, si bien no existe confirmación al respecto, salvo una mención en The Times, escrita por Carr-Gomm, con motivo de la muerte de Joseph. Sin embargo, parece poco probable que nada de lo que viera después alcanzarse la intensidad de su primera experiencia en el teatro.*

* Michael Howel i Peter Ford. La verdadera historia del hombre elefante. Traducción de Eugenia Vázquez Nacarino. Madrid: Turner, 2008. ISBN: 978-84-7506-853-4, p. 208-211.

Fotografia: L'home elefant: el llibre de la pel·lícula. Barcelona: Diàfora, 1981. ISBN: 82-84-85.205-42-1, p. 64.

[Torontoràdio: Samuel Barber: Adagio for strings]

*** Celebrant el 35 aniversari de l'estrena a Espanya de The Elephant Man de David Lynch ***

Figures del desdoblament

Don Juan, memòria amarga de mi

Cia. Pelmànec 

LA MORT.  5a porta. 

Quan s'entra als mons de l'imaginari, de seguida s'ensopega amb el buit, amb les tenebres, amb la mort.
Donar vida a un titella, fet de matèria inanimada, és donar vida a la mort. Aquest significat profund es troba subjacent a tot el teatre tradicional de figures, però també en les seves formes més contemporànies, com Tadeusz Kantor va mostrar en els seus espectacles.
El teatre de titelles europeu sempre ha tingut la mort com un dels personatges principals. Les tenebres i el buit mortuori han estat font d'inspiració d'una vitalitat tan increïble com inquietant. Com succeïx amb el buit quàntic, que és un espai farcit d'energia potencial, el “buit simbòlic” de la mort també esperon la imaginació i la creativitat humanes, ansioses de figures i espais de projecció.*

* Toni Rimbau.”Les set portes de l'alteritat”.
Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils
Barcelona: Comanegra, 2015. 

ISBN: 978-84-16033-83-6.

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils, va ser possiblement una de les millors exposicions del passat 2015. Estructurada en “Les set portes de l'alteritat” (el llindar, animàlia, inferns i dimonis, la batalla, la mort, devoció i l'altre) proposava - i manté en el seu excel·lent catàleg - reflexions reveladores sobre l'altra banda del mirall, o el poder quasi diví de fer visible amb un titella tot el que l'humà no s'atreviria a mostrar. A més, donava fe de l'enorme qualitat i tradició del teatre de titelles a Catalunya.
Així ho demostra la companyia Pelmànec i el seu Don Juan, memòria amarga de mi, un èxit amb la sala plena a les funcions del passat gener, prorroguen fins a mitjans de febrer.

A Don Juan... la Mort es resisteix a donar el seu petó letal a un Don Juan vell, malalt i acabat. Reclòs en un monestir, el gran seductor ha perdut facultats i, moribund, entrarà a les portes de l'infern de la mà dels fantasmes del passat, i algun del present. Però si volen retre comptes, no trobaran en ell cap intenció de penediment, i encara tindrà forces per fer dubtar sobre el sentit de la vida al jove monjo que el cuida.

De ritme pausat, amb l'escenografia senzilla i espartana pròpia d'un monestir, ple d'imatges d'una poètica onírica i fantasmagòrica, l'espectacle és un autèntic tour de force de Miquel Gallardo (co-autor del text amb Paco Bernal, a partir de textos de Tirso de de Molina, Zorrilla, Molière i Palau i Fabre), actor en el paper del jove monjo i manipulador dels titelles (tots tres confeccionats per Martí Doy), un veritable prodigi del desdoblament donant veus i moviments a cada personatge. 

Últimes funcions a Barcelona. No s'ho perdin!

+ Don Juan, memòria amarga de mi. Cia. Pelmànec, al teatre La Vilella de Barcelona, fins al 14 de febrer.

De suro

Mercè Rodoreda

Sense títol

Aquarel·la sobre paper

"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si em comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."

Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant.
26ª edició. Barcelona: Club editor, 1982.
ISBN 84-7329-085-2, p. 173-174.

Uf! Aquests dies que la Colometa torna a volar per Barcelona, interpretada per Lolita Flores a La plaza del Diamante, adaptació teatral de Carles Guillén i Joan Ollé, traduïda al castellà per Celina Alegre i Pere Rovira, fins al 3 de maig al Teatre Goya.

+ Toronto: La Colometa

[Imatge: L'altra Rodoreda: pintures i collages. Barcelona: Caixa Catalunya-Obra Social, 2008. ISBN 978-84-89860-19-3, p. 58]

[Torontoràdio: Pascal Comelade: La plaça del Diamant]

Moby Dick

Frederic Amat

Moby Dick

(2013)

"Cinquè: Com que en la posició ordinària de flotació del leviatan la cua queda considerablement per sota del nivell de l'esquena, aleshores és completament invisible davall la superfície. Però quan es capbussa a les fondàries, tota la cua i almenys trenta peus del seu cos es drecen, erectes, en l'aire, i romanen així vibrant un moment, fins que s'enfonsen ràpidament i desapareixen de la vista. Excepte la sublim guimbada – que es descriurà a un altre lloc – aquest encimbellament de la cua és potser l'espectacle més grandiós que es pot veure en tota la natura animada. La cua gegantina sembla que es vulgui aferrar espasmòdicament als cels més elevats lluny de les fondàries sense fi. Així jo he vist en somnis el majestuós Satanàs, afuant cap enfora la seva colossal urpa turmentada des del Bàltic en flames de l'infern. Però en contemplar aquestes escenes, tot depèn del vostre esta d'ànim: si el vostre humor és dantesc, pensareu en diables; si és com el d'Isaïes, pensareu en arcàngels." *

* Herman Melville. Moby Dick. 

Traducció de Maria Antònia Oliver. 

Barcelona: Edicions 62, 2009. (La butxaca), p.473.

Pocs minuts abans d'entrar, vaig trobar a la porta un amic amb el seu fill de sis anys. El pare em comentava que li semblava sorprenent que adaptessin Moby Dick, una novel·la tan fosca, a obra de teatre per a nens.

Moby Dyck, un viatge pel teatre, amb dramatúrgia de Marc Artigau, direcció de Juan Carlos Martel, escenografia de Frederic Amat i interpretada per La Kompanyia Lliure, està repetint temporada al Teatre Lliure i ja han exhaurit les entrades per a totes les representacions.

De la ma del magnífic treball dels actors (per la interpretació i per la paciència d'haver de treballar per als nens, un públic àngel i dimoni) compartim l'aventura del capità Ahab i la seva tripulació a la caça de la balena blanca. Amb Ismael al capdavant i la resta de mariners, com l'exòtic indi Queequeg, el camí porta de la taverna del port a mar endins, a bord del Pequod, en un viatge (d'emoció pura!) per passadissos i altres espais del teatre que poden ser també l'interior del barco, les profunditats de l'oceà o les mateixes entranyes de la balena.

Els decorats, el vestuari i les imatges que ha realitzat l'artista Frederic Amat, tot marcat pel seu traç característic (i mimant fins a l'últim detall: el quadern de bitàcola, les llances i arpons, l'americana de l'indi!), són l'embolcall preciós i perfecte per aconseguir que Moby Dick, un viatge pel teatre sigui el que és: una gran funció.

+ Teatre Lliure

+ Frederic Amat

[TorontoTV: Moby Dick, John Houston, 1956]

Parc zoològic o varietés?

Sigler

The Winner 

(circa 1950)

Temo que no s'entengui bé el que per a mi significa "sortida". Empro la paraula en el seu sentit més precís i més comú. Intencionadament no dic llibertat. No parlo d'aquesta gran sensació de llibertat cap a tots els àmbits. Quan mico possiblement la vaig viure i he conegut homes que la enyoren. Pel que a mi fa, ni llavors ni ara vaig demanar llibertat. Amb la llibertat - i això ho dic al marge -un s'enganya massa entre els homes, ja que si el sentiment de llibertat és un dels més sublims, així de sublims són també els corresponents enganys. En els teatres de varietats, abans de sortir a escena, he vist sovint certes parelles d'artistes treballant en els trapezis, molt alt, prop del sostre. Es llançaven, es balancejaven, saltaven, volaven l'un als braços de l'altre, es portaven l'un a l'altre suspesos del pèl amb les dents. "També això”, vaig pensar, "és llibertat per a l'home: el moviment excels!” Oh burla de la santa natura! Cap edifici quedaria en peu sota les riallades que aquest gran espectacle provocaria entre els simis.

Frank Kafka. Informe per a una acadèmia (1917).

Corprès estic encara pel monòleg de Peter el Roig, el mico que es va transformar en home, en la gran interpretació d'Ivan Benet, al Teatre Lliure. Un text fosc, trist i claustrofòbic (de la bodega del barco, al moble bar) i que posa als humans al lloc que ens mereixem: al podi de la pitjor espècie del planeta Terra. El mico, conscient d'haver perdut la llibertat de la vida a la selva, només pensa en una sortida per sobreviure. Davant l'opció de triar anar a parar a la gàbia d'un parc zoològic o als espectacles de varietés, tria varietés. En aquesta nova adaptació teatral, Peter el Roig es converteix en tot un crooner d'èxit - més de cabaret alemany que de barraca de fira del Hagenbeck Circus - per entonar un sentit i decadent I was so drunk, cançó amb lletra d'Ivan Benet i música de Sílvia Pérez Cruz, que signa tota la música de l'espectacle, molt bonica, també amb aires de cabaret alemany d'entreguerres i ambient de circ. Tot sobre una escenografia que esdevé una autèntica capsa de sorpreses, tan senzilla com efectiva, obra de Jordi Queralt.

+ Informe per a una acadèmia de Franz Kafka, direcció de Xavier Ricart i Ivan Benet. Teatre Lliure, Barcelona, fins al 1 de juny de 2014.

[Fotografia del llibre Freaks, Geeks and Strange Girls: Sideshow Banners of the Great American Midway. San Francisco: Last Gasp, 1996. ISBN-10: 0945367198]

[TorontoTV: The Specials: Monkey Man]

Heroi d'aventi

 ¿No has traído ningún pañuelo limpio?¿Ningún desinfectante, una venda, gasas?¿En qué demonios piensas, hijo? Porque ya ves cómo estoy, con la botella en las últimas y el culo al aire, chorreando sangre, vertiéndola generosamente por un futuro más digno y por el triunfo de nuestros ideales. En fin, la vieja patraña.

No digas eso, tú eres un héroe.

Qué va, qué va. El único héroe auténtico es aquel que miente sobre sus intenciones. Nunca fue mi caso. 

¿Qué haces esta noche, papá, dónde te escondes?

¿A dónde vas?

Del barranco a La Carroña y de La Carroña al barranco.

No, mamá dice que ya no estás ahí. ¿Dónde estás?

Ahora mismo ya no sé dónde estoy. Es lo que pasa cuando vives soñando todo el puto día. Tu madre siempre decía vives soñando, Víctor, ya no eres capaz de afrontar la realidad, y ése es tu problema, ése es tu mal vino de cada día. Y yo le decía: pues si estoy soñando, no me despiertes ahora que tengo en las manos una botella de Baron Rothschild auténtico... Nos habíamos divertido mucho, tu madre y yo, con mis sueños. Pero ya ves. Hay en este viejo torrente un tufo a buitre carroñero que tira de espaldas, y ese tufo es mi propio aliento soñador.

Juan Marsé. Rabos de lagartija *

Foto:  Pilot de la RAF (1941)

No m'estranya que Juan Marsé hagi quedat content amb Adiós a la infancia... perquè, a diferència de les adaptacions pel cinema, en aquesta pel teatre, la seva prosa llueix tal com és, en la major part de l'espectacle, a través dels personatges que van entrecreuant fragments de diferentes novel·les seves. Inclús en la pròpia veu de Marsé, que se sent llegint en off.

Textos que són pura vida, emocionants, amb personatges entranyables que transpiren un ampli i variat catàleg de condicions humanes: duresa, tendresa, saviesa, maldat, bogeria, innocència, desengany... en un marc de drama i també de comèdia. Però el somriure se't glaça aviat a la cara perquè, recuperant la memòria històrica de la postguerra, una època grisa, de misèria i repressió, un veu que, avui, malauradament, en molts aspectes no estem tan lluny.

Cantant solista 

de l'Orquestina Sensación

[Foto: Ros Ribas]

La música ajuda a entrellaçar el collage de textos, i ho fa de la millor manera, de la mà de l'Orquestina Sensación - conjunt creat exprés per reviure amb els seus boleros i pasdobles l'ambient del ball de barri - i amb les cançons de Sisa que completen la banda sonora.

Adiós a la infancia, una aventi de Marsé

A partir de textos de Juan Marsé i música de Jaume Sisa, 

dramatúrgia de Pau Miró, direcció d'Oriol Broggi.

Teatre Lliure de Gràcia, fins al 4 de gener de 2014.

* Marsé, Juan. Rabos de lagartija. Barcelona: Lumen - Debolsillo, 2001. 344 p. ISBN: 84-8450-628-2. P. 167.

[Fotos: Teatre Lliure i Life ]

[Torontoràdio: Sisa: El setè cel]

Bestiari Tomeo

José Ignacio Lobo Altuna

Día de Inocentes I

(1995)

JAVIER TOMEO

Historias mínimas

V

Trastienda de circo. Los animales aparecen por la derecha, se detienen al llegar al centro del escenario, recitan su papel y desaparecen seguidamente por la izquierda.

FOCA. (Sosteniendo sobre el morro su pelota de colores.) Yo soy la Foca, señores. Un carnívoro adaptado a la vida acuática. Me chiflan las sardinas, tengo los miembros transformados en aletas y, por esa razón, mis movimientos en tierra son lentos y torpes.

CAMELLO. Yo soy el camello Bactrianus, con un par de hermosas jorobas y el estómago dividido en cuatro compartimentos. Conozco, además, mis posibilidades: durante cinco días, puedo soportar marchas de ocho kilómetros por hora, con una carga de hasta doscientos kilos.

ELEFANTE. (Con cierta jactancia) Yo soy el Elephas Indicus. Tengo la nariz soldada al labio superior y prolongada en una larga trompa. En mi cuerpo anida el alma de un maharajá difunto.

CHIMPANCÉ. Pues yo soy el chimpancé. Tengo la mirada más risueña que la del gorila y los orificios en la nariz menos acusados. El color de mi cara puede ir desde el rosa amarillento hasta el negro.

HOMBRE. (Que se ha acercado silenciosamente, deslumbrado por la luz de las candilejas) ¿Y yo? ¿Quién soy yo?

En el patio de butacas se elevan cien voces, dando cada una su respuesta. El HOMBRE, que en el griterío no puede escuchar algo concreto, se encoge de hombros y, con expresión resignada, hace mutis por la izquierda.

Tomeo, Javier. Historias mínimas.
Barcelona: Anagrama, 1996. (Narrativas Hispánicas; 208).
127 p. ISBN: 84-339-10388. P. 16-17.

L'editorial Páginas de Espuma publica la reedició, més algun d'inèdit fins ara, dels contes complets de Javier Tomeo.

Tomeo, Javier.

Cuentos completos.
Madrid: Páginas de Espuma, 2012.
866 p.
ISBN: 978-84-839-3165-3.

[Foto: José Ignacio Lobo Altuna a Centro Virtual Cervantes]

[Torontoràdio: Herbie Hancock: Watermelon Man]

He mort el llop!

Who's Afraid of the Big Bad Wolf?

[Foto: Angelle d'un jour]

Passejant pel bosc, al creuar el riu de vegades me'n recordo de Virginia Woolf... I avui que l'he creuat, he recordat també que, fa just una setmana, vaig veure Qui té por de Virginia Woolf?, la versió en català de l'obra de teatre d'Edward Albee, que encara s'està representant al Teatre Romea de Barcelona, traduïda per Josep Maria Pou, dirigida per Daniel Veronese i amb els actors Emma Vilarasau, Mireia Aixalà, Pere Arquillué i Ivan Benet. Quina gran actuació la dels quatre! Molt intensa, comença a dalt des del primer minut i va pujant, pujant... fins a trencar, a crits, renecs i fins i tot violència física, els límits del decor i el políticament correcte que, de fet, s'han deixat imposar per la societat (podrida) a la que pertanyen, i que tan bé representen els quatre personatges (podrits). En un gest d'autocrítica (o va ser una paradoxa),  la societat nord-americana la va premiar l'any 1962 amb el premi Pulitzer. Llegeixo també que Albee va començar abans escrivint obres a la manera de Beckett, Ionesco i el teatre de l'absurd. Qui té por de Virginia Woolf? és un text brillant, ràpid, intel·ligent i enverinat, i té també un punt d'absurd: per què arribar a la situació a la que arriben? Per què ho fan? Per què aquest odi i aquesta destrucció mútua? No seria millor deixar-ho estar? L'alcohol hi juga un paper important, però sembla només una vàlvula per ajudar a obrir més fàcilment la caixa del cinisme i el ressentiment, de la humiliació pública (davant el matrimoni jove, que deixa'ls anar, i davant l'espectador, que es remou més o menys a la butaca entre el riure i l'estupefacció). Odi, però també amor, perquè representa que en el fons s'estimen, es necessiten, els va la marxa... Com aquell bolero, no debía de quererte y sin embargo te quiero. Però el més absurd i trist a parts iguals és el final, quan els protagonistes pugen al dormitori com si aquí no hagués passat res. O sí? No ho sabrem mai,  per això és un gran final. 

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: Je suis venu te dire que je m'en vais]

Memento mori

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres. *

//

Poseu-me les ulleres, l'última voluntat del poeta Vicent Andrés Estellés, que tancava així aquest seu sonet, que ara dóna títol a una obra de teatre que va sobre la seva vida (al teatre Romea, fins el 23 de gener). Les ulleres, imprescindibles per veure-hi bé i per poder continuar escrivint allà a on anés a parar. Els que en portem sabem que sense ulleres, no podem anar gaire lluny.

Jane Hammond
The Funeral, 2009
Fotografia
[ Artnet]

Aquesta última voluntat del poeta valencià, m'ha portat a la memòria un moment de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. En lloc d'ulleres, parla de sabates, és un moment zombie total que em posa els pèls de punta, passa quan la Colometa explica la mort de la mare d'en Quimet, i diu: “I que sempre els recomanava que si es moria i la vestien elles, no li posessin sabates, perquè si era veritat que els morts tornen al món hi volia tornar sense que la sentissin i sense molestar ningú”. **

* Andrés Estellés, Vicent. Em posareu entre les mans la creu . [Font: Poesia.cat]

**Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant. 26a ed. Barcelona: Club editor, 1982. Pàg. 131.

[Toronto TV: Ovidi Montllor: M'aclame a tu]

Hamlet

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca...

Com deia Tortell Poltrona a una entrada de l’espectacle Fa, Mi, Re al Teatre Nacional de Catalunya de fa uns anys: Avui … Xespir…! El Hamlet de Julio Manrique té un aire de clown, com ho són descaradament els personatges de Rosencrantz i Guildenstern, pallassos hereus de la Commedia dell'Arte que donen alguns dels contrapunts còmics al llarg de la tragèdia.

El text original és, amb monòlegs i diàlegs d’una gran bellesa, tota una bomba de rellotgeria: un esperit que demana venjança, sentits homenatges als comediants ambulants, intrigues cortesanes, relacions incestuoses, bogeria fingida del protagonista i bogeria d’amor la d’Ofèlia, morts en cadena… La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca de William Shakespeare dirigida per Oriol Broggi impressiona perquè ho té tot: intensitat i poesia. És una adaptació que corpren, et clava a la cadira, va creixent fins a un final perfecte i rodó. Tots els actors estan magnífics, especialment Manrique al capdavant, però seguit perillosament de Carles Martínez, que es menja l’escenari cada vegada que el trepitja: immens com a Poloni, sinistre com a rei d’ultratomba, divertit com a enterramorts.

Les crítiques han estat molt bones i el públic omple cada vespre el teatre de la Biblioteca de Catalunya, un espai bonic i adient. Han prorrogat les funcions fins el 21 de juliol.

+ laperla29

+ Ordoñez, Marcos. 'Hamlet' sin aditivos. Babelia. El País, 20/06/2009.

L’Oratorio d’Aurélia

Aurélia Thierrée
L’Oratorio d’Aurélia
[© Foto: Richard Haughton]

Dissabte 5 d’octubre, novament de camí cap al nord, m’aturo a Girona, aquesta vegada per veure L’Oratorio d’Aurélia dins el festival de teatre Temporada Alta 2008 - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Un espectacle preciós creat i dirigit per Victoria Thierrée Chaplin i protagonitzat per la seva filla Aurélia.

No explicaré de què va perque de fet tampoc té argument, però sobre tot per no desvetllar les contínues situacions sorprenents, els petits moments d’un món quotidià capgirat que durant una hora i quart van desfilant per l’ escenari. Barreja de dansa, acrobàcies de circ, mim i titelles, és pura poesia visual surrealista. Aurélia Thierrée i Jaime Martínez són els actors més visibles d’un muntatge màgic als ulls dels espectadors, d’efectes sense grans trucs, de moviments fets amb rapidesa i de sencillesa aparent, quan en realitat l’execució és complexa, calculada al milímetre, sovint de molt esforç físic i amb deu mans més ajudant entre bambalines.

Victoria Chaplin (filla de Charles Chaplin) i el seu marit Jean Baptiste Thierrée són considerats pioners d’una nova manera de fer circ, més propera al teatre, descartant animals ensinistrats i grans salts mortals espectaculars, per retrobar-se només amb la poesia del gest, l’humor de l’absurd i l’encant de les varietats de l’antic vaudeville i el cabaret. Encara se’ls pot veure de gira pel món amb Le cirque Invisible, continuació de Le cirque Imaginaire (1990) i de Le cirque Bonjour (1970), el primer circ amb el que van marcar la diferència.

Els germans Aurélia i James Thierrée van treballar des de nens als circs dels seus pares i amb ells o per separat han continuat la tradició. Aurélia ha fet d’ actriu de cinema per a Milos Forman, Coline Serreau, Amos Kollek o Jacques Baratier i ha format part del Tiger Lillies Circus, una companyia també inclassificable (visitin el seu web i ho comprovaran). James és director i membre de la companyia pròpia que l’any passat va visitar el TNC (Teatre Nacional de Catalunya) amb l’espectacle La Veillée des Abysses, un autèntic prodigi de sensibilitat i imaginació i amb alguns punts en comú amb L'Oratorio d’Aurélia. Si La Veillée des Abysses passa algun dia pel seu poble o ciutat, no la deixin escapar. Recordo que la vaig veure gràcies a A. (el submarinista de les aigües de Maelstrom que treballa al TNC), a qui apart de l’amistat, sempre li estaré agraït per tan bonic regal.

Web oficial: http://aureliaoratorio.com/

© Fotos: Richard Haughton

Chiquita

Chiquita
Espiridiona Cenda del Castillo

(Matanzas (Cuba), 1869 – Far Rockway (Nova York), 1945), més coneguda com a Chiquita, sobrenom pels seus 66 cm d’estatura, va marxar de Cuba per emprendre una exitosa carrera de cantant i ballarina al Nova York de finals del segle XIX.

Orlando Rodríguez, Antonio
Chiquita

Madrid: Alfaguara, 2008
Col·lecció: Hispánica

Pàgines: 560
ISBN: 978-84-204-7294-2
EAN: 9788420472942

Premio Alfaguara de Novela 2008


A Chiquita, un narrador transcriu amb to guasón les memòries de l’artista ja retirada, tot posant en entredit allò que, hipotèticament, la nana s’ha inventat per lluir-se a gust com a bona persona i artista d’èxit. Malgrat la controvèrsia constant entre les dues veus, el resultat és el relat d’una llarga aventura sorprenent, emocionant i plena de personatges secundaris entranyables (com ara Rústica, la minyona que no l’abandonarà mai) que inclou també una llarga llista de personatges mítics de l’època (per exemple Sarah Bernhardt i La Bella Otero, amb les que es troba i retroba constantment). Antonio Orlando barreja realitat i ficció i extreu de la personalitat de Chiquita, ja per si prou atraient i complexa, un personatge literari d’una gran força, protagonista de trames familiars, d'amistat, intensament amoroses, misterioses i laborals, dins un context històric que reprodueix –aquí sense recorre a la ficció- tan la guerra cubana per obtenir la independència d’Espanya com l’ambient del món de l’espectacle als teatres i fires dels Estats Units i d’Europa al tombant de segle XIX al XX.

Nieman Eisman
Tiniest Entretainers, 1930’s

[Freaks, Geeks and Strange Girls: Sideshow Banners of the Great American Midway.
San Francisco: Last Gasp, 1996. ISBN-10: 0945367198 ]

Chiquita, The doll lady, The living doll, amb el seu cos tan menut però ben proporcionat i el talent per cantar i ballar al ritme dels sons cubans, va trionfar al vaudeville dels teatres de Nova York i d’altres ciutats nordamericanes, just en una època on els números de lil·liputencs tenien molt èxit entre els espectacles de varietats d’arreu del món. Chiquita, la novel·la, és un catàleg complet dels tiniests entretainers. Espiridiona Cenda va treballar també a altres escenaris menys glamourosos, com ara els zoològics, els parcs d’atraccions, els circs i les fires d’exposicions. Curiosament, i si és cert el que explica Antonio Orlando, en aquestes fires, malgrat no donessin tan prestigi ni categoria com els teatres, Chiquita, a canvi de deixar-se mostrar més com a fenòmen extrany que pas com a artista, va guanyar més diners i popularitat, aconseguint en vàries ocasions ser la reina dels Midway de les fires, l’avinguda principal de la zona que concentrava els espectacles d’indis i cowboys, els números de circ, les gàbies d’animals exòtics i les barraques dels nans, gegants, dones serp, tatuats, albins, siamesos, faquirs, mags, vidents… freaks, geeks and strange people! La sensació que atreia a milers de visitants disposats a pagar un dólar per només tocar la ma de Chiquita.

Antonio Orlando va estar 5 anys per escriure Chiquita, dedicant una bona part d’aquest temps a investigar i documentar-se sobre la vida d’Espiridiona Cenda. Un personatge real que va gaudir de la fama en vida, però que avui, tants anys després, molts l‘hem conegut gràcies a aquesta novel·la i a la repercusió del premi literari que ha obtingut. Llàstima que el material documental que hauria donat per fer una excel·lent biografia ha servit només per a una novel·la molt entretinguda però desigual en el desenvolupament de trames i personatges, malgrat tenir el mèrit que a cada capítol (excepte als passatges de pura fantasia) l'autor juga amb prou habilitat per a que el lector no es deixi de preguntar: serà cert?

[Fotografies de Chiquita: Santillana Ediciones Generales S.L. ]

Nunca estuviste tan adorable

Rita Hayworth i Fred Astaire a You'll Never Get Rich
(Sidney Lanfield, 1941)

L’èxit de la parella protagonista de You'll Never Get Rich
va portar de seguida a fer una segona pel·lícula que es va decidir rodar a Buenos Aires:
You Were Never Lovelier (William A. Seiter, 1942).

[© Imatge: Moix, Terenci. Mis inmortales del cine. Hollywood años 40.
4a ed. Barcelona: Planeta, 2000. ISBN: 84-08-01776-4.]

Nunca estuviste tan adorable. Escrita i dirigida per Javier Daulte.
Teatre Villarroel, Barcelona 18 de juliol, Grec’08.

M’agraden molt les obres de teatre de Javier Daulte. La primera que vaig veure va ser Gore (Teatre Principal, 2003), la història de dos extraterrestres que viatgen a la Terra amb la missió de salvar la seva espècie xuclant l’enegia dels humans i van a caure a una mena de poblat okupa ple de ionquis… Teatre proper al cinema de sèrie B i al còmic, amb la ciencia ficció més tronada, tot interpretat amb molta força i convicció per uns actors (aquells eren argentins) boníssims. Sempre he continuat trobant a tot el que he vist de Daulte aquest toc tan sorprenent en plantejar els temes, amb l’originalitat de barrejar gèneres i registres de comèdia, melodrama o musical. La cançó Harta de ti de 4 d’Òptic (Teatre Lliure, 2003) i personatges com el fantasma Martí d’Ets aquí? (Teatre Romea, 2005) o la tieta Mora de La Felicitat (Teatre Romea, 2006) són alguns bons records de les seves obres que fins i tot s’han incorporat a bromes personals.


A Nunca estuviste tan adorable no hi ha ciència ficció ni res paranormal. La història no és massa complexa i el que sorpren és la manera com Daulte explica el pas del temps a través d’hilarants, entranyables, divertits i emotius moments escollits dels records de la família de la seva mare al Buenos Aires dels anys 50 fins als 70. Un dia que posen a la tele You Were Never Lovelier, Blanca (interpretada per Anabel Alonso) recorda que de jove la va veure al cinema i va copiar per a ella un dels vestits que hi duia Rita Hayworth. Va ser tan fidel a les imatges en blanc i negre que... va triar la tela grisa! Però li va quedar molt bé. En aquell temps Blanca era maca, jove i feliç, mai havia estat tan adorable.

Tots els actors fan un treball excel·lent. Al final de la funció, l’ovació va ser llarga i les cares de satisfacció tan del públic com dels actors. Es pot veure a Barcelona fins el 27 de juliol.

Cartell d’Isidro Ferrer i Nicolás Sánchez.
Els dissenyadors gràfics Isidro Ferrer i Nicolás Sánchez porten dues temporades fent autèntiques meravelles amb els cartells per a les obres de teatre del Centro Dramático Nacional. Podeu veure la resta de cartells aqui.

El ángel exterminador

Animalitat. Forces sexuals. Gran creativitat. Lligadura. Treball sobre la matèria. Passió. Inconscient. Fals guru. Temptació. Fermentació. Dominació egocèntrica. Diner. Bestialitat. Orgull. Fascinació. Orgia. Sadomasoquisme. Burla. Trampa. Costat obscur. Perversions. Dipòsit de vitalitat.

Alejandro Jodorowsky. L’art du tarot.
[© Tarot de Marsella Camoin]

El ángel exterminador. De Luis Buñuel i Luis Alcoriza.
Direcció de Joan Ollé. Teatre Grec, Barcelona, 11 de juliol, Grec’08.

L’adaptació teatral que ha fet Joan Ollé de la pel·lícula El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962) ens posa a una distància curta, en viu i en directe tot el patetisme i la degradació d’aquests burgesos que celebrant una festa al tornar de l’òpera queden atrapats, no se sap per què, sense poder sortir del saló d’una luxosa mansió. Personatges de carn i ossos sobre l’escenari suplanten en diferent nombre però amb els mateixos diàlegs als inoblidables personatges de la pel·lícula (amb la gran Silvia Pinal i companyia) que, en un recurs-homenatge, apareixen també projectats sobre la paret del saló, una paret que sembla feta amb nínxols, un bon lloc pels fantasmes que viuen atrapats a les pel·lícules. Tots ells escampen pel pati de butaques la pudor a podrit tapada sota la falsa moral i les refinades maneres i que aflora arrel d’una situació tan límit com absurda, molt pròpia del Surrealisme. Un malson del que despertaran retornant al punt de partida on tot va començar, si és que va començar alguna vegada. I venint de Buñuel, no és extrany que l’àngel exterminador aparegui també en un nou malson a una església on s’acaba de celebrar una missa…

Luis Buñuel
El ángel exterminador
[© http://www.luisbunuel.org/]

Els actors fan una feina coral, alguns destaquen per sota d’altres, però tots tenen la gran sort de comptar amb un text molt bo, amb la força de les imatges més intencionadament simbòliques i surrealistes i amb una coreografia que funciona com un rellotge, treball del ballarí i coreògraf Andrés Corchero, sempre tan contingut, sobri, elegant i aquí, no se si m’ho va semblar només a mi, fins i tot amb un toc de jota aragonesa que demostra força sentit de l’humor, tant com el que demostra Joan Ollé reservant-se el personatge que morirà dins el saló, tant com el que és necessari per veure aquesta obra de teatre o la pel·lícula original.

Aquest muntatge viatjarà a l’Expo Zaragoza per retre homenatge a Buñuel. No sé si farà gira o tornarà a Barcelona, en tot cas, estic segur que la representació en un teatre tancat amb major proximitat del públic a l’escenari que el Teatre Grec (gros i a l’aire lliure) permetrà gaudir més dels efectes d’aquest àngel sobre la colla de pobres desgraciats atrapats entre quatre parets. I per a qui no li agradi el teatre, sempre pot recorre al DVD per revisar o veure per primera vegada la gran pel·lícula de Luis Buñuel.

Brossalobrossotdebrossat

Joan Brossa
Eclipsi, 1988

Objecte

[© Imatge: Fundació Joan Brossa]

L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Joan Brossa

Brossalobrossotdebrossat de Carles Santos s'ha pogut veure al Teatre lliure de Barcelona del 8 al 18 de maig.

© Fotos: Ros Ribas

Escena 17: L’actriu Mònica López, mentre fa rem estàtic, recita, entre d’altres poemes de Joan Brossa, L’Església catòlica espanyola i Final!, dos cops de puny contra dues lacres de l’època que li va tocar viure.

A Brossalobrossotdebrossat hi ha espai també per altres temes de l’obra de Brossa, pels seus gustos i les seves opinions. L’espectacle encadena música, cinema i peces parateatrals que formen part de l’avantguarda més experimental d’un Brossa sovint conegut pel gran públic per la imatge bonica i suau del confeti, les serpentines i les lletres de colors, una imatge aquesta que simplifica en extrem l’obra del personatge visionari, complex i incòmode que va ser i que aquí Carles Santos reivindica.

Escena 5: Busby Berkeley.
Gold Diggers, 1935
(56 Dancing Pianos)

Per l’humor i el mal humor, per la intel·ligència, per l’absurd, per la ironia… Visca Brossa!