Paleta Brossa

Comiat 

 

Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 

 

Joan Brossa

Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.

   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982

Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 

Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.

A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 

Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

+  Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]

 

[TorontoTV: Joan Brossa, el prestigitador de la paraula. Stromboli. C33. TVC, 1994]

Savis al capvespre

Joan Ponç

Savis al capvespre

1948

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? Ho ignoro i prefereixo ignorar-ho, no sigui que em passi com aquell senyor, que vivia feliç amb la seva llarga barba, fins el dia en que li preguntaren si quan dormia la tenia a sobre o a sota del llençol. Aquella mateixa nit, per primera vegada començà a preocupar-se d'allò. Ni amb la barba a sobre ni a sota del llençol va aconseguir conciliar el son. Finalment va haver de tallar-se-la.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? La capacitat de soledat, doncs és la forma en que ell sigui més lliure i deixi també en llibertat als altres.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? La mateixa que en l'home. Per què ha de ser diferent?

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? El mateix.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? No el sé, però tinc observat que és gràcies als defectes que la gent aconsegueix sobreviure.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Intentar trobar la veritat, sense témer la seva possible crueltat. Sense saber tant se val si existeix.

EL MEU SOMNI DE DITA? No haver nascut.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Que fos veritat la Resurrecció de la Carn, però confesso que no em preocupa el més mínim.

QUÈ VOLDRIA SER? No ser.

ON DESITJARIA VIURE? Enlloc, però donada la impossibilitat, a on visc: en el Pirineu.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Possiblement es troba entre els infraroig o els ultra violeta. O qui sap, més ací o més allà.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Sent silvestres, totes.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? El meu gat.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Els admiro tots, tot i que només sigui pel fet que aconsegueixin sobreviure en un món on tot sembla organitzat per evitar que apareguin, i en cas d'aparèixer destruir-los el més eficaç possible.

ELS MEUS POETES PREFERITS? Igual resposta que l'anterior.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? La família Dràcula.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? La família Dràcula.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Depèn.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Depèn.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? És inútil nombrar-los, són gent que ningú coneix.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? (Pregunta no contestada)

ELS MEUS NOMS FAVORITS? (Pregunta no contestada)

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? No detesto.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? No menyspreo.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? L'únic fet militar que podria admirar seria el que acabés amb tot els fets militars. Però això és impossible, doncs una verdadera pau només podria arribar a través de la cultura, mai a través de la guerra.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Cap, doncs és fàcil verificar que totes han fracassat.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? Invisibilitat.

COM M'AGRADARIA MORIR? Desaparèixer, sense més.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Una certa absència.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? (Pregunta no contestada)

EL MEU LEMA? Sense humor no pot haver serietat. (Per cert, aquest qüestionari Proust molt humor no té).

Recupero el qüestionari Proust de Joan Ponç arrel de Diàbolo, l'exposició a La Pedrera que aplega obres de tota la trajectòria del pintor, però sense ser la gran retrospectiva que es mereixeria. Esperarem encara una de més completa algun dia, que, per justícia i reconeixement, hauria de ser organitzada des d'un museu públic. Com, per exemple, la que el MACBA ara mateix dedica a Joan Brossa, Poesia Brossa, amic de l'ànima de Ponç.

La primera vegada que vaig veure l'obra de Joan Ponç va ser als anys vuitanta, en una sala d'exposicions d'un banc. Feia pocs anys que Ponç havia mort i s'hi exposava la seva Suite Geometria de la Mort (1974), una sèrie de dibuixos al guaix, tinta i llapis de colors sobre paper. El programa de l'exposició incloïa, a mode de perfil de l'artista, el qüestionari Proust que li havia passat el periodista Lluís Permanyer. Aquest i la resta de qüestionaris que altres artistes, escriptors, intel·lectuals i algun polític havien respost a Permanyer, es van reunir en un llibre: Cuestionario Proust. Barcelona: Plaza i Janés, 1981. El de Joan Brossa també hi és:

 Joan Brossa
La clau de la clau

1989

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? La voluntat.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? L'honradesa.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? Feminitat i caràcter.

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? Sinceritat i intel·ligència.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? Sovint l'obstinació, de vegades una excessiva bona fe.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Crear o contemplar, segons el moment.

EL MEU SOMNI DE DITA? Que la Humanitat s'entengui d'una vegada.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Viure d'il·lusions.

QUÈ VOLDRIA SER? Tal com sóc, però reblat el clau.

ON DESITJARIA VIURE? A Catalunya.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Segons el moment: ara el vermell.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Les petites flors silvestres.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? L'oreneta.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Admiro a Joyce. I també els contes populars, que prefiguren el surrealisme.

ELS MEUS POETES PREFERITS? No sé: potser Li Po i Khayyan. O l'expressionisme dels poetes bíblics.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? Se m'ocorren Prometeu i Brand.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? Isolda, Solveig.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Brahms i Wagner, variats i contundents com els fenòmens de la Naturalesa. Schumann i el seu lirisme. I Debussy. Dels catalans la línia que va de Gerhard a Mestres Quadreny.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Molts i diferents: Ucello, Cranach, Gauguin, Picasso, Miró, Tàpies. I un bravo per Duchamp.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? Tots els que lluiten pel despertar de la Humanitat, en qualsevol terreny, sense altra recompensa que la convicció d'obrar correctament.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? Clara Schumman, Cósima Wagner, Marta Mata.

ELS MEUS NOMS FAVORITS? El nom depèn de qui el porta. En general tots els que s'allunyen de la beateria.

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? La força bruta, la hipocresía, la mediocritat, la retòrica.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? Els dictadors militars.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? Cap! M'avergonyo de pertànyer a la Humanitat.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Totes les que es dirigeixin al bé comú, a destruir els interessos d'una camarilla dominant que veu el món a la seva mida.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? La màxima comprensió.

COM M'AGRADARIA MORIR? De vell i ràpidament.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Pessimista en els detalls, optimista en el tot.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? Els excessos deguts a la bona fe i a l'entusiasme.

EL MEU LEMA? Dic el que prefereixo menys: “Sigues pietós quan seràs poderós”.

[TorontoTV:  A Fondo: Joan Ponç. TVE, 1976]

El gabinet patafísic

 

  Granotes

(Bestiari, 2011)

Cabo San Roque

Últims dies per visitar l'exposició La cobla patafísica de CaboSanRoque, a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La reunió dels seus instruments  conforma un autèntic gabinet de curiositats.

Al passadís d'accés ens presenten amb fotos les estrelles freaks que trobarem a l'interior de la gran sala, fosca i envoltada de cortines.

Un cop a dins, el visitant prem un botó vermell i, programats com autòmats, els instruments entren en acció. A mida que sonen, es van il·luminant més i podem veure de ben aprop amb la suma de quins estris, altres instruments musicals, cables, ampolles, bidons, motors... i mil andròmines han estat fabricats. Independentment de que produeixin sons, en sí ja són peces increïbles de ser vistes, frankensteins d'una gran bellesa monstrenca industrial, que haurien fet les delícies d'un Franz de Copenhague (és inevitable pensar-hi!), que haurien meravellat als artistes dadaistes (Dofí banyera recorda a les escultures de Jean Tinguely) i futuristes (Agrupació de lliris, vents sembla un parent de l'intonarumori de Luigi Russolo), també als de l'Art Pop (l'ús de llaunes de colors tenen la mateixa potència dels gluts de Robert Rauschenberg). Depenent de la mida, són petits i grans poemes visuals (Gàbia de gemecs i tot el Bestiari sencer, per exemple, segur que li hauria encantat al nostre gran Joan Brossa).

Assegut a la moqueta i amb els instruments en ple funcionament, vas seguint la simfonia màgica com si dels 50.000 dits invisibles del Dr. CaboSanRoque es tractés, entre la sorpresa i l'amenaça, perquè tot gabinet de curiositats té el seu punt inquietant.

+ CaboSanRoque: La cobla patafísica 2015-2001. Arts SantaMònica, Barcelona, fins al 12 d'abril de 2015.

El dia 12 d'abril, a les 12:00, concert de CaboSanRoque amb Pascal Comelade per tancar l'exposició.
Comelade col·labora a 12 Rounds (Chesapik, 2014) el darrer disc de CaboSanRoque , amb un solo d'orgue en un dels temes (Sorolls d'Hatari) i amb la preciosa coberta del disc:

+ CaboSanRoque

[TorontoTV: CaboSanRoque: Ya-ya Trueno]

[Fotos: CaboSanRoque]

Artefactos Parra

Nicanor Parra

Las 3 calaveras de Colón

Trabajos prácticos / Artefactos

Parra. Obras públicas

Exposció a la Biblioteca Nacional de España, Madrid, fins a l'1 de setembre 2013  

Advertencia al lector

El autor no responde de las molestias que puedan ocasionar sus escritos:


Aunque le pese.


El lector tendrá que darse siempre por satisfecho. 


Sabelius, que además de teólogo fue un humorista consumado,


Después de haber reducido a polvo el dogma de la Santísima Trinidad


¿Respondió acaso de su herejía?


Y si llegó a responder, ¡cómo lo hizo! 


¡En qué forma descabellada! 


¡Basándose en qué cúmulo de contradicciones!


Según los doctores de la ley este libro no debiera publicarse:


La palabra arco iris no aparece en él en ninguna parte, 


Menos aún la palabra dolor,


La palabra torcuato.


Sillas y mesas sí que figuran a granel,

¡Ataúdes!, ¡útiles de escritorio! 


Lo que me llena de orgullo


Porque, a mi modo de ver, el cielo se está cayendo a pedazos.



Los mortales que hayan leído el Tractatus de Wittgenstein 


Pueden darse con una piedra en el pecho


Porque es una obra difícil de conseguir:


Pero el Círculo de Viena se disolvió hace años, 


Sus miembros se dispersaron sin dejar huella 


Y yo he decidido declarar la guerra a los cavalieri della luna.



Mi poesía puede perfectamente no conducir a ninguna parte:

"¡Las risas de este libro son falsas!", argumentarán mis detractores


"Sus lágrimas, ¡artificiales!"


"En vez de suspirar, en estas páginas se bosteza"


"Se patalea como un niño de pecho"


"El autor se da a entender a estornudos" 


Conforme: os invito a quemar vuestras naves, 


Como los fenicios pretendo formarme mi propio alfabeto.


"¿A qué molestar al público entonces?", se preguntarán los amigos lectores:

"Si el propio autor empieza por desprestigiar sus escritos, 


¡Qué podrá esperarse de ellos!"
Cuidado, yo no desprestigio nada

O, mejor dicho, yo exalto mi punto de vista,

Me vanaglorio de mis limitaciones


Pongo por las nubes mis creaciones.



Los pájaros de Aristófanes


Enterraban en sus propias cabezas


Los cadáveres de sus padres.


(Cada pájaro era un verdadero cementerio volante)


A mi modo de ver


Ha llegado la hora de modernizar esta ceremonia


¡Y yo entierro mis plumas en la cabeza de los señores lectores!

Nicanor Parra. De Poemas y antipoemas (Santiago, Nascimento, 1954)

Després d'aquesta declaració de principis: + Poemas y antipoemas

+ Nicanor Parra

[TorontoTV: Single: Gracias a la vida]

A punto de caramelo

 Sara Huete

A punto de caramelo

Collage

(2012)

Com sortides de les escenes de la vida parisenca del segle XIX, aquí tenim a la llotja d'un teatre a tres noies en edat de merèixer. Porten vestits a la última moda, de París, és clar. Una llegeix amb interès el programa de mà, mentre les altres observen a la gent de la platea des del balcó. Irradien tanta candidesa que al mirall del davant s'hi pot veure, enlloc de la seva figura, el seu estat interior... I si el que volen és trobar promès, no val a badar, no els passés com a la cosina Bette, un personatge de Balzac, que de tant dubtar es va quedar per vestir sants i amargada de per vida.

A punto de caramelo és el títol tan suggerent d'aquest collage i també el que dóna nom a l'exposició sencera que Sara Huete va inaugurar ahir dissabte 12 de gener a la Galería Estampa de Madrid. Una nova oportunitat per veure els seus collages plens del feliç atzar de combinar imatges dispars amb mà mestre per obtenir-ne resultats tan sorprenents, enginyosos, irònics i bells.

Els berlingots són aquesta classe de caramels, o bombons en francès, més o menys triangulars i de colors amb ratlles blanques. Populars van ser els Saint Christophe, que els venien en unes capsetes rodones metàl·liques molt boniques, les últimes duien un estampat multicolor que reproduïa els caramels de l'interior. He trobat per Internet que són originaris del segle XIX a la localitat francesa de Carpentràs, aprop d'Avinyó, una ciutat voltada de camps fruiters, d'on extreuen la base per elaborar els famosos caramels i altres derivats com xarops i melmelades. Els Saint Christophe van desaparèixer, però de berlingots se'n continuen fent, a Carpentràs - n'és el dolç típic - i arreu del món.

Sara Huete

Belleza interior

Collage

(2012)

+ A punto de caramelo de Sara Huete. A la Galería Estampa, Madrid, fins al 21 de febrer de 2013.

[Torontoràdio: France Gall: Poupée de cire, poupée de son]

[Fotos dels collages: Galería Estampa]
[Foto dels berlingots: Gastronomie Artesanale]

Nadal Brossa

Joan Brossa

Solstici d'hivern

(1989)

Carles Taché parlava en un reportatge de la importància de descobrir o redescobrir avui Joan Brossa. Ho recordo quan a la porta de la seva galeria em trobo amb un grup de nens en horari escolar que amb els seus mestres estan a punt d'entrar a visitar l'exposició. Com la galeria no és massa gran per a tanta gent, pujo a fer temps a La Taché Gallery, la sala germana petita que està al pis principal de la finca del costat. A l'escala d'accés hi han penjat a les parets unes fotos de Bernard Plossu molt boniques, m'agrada especialment una d'un senyor que passa pel davant d'un rètol que té una part tapada i només es llegeixen les lletres “AZAR”. A banda de les fotos, el que hi veig allà, una instal·lació, no m'interessa gens, però l'espai sí. Ocupa tot un pis, és una barreja de galeria, llibreria i botiga, amb una taula i cadires, una cafetera... és un lloc acollidor, diferent al cub blanc asèptic i fred de les galeries típiques. Al baixar, els nens ja han marxat.

Sense títol

(1986)

Aquesta exposició s'ha fet a mitges entre la Galeria Carles Taché i la Fundació Joan Brossa. Reuneix una cinquantena d'obres: gravats, poemes visulas, edicions especials i llibres publicats sobre l'artista que documenten algunes de les obres exposades. Taché va ser el primer en exposar obra de Brossa als anys vuitanta, també el responsable de materialitzar alguns poemes visuals. Torno a recordar les paraules de Taché al comprovar que avui, l'art de Brossa roman intacte, no decau pel pas del temps, és igual de fresc, enginyós, sorprenent i, malauradament, d'actualitat en la crítica política, econòmica i social.

El Balaná o els Estalvis de La Caixa

Aquí va un altre poema, aquest escrit, per deixar constància de la seva vigència i de cóm les gastava Brossa:

La gent no s'adona del poder que té...

La gent no s'adona del poder que té:

amb una vaga general d'una setmana

n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,

paralitzar l'Estat i demostrar que

les lleis que imposen no són necessàries.

+ Joan Brossa. Galeria Carles Taché de Barcelona, fins al gener de 2013.

[Totes les imatges: Galeria Carles Taché de Barcelona i Fundació Joan Brossa]

[Torontoràdio: Patti Smith: People Have the Power]

Sóc un cavall!

Baró d'Evel Cirk Cia

Mazùt

(2012)

Circ contemporani de gran poesia visual posava al programa de mà per definir Mazùt, el darrer espectacle de la Baró d'Evel Cirk Cia, amb Camile Decourtye i Blaï Mateu al capdavant, que vaig veure diumenge passat al Mercat de les Flors de Barcelona (només hi ha estat tres, poquíssims, dies). És la classe de circ que més m'agrada, en la línia dels pioners Le Cirque Invisible de Victoria Chaplin i Jean-Baptiste Thiérrée, i que el seus fills Aurelia i James Thiérrée, de fa temps cadascun per separat, han portat - més als teatres a la italiana que sota la carpa - a nivells estratosfèrics. O, també amb matisos, els germans Forman, que associats al Théâtre Dromesko recuperaven l'ambient del cabaret manouche (La Baraque) i, després pel seu compte, la fira de monstres del XIX (Obludárium). Diferents, però tots igualment amb una forta càrrega de poesia visual, la que et grava a la memòria imatges de gran bellesa i moments d'emoció inoblidables.

A Mazùt, els dos protagonistes interpretats per Decourtye i Mateu (més la participació puntual d'un gos que no apareix acreditat al programa, però ho feia molt bé!) barregen circ amb altres disciplines artístiques com la dansa, el cant, la pintura... El circ és la base, els portés acrobàtics i el clown, aquest amb algunes situacions còmiques que es mouen en un terreny proper a l'absurd propi de Samuel Beckett: anar arreu i enlloc, fer per desfer i tornar a fer successivament.... són algunes idees que giren entorn els gags i números amb els centenars de mapes de paper que els dos personatges van manipulant. Juntament amb exploracions de l'animal que portem dins, que per a Baró d'Evel està clar que és el cavall. Però si a Le Sort du dedans (l'espectacle anterior de la companyia) hi participava un cavall de debò, a Mazùt, el cavall posseeix a Mateu, amb o sense màscara, en força i moviments. Decourtye canta en alguns passatges. Els dos junts ballen, i han comptat amb la col·laboració de Mal Pelo en les coreografies, els seus moviments de dansa contemporània encaixen perfecte a l'espectacle. 

L'escenografia i l'utillatge són senzills (unes llaunes, uns mapes enganxats, un parell de taules de fusta...), però no el mecanisme que ho belluga. Tot el sistema de goteig, les politges, la il·luminació... una estructura complexa que es mou amb agilitat, sincronitzada al mil·límetre amb el so. En funció sempre d'un espectacle que visual i conceptualment trobo que encaixaria a dues exposicions d'art que vaig visitar aquest 2012. La primera, per l'ús dels mapes que en fan, seria Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament (per cert, entre el públic assistent a la funció hi havia en Perejaume, un artista amant del terreny i la cartografia i present amb una obra en aquella exposició. A més, també ha estat escenògraf d'espectacles de dansa contemporània). La segona, pel tram final de l'espectacle on la disciplina convidada és la pintura (de la ma de la performance), seria Explosió! El llegat de Jackson Pollock,  encara a la Fundació Miró. I és que Mazùt és una obra d'art.

+ Baró d'Evel Cirk Cia

[Fotografies: Alexandra Fleuratin]

Wunderkammer Feldmann

Hans-Peter Feldmann
Testos de flors,
2009

Ara mateix, l'alemany Hans-Peter Feldmann és l'artista viu que més m'interessa. Als seus 70 anys, amb Una exposcición de arte, la retrospectiva que li ha dedicat el MNCARS de Madrid, es pot comprovar una trajectòria impressionant, marcada pel dadà, el pop i l'art conceptual, amb una humilitat, sentit de l'humor, una originalitat sorprenent i un esperit lliure que ja voldrien tenir molts artistes més joves. Alguns d'aquests joves més radicals compartien amb obres de Feldmann espai a la fira ARCO 2011 sense cap indici de diferències generacionals. Feldmann qüestiona la naturalesa mateixa de l'art, la seva radicalitat està en buscar i trobar art en tot allò quotidià que ens envolta, que no és res de nou ni va ser ell el primer en fer-ho, però sí de la manera (i quina manera!) que ho aconsegueix, com només uns pocs: dotant l'ordinari d'un extra que el converteix en extraordinari (i prenc la frase de l'artista Dora García, “La diferencia entre ordinario y extraordinario está en esa cosita extra” que vaig llegir-la impresa en lletres d'or sobre una pared de l'estand de la Galería Juana de Aizpuru, també a ARCO 2011).

Hans-Peter Feldmann ,
Amants, 2008

Impressionant la sèrie de retrats 100 Years, 101 retrats d'amics i familiars de l'artista, a una persona per foto i edat, la primera d'un nadó de vuit mesos i la última d'un avi de cent. Impressionants els collages, fotos i fotos manipulades, les vitrines d'objectes, les re-interpretacions de l'art clàssic, els poemes visuals, el poder del kitsch... però a on es supera és a una de les seves últimes peces, la instal·lació Shadow Play: "Quizás la obra que mejor ejemplifique el espíritu de Feldmann sea su última instalación Shadow Play. Al entrar en el espacio, vemos la pared del fondo cubiertam de lado a lado, por imponentes sombras que se acercan y se alejan. En el centro, entre la pared y el espectador, encontramos unas mesas gitatorias llenas de muñecos y objetos baratos que, iluminados por detrás, crean las sombras. El truco está a la vista, pero la mágia no desaparece. Según el artista, “en realidad es un montón de baratijas y desperdicios cuya acumulación crea en nuestros cerebros algo completamente nuevo durante un determinado tiempo: una sombra chinesca”. Estas sombras nos transportan a la infancia donde cualquier imagen podía ser una ventana a otro mundo, porque el arte, como Feldman dice, “es un evento, una impresión, una sensación, y más. Nunca es el objeto en sí”. Text d'Helena Tatay. MNCARS.

//

Un esquirol entre els visitants!

Hans-Peter Feldmann. Una exposición de arte. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Del 22 de setembre de 2010 al 28 de febrer de 2011.

[Fotos: MNCARS i 303 Gallery]

Wunderkammer significa gabinet de curiositats.

[Torontoràdio: Kiki D'Akí: Mi colección]

Garriris

Xavier Mariscal

Els Garriris

Mariscal a la Pedrera, la bigarrada exposició retrospectiva de l'obra de Xavier Mariscal, em resulta, en alguns trams, un viatge a la Bar Cel Ona dels anys 80' que vaig trobar i conèixer al venir a estudiar a la ciutat. Aquella Barcelona del disseny de la que vaig fugir tant com vaig poder i que va tenir el punt més àlgid amb l'operació cosmètica dels Jocs Olímpics del 92, que precisament tenien per mascota a Cobi, gos de cua curta però que en va portar molta de cua... Eren molts els que el trobaven insultantment lleig i, a més, Mariscal va fer unes declaracions que ara no recordo exactament, però que van irritar a aquells catalanistes sense sentit de l'humor que de seguida s'irriten si els hi toquen els símbols del país. Sí recordo veure pel carrer, a un mur, una pintada que deia: Mariscal gos olímpic.

De tota l'exposició, que va dels primers còmics underground dels 70' als darrers projectes més actuals, com ara l'espectacular pel·lícula d'animació Chico y Rita, el que més em va agradar, va ser els diorames i el multiplà dels garriris. Els diorames, amb televisors de fons que combinen l'acció dels garriris dins la pantalla amb els teatrets bidimensionals de fullola retallada i pintada del davant, i el multiplà, amb un garriri que, a cavall d'una moto Vespa, creua de punta a punta la silueta d'un paisatge típic del litoral mediterrani. Aquest espai del recorregut de l'exposició du per nom Poesia visual, i de debò que ho trobo així.

Els garriris són el projecte més personal d'en Mariscal. El Fermín, el Julián i el Piker surten del seu passat psicodèlic. D'observar i gaudir. Són uns personatges fronterers, outsiders, que trobem sempre al litoral, una frontera impressionant: dues masses, terra i aigua, que es respecten mútuament. A en Mariscal li encanta moure's en aquest territori, caminar per aquests trams del litoral on l'aigua de la marea es queda estancada. Als garriris també. Si són art, disseny o poesia, còmic, cinema o instal·lació, és una discussió que no els interessa ni a ells ni a l'autor. Simplement, gaudeixen atrapant el reflex de la lluna o corrent en Vespa les pinedes de la costa. Pedrín E. Mariscal, comissari de l'exposició.

Mariscal a la Pedrera, fins el 30 de gener a la Pedrera, Barcelona.

[Toronto Ràdio: Kiko Veneno: Memphis blues again]

[Imatges: Mariscal a la Pedrera i Mariscal Drawing Life]

Enganyifa

Què significa tot aquest desvari?
Enrenou, corregudes, salts, crits, empentes.
Càrregues, topades, cops de peu a la canyella,
travetes i caigudes només pel propòsit limitat
de fer passar una bola esfèrica de goma
entre tres pals que aguanten una xarxa!

Joan Brossa

Joan Brossa
Enganyifa, 1998

A Brossa no li agradava gens el futbol. Poc abans de morir, havia deixat preparada una instal·lació a partir d’aquest poema inclós al llibre Calcomaníes (1969-75). Consisteix en un seguit de pilotes de futbol escampades per terra i, a les parets, pintures de potes de cavalls, algunes donant cosses. Pintures totes fetes per encàrrec a estudiants de vàries escoles de belles arts. Enganyifa s’havia d’exposar a la Galería Miguel Marcos de Barcelona el 1998, però arran de la mort sobtada per accident de Brossa aquell any, no es va arribar a fer. Ara, once anys després, es pot veure per primera vegada - és una obra única de la que no es van fer còpies seriades - i per iniciativa de la galeria.

Juntament amb Enganyifa, hi ha exposades també altres obres, poemes visuals objectes i litografies que formen part de la col·lecció de Miguel Marcos. El galerista maño va ser dels primers en recolzar i comercialitzar els poemes visuals de Brossa. De tots els que ha seleccionat per acompanyar la instal·lació protagonista, destaca el primer exemplar que es va fer de País (1986-88): una pilota de futbol amb una peineta clavada. Aquesta peça va fer furor en una Biennal de Venècia, on diuen que un crític americà va preguntar als organitzadors del pavelló espanyol, que qui era aquella Joan, aquella jove artista conceptual que es deia Joan Brossa!

Fa quasi un parell d’anys, visitant l’exposició Beuys-Brossa a la mateixa galeria, vaig mantenir una breu conversa amb Miguel Marcos. Parlant d’arxius i biblioteques, em va ensenyar part del seu arxiu a Barcelona i les primeres proves enquadernades del què em va explicar que estava acabant de preparar: un llibre amb una selecció d’articles, ressenyes i reportatges apareguts a la premsa, per tal de reunir els 30 anys d’història de la seva galeria. Aquest llibre avui ja és una realitat. Es va publicar a principis de desembre en dos volums ben gruixuts: El libro de la Galería Miguel Marcos 1977-2005. Autoeditat, pel plaer de fer-ho i, a sobre, regalant exemplars a totes les biblioteques especialitzades en art d’Espanya que hagin mostrat interés pel donatiu. Sens dubte, es tracta d’ un testimoni valuosíssim i molt interessant pels investigadors sobre l’art espanyol contemporani, sobre tot dels anys 80’ del segle XX, gruix de la col·lecció particular de Miguel Marcos. Per completar i arrodonir-ho més i millor, ara prepara l’edició de les cartes entre la galeria i els artistes: Joan Brossa, González Bernal, Manuel Broto… i molts més artistes vinculats a una galeria que continua molt viva.

+ Galería Miguel Marcos

[Fotos: Icatfm i Fundació Joan Brossa]
[Audio: Carlos Berlanga: Fútbol]

L’Oratorio d’Aurélia

Aurélia Thierrée
L’Oratorio d’Aurélia
[© Foto: Richard Haughton]

Dissabte 5 d’octubre, novament de camí cap al nord, m’aturo a Girona, aquesta vegada per veure L’Oratorio d’Aurélia dins el festival de teatre Temporada Alta 2008 - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Un espectacle preciós creat i dirigit per Victoria Thierrée Chaplin i protagonitzat per la seva filla Aurélia.

No explicaré de què va perque de fet tampoc té argument, però sobre tot per no desvetllar les contínues situacions sorprenents, els petits moments d’un món quotidià capgirat que durant una hora i quart van desfilant per l’ escenari. Barreja de dansa, acrobàcies de circ, mim i titelles, és pura poesia visual surrealista. Aurélia Thierrée i Jaime Martínez són els actors més visibles d’un muntatge màgic als ulls dels espectadors, d’efectes sense grans trucs, de moviments fets amb rapidesa i de sencillesa aparent, quan en realitat l’execució és complexa, calculada al milímetre, sovint de molt esforç físic i amb deu mans més ajudant entre bambalines.

Victoria Chaplin (filla de Charles Chaplin) i el seu marit Jean Baptiste Thierrée són considerats pioners d’una nova manera de fer circ, més propera al teatre, descartant animals ensinistrats i grans salts mortals espectaculars, per retrobar-se només amb la poesia del gest, l’humor de l’absurd i l’encant de les varietats de l’antic vaudeville i el cabaret. Encara se’ls pot veure de gira pel món amb Le cirque Invisible, continuació de Le cirque Imaginaire (1990) i de Le cirque Bonjour (1970), el primer circ amb el que van marcar la diferència.

Els germans Aurélia i James Thierrée van treballar des de nens als circs dels seus pares i amb ells o per separat han continuat la tradició. Aurélia ha fet d’ actriu de cinema per a Milos Forman, Coline Serreau, Amos Kollek o Jacques Baratier i ha format part del Tiger Lillies Circus, una companyia també inclassificable (visitin el seu web i ho comprovaran). James és director i membre de la companyia pròpia que l’any passat va visitar el TNC (Teatre Nacional de Catalunya) amb l’espectacle La Veillée des Abysses, un autèntic prodigi de sensibilitat i imaginació i amb alguns punts en comú amb L'Oratorio d’Aurélia. Si La Veillée des Abysses passa algun dia pel seu poble o ciutat, no la deixin escapar. Recordo que la vaig veure gràcies a A. (el submarinista de les aigües de Maelstrom que treballa al TNC), a qui apart de l’amistat, sempre li estaré agraït per tan bonic regal.

Web oficial: http://aureliaoratorio.com/

© Fotos: Richard Haughton

Da capo

Francesc Torres
The 1930s and 40s in the air, 2007
[Fotografia: MACBA]

Segueixo dues recomanacions d’en Jordi, bon amic de Toronto: anar a veure Da Capo, l’exposició retrospectiva de Francesc Torres al MACBA i fer-ho amb la visita guiada.

No coneixia l’obra de Francesc Torres i el que més m’ha agradat ha estat la seva actitud incòmoda i combativa, amb una obra molt pensada, treballada i carregada de sentit crític i reflexiu. A banda dels inicis conceptuals, influit per Joan Brossa, on jugava amb les paraules i la participacipació de l’espectador, les seves obres posteriors (video, acció, instal·lacions, pintures, escultures, dibuixos i fotografies) no s’allunyen gairebé mai de mostrar un fort desencant pel comportament de l’home al llarg de la història. Torres reparteix amb intel·ligència contra el fracàs de les ideologies i la corrupció del poder: capitalisme, comunisme, feixisme, religions, dictadures, democràcia … i la guerra, la major de les atrocitats de l’home, dolent per naturalesa, on acostuma a caure constantment, com si no fos possible avançar, un da capo i tornem a començar. No hi ha futur.

Francesc Torres
Accident, 1977

Instal·lació

[Fotografia: MACBA]

Torres és molt irònic en algunes peces i en ocasions el que mostra visualment és bastant clar. Però, com sempre en l’art contemporani i en el de tots els temps, si es va acompanyat d’un bon coneixement sobre l’artista i les seves intencions (que no era el meu cas) molt millor. Així que s’agraeixen les explicacions dels guies del museu que, tal i com em van recomanar, ho fan molt bé contextualitzant i analitzant a fons una tria de les obres exposades, des del començament a la darrera: Oscura es la habitación donde dormimos (2007). Aquesta instal·lació que tanca el recorregut conté un reportatge fotogràfic de les excavacions d’una fossa comuna de la Guerra Civil trobada a un poble de Burgos. Es tracta del reforç de Torres a la llei de la memòria històrica, que la considera del tot insuficient, per posar les coses al seu lloc. I no calen més comentaris per part dels guies, les imatges són prou eloqüents. Aquí Francesc Torres aconsegueix l'objectiu sobre la seva posició a la societat que apareix escrit al programa de mà de Da capo : L’artista no només representa la realitat que l’envolta, sinó que té el propòsit de canviar-la.

Brossalobrossotdebrossat

Joan Brossa
Eclipsi, 1988

Objecte

[© Imatge: Fundació Joan Brossa]

L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Joan Brossa

Brossalobrossotdebrossat de Carles Santos s'ha pogut veure al Teatre lliure de Barcelona del 8 al 18 de maig.

© Fotos: Ros Ribas

Escena 17: L’actriu Mònica López, mentre fa rem estàtic, recita, entre d’altres poemes de Joan Brossa, L’Església catòlica espanyola i Final!, dos cops de puny contra dues lacres de l’època que li va tocar viure.

A Brossalobrossotdebrossat hi ha espai també per altres temes de l’obra de Brossa, pels seus gustos i les seves opinions. L’espectacle encadena música, cinema i peces parateatrals que formen part de l’avantguarda més experimental d’un Brossa sovint conegut pel gran públic per la imatge bonica i suau del confeti, les serpentines i les lletres de colors, una imatge aquesta que simplifica en extrem l’obra del personatge visionari, complex i incòmode que va ser i que aquí Carles Santos reivindica.

Escena 5: Busby Berkeley.
Gold Diggers, 1935
(56 Dancing Pianos)

Per l’humor i el mal humor, per la intel·ligència, per l’absurd, per la ironia… Visca Brossa!

Beuys / Brossa

Joan Brossa
Trampa, 1988
Objecte
2 x 23 x 10 cm.

[© Fundació Joan Brossa]

Exposició: Diálogos Beuys/Brossa, Galería Miguel Marcos, Barcelona.
Del 3 d’abril al 17 de maig, 2008.

Darrers dies per visitar a la Galería Miguel Marcos de Barcelona una exposició que reuneix per primera vegada en un mateix espai, juntes però sense barrejar, obres de Joseph Beuys (1921-1986) i Joan Brossa (1919-1998). S’hi poden veure poemes visuals i poemes objecte de Brossa i fotografies de les accions, obra gràfica sobre paper i objectes de Beuys.

Andy Warhol
Retrat de Joseph Beuys, 1980

[© Imatge:Andy Warhol Foundation]



Al text Beuys/Brossa: vidas paralelas que ha preparat la galeria s’explica la trajectòria dels dos i el que tenen en comú: “recolocan el arte fuera de la escena habitual, cultivan la pluridisciplina” […] “Dos de las figuras señeras de la creatividad contemporánea”. Dues obres que han influit als artistes posteriors que treballen l'art conceptual, la performance o el fer de la vida un tipus d’art. Fins i tot als artistes més joves i radicals d’ara, encara que no ho sàpiguen o no els coneixin, com deia Carles Santos sobre el valor de l’obra de Brossa en una entrevista recent per presentar el seu espectacle Brossalobrossotdebrossat, en cartell al Teatre Lliure fins el 18 de maig.

Durant la visita a l’exposició he tingut el plaer de conèixer a Miguel Marcos, amic i marxant de Brossa des dels anys vuitanta fins a la mort accidental del poeta ara fa deu anys, quan va relliscar a l’escala de casa seva.

De la conversa amb Marcos ara sé que aquesta exposició estava prevista de fer en vida de Brossa, que no conexia personalment a Beuys però sí li interessava i el sentia proper (dos a contracorrent). Però no es va arribar a fer llavors, ni es va produir la trobada entre ells, tal i com pretenia el galerista.

Marcos recorda amb agrat l’èxit europeu de la poesia de Brossa. Poesia i no art, em diu citant a Tàpies quan explicava que Brossa no era un artista, era un poeta… Reconeixements a la Biennale di Venezia o la Documenta de Kassel, on els alemanys compatriotes de Beuys diu que tenen una especial estima per Brossa.

Joan Brossa, 1977 [© Fotografia: Antoni Bernad]